36

En Conrad va observar de prop el relleu de Llucifer. El seu rostre metàl·lic havia perdut part de la capa de pintura i mostrava les ferides, les osques i els bonys de la batalla nocturna. L’entrada a Sineu no havia transcorregut amb la tranquil·litat habitual d’altres pobles. Després del lliurament protocol·lari de la clau del castell, l’alcaid s’havia afanyat a explicar-li els esdeveniments de les últimes hores: una rebel·lió del call, una matança a l’església, aquesta estranya imatge del maligne… L’últim que necessitava en Conrad era una guerra civil en plena ocupació pacífica de l’illa. El príncep, ara rei, havia emfatitzat la importància que no hi hagués vessament de sang. Mallorca era part de l’arbre de la dinastia; els seus habitants, súbdits acollits a la protecció del monarca. No eren enemics tret que s’entestessin a ser-ho. No hi hauria venjança.

Calia negociar i en Conrad va intuir el perill potencial que traslluïen les explicacions accelerades i aviat exculpatòries del mateix alcaid, de la seva veu falsament alta per compensar la por que li ressecava la gola. Una baralla entre pagesos i les forces del castell. Un aixecament del call. La primera podia degenerar en una revolta camperola. El despertar de trills i falçs era sobtat. La ira s’estenia amb velocitat paorosa, com el foc entre el matoll sec. Els esclats deixaven profundes ferides a la terra que mai es curaven. Ell n’havia presenciat a la seva Sicília natal. I els jueus… Eren nombrosos a Mallorca i tenien bons contactes a la cort.

En Conrad s’havia plantat davant l’església, on seguien refugiats els pagesos de Sencelles. Els va jurar pel més sagrat que si sortien serien respectades les seves vides, que se’ls escoltaria. Es va passejar després pels carrers deserts del call i va anunciar la bona voluntat de la casa d’Aragó de renovar el pacte amb el poble hebreu. Va convidar uns i altres a passar al castell per parlar, però tots van preferir l’espai obert de la plaça davant l’església a l’interior d’una fortalesa gairebé sense finestres.

Un sol fugaç entre núvols va fer brillar la pintura vermellosa del dimoni estès a terra, marcant la divisòria entre els dos bàndols: els camperols i els jueus d’un cantó; en Conrad, l’alcaid i els jurats de la vila de l’altre. Un aire pesant havia abatut els penons de l’exèrcit d’ocupació alineat al voltant. Un silenci expectant senyorejava la plaça, tot just alterat per l’esbufec de les cavalcadures. Ningú va saber o va voler explicar què significava l’abominable relleu. Tots callaven. Els vius dempeus, els morts als seus peus. Un dels camperols, un home enfonsat davant el cadàver de la seva esposa, va parlar d’un mapa amagat sota la torre de l’església. Ells l’havien segrestat. Ells? Un tipus de negre que afirmava ser conseller de la ciutat de Barcelona i una quadrilla de ballesters que el seguien, havia respost l’alcaid. El seu nom era Pere Joan de Sabastida. Anava pertot arreu mostrant un document segellat que pel que semblava li donava carta blanca per cometre tot tipus d’abús. Havia rebut ordres directes del príncep Alfons i sempre s’havia mostrat reticent a revelar l’encàrrec que l’havia portat a Sineu. La veritat és que havia segrestat la dona del camperol. Es van presentar a Sencelles i se la van emportar. Ara era morta. I després hi havia la jove del call, potser també cadàver a aquelles hores. Els jueus van enumerar els abusos dels dies passats contra els Cresques, les tortures a la Liora a les masmorres del castell. L’alcaid es va afanyar a escudar-se darrere el segell de Sabastida per justificar els excessos. En Conrad el fulminava amb la mirada. Eren estúpids com aquell els que començaven les crisis.

Els va escoltar tots. Les explicacions començaven a esbossar la història primer, a perfilar-la després a mesura que es lligaven fils, sorgien noms i encaixaven els efectes amb les causes. El cas girava al voltant d’aquest misteriós Sabastida, dels seus ballesters i de tres individus, mercenaris segons els presents. Jugaven a fet i amagar per un mapa. Un mapa del món, deien, confeccionat per un moro sicilià.

El gentilici de la seva terra natal el va posar alerta i un sord neguit el rosegava a poc a poc per dins, incapaç d’identificar els motius que l’abocaven al buit que sentia, el mateix que se li havia obert a l’ànima des que li va arribar la notícia de la mort del rei Pere. El príncep Alfons, que ell havia bressolat quan era només un nadó, pel qual hauria donat la vida, volava ja com a rei i el seu vol l’inquietava.

Sempre s’havia considerat un dels íntims de l’antic monarca, dels pocs que tenien accés a la seva cambra. És cert. Alfons l’havia mantingut al seu costat en l’empresa de Mallorca, potser per mandat patern, però jugava ja a dues bandes. Almenys, practicava la dissimulació en no posar-lo al corrent d’aquest encàrrec especial, en no parlar-li del maleït Sabastida, a qui ja odiava sense conèixer-lo. I sí, va comprendre que el nou rei, al qual el perpunt li anava sempre gran i feia que les seves cames semblessin encara més magres, li havia ocultat conscientment una missió que tenia a veure amb la seva estimada Sicília, un mapa traçat per un moro sicilià. L’apartaven del gran joc de la política. Així començava a declinar l’estrella dels grans. No se n’adonaria i estaria gaudint d’una pensió en una torre perduda del Pirineu.

I qui eren aquests mercenaris? Sens dubte gent a sou d’altres que també anhelaven tenir el mapa. Un d’ells era el germà de la dona amortallada. Va donar un cop d’ull al cadàver de la noia. La lividesa del seu rostre era la mort mateixa. L’havien segrestat per mantenir a ratlla el germà i els seus companys. A l’església hi havia hagut una baralla. Ella havia mort. Entre els camperols es va pronunciar un nom: Joan del Mas. Al principi no li va prestar atenció. Després va buscar la veu en la rotllana de paisans. Joan del Mas? Un jove aragonès. Viatja amb un cavaller castellà, un antic monjo de l’orde de Calatrava.

—Té la galta marcada per una cicatriu? —va preguntar en Conrad.

—I un bon tall és, senyor, encara que tracta de dissimular-lo amb les barbes.

En Conrad va somriure lleument. Per un moment es va deixar arrossegar per la nostàlgia d’aventures passades, de dies millors: «Joan del Mas, Joan Caratallada… Com és de petit el món!». Va tornar a observar el diable, amb el seu rostre sorrut desafiant el cel. «I què dimonis hi fas tu, Joan, Caruso, ficat en aquest embolic?».