26

El soldat que havia baixat amb el quatre dents va aparèixer per l’escletxa lívid i descompost.

—Alguna n’ha passat allà baix. Ha vist alguna cosa… —murmurava sense parar atenció a les preguntes de Sabastida.

—On és el teu company? Què li ha passat?

—El quatre dents ha vist alguna cosa. No m’agrada. No m’agrada… —El seu gemec era contagiós.

El sergent li va girar la cara d’una bufetada perquè es calmés.

—Què ha passat?

—Hi ha hagut un despreniment —va respondre el soldat, com un somnàmbul—. Res greu. M’ha demanat que l’ajudés a sortir. L’estava estirant per treure’l, quan ha xisclat. Ja no ha respost més. Heu sentit el xiscle, oi? No era normal.

—I tu l’has deixat allà sota? —Sabastida el va bufetejar, un altre cop. El ballester ni tan sols va sentir el cop, atrapat en l’udol, suant por per tots els porus de la pell. A la resta dels soldats se’ls estava contagiant el pànic.

El Corb va comprendre que cap d’ells baixaria fins a les profunditats. Es va treure la capa i el cinturó amb l’espasa per baixar menys engavanyat. Va desembeinar el ganivet i es va encarar amb Abu-Lihya, tot i que era al sergent a qui parlava:

—Si no torno, mateu-los tots.

Es va endinsar escales avall. El crit del desdentegat li seguia ressonant al cap. Sabia que túnels semblants a aquell amagaven trampes, rastells que queien i empalaven l’intrús, fosses camuflades per estimbar-lo en un llit d’estaques. Va creuar el mur mòbil i va arribar fins a la porta amb l’anagrama. Va entendre la frase en llatí sobre la llinda, un advertiment:

«Vade retro. Hic habitat Satana».

«Retira’t. Aquí hi viu Satanàs». Va respirar fondo i va observar detingudament l’estrella i els símbols amb els quatre elements essencials, la imatge del cabró al centre. Es va dir que tot allò eren contes de vella, però va sentir un nus a l’estómac quan va entreobrir la portella. En el túnel que seguia, un munt de terra bloquejava el camí. Mig cos del quatre dents era visible sota la terra esllavissada. El va arrossegar fins que va aparèixer el seu rostre, brut i bavejat, fixat en una expressió somnolenta. Va passar per sobre del cadàver i va continuar excavant amb les mans, sense deixar anar el ganivet empunyat fermament a la destra. Va acabar obrint un forat. Va apropar la torxa i va distingir l’altre costat. El cor li va fer un salt. Un sobtat ofec va tallar-li l’alè. «Santa Maria, mare de Déu!». Es va obligar a la calma i va observar, petrificat, la figura monstruosa en la penombra, quieta, però com volent sortir de la porta. Va continuar excavant cautelós sense perdre-la de vista. Seguia allà, immòbil en un gest de fàstic, en un crit mut. Quan, per fi, va haver aclarit prou el passatge, va avançar a ròssec molt a poc a poc, contemplant-la amb prevenció felina, amb la mà adolorida de tant estrènyer el ganivet, el cor martellejant-li l’oïda. A curta distància, es va adonar que les seves dimensions eren més reduïdes que les d’algú real. Un cuc s’arrossegava per la galta de Satanàs. Creuava senyorejant per sobre de l’ull sempre obert, aliè a tot. La corporeïtat mòrbida i viscosa de l’anèl·lid va delatar de sobte la manca de vida de la figura.

