La primera invasió francesa
DESPRÉS de la mort de l’últim comte d’Empúries, personatge que acabà molt malament, l’Empordà entrà en un període d’atonia, per no dir de total indiferència. El títol passà a altres mans, a les mans de les famílies més reials i aristocràtiques del país. El comte d’Empúries desaparegué. És gairebé segur que el comtat d’Empúries fou, en el sistema de la Catalunya Vella, el que tingué una personalitat més remarcable. El senyor Ramon d’Abadal el volgué estudiar. No ho féu. Després, tractà d’estudiar-lo el professor Sobrequés (pare). Ara, les persones del comtat que es lligaren amb personatges reials o amb les famílies més aristocràtiques del país posaren fi, definitivament, al sistema antic. Tots foren adjunts dels comtes-reis de Barcelona. L’Empordà entrà per força en unes altres idees, que acceptà, irònicament. L’Empordà entrà en un estat indiferent. Barcelona… molt bé. I l’Empordà? Aquest fou el problema.
La primera gran sotragada que rebé aquest país es produí en l’època del rei Pere i fou la primera invasió francesa: la invasió de Felip l’Ardit. Al meu modest entendre, aquesta invasió fou projectada amb una magnificència molt exagerada. Un home tan equànime com el senyor Bosch de la Trinxeria, en el seu escrit «De Puigmal a cap de Creus», contingut en el volum «Records d’un excursionista», escriu que Felip l’Atrevit o l’Ardit es presentà davant els Pirineus amb un exèrcit de vuitanta mil infants i vint mil cavalls, i que la costa de Marsella a Gènova era coberta d’una infinitat de vaixells destinats a alimentar aquella gran multitud. Vuitanta mil soldats vint mil cavalls, tants i tants vaixells, ¿no és una mica hiperbòlic? L’invasor no pogué passar pel coll de Panissars, defensat per «los intrèpids i terribles almogàvers, manats per lo vescomte de Rocabertí». No cal dir que l’almirall Roger de Llúria, que era el nostre almirall, lluità, al golf de Roses, i a les illes Formigues, convertí en estelles la fabulosa esquadra invasora. No havent pogut passar pel coll de Panissars, uns «traydors» (Bosch) ensenyaren al rei Felip el coll de la Maçana, que passà, i envaí l’Empordà. Cremà la població de Peralada. En aquesta població, hi tenien l’hostal els pares del qui fou més tara el fabulós cronista Muntaner. El rei Felip continuà cap al sud, posà setge a Girona, que fou defensada per Ramon Folc de Cardona. I en aquest setge ocorregué un fenomen increïble: l’aparició de les famoses mosques de sant Narcís, patró de Girona, que feren una mortaldat increïble en els soldats invasors. Davant tantes desgràcies, el rei de França decidí retirar-se a casa seva. No ni pogué pas arribar: abans d’arribar a Perpinyà, ja era mort.
Origen d’aquesta disputa: la qüestió de Sicília. El rei de França volgué implantar a Sicília els seus parents: la família Anjou. Les autoritats catalanes ho impediren. El rei de França volgué treure’s de davant aquesta molèstia i envaí el país. La molèstia que quedà destruïda fou la de l’Ardit. Tot això passava el 1285.
Si no vaig errat, el Dante Alighieri posà un vers a la «Divina Comèdia», que diu així:
Mori fugendo e disfiorando ilgiglio.
El giglio fou la flor de lis que posaren a sobre de la bandera blanca de la monarquia francesa. El vers és d’una eficàcia definitiva.
En tota aquesta història, els únics que quedàrem fotuts fórem els empordanesos. Aquesta primera invasió anà seguida, anys després, d’altres, desgraciadament.