El Progressisme. La Revolució de Setembre

Les històries generals sobre el segle XIX més aviat abunden. Fou un segle molt típic del temperament de la Península i, des del punt de vista general, molt desgraciat. L’enorme Imperi espanyol s’anà perdent d’una manera indefectible. L’embat contra Espanya de la política europea i americana fou indescriptible. Potser no n’hi havia per tant. El país passà a la categoria d’un negoci com un altre —negoci que estigué a les mans dels Estats dominants. El país s’anà empobrint ostensiblement. La tradició de la pobresa era real i en definitiva arcaica. Mentre s’anaven perdent els enormes espais americans, molta gent d’aquest país emigrà a les colònies que quedaven. Els qui tornaven, més o menys rics, foren una classe nova: els americanos, alguns dels quals foren molt importants. A la Península, la verbositat fou indescriptible; l’obsessió de fer constitucions, interminable. S’escriviren molts de papers —pura fraseologia!— i no es féu res de positiu i real. Espanya esdevingué un pretext de riota universal.

Plantejada la qüestió dinàstica a conseqüència de la llei sàlica, el país es dividí en dues fraccions: els servils i els liberals, els tradicionalistes o carlins i els de l’altra banda. Es produí la primera guerra civil, que durà anys. Els grans generals de la guerra, que foren els carlins, Cabrera al Maestrat i Zumalacárregui al País Basc, la perderen. Un general mediocre i vulgar com Espartero a guanyà. El fet és freqüent en la història general. Espartero, progressista, es féu l’amo d’Espanva. Defenestrà la reina Cristina. Esdevingué el més gran personatge peninsular. El que és indiscutible és que la Península sortí de la primera guerra civil molt més pobra i desanimada que mai.

Don Baldomero Espartero arribà a regent d’Espanya. Fou l’home que bombardejà Barcelona, des de Montjuïc, tenint a la dreta el general Van Halen i a l’esquerra el cònsol general anglès. El contraban que féu Anglaterra sobre aquestes costes amb els objectes tèxtils anglesos contra la creixent indústria catalana fou literalment fabulós. Un negoci, un escàndol delirant. Però, si per incapacitat total Espartero anà caient, el progressisme en algunes parts d’Espanya anà d’augment. Es produí la desamortització de Mendizábal, notori agent anglès, que empobrí l’Estat i el poble espanyol. El progressisme anà d’augment, basat en una verbositat il·luminística, sense el més petit fonament. L’Empordà, que passà els primers decennis del segle en un estat d’atonia, determinat per les invasions que havia tingut, no féu cap moviment. Els pagesos, simplement, anaven treballant. Es produí un moment, però, que l’Empordà esdevingué progressista. En aquesta comarca es produí un fenomen polític considerable, que fou el vell Climent, de Castelló d’Empúries, gran amic d’Espartero i polític de la província —i avi del poeta Fages. El progressisme li regalà el districte de Vilademuls perquè anés a les Corts de Madrid amb tota comoditat.

Com que els anys no perdonen ningú, Espartero també caigué. Isabel de Borbó fou la reina d’Espanya. Els avatars polítics del país portaren al poder el general O’Donnell, que governà uns quants anys amb la Unió Liberal. Aquest senyor féu dues coses importants: les carreteres provincials —reinando Doña Isabel II— i els fars del litoral. Ja fou alguna cosa. Però quedaren els progressistes, i no hi ha dubte que l’Empordà s’afeccionà a aquesta verbositat literària musical. El successor d Espartero, en aquesta regió, fou el general de Reus, Joan Prim i Prats. El general Prim fou el successor del general Espartero en el progressisme català i peninsular. El general féu una carrera ràpida i impressionant. No es pot negar que de jove fou un senyor molt intel·ligent. Ho demostra la seva missió a Mèxic com a enviat del govern.

