30

La columna a cavall formada per Al-Sahir, el savi i tres criats ascendia amb lentitud pel congost que els abocava al vessant marí i cap a Sóller. Al-Sahir va contemplar la imponent silueta dels Cornadors. Una de les seves parets pètries queia vertical cap a la profunditat del barranc de Biniaraix, negat ja en la foscor. La nit els encalçava després de nou hores de viatge des de les planes d’Algaida. Els núvols, pesants i bulbosos, traslluïen la resplendor de la lluna. Les muntanyes eren només una grandiositat intuïda i vagament amenaçant.

—Bunyola és a prop —va dir el savi—. Aquí em coneixen bé. Ens donaran alberg.

—No en tinc cap dubte. Ets un xaikh, un mestre de saviesa. Has fet ja el Mi-râj? El viatge nocturn?

Al-Sahir es referia al viatge místic que porta a la trobada amb l’U. La pregunta era atrevida. La negror va impedir al savi escodrinyar en l’expressió del musulmà si hi havia ironia en les seves paraules. Va decidir canviar de tema. Va grapejar la bossa amb la pólvora, el regal d’Al-Sahir.

—On vas aconseguir la pols que s’encén?

—Vaig tenir amics viatgers. Van arribar de molt lluny. Portaven estranys productes.

—Van fer el Mi-râj?

—No crec, però els impulsava l’alè d’Al·là, totes les benediccions siguin amb Ell.

—Vas viatjar tu també?

—Podríem dir que sí. Amb la imaginació. Ells em van nodrir amb els seus relats. Jo vaig reproduir els seus mons.

—Compartien les teves creences sufís.

—Les vaig aprendre d’ells. Eren molt més savis que jo, sayyid. —Massa preguntes l’estaven incomodant. Després de vint anys de silenci, parlar sobre si mateix li resultava impúdic—. Per què m’ajudes?

—En el teu afany hi ha molta lleialtat a algú o a una causa. Creus que la lleialtat és bona?

—Sens dubte.

—I que la bondat ens porta indeclinablement a la lleialtat?

Al-Sahir es va sentir com un alumne davant el seu examinador.

—De què em vols convèncer, sayyid?

—Hi ha veritats universals, certeses comunes de tots aquells fills de les tres religions.

Els lladrucs frenètics de gossos invisibles els anunciaven l’arribada a Bunyola, sumida en la foscor.

—Ahl al-Kitâb —va dir Al-Sahir—. Les gents del llibre: jueus, cristians i musulmans. Compartim la crueltat i l’odi. També és una certesa.

—Certament. I la caritat. Contempla la teva odissea. Ets més a prop d’aconseguir el teu objectiu perquè un cristià t’està ajudant.

—Només és caritat si no pretens res a canvi. I la meva causa podria estar guiada pel mal. Potser m’estàs ajudant a completar una venjança.

—Concedeix-me almenys una resposta, Al-Sahir. Has vingut a aquesta illa per salvar algú?

El musulmà va pensar un instant.

—És probable. També pot ser que ja sigui mort per la meva causa.

—Et van haver d’unir poderosos llaços d’amor amb aquesta persona. Quan vas revelar on vivia sota tortura, et va aclaparar la culpa, la veu de la consciència. Crec que t’impulsa el bé.

Les paraules del savi li van remoure velles imatges. Havien adquirit amb el temps la pàtina del que se somia, la profunditat falsa d’un retaule en què ell s’havia anat convertint a poc a poc en espectador. El judici final havia arribat encarnat en els frani, els guerrers angevins d’armadura feixuga. Les seves espases tallaven només de mirar-les. Al-Sahir i d’altres van salvar el que van poder de la destrucció. El cercle del Tawwàsuf es va dissoldre. Es va aventurar amb la família pels camins. Es van amagar. La pregària als llavis els va reconfortar per acceptar la fi. Diu el profeta que el valor d’aquest món comparat amb el del més enllà és tan fugaç i insignificant com l’aigua que queda en el nostre dit quan l’introduïm al mar i després el traiem. Els van acabar trobant. Per desgràcia, els invasors havien ja saciat la set de sang i buscaven botí. No van poder anar al paradís, allà on la vida terrenal resulta un parpelleig.

«Déu dirà: quants anys vau ser a la terra? I els homes diran: vam ser-hi un dia o part d’un dia».

Van carregar-los amb negres grillons als turmells i un vaixell infame els va portar fins a Reggio de Calàbria. Va veure la dona i els fills per última vegada en una platja. A ell el va comprar un navilier genovès. No li interessaven ni la dona ni els nens. Va suplicar que els portessin junts. Van haver de separar-los a garrotades. Només el plor dels seus seguia nítid en la seva memòria, com si tot hagués passat ahir.