EDUARD TODA I GÜELL I LA RESTAURACIÓ DE POBLET

(1855-1941)

A mi m’agrada, de vegades, quan ho puc fer, girar la vista enrera i pensar en aquells homes del segle passat —i alguns del segle XVIII— que promogueren la situació en què, de tota manera vivim, la nostra manera de pensar i de fer, l’autenticitat de la vida, que mentalment portem. No citaré noms, perquè allargaríem massa aquest paper.

Un d’aquests homes fou el senyor Eduard Toda i Güell, de Reus, que es proposà, des de molt jove, joveníssim, la restauració de Poblet, cremat i devastat l’any 1835. El senyor Toda dedicà la seva vida, primer com a gran funcionari de l’Estat, després com a director gerent d’una gran companyia basca de navegació —la companyia Sota y Aznar, de Bilbao—, radicat a Londres, a crear-se una posició independent, prou independent per a promoure, iniciar i començar la restauració del gran monestir. Aquest fet és importantíssim i s’ha de remarcar obligatòriament. Si el senyor Fabra unificà la llengua; si el senyor Prat demostrà que hi podia haver un polític eficient en aquest espai —cosa que feia dos o tres-cent anys que no s’havia produït—; si el senyor Cambó promogué i pagà tota la cultura bàsica moderna del país —des dels estudis de Massó i Torrents sobre l’antiga poesia, l’obra de Fabra per ordenar la llengua, els estudis de Pijoan sobre la pintura medieval, la història de Catalunya de Soldevila, etcètera—, el senyor Toda s’obsessionà en la restauració de Poblet. Aquesta il·lusió és extraordinària. El senyor Toda ha contribuït a desprovinciar el país.

En la revista del Centre de Lectura de Reus (octubre de 1920) hi ha un article firmat per Claudi Muntanya, pseudònim de Pere Cavaller, en què s’afirma que Toda nasqué a Reus l’any 1854 a can Cardenyes, casa situada a la plaça de la Constitució, avui debolida. En aquest espai, la senyora vídua Navàs, s’hi construí una casa per viure-hi. Afirma així mateix aquesta notícia que estudià les primeres lletres amb el mestre de minyons Francesc Berenguer i que després estudià el batxillerat a les Escoles Pies (de Reus). El senyor Gras i Elies, pel qual jo tinc una gran admiració per haver publicat a «L’Avenç» uns volumets de la gent del seu temps, que jo sospito que foren els primers que es publicaren en el país, en els Hijos llustres de Reus, afirma el mateix. El senyor Santasusagna, en Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins a 1900, precisa la data del naixement: 6 de gener de 1854. Entrà a les Escoles Pies el 1864-65 i es revalidà de batxiller a Tarragona —els instituts eren llavors, en general, provincials— el 21 de juny de 1868. En les Escoles Pies, que més tard s’anomenaren l’Institut Lliure Gaudí, hi ha una nota que confirma totes aquestes dades i notícies.

L’any 1868 fou el de la Revolució de setembre. Prim-Serrano-Topete. L’exili de la reina Isabel II a París —en el Palacio de Castilla, prop de l’Étoile. Prim era de Reus. Després d’haver fet set o vuit temptatives revolucionàries, el general havia triomfat. Era l’home, en aquell moment, de més vasta projecció peninsular i el més gran polític. El general Prim, que s’entengué amb tothom, vinguessin del camp que vinguessin, per defenestrar la reina, una vegada feta la defenestració, continuà essent monàrquic, però d’una altra monarquia: de la monarquia constitucional anglesa. Aquesta posició li produí algun contratemps, com per exemple el del foc de la Bisbal, promogut pels republicans federals d’aquest país, que havien negociat amb Prim la portada de la República i es trobaren que el general volia portar una altra monarquia, una altra, però en definitiva una monarquia. A Andalusia passà alguna cosa semblant, fins a l’extrem que la relació, que hom habitualment fa, de Paúl y Angulo amb l’assassinat del carrer del Turco, prové d’una negociació acabada en decepció, com el foc de la Bisbal fou la conseqüència d’una decepció. Prim es posà a buscar un altre rei. El trobà finalment després d’haver somogut les cancelleries europees i els interessos de les dinasties. L’apassionament del litoral de Catalunya per Prim fou enorme. El de Reus fou frenètic. Cal no oblidar que en aquell moment, i encara avui, en aquest país, el patriotisme local fou sempre més calent que el nacional —català, s’entén. Suposar que Toda jove, acabat de graduar-se de batxiller, no fou un partidari del general seria incomprensible. Prim, amb la seva política de moderació i d’equilibri, destinada a no excitar la política de reacció, que sempre fou enorme en el país, creà una posició de centre —que no hi ha més remei que anomenar liberalisme— que afectà molts esperits. Es en aquest moment que nasqué el liberalisme de Toda, que defensà i mantingué tota la vida.

