42

En Joan té un somni inquietant, profundament trist, que el deixa en el límit d’un immens i amenaçador buit sense respostes. Els rostres sense consol de moribunds i morts el visiten. Els presoners, agrupats com un ramat dòcil d’homes xai en una cantonada de la coberta, supliquen pietat amb el terror penjat d’un fil de veu tremolosa. En francès, en italià, en sicilià, en totes les llengües juntes i en cap.

«Pour l’amour de Dieu! Per l’amore di nostra madonna! Pietà! Non uccidermi! No em matis! Ne me tuez pas!…».

La sang barrejada amb l’aigua salada es bressola a la coberta de la galera…

Es desperta aclaparat pel pes d’una amargor indefinible que ja no és el somni sinó el seu rastre en la vigília silenciosa i lúcida. Contempla en la semipenombra de la tenda de campanya la seva accidentada vida, compta en la respiració plàcida i profunda dels seus companys les desgràcies dels seus vint anys, l’edat que creu tenir. Mai va conèixer el seu pare, tot just un rostre, uns ulls blaus i una pell gruixuda com de taronja. La venjança per ser fill de qui era el va fer fora del seu poble, del seu món de cabrer entre valls i penyes i rius i arbres, que coneixia tan bé que fins els va posar noms. Va sentir massa d’hora la por asfixiant davant la mort certa i el plaer de la venjança en matar. Després va venir la fugida i el mar, paorosament bell, bategant sempre com una bèstia perillosa que aguaita el moment per saltar-li al damunt. El Mediterrani blau i crispat a Mallorca, verd safir a les costes de Sardenya, gris i embogit davant Malta. Va ser dura per a un aragonès de terra endins com ell aquesta nova vida de corsari al servei d’Aragó, perseguint i assaltant qualsevol embarcació que onegés la flor de lis. Sense adonar-se’n, va formar una diminuta part de la gran guerra que enfrontava la casa d’Aragó contra la formidable aliança de França i el papat, impossible de batre però susceptible de patir fiblades profundes i doloroses com les que li infligia la flota, les rates del mar, com eren anomenades les fustes i galeres de l’almirall català Ramon Marquet.

Al principi, deien que el gran almirall perdonava els presoners perquè tothom fos testimoni de la magnanimitat del rei Pere d’Aragó, consort de la reina Constança de Sicília. Intel·ligent acte de propaganda que li va concitar simpaties i suports. Però la guerra que en Joan havia vist era diferent. Aquelles escaramusses, llargues persecucions i abordatges acabaven sempre amb l’execució dels presoners, cosits per les sagetes, amb l’esgarrifós destensar de les ballestes i el crit col·lectiu, sobtat, de les víctimes quan queien per la borda com fardells. Després el silenci, els cossos enfonsant-se en les aigües cristal·lines verd òpal que injuriaven amb la seva bellesa l’acte atroç de la massacre.

«Pour l’amour de Dieu! Per l’amore di nostra madonna! Pietà! Non uccidermi! No em matis! Ne me tuez pas!…».

La sang barrejada amb l’aigua salada gronxant-se a la coberta de la galera costava d’eliminar per molt que l’escombressin i la freguessin. Sempre quedaven escletxes i racons on entollar-se per recordar a tots la matança, el crim disfressat de gran causa, amagat rere els penons i les banderoles flamants de vermell carmesí i groc. El crim…

De tots els morts, en Joan recorda un jove presoner provençal de la seva mateixa edat. Seu a coberta al costat dels altres captius de la galera angevina capturada recentment. És bru, té els ulls negres i molt oberts i li somriu. Cerca àvid en el rostre d’en Joan el signe de la commiseració, un llaç humanitari. Per estalviar dards els tiren a tots per la borda, el jove provençal també. A l’aigua, els altres sangloten i supliquen, però ell neda plàcidament com si la riba fos a prop i el bany, agradable. Li segueix somrient, encara que és només una màscara, una ganyota. Hi ha una infinita pena dins els seus ulls molt oberts i en Joan no pot deixar de mirar-lo.

S’aixeca amb el fantasma del jove provençal al seu costat i s’apropa fins a la bacina per refrescar-se. La claredat d’un llum d’oli li descobreix el seu reflex a l’aigua, la cara apunyalada, la cicatriu amb prou feines dissimulada. Joan Caratallada, l’havien batejat els seus companys d’armes. A l’exterior, algú fa guàrdia i cantusseja una trista balada. Escolta la veu tènue i plena d’accents sicilians d’en Conrad.

