17

«L’est… On queda l’est?».

Al-Sahir feia voltes sobre si mateix amb el cap alt. Semblava seguir éssers invisibles movent-se pel sostre. Va notar la sang carregant els seus dits. Les ferides es tornaven a despertar amb punxades rítmiques. Per esmorteir-les, a cada nou pas procurava posar les plantes dels peus sobre el terra amb l’estranya delicadesa d’una au camallarga. S’havia despertat amb un sobresalt, perseguit des del somni per quelcom terrible i ja oblidat, però que el va omplir d’un neguit profund i antic: la vida trencada amb la invasió francesa de Sicília, la separació forçada de la seva família… A Gènova s’havia reconstruït una existència diferent i nova, una vida petita, com de formiga, feta només de records, resignat en la voluntat d’Al·là. Va acceptar el destí i va aprendre a sobreviure sense més horitzó que arribar a la posta de sol de cada dia. El seu segrest i l’interrogatori l’havien arrencat d’aquell deixar-se anar. Va començar a percebre el passat com un encanteri del qual es despertava. Havia passat realment un mes? Du l-qa’da… Novembre. Els camins d’Al·là són inescrutables. Potser va necessitar el dolor del turment per alliberar-se de l’abandonament en què s’havia sumit.

L’angoixa havia pres forma en la urgència de resar, com si el ritual fos l’inici necessari d’un nou ordre en la seva vida. La febre havia ennuvolat el pas del temps. Es va aixecar i va buscar l’hora en la resplendor de la claraboia, la posició del sol. Va començar a girar, perdut.

«L’est… On queda l’est?».

Dos criats l’observaven a través de la porta mig oberta. Havien contingut el riure fins que Al-Sahir va començar a fer voltes i a xiuxiuejar.

—Ànec marejat —va murmurar un d’ells. Va acabar l’última paraula amb una riallada mal reprimida que el va delatar.

Al-Sahir es va acostar a la porta amb més rapidesa de la que s’esperaven. La va obrir de bat a bat. No semblava molest. Només necessitava respostes.

—Quina hora és? —Els servents van retrocedir. Al-Sahir en va agafar un—. Per on es pon el sol?

El criat se’l va treure de sobre.

—No em toquis, moro boig!

Al-Sahir va voler obrir-se pas a empentes, lentament, sense vigor. Als criats els va irritar la seva tossuderia. La fragilitat del ferit els va fer sentir més forts. Van començar a sacsejar-lo. El savi els va interrompre.

—Es volia escapar, senyor —es va disculpar un dels servents. Va endevinar l’enuig en la cara del savi.

—Només pretenc resar, si m’és permès.

Els criats van mirar el seu amo amb la poc dissimulada expressió de qui coneix la resposta. Era gairebé un retret. El savi els va fer fora amb un posat vehement. Va agafar Al-Sahir del braç i el va guiar fins a l’exterior. Després de dies submergit en la tènue penombra de l’habitació, la resplendor de l’últim sol ocult rere els núvols li va ferir la vista. L’aire fresc el va vivificar.

—La nit està a punt de caure —va dir el savi. Va assenyalar cap a ponent. La nuvolada es tenyia allà de tons ataronjats.

Al-Sahir es va girar cap al costat oposat: la Meca. Va avançar uns passos, potser per ser-hi més a prop. El fred martellejava en els seus peus. Va començar a pregar. Va proclamar la intenció de resar la nyia. Va aixecar els braços i va llançar al cel l’exaltació, el takbir. Les paraules i el ritual li van fer bé. Sedaven el seu esperit. El dolor s’allunyava. Les pors queien lentament en un sòl imaginari de la ment, al lloc de l’assossec, per fi. Els fantasmes dormien. Quan es va girar, va descobrir el savi absort en ell, com si busqués amb tots els sentits dins l’Al-Sahir ocult. Es va sentir nu, molest.

—Et passa alguna cosa, cristià?

El savi va retornar a la immediatesa. Va pronunciar en veu alta l’última sentència del seu breu embadocament, com si fins aleshores hagués mantingut un soliloqui en silenci.

—El Salat és la clau del jardí. La meva religió exalta Déu amb les mateixes paraules: «Lloat sigui Déu, senyor de l’univers».

—És el mateix Déu.

—Si és així, per què Al·là només entén l’àrab? Per què no puc resar-li en la meva llengua materna?

—Al·là, totes les benediccions siguin amb ell, va parlar al profeta en la llengua àrab.

—Aquell que tot ho pot hauria d’entendre la pregària, fins i tot la que no es pronuncia en veu alta.

El savi volia arrossegar-lo a un debat teològic. Al-Sahir no en tenia ganes ni disposava de temps. Va ampliar la seva justificació per no semblar groller.

—Aquestes van ser les seves paraules exactes. Qualsevol traducció adultera l’essència. Tu ho saps. Coneixes les subtileses de la meva llengua. —La foscor començava a amagar el paisatge. Va mirar al voltant, com si aquella tenebra creixent fos el millor exemple per il·lustrar el seu argument. Intuïm Déu entre veladures. Es va acostar a l’home que l’havia salvat. En les últimes passes la mà del cristià el va sostenir.

—Tornem. Fa fred.

—Haig de marxar. —Els seus dits tancats sobre la màniga del cristià eren una súplica. El monyó es va fer més evident. Hi havia massa preguntes sense resposta. Els que es van quedar amb el seu índex, van ser els mateixos que li van arrencar les ungles? En aquest cas, la història venia de lluny. El dit havia estat amputat feia temps. Hi havia el sac amb la terra d’olor estranya. Per què el portava a sobre?

—Què és això? —El savi l’hi va mostrar. Es va sentir obligat a justificar-se—. Dormies. Deliraves, millor dit. Vam voler saber qui eres.

Al-Sahir va estendre el palmell de la mà.

—Torna-me’l.

—Necessito respostes, Al-Sahir.

—Et vaig explicar la meva vida. Mai havia parlat de la meves desgràcies en aquests llargs anys de captivitat, i molt menys a un infidel. —Alguna cosa tèrbola va amarar l’última paraula.

—Percebo un mal dissimulat menyspreu cap als seguidors de Crist.

—Els seguidors de Crist van destrossar tot el que més estimava d’aquest món. Com et sentiries tu?

—Jo no vaig esclavitzar la teva família. Aquells dies estudiava la teva llengua, la qual he arribat a estimar. No et retrec res, a tu, tot i que sé que molts cristians pateixen captiveri sota la mitja lluna.

—Què vols de mi? —Un sobtat cansament va envair Al-Sahir. Volia dormir, potser morir, però no per sempre.

—No dubto de les teves paraules, però pot ser que hi hagi més coses, que al darrere hi amaguis la sang d’un crim, sang cristiana. No em convenç la fugida de la presó. Massa fàcil.

El savi va tornar a preguntar-l’hi, en silenci. Va sospesar la bossa. El cristià era tossut, com ell. L’udol de gossos llunyans tornava hostil la nit, convidava a l’acord entre els homes.

—Si et revelo el secret que conté aquest petit sac, em deixaràs marxar?

—No em creguis tan ambiciós. Vull primer que et curis les ferides. Així no pots aventurar-te pels camins. —Al-Sahir va cedir amb facilitat a la invitació de tornar a l’interior. Necessitava descansar els peus. Al llindar, el savi li va tornar la bossa que contenia la pols d’olor estranya.

—Sabràs el poder d’Al·là, cristià.