Aquesta posició li produí moltes amistats; una de les més vives fou la del senyor Víctor Balaguer —la de don Víctor, com solien dir Rusiñol i Casas i com sempre l’anomenà Toda mateix. Don Víctor portava una llarga navegació en el liberalisme catalanitzant, havia escrit una fantàstica història de Catalunya i molts altres llibres, i a Barcelona era molt apreciat. Era l’estrella? No ho crec. En aquella primera generació tan important, l’estrella fou el senyor Piferrer i després el senyor Mañé i Flaquer, que pontificà durant tants anys al Brusi i que també era tarragoní —de Torredembarra, exactament. Era una estrella de segona o de tercera magnitud. Don Víctor sempre treballà per al marquès de Marianao, gran amic de don Práxedes M. Sagasta, de Prim i del rei Amadeu. Arribà a ésser ministre d’Ultramar en aquesta situació. Ja assassinat Prim, que fou la víctima propiciatòria potser dels interessos dels Montpensier i dels seus agents, cosa que sembla desprendre’s del llibre de l’advocat de Reus senyor Pedrol sobre el crim, després d’haver conegut la immensa paperassa del procés, el rei Amadeu i els seus insignificants governants crearen —utilitzant el lèxic dels nostres dies— el kerenskisme que facilità l’entrada de la primera República, que per reacció originà la darrera guerra civil del segle passat. Tota aquesta història és impressionant, i Toda la visqué intensament. Potser és exagerat anomenar el rei Amadeu el Kerenski de la primera República, com fan els tractadistes actuals utilitzant una situació posterior i copiant el que s’ha dit de Necker com a Kerenski de la Revolució francesa. No hi ha mai dues situacions iguals; la simplificació és excessiva i potser massa còmoda. El que no es pot negar és que hi ha situacions semblants que produeixen resultats iguals. En aquest paral·lelisme, si més no, hi ha una cosa a remarcar: la darrera guerra civil vuitcentista, incubada i iniciada en el transcurs de la primera República espanyola, nasqué a conseqüència de la situació creada a l’Església i sobretot als eclesiàstics per la República esmentada; de la mateixa manera que, a França, la Revolució autèntica començà amb la llei de l’Assemblea apoderant-se dels béns de l’Església, o sigui del clergat. Les guerres civils del segle passat han estat estudiades, fins ara, d’una manera multitudinària i en general empírica i anecdòtica; hi falta l’esclariment de les causes que produïren uns efectes tan llargs i importants. Alguna cosa diu el senyor Vayreda en el sentit a què hem fet referència, en els Records de la darrera carlinada. A França, el fenomen ha estat posat molt més en clar. A mi no m’interessa la història tal com hauria d’haver estat, si els homes i les dones fossin d’una altra manera, amb una conformació diferent i una manera d’ésser dissemblant.

Si no he comprès gairebé mai els homes i les dones tal com són, ¿com els hauria poguts comprendre posats en un terreny imaginari? La cosa cau pel seu propi pes. Deixem-ho córrer.

Jo havia parlat d’aquestes coses amb el senyor Toda, ja vell, misantròpic i desenganyat, a la penya del cafè Colón, plaça de Catalunya, que presidia el senyor Matheu, dels Jocs Florals. Matheu i els seus vells amics —cal no oblidar el seu braç dret, vull dir el poeta Guasch— parlaven de poesia, dels Jocs i de dinars i sopars. Al senyor Toda, no li interessaven ni les poesies, ni els Jocs, ni totes aquelles absolutes nimietats. Així, algunes vegades parlàrem dels seus anys primers, amb l’ajuda del senyor Puget i del músic Amadeu Vives, que apreciava. Un dia em resumí aquells records amb aquestes paraules:

—Jo, de molt jove, vaig ser partidari del general Prim, del rei Amadeu i del liberalisme que la situació creà. Prim, l’assassinaren; el rei Amadeu dimití el càrrec pel fàstic que li produí el país; l’única cosa que m’ha quedat ha estat el liberalisme que llavors vaig mamar. Vaig quedar absolutament desplomat.