En Conrad… Trobar-se’l havia estat providencial. Tot d’una, el grup tenia un poderós aliat que posava a la seva disposició homes i mitjans. L’explicació de fra Jaume de Toledo havia despertat en el sicilià la determinació d’ajudar-los, però amb un pòsit tèrbol i taciturn, com si les explicacions de l’antic monjo de l’orde de Calatrava l’haguessin afligit en excés. Tot just havia intercanviat poques paraules amb ells al llarg de la recerca que els va portar de nou a Sineu i després cap al centre de l’illa, seguint el testimoni dels paisans, que asseguraven haver vist tres homes i una dona viatjant en direcció a la ciutat de Palma.

En Francesco té raspera.

—No dorms, noi?

—Tinc la sensació que mentre dormim ells ja han de ser molt lluny. Estem perdent el temps.

—Recorda que també són de carn i ossos. Un d’ells està ferit. No t’amoïnis. Estaran descansant. A més a més, el company del teu cunyat ha partit per esbrinar on poden ser. Ens avisarà quan els localitzi.

En Joan es torna a estirar. Sap que ja no tornarà a agafar el son.

—Què passarà amb el mapa, si tenim la sort d’enxampar-los? —pregunta en Francesco.

—Portar-lo a Sicília?

El sard es remou sota la manta:

—No me’n refio, del teu Conrad. Com vas arribar a conèixer-lo?

—Es una llarga història. Ara no ve al cas.

—Li van fer pampallugues els ulls quan fra Jaume va pronunciar el nom d’Al-Musaafir. És la lluentor de l’ambició, noi. No m’agrada el teu amic.

En Joan respira fondo. Què n’havia de fer aquest sard fugitiu del mapa i la seva destinació? Recorda el seu relat d’amor i gelosia a Sardenya.

—Digue’m, Francesco, l’estimes encara?

Els grills tornen a omplir la conversa entre tots dos amb la seva cantarella que va i ve. El sard ignora la pregunta.

—No et refiïs d’ell, Joan.

—No pateixis. No em refio de ningú.

—De ningú? Què me’n dius, d’aquesta mora o jueva o el que sigui que va amb ells? T’ha captivat. Ho vaig veure en el teu rostre a la cabana d’Abu-Lihya, quan anàveu plegats a cavall… —En Joan està a punt de respondre-li, molest. Les paraules d’en Francesco trepitgen les seves. El sard s’incorpora. Cerca la proximitat del seu company—. No t’enfadis. Sé que ella t’importa moltíssim més que el maleït mapa i que vols venjar la teva germana. La teva causa és noble, però en Conrad és un falcó. Ha endevinat el valor de la presa i no la deixarà escapar.

—Què vols dir?

—Si aconseguim enxampar-los, en Conrad no permetrà que el tresor d’Al-Musaafir voli a Sicília.

—Però és la seva pàtria. El mapa acabaria a la cort de madonna la regina, a les mans de Constança i del seu fill Jaume. Conrad ha dedicat la vida a lluitar per la seva causa.

—No t’inquieta l’escorta militar que ens acompanya? Jo em sento indefens amb tanta llança i tant pendó. Som ostatges. Ha fet seva la nostra missió.

En Joan mira fixament el no-res fosc. El mapa només li importa com a expressió del fracàs o de l’èxit. Recuperar-lo donarà sentit a massa morts els últims dies. Si acaba en les mans del conseller, la vida semblarà encara una mica més absurda i buida del que ja és. En Conrad és ambiciós? Sens dubte. També sap que és un home d’honor. Intueix el rostre d’en Francesco en la negror, fix en ell, pendent d’una resposta.

—Penses massa, sard. En Conrad farà el que és correcte.

En Francesco s’ajeu amb un sospir de decepció.

—Sou tots plegats uns il·lusos. Per Déu, que a la meva illa no duraríeu ni un dia.

La conversa s’interromp. Els sorprèn la llum d’una candela. Algú ha entrat a la tenda. En Francesco agafa instintivament el seu ganivet. Fra Jaume també s’ha despertat, la seva espasa enfundada al costat. Sempre hi ha un instant de buit en la sobtada vigília, un surar fugaç en què no sap si és en una galera o en una fonda fins que aterra en l’ara. Una ombra amb la veu d’en Conrad s’allarga al sostre.

—Sabem on són. Han fet nit a l’alqueria de Santa Eugènia. —Seguint el sicilià, un soldat entra a la tenda sostenint una cuirassa—. Això és per a vós, fra Jaume de Toledo. Potser la necessitareu.

El castellà li dóna les gràcies i tots comencen a preparar-se en silenci.