La finestra

Havia passat una hora. En Roc tenia davant seu tot el que havia demanat i no sabia com posar-s’hi. Evidentment no tenia cap intenció de fer un «tren»; però havia de fer veure que treballava per a no despertar les sospites d’aquella gent. Mentrestant havia de buscar alguna idea per a escapar-se. Va agafar el martell i començà a picar una fusta procurant de fer molt de soroll. Al cap d’un moment ja tenia l’home calb al davant.

—Es pot saber què fas amb tant de rebombori?

—Voleu que treballi o què? —En Roc mirava de fer una cara i una veu que sonés a enfadada—. Em doneu només un dia i encara em destorbeu.

—D’acord, home, d’acord…

—Mireu: ja podeu dir a l’amo que és molt millor que no m’interrompi ningú. I no cal ni que em pugeu el sopar: penso treballar tota la nit.

—A la nit mira de no fer soroll que els veïns podrien estranyar-se’n.

—Faré el que em plaurà. No faltaria sinó!

—Doncs ja veuràs la cara que hi farà l’amo.

—Ja li pots dir que se’l faci ell el tren!

—El tren el faràs tu i ara mateix!

—D’acord, però no em destorbeu més.

I tornava a picar ben fort així que l’home calb el deixà sol. Es passà una bona estona picant i pensant. Un moment que descansava mirà cap a la finestra. «Això queda molt amunt». S’enfilà al llit, però tampoc no hi arribava. «I si agafo el llit…?». Provà d’aixecar el llit per posar-lo dret i fer-lo servir d’escala per arribar a la finestra. Estava encastat a terra! «Malviatge! Sí que estic de pega!». S’assegué al llit i cavil·là durant uns minuts. Llavors sentí un enrenou.

—Ja vénen? —va dir en veu alta.

Però no, la cridòria no provenia de la casa, sinó del carrer. Contemplà, per la finestra, el tros de cel blau que s’hi retallava. Sí: se sentien crits i corredisses. En Roc parà atenció. «Vejam si resulta que han descobert aquesta colla de lladres…». Però no: l’interior de la casa estava en silenci total. En Roc picà amb el martell un parell de cops per si a la casa algú el vigilava i tornà a posar atenció al renou del carrer. Les corredisses s’acabaren i ara se sentien un toc de trompeta, com el dels drapaires que encara passaven pel seu barri, i algú que es posava a cridar. «Deu ser un pregoner», que pensa en Roc. «Vejam què diu?». Com que s’havia fet un silenci total, la veu potent li arribava perfectament a la cel·la:

—Ciutadans: Es fa saber a tothom, de part dels tres excel·lentíssims comuns, pres el parer de la Junta de Govern, del conseller en cap Rafael Casanova, dels nobles, ciutadans i oficials de guerra i del general comandant Antoni Villarroel, que, cadascú des del seu lloc, estan impedint l’entrada dels invasors; atès que les dificultats d’aquesta ciutat on avui resideix la llibertat de tot el Principat i de tot Espanya són tan greus que ens poden portar a l’esclavitud, notifiquem que, oïdes les proposicions de rendicions del duc enemic de Berwick, aquestes han estat rebutjades. La treva d’aquests darrers dies s’acaba, doncs. Esperem de l’honradesa i valentia dels ciutadans que tothom continuï en el seu lloc de combat ajudant, fins on li sigui possible, a la defensa dels nostres privilegis i de la corona del nostre rei Carles, discutit pels exèrcits castellans i francesos que ens envolten. També fem saber que, a partir de demà, tot home major de catorze anys és considerat apte per a la lluita.

»Per les nostres llibertats i privilegis, aguantem fins a la victòria final!

»Donat a la casa de l’Excel·lentíssima Ciutat, resident al portal de Sant Antoni, el dia tres de setembre, a les dotze del migdia, de 1714.

I tornava a sonar el cornetí. Va renéixer la cridòria i la remor de gent bellugant-se. Se sentien uns crits corejats per la gent. A en Roc li semblava que deien: «Privilegis o mort, privilegis o mort!».

En Roc va empal·lidir. «Només em faltava aquesta: és ben cert que Barcelona està assetjada! I jo aquí dins, presoner…».