Fou en aquesta primera etapa de la seva vida que es produí la seva amistat amb el poeta de Reus Joaquim Maria Bartrina. A pesar de l’esforç que he fet de comprensió i de la meva universal tolerància, Bartrina m’ha interessat poc, per no dir gens. Sempre m’ha semblat un poeta estrabul·lat, desproveït del sentit del ridícul més elemental. Aquells seus versos que diuen:

els considero la fatxenderia màxima en què s’hagi pogut mai manifestar un català. (De fatxendes, en aquest país, n’hi ha hagut molts, més que un foc no n’hauria cremat, i encara n’hi ha). Todo lo sé… Valga’m Déu! Què sabé el senyor Bartrina? No sabé res de res, de res… —exactament com nosaltres, que hem viscut un segle més tard. Joaquim Maria Bartrina i Toda foren amics. Segons Gras i Elias (El Periodismo en Reus), aquests dos joves fundaren i redactaren un paper titulat El Sorbete. Quin nom, per a una publicació, més estrany!… què significa? ¿Fa referència als primers gelats que es feren a Reus? D’aquesta publicació, en sortiren dos números: 25 de juny de 1868 i 2 d’agost del mateix any. Aquests dos números foren tirats en dues impremtes diferents. La publicació fou suprimida per ordre del «subgovernador». Fou un exabrupte típic del poeta Bartrina. Segons la senyora Pujol Solanelles, que és la persona que fins avui ha donat una idea més general del senyor Toda i de les seves publicacions, aquest senyor no escriví a El Sorbete ni una paraula. Segons el senyor Toda mateix, comunicat directament a la senyora Pujol, el seu primer escrit data de l’any 1870. Toda era un liberal, però no fou mai un exaltat. Bartrina fou un exaltat, i d’ací provenen els dubtes de si fou mai un liberal.

Toda publicà el seu primer escrit quan tenia 16 anys. Havent nascut el 1854, l’escrit es produí el 1870. Es titula Poblet. Descripción histórica i forma un fullet de 24 pàgines format en dotzau, editat per Tosquelles i Zamora de Reus. Porta una dedicatòria que diu «A J. Riera y Sans, al poeta que llora». Toda mateix en pagà la impressió amb la decisió de destinar el que en tragués a restaurar Poblet. És un cas d’ingenuïtat admirable. És sobretot el primer indici de la seva obsessió per Poblet. Aquesta obsessió li emplenà la vida. El seu escrit no li produí ni un cèntim. Tingué treballs per a pagar la impressió. Un fet semblant només es deu poder produir —quan es produeix— a setze anys.

En el moment d’escriure aquest paper, no he pogut saber res de concret sobre els antecedents familiars d’Eduard Toda. La seva família, prové de la pagesia? Els seus pares i avis, foren comerciants? ¿Exerciren alguna activitat industrial o artesanal? El que només puc suposar és que, havent-li donat estudis, era econòmicament benestant. En definitiva, formà part d’aquella mediocritat econòmica catalana —de la nostra classe mitjana— que és en realitat l’estament bàsic.

Acabat el batxillerat es desplaçà a Madrid, on cursà la carrera de Dret en aquella Universitat. Es llicencià, en Dret Civil i Canònic, com deien llavors, el 1873. En el curs d’aquest mateix any, guanyà per oposició una plaça d’agregat diplomàtic al Ministeri d’Estat. El 1875 passà al servei consular. La unificació del serveis diplomàtics i consulars és relativament recent. Llavors eren encara diferenciats. El primer lloc consular que ocupà fou el de Macao, la possessió portuguesa de la Xina. A diferència de tantes persones que entren en aquesta carrera amb l’esperança de viure la major part del temps a Madrid —cosa realment curiosa—, el cònsol Toda fou destinat a un dels consolats més llunyans. Després del desastre polític que resumeix la seva primera joventut, Toda marxà a Macao com si fos una alliberació. En arribar-hi era molt jove. Encara no tenia vint-i-cinc anys.

