Els Trastàmares. La qüestió remença. Segona invasió francesa

AIXÍ, doncs, s’extingí la casa reial catalana. Es produí el Compromís de Casp i, a través del qui fou més tard sant Vicent Ferrer, s’imposà per a la majoria dels elements de la Confederació la dinastia castellana dels Trastàmares. En el curs de la història, la imposició de la justícia abstracta és molt rara. En el nostre temps ho hem vist moltíssimes vegades. Vicent Ferrer fou un gran escriptor, un predicador, un orador desenfrenat, un home d’una vitalitat física extraordinària, per al meu gust molt desagradable. Al principi la nova dinastia i les institucions tradicionals catalanes convisqueren. Fou a l’aparició del Trastàmara Joan II i la seva esposa, la reina Joana Enríquez, pares del qui fou més tard el rei Ferran el Catòlic, que es produí el contrast. Fou el contrast de dues concepcions polítiques que, per la seva importància, tenen una relació estricta amb la història general i, en molta menys escala, amb aquesta insignificant notícia comarcal. L’element més visible de la topada fou la qüestió remença, que llavors s’iniciava. Els esdeveniments produïren la segona invasió francesa de l’Empordà (juliol de 1462).

Pel març de l’any 1462, la reina Joana Enríquez, amb el seu fill, el futur Ferran el Catòlic, es traslladà de Barcelona a Girona. Durant el mes de maig, el comte de Pallars, amb les tropes de la Generalitat, assetjà la ciutat de Girona. Defensà la Força gironina el baró de Sant Mori, Pere de Rocabertí, ajudat pel bisbe Joan de Margarit i de Pau, pel braç eclesiàstic de les comarques gironines i per un grup de remences, entre els quals trobem Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba, la figura més dramàtica i violenta de la guerra dels pagesos. En aquests primers moments, no hi trobem Verntallat, de la vall d’en Bas, perquè devia tenir altra feina. Es produí aquest fet extraordinari, i la cúria de Girona, que havia estat la quinta essència del feudalisme en aquestes terres, es posà llavors al costat dels pagesos de remença i en tingué una direcció molt important.

Pel juliol del mateix any, un exèrcit francès, a les ordres del comte de Foix, gendre de Joan II Trastàmara, entrà al Rosselló i a l’Empordà i alliberà als assetjats tancats a la Força de Girona. En penyora de l’auxili proporcionat, el rei de França ocupà el Rosselló (1463).

Sobre aquests esdeveniments hi ha un estudi magnífic de Santiago Sobrequés (pare) titulat «La leyenda y la historia en el sitio de Gerona de 1462». (Anales del Instituto de Estudios gerundenses. Vol. VII, 1952. Pàgs. 267-349). És realment un bon estudi: constatat, estudiat i detallat. El general de la Generalitat, Pallars, no es distingí pas com a estrateg. Fou copiosament derrotat. Una de les coses més extraordinàries d’aquest país, en relació, és clar, amb la guerra dels Remences i les institucions tradicionals de Barcelona, fou aquesta guerra. No hi comprengueren res. Catalunya ho pagà car. En política, sempre val més no equivocar-se massa. A conseqüència d’aquests esdeveniments, la situació del Rosselló fou molt equívoca i estranya. França visqué sempre amb l’obsessió de les fronteres naturals.