Com el dia abans, va fer esforços intensos per recordar les lliçons d’història, però no hi havia manera. No recordava res. No li sonava això d’un setge de Barcelona. No sabia qui era el rei Carles ni qui era en Felip. Quina ràbia que no en recordés res! La veritat era que mai no s’havia pres amb gaire interès la història. I ara li sabia greu no saber com acabaria la cosa.

Es recordà de la seva situació i picà fusta una estoneta per tranquil·litzar els seus carcellers. Recordà les coses que havia rumiat abans de sentir el pregoner i es decidí a posar-ho en pràctica.

Agafà les barnilles de ferro, comprovà que eren prou resistents i amb l’escarpra i el martell féu un parell o tres de forats profunds a la paret de la finestra. De sobte s’adonà que allò que feia era molt perillós en cas que a algun dels seus carcellers se li acudís d’entrar. Per si de cas, amb les fustes gruixudes i els claus, se les enginyà per barrar la porta. Si més no, que els costés força d’entrar. Després tornà a la seva feina. Fets els forats, estrets però profunds, hi col·locà les barnilles de ferro. No tenia ciment per a subjectar-les, però amb una mica de sort se’n podia sortir. Va posar un peu a la primera barnilla, fent-la servir de graó, i s’arrapà a la paret. Sí, allò li podia servir. Tornà a baixar, es va deixar caure al llit i pensà: «Vejam: vaig entrar a la casa a peu pla. Em van fer pujar unes escales, poques, fins a la cambra on vaig dormir. I encara hem tornat a pujar per a arribar on sóc ara. Si surto per la finestra, que a més és molt alta, em trobaré a uns…, a veure?, a uns…, quatre o cinc metres de terra. Puc saltar cinc metres? Em trencaré una cama. No tinc altre remei. O això o fer el “tren”».

Es va assegurar que la porta quedava ben subjecta. Mirà al voltant. Es cordava ben segures les espardenyes, agafà el rellotge: «Dos quarts de dues». No hi havia res a la cambra que li interessés endur-se. Temptejà les barnilles; n’havia col·locades tres. Amb una mica de sort li servirien per a arribar a la finestra. «Apa, som-hi, no hi pensem més!». Posà el peu a la primera barnilla, encastat a la paret per no caure al llit. S’alçà i feia un moviment ràpid amb la mà per agafar-se a algun lloc: no arribava encara a la finestra. S’enganxà a la paret, a punt de perdre l’equilibri, i pujà l’altre peu fins a la segona barnilla. Respirà a fons i digué: «Ara!». Va repenjar tot el pes del seu cos sobre la segona barnilla per alçar-se, una mà estesa cap amunt. Abans d’acabar el moviment ja arribava amb la mà a l’ampit de la finestra. Féu força amb el braç per ajudar-se a pujar. El moviment sobtat li va fer bellugar el peu, i la barnilla, mal subjectada, es desprenia del forat i queia damunt el llit. Per uns moments quedà penjat en l’aire, agafat amb les dues mans a l’ampit de la finestra. Amb els peus, a cegues, temptejà fins a topar amb la tercera barnilla, la més alta. Això li permeté alçar-se un parell de pams i va aprofitar per treure un braç per la part exterior de la finestra i agafar-s’hi. Ara treia el cap i pensava que ja era mala sort que li toqués fer aquell paperot, ell que mai no havia destacat a la classe de gimnàstica. La finestra era prou petita com per a impedir-li de muntar-hi a cavall per a treure primer les cames i intentar caure de peus al carrer.

«M’hauré de llançar de cap?». Certament, hi havia quatre o cinc metres fins al carrer, tal com havia calculat. Ràpidament féu una composició de lloc. El finestró donava a una placeta tranquil·la; tant d’enrenou que hi havia moments abans, ara no s’hi veia ningú. Devien haver anat a seguir el nunci. Recordava allò del setge, però s’ho tragué del cap perquè el que ara li interessava era escapar-se. Mirà a banda i banda de la plaça. Començava a cansar-se d’estar amb el pit repenjat a l’ampit de la finestra. Els peus els tenia enlaire i no podien fer força. D’altra banda, tenia una por cerval que obrissin la porta en aquell moment. El pescarien com voldrien. Tornà a mirar amunt i avall de la plaça i féu uns ulls com dos melons. Per un carreró que entrava a la plaça s’acostava allò que podia ser la seva única salvació. «Tant de bo tingui sort!».