Durant aquesta etapa de la seva vida, passada entre Madrid i Reus estudiant la carrera de Dret i fent oposicions al Ministeri d’Estat, a Toda se li despertà la passió d’escriure. Començà el 1870, després de Poblet. Descripción histórica; donà molts articles a El Eco del Centro de Lectura de Reus. En aquest any, s’hi troben articles amb aquests títols: «Ensayos sobre los orígenes de la Literatura Dramática en España», «La locomotora», «Los Correos», «Muerte de Lammenais», «Utilidad de la física»… El 1871, hi publica poesies: «¡Adiós!», «A una flor», «A una nena», «A una rubia», pensaments més o menys sublims per a àlbums, i tota una miscel·lània d’articles extremament variats: sobre arqueologia, comerç, finances, versos: «Ella», «En el anfiteatro de Tarragona». Tots aquests articles són firmats amb les seves inicials. També prodigà la correspondència política, no solament a Reus, en una publicació titulada La Redención del pueblo, sinó a Madrid en La Discusión. A La Redención comença amb un paper titulat «¡A las urnas!», i els seus temes són principalment de política nacional. En canvi, a La Discusión, el seu temari fou la política internacional. Tant els uns com els altres no porten firma. En realitat, el senyor Toda fa de periodista i és un dels primers, en aquest país, que inaugura una revista política estrangera. Gairebé a cent anys de distància, aquests articles no són res més que normals; el més important que contenen és la curiositat del seu autor, que és molt vasta, potser excessivament dispersada. Però aquesta és la desgràcia del periodisme si hom té la mala sort d’entrar-hi. Per fortuna, no fou més que un periodista honorari.

Una carrera

El senyor Eduard Toda fou funcionari del Ministeri d’Estat, des que guanyà les oposicions fins a les acaballes del 1901, que deixà la carrera per ocupar la direcció de l’oficina de Londres de la Companyia de Navegació Sota-Aznar. Fou més de vint-i-cinc anys funcionari.

Primer fou destinat a la Xina, on ocupà successivament els consolats de Macao, Hong-Kong, Canton i Xang-Hai. Després passà a Egipte, on fou cònsol al Caire. Després fou destinat a Glasgow, el gran port d’Escòcia. Més tard passà a Helsingfors, que avui s’anomena Hèlsinki i és la capital de Finlàndia, país que llavors formava part de Rússia. Després fou traslladat a Itàlia, on fou cònsol a Càller, capital de l’illa de Sardenya. El trobem més tard, successivament, a Le Havre, a París, a Alger, a París altra vegada, a Hamburg. Aquest fou el seu últim consolat. Després d’aquesta considerable i variada llista, no crec pas que es pugui dubtar que la carrera del senyor Toda fou d’una plenitud i d’un interès considerables.

De la llista de llocs que ocupà i de països en els quals visqué, és normal que alguns li interessessin més que altres. És segur que per la Xina tingué una gran predisposició de curiositat i d’interès. No crec pas que la defensa dels interessos del país que representava a la Xina li produís una feina excessiva. De tota manera, cal no oblidar que, a l’època que ocupà aquells llunyans consolats, Espanya tenia encara la sobirania sobre l’arxipèlag filipí i les illes del Pacífic. Aquest fet representava una projecció humana d’aquells territoris sobre l’immens imperi i, per tant, l’observació i l’assistència eren indispensables. El cònsol Toda s’hi dedicà de ple i amb el més gran interès. Viatjà per la Xina —que no deixava d’ésser molt complexa—, es trobà enmig d’aventures considerables i el sentit d’observació se li allargà en gran manera. Sobre aquell país escriví llargament. En l’inventari d’escrits del senyor Toda fet per la senyora Dolors Pujolar, s’entén, escrits publicats en diaris i revistes, n’he comptats gairebé cinc-cents. La labor realitzada per la senyora Pujolar, després d’haver consultat els catàlegs de les biblioteques de Barcelona, Tarragona, Reus, Poblet, Vilanova i la Geltrú (Biblioteca-Museu Balaguer), i les anotacions fetes quan la referida senyora i la seva germana Elisa foren bibliotecàries al Castell d’Escornalbou en la immensa biblioteca particular del senyor Toda, és molt acurada i exhaustiva. Toda fou un extraordinari comprador de llibres, de documents de tot el que li pogués servir per a estar informat i al dia. De vegades he arribat a sospitar si no fou el català del seu temps, no ja que n’hagués vistos i tocats més, sinó que n’hagués comprats més. No tingué mai cap criteri monogràfic, sinó més aviat dispers. A més, escriví moltíssim —segurament fou el funcionari del Ministeri d’Estat que, en la seva època, escriví més. Es pot dir que l’interès per la Xina li durà tota la vida i n’escriví sempre papers. A més, donà moltes conferències —que després publicà en forma d’articles. Sobre la Xina donà, a Barcelona, memorables conferències, sobretot a l’Associació d’Excursions Científiques —nucli bàsic del que fou després el Centre Excursionista— i a la Lliga de Catalunya, que fou l’organisme que donà origen a la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó.