Fascinat, Sabastida va passar els dits pel nas, va recórrer les banyes de fred metall i va esclatar en una riallada d’alleujament davant la carcassa innòcua, una màscara per als crèduls. «Quina genialitat!». Va gratar la superfície amb l’ungla. La pintura vermella saltava fàcilment. «Abu-Lihya, Abu-Lihya, vau estimar molt el mestre per arribar a tota aquesta comèdia!». Abans de continuar, va imitar la ganyota del diable i va besar-li la punta del nas. L’alt relleu cobria una altra porta en el mur de pedra. Però aquesta no necessitava clau. La va obrir no sense dificultat: una caixa de fusta de considerables dimensions ocupava el nínxol. Una tapa clavetejada protegia el contingut. Va usar el tall del ganivet per aixecar la coberta a corre-cuita. Es va ferir els dits en arrencar els claus, però no li importava el dolor. Era a prop. Quan la va aixecar per fi, el seu interior li va oferir un embolcall de pell de conill. S’hi va abalançar i va començar a desplegar-lo, urgit per una pressa que l’havia impulsat des de molt enrere, des que es va consagrar del tot a la tasca de trobar el mapa. La sang de les seves ferides tacava lleument la funda, mentre anava descobrint capa rere capa. Va arribar a una peça de feltre, després, a la pell suau de be, al pergamí, doblegat unes quantes vegades sobre si mateix. El va aixecar a la llum de la torxa a terra i el va estendre fins que les parets del túnel li van impedir seguir. No va poder reprimir un panteix de suprema emoció. Aquí el tenia. Hauria desitjat posseir cent ulls per devorar-lo d’un cop de vista: el mapa del món, el mapa que havia vist el seu pare en una ocasió, elaborat per Mahmud Yamut al-Musaafir, el gran cartògraf. Es va adonar que estava invertit, com el Kitab Ruyar d’Al-Idrisi, amb el sud magnètic representat a la part superior. Al-Musaafir havia pensat en els mariners i navegants que parteixen de les costes de Sicília i busquen el sud. En el sentit de la ruta, la línia del litoral africà queda davant, l’est a l’esquerra i l’oest a la dreta.

—Com el Kitab Ruyar! Com el Kitab Ruyar! —parlava sol, sumit en el seu propi èxtasi. Dialogava entre rialles amb el seu pare, amb el mateix Al-Musaafir.

Franges longitudinals dividien el mapa d’occident a orient i d’altres de transversals de sud a nord. Entre aquesta trama, sorgien en la semifoscor els contorns de la Terra, caps, golfs, les costes, vívids dibuixos de traç delicat i en bells colors que il·lustraven les races del món, els reis amb exòtiques corones, la seva fauna i flora, les ciutats. Els aclariments en cal·ligrafia àrab el cobrien pertot arreu. Va resseguir amb els dits les sinuositats de les costes, estranyes línies, potser rutes, potser corrents marins. Per fi era seu. A Barcelona, més d’un conseller escèptic hauria d’empassar-se el que havia dit. Podria passar-se hores admirant tanta bellesa, però calia marxar com més aviat millor, sortir d’aquest forat, de la maleïda illa, i tornar amb el trofeu a Catalunya. Ja hi hauria temps d’estudiar-lo en la tranquil·litat de la llar, al costat d’una copa de vi. Mentre el tornava a doblegar amb cura i l’enfundava entre les pells de conill, es va imaginar la gratitud del príncep Alfons.

Sabastida va aparèixer renascut al peu de la torre. La brillantor en la seva mirada i el paquet sota el braç van descoratjar Abu-Lihya.

—Qui el va esculpir? —li va preguntar triomfant—. Cal reconèixer que és una petita obra d’art.

El borni va guardar silenci.

—A fe meva que el mapa és meravellós —va continuar el conseller, delectant-se en el moment—. Més bell del que creia.

L’Aixa es va abraçar al vell. El contacte amb la filla del seu mestre despullava el seu propi fracàs. «Perdoneu, moalim!». Va haver de fer un esforç per no esfondrar-se.

—El teniu? —va preguntar el sergent, assenyalant l’embolcall.

Sabastida va assentir. Ja era seu. L’encàrrec del príncep estava acomplert. Va aclarir als taciturns ballesters que no tinguessin por. Tot havia estat una farsa de jueus i moros muntada sobre una vella llegenda. Per desgràcia, el quatre dents era massa supersticiós. No hi havia res pitjor que la credulitat per donar vida als monstres de la imaginació.

—Allibereu-nos —va demanar l’Aixa—. Ja tens el que vols.

El Corb la va mirar de dalt a baix. «Una bellesa com aquesta es vendrà bé al mercat d’esclaus de Barcelona». Potser se la quedava ell: botí de guerra.

—No me’n refio, de la paraula dels teus amics. Quan embarquem, podreu marxar.

Van sortir de la torre i van tornar enganxats a la paret del temple cap a la porta lateral. La Beatriu intentava entreveure alguna cosa en la foscor de la nau, on tot tornava a estar tranquil. Va dubtar si, potser, la vista li havia jugat una mala passada. La pluja augmentava a l’exterior. Es deixava sentir en una tamborinada frenètica sobre la teulada de fusta. La Beatriu va donar un últim cop d’ull cap al lloc on havia vist el reflex i els peus. No s’esperava veure la silueta d’un encaputxat sorgir per un instant, per tornar-se a fondre en el negre un segon més tard. La sorpresa la va delatar. El seu gest va parlar per ella i el ballester que anava darrere seu va seguir el rastre de la seva mirada, massa temps lligada a l’ombra.