El particularisme dels comtes d’Empúries
Els primers comtes d’Empúries no han pas deixat un mal record en el país. És molt possible que aquell curiós particularisme que tenim els empordanesos, aquella nostra tendència contrària al centralisme de Madrid i al centralisme de Barcelona, tingui l’arrel més positiva en la posició que tingueren els Empúries favorable a l’atomatització feudal i, per tant, contrària a la política dels comtes de Barcelona, que acabaren essent reis del país. És clar que, d’aquella família tan antiga, no ho sabem pas tot. L’obscuritat és molt densa. La història autèntica que n’hauria pogut escriure el senyor Ramon d’Abadal no ha estat escrita. Ara, alguns erudits em diuen, amb un retard indubtable —cosa que demostra la meva incompetència—, que el professor Santiago So-brequés tingué l’obsessió d’escriure una història real i autèntica d’aquesta família —o sigui emplenar el buit deixat pel senyor Abadal. He llegit alguns escrits de Sobrequés sobre algunes figures inicials dels Empúries i m’han semblat magnífics. Però el professor Sobrequés també es morí, i així hem quedat sense bous ni esquelles.
L’extinció de la família inicial projectà el títol, tan memorable, a altres famílies —per matrimoni o pel que sigui—, a famílies de nissaga reial o de la més alta aristocràcia del país i tot s’acabà projectant el gran títol a famílies molt llunyanes i del tot desconegudes en el país. Els fets de la vida humana són aquests i no n’hi ha d’altres. Avui, el títol del comtat és un títol de la família ducal de Medinaceli. Després de l’extinció de la primera família, la personalitat d’aquella gent s’abolí. Deixaren de ser feudals independents i obeïren el rei —sense oblidar mai, però, com és natural, la cosa crematística. Els comtes foren rics, però n’hi hagué de moltes classes: els uns foren bons administradors, altres pèssims; els uns tingueren molt bon sentit, altres foren purs i simples dements. Segons els historiadors, el final de la família no fou pas gaire brillant, precisament.
El particularisme de la primera soca dels Empúries sembla disposar d’alguns fets indiscutibles. Avui sembla clar que el màxim aliat que els comtes de Barcelona tingueren en aquestes terres foren els senyors bisbes de Girona, alguns dels quals —com el senyor bisbe Bernat de Pau— foren uns feudals considerables, probablement els de més volum d’aquesta terra. En aquell món és molt difícil de traçar uns límits del que fou reial, eclesiàstic o comtal. Tot és barrejat, inextricable, pròxim i confús. Quan els senyors bisbes de Girona s’instal·laren al castell de la Bisbal per passar l’estiu —o per passar el temps que fos—, els Empúries donaren un gran impuls a Castell d’Empordà, que n’és molt a prop, per saber naturalment el que feien. Es vigilaven mútuament. S’envejaven. No estaven mai d’acord. La incapacitat que semblen tenir els catalans per a entendre’s, avui, ahir i sempre, i no prové pas d’aquests fets tan remots, d’aquesta tradició tan arrelada i encara tan viva?
L’ermita de Sant Salvador, que es troba a dalt de tot de la carena que separa el vessant del Vallespir i el vessant de l’Empordà —segons el meu modest entendre—, ermita que sempre fou propietat dels Empúries, ¿no serví per a vigilar el gran monestir de Sant Pere de Roda, que és al vessant del Vallespir? Aquesta impressionant baluerna, que posseí tantes terres, boscos i riquesa, no fou mai del gust dels comtes d’Empúries, primer potser perquè no anaven mai bé amb la força eclesiàstica i després perquè es consideraven els grans senyors de la comarca, cosa que en definitiva fou certa.
Els vells comtes volgueren crear un bisbat a Castelló d’Empúries —construïren un gran temple a aquests efectes— que actués sobre aquesta comarca i no ho aconseguiren mai. El senyor bisbe de Girona s’hi oposà aferrissadament. Aquest fet, tan curiós, només s’explica per la relació que tingueren les altes autoritats de Barcelona i la cúria de Girona contra els Empúries. En aquest punt, els arribaren a engavanyar la vida.
I la desviació del Ter, a què es degué? Antigament el Ter desembocà sempre sota el Pedró de l’Escala, a la part més meridional del golf de Roses, que fou el golf específic dels Empúries. En un moment determinat, el curs del riu fou desviat sobre la platja de Pals i passà davant Torroella de Montgrí, població reial. S’ha discutit si en el moment de realitzar el projecte el nou llit del riu fou un bé o un mal per als interessos generals del país. No tinc pas coneixements per a dir-ho. El fet important és que el riu passà per terres d’altres senyors.
I després hi ha, com a fet concret i evidentíssim, la construcció del castell de Torroella de Montgrí, la part construïda del qual data del període 1291-1301 i que no s’acabà perquè mentrestant morí el darrer comte d’Empúries i quedà extingida la nissaga comtal. El comte tenia a propietat de Bellcaire, situat molt a prop de Torroella de Montgrí, a nord-ponent del castell de Montgrí, una construcció reial que encara avui fa un gran efecte. Però, de tot això, ja n’hem parlat.
Podríem fer altres referències a la política que mantingueren els comtes d’Empúries inicials, que fou molt particularista i favorable a l’atomització feudal i que els enfrontà amb la política d’integració de les forces contràries. En general, l’empordanès sembla tenir permanentment una forma d’animadversió al centralisme, abans contra el de Barcelona, ara contra Barcelona i Madrid. Potser prové de particularismes d’una gran ancianitat. A Catalunya, encara el que hi ha més és el particularisme local; a l’Empordà hi ha, visiblement, un particularisme comarcal.