Els escrits de Toda publicats en periòdics i revistes, i dels quals la senyora Pujolar ha fet l’inventari, són molt difícils de comptar, perquè aquest senyor utilitzà aquests papers en diverses publicacions i llengües i gairebé totes les seves conferències i els seus discursos foren publicats com a articles. Tingué l’admirable afany de donar-se a conèixer en un petit món —el d’Espanya— que no llegia res més que les gasetilles locals o alguna història general relacionada amb els desastres del país. Toda fou testimoni directe d’una època de desastres. De jove assistí a l’assaig fracassat de liberalisme promogut pel general Prim. Ja més granat i essent encarregat comercial del consolat de París, assistí a la conferència que tingué lloc a la mateixa ciutat en què Espanya perdé Cuba i les seves possessions a les Antilles.

En l’inventari d’articles de la senyora Pujolar trobo una trentena d’escrits sobre la Xina, sense comptar les conferències a què al·ludirem, que en definitiva es publicaren en forma de successius articles en la premsa diària o periòdica. Ara, tots aquests escrits tenen una importància relativa, perquè més tard els organitzà i superà oferint-los en forma de llibres. Els seus articles avui són introbables —si hom no té una dedicació especial per aquest autor. Estan dispersats en innombrables publicacions de complicat accés. Toda fou un home que de seguida que li demanaven un article no tingué un no, i per això la seva obra és tan dispersa. Davant les successives publicacions de Reus, des de La Redención del Pueblo a La Veu del Camp, dels diaris de Madrid, de les revistes de Barcelona, amb col·laboracions esporàdiques a Manila, a Lisboa, al Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, al Diario de la Marina de l’Havana, al Mensajero de Vilanova i la Geltrú, a la Gaseta de Vich, al Risveglio de Càller, a La Campana de Gràcia, a la Oceanía española, a L’Excursionista de Barcelona, a Lo Catalanista de la mateixa ciutat, a Tarragona federal, etcètera. Toda col·laborà, sempre que una persona amiga o lateralment amiga li demanà un paper. Aquest entregent del senyor Toda, tan amable, demostra, al meu entendre, un fet indiscutible, que és el de la seva vitalitat. Toda fou un home vital —vital com pocs n’hi hagué a la Catalunya del seu temps, i no precisament dedicat a les característiques del país, al comerç i a la indústria. Toda no fou mai ni un industrial ni un comerciant. Primer fou un funcionari —un funcionari ple d’interès i de curiositat. Després fou un excel·lent administrador d’una gran societat de vaixells. Després fou un particular econòmicament saturat. En el seu període consular traduí molts llibres —sobretot de l’anglès—, la qual cosa demostra potser que el sou no li arribà atesa la seva capacitat considerable d’adquisició. Fou un autèntic foll de la lletra impresa i dels llibres. En aquest punt —com veurem més endavant— no tingué límit. Tot això em sembla a mi que demostra una gran vitalitat, excepcional —tot i haver format part d’una generació que a Catalunya demostrà tenir una gran capacitat per al treball.

En l’inventari d’escrits fugissers de la senyora Pujolar, n’hi trobo dotze de relacionats amb la Xina —a part els articles sortits de les conferències que donà. Aquests escrits —d’accés avui difícil— foren aprofitats per l’autor per als llibres que donà a la impremta, que foren diversos. Primer, publicà un llibre a Xang-Hai (setembre de 1882) titulat: Annam and his minor currency, imprès per Novarha & Sons, 261 pàgs., amb il·lustracions. Dedicatòria «al visconde de Campo Grande, senador del Reino». L’original es trobà a la Biblioteca Balaguer de Vilanova, Macao. Records de viatge. És un fullet de 12 pàgs, editat per la impremta de La Renaixensa a Barcelona (tiratge a part). Historia de la China, vol. XVI de la «Historia de las Naciones» —El Progreso Editorial, 393 pàgs., amb il·lustracions, en octau. L’agricultura en Xina. Notes sobre el cultiu de les terres i la producció del te i algunes consideracions relatives a la mineria d’aquell país. Estampat a La Renaixensa, Barcelona 1884. La vida en el celeste Imperio. Il·lustracions de José Riudavets, Madrid 1887. En octau, Nueva Geografía Universal. La Tierra y los Hombres. Toda s’encarregà de la traducció del volum dedicat a l’Àsia d’aquesta obra monumental d’Eliseu Reclús, 815 pàgs. Làmines. Mapes. Madrid 1890.