Li foren atorgats diversos títols nobiliaris i el seu paper al Marroc fou brillantíssim. Després, més tard, esdevingué una gran personalitat política. Exiliat i present, féu una considerable quantitat de cops d’Estat molt discutibles, l’últim dels quals tingué un gran èxit. Prim, Serrano i Topete dirigiren la Revolució de Setembre i guanyaren la partida. La reina Isabel fou defenestrada i se n’anà a París. Féu una revolució progressista i per fer-la no tingué més remei que prometre l’oro i el moro —que és el que es digué llavors— als extremistes. Es dedicà a la recerca d’un rei. El trobà en la persona d’un Savoia, el rei Amadeu de Savoia, de la casa italiana del mateix nom, que féu, amb Cavour i Garibaldi, la unitat italiana contra el papa. Era la monarquia més anticlerical d’Europa i per aquesta raó agradà als uns i desenganyà els altres. El rei Amadeu arribà a Madrid i la primera cosa que hagué de fer fou anar a l’enterrament de Prim.

Aquest senyor regnà poc. Se n’anà d’Espanya amb les mans al cap. Era un bon home que quedà aclaparat per la política del país. Després vingué la Primera República, que durà nou mesos. Es produí la tercera guerra civil.

La comarca de l’Empordà, progressista, fou un gran element per a portar a cap la Revolució de Setembre. Prim tingué molts amics a l’Empordà. Es produí una cosa curiosa: com més progressista s’anà tornant l’Empordà, més carlina es tornà la Garrotxa, que n’era veïna. El general trobà totes les facilitats possibles. A part el vell Climent de Castelló, que ja venia d’Espartero, tingué el senyor Totau, figuerenc ric que fou ministre d’Hisenda de la República (Pi i Margall), el metge Sunyer i Capdevila (de Roses, considerable dement), el senyor Maranges de l’Escala, el senyor Roger de Maçanet, que li serví per a passar per la frontera tots els papers que Prim volgué —de la mateixa manera que, més tard, la propaganda del senyor Macià, la féu el senyor Dalmau Costa del Port de la Selva. No cal dir que, en el país, tota la burgesia fou de la Revolució de Setembre. Es produí l’il·luminisme del general Prim. La Revolució de Setembre fou un desastre indescriptible. La burgesia se n’anà separant de mica en mica. La comarca s’escindí. Figueres, que en aquesta època fou un centre polític important, es mantingué en el federalisme reduït. L’Empordà Petit, ja dominat per la indústria tapera, entrà en la fraseologia de Castelar. El desengany fou total. Prim ho havia promès tot —cosa que solen fer els qui volen guanyar en política. Que prometé la República als extremistes és gairebé segur. Però, ¿què podia donar, si no tenia res? El foc de la Bisbal fou un episodi molt informatiu.

Per altra part, la Garrotxa, cada vegada més carlina, creà una situació fatal. Començada la tercera guerra civil, el general Savalls de la Pera fou, durant una temporada llarga, l’amo total d’aquest país. Quan els generals Martínez Campos i el general Savalls es posaren d’acord a l’hostal de la Corda d’Olot, la guerra s’acabà instantàniament. Mentrestant s’havia produït l’episodi fenomenal del Rellotger de Creixells i el Menut de Pins. Quan en una societat civilitzada l’ordre públic esdevé una anarquia, el criminal apareix instantàniament. En fi: el càlcul de Cánovas del Castillo es produí d’una manera matemàtica. Començà l’anomenada época boba amb la restauració de la monarquia. El país es tranquil·litzà visiblement.

La Revolució de Setembre fou purament política, o sigui que fou un canvi de personal administratiu i dirigent.

Els qui ara afaiten remullaran i els qui remullen afaitaran. Socialment no es produí res de nou, ni un augment de cinc cèntims. Fou una revolució anticlerical bàsicament i després més o menys eròtica, com sol succeir sempre, quan impera el desori, i després cientificista, perquè els metges —que llavors parlaven de la ciència mèdica— hi tingueren molta intervenció. Una vegada triomfals es posaren a cridar desaforadament. El resultat final fou un desastre increïble.