Després de la seva estada a la Xina, fou nomenat cònsol al Caire. També es complagué en Egipte i no solament escriví papers sobre aquest país, mentre hi tingué la residència, sinó durant tota la seva vida. En l’inventari de la senyora Pujolar trobo 25 escrits sobre Egipte —no solament sobre l’Egipte arcaic, sinó sobre el temps de la seva estada: tres grans històries sobre el general Gordon, en el sentit que acabem de remarcar. Tot això a part les conferències que donà sobre Egipte. Els dinou articles que publicà a El Globo de Madrid sobre aquest país foren molt remarcats. Els firmà Alí Bei i es publicaren el 1884. La utilització d’aquest pseudònim demostra potser que en aquest moment ja coneixia la figura de l’aventurer català Badia, que l’utilitzà en les seves peripècies en el món musulmà. Objectivament parlant, Toda fou el descobridor d’aquest personatge, alguns papers del qual no foren publicats fins molts anys més tard, a la Col·lecció Popular Barcino, del senyor Casacuberta. El cas és que el senyor Toda, el 10 de desembre de 1889, donà una conferència a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques titulada «Domènec Badia». És Alí Bei, sobre el qual posseí importants documents.

Sobre Egipte, Toda publicà, aprofitant poc o molt els seus articles, diversos llibres i traduccions. A través de Egipto, per Eduard Toda i Güell. Un volum de 470 pàgines il·lustrat per J. Riudavets, amb una dedicatòria «al Excmo. señor D. Antonio de Aguilar, Correa, Marqués de la Vega de Armijo, ministro de Estado». Vega de Armijo fou un home d’idees liberals, com el senyor Toda mateix. Foren amics i aquest ministre fou el qui reconegué al cònsol una capacitat de funcionari —com veurem més endavant— de primera categoria.

Com a conseqüència de la seva estada a Egipte, féu dos grans presents. Regalà un gran paquet d’antiguitats egípcies al Museu Arqueològic de Madrid i un altre paquet a la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova, a conseqüència de la seva amistat amb don Víctor. Hi ha els catàlegs corresponents a aquestes dues col·leccions. El 15 de maig del 1886 donà una conferència a l’esmentada Biblioteca de Vilanova, que després fou editada, i aquest fullet té la particularitat de contenir una «Cronologia de les dinasties d’Egipte».

Publicà així mateix tres volums d’«Estudis egiptològics». El primer es titula La muerte del antiguo Egipto, 148 pàgines. El segon, Sesostris, 63 pàgines. El tercer es titula Tebas, amb il·lustracions de Riudavets. Un volum de 64 pàgines i cinc làmines intercalades. Tots tres volums, en octau, foren editats a Madrid, els dos primers per Hernández, i el tercer per Fontanet. Publicà així mateix la traducció de la Historia del antiguo Egipto per J. Rawlinson professor d’Història antiga a la Universitat d’Oxford, 430 pàgines amb il·lustracions. Se’n feren dues edicions i el llibre tingué un cert èxit.

Seria un error de creure que en aquests primers anys de vida consular de Toda en terres tan llunyanes es desarrelés d’aquest país. No solament mantingué una gran relació amb els seus amics, sinó que en seguí el moviment intel·lectual i polític. Tornant de la Xina prengué part en l’estrena de Judith de Welp de Guimerà, amb el qual tingué sempre una relació cordialíssima. En el diari La Renaixensa de Guimerà-Aldavert, en què publicà tants escrits, i en la impremta adjacent, que imprimí alguns dels seus llibres, hi fou sempre apreciadíssim. Fou precisament en aquest diari, l’any 1883, que publicà el primer article escrit en català sortit de la seva ploma. Es titulava «La França a Orient». Des d’aquell moment es convertí en un escriptor bilingüe, amb una tendència, a mesura que anà passant la seva vida, a escriure preponderantment en català. A més de La Renaixensa, trobà en La Ilustració Catalana del senyor Matheu, així com en el Butlletí Arqueològic de Tarragona (més tard, en la seva III època), un camp on pogué escriure ad libitum. És gairebé segur que les col·leccions d’aquestes publicacions contenen una part important de la seva obra literària de viatger. Judith, de Guimerà, fou estrenada al Teatre Principal de Canet de Mar l’any 1883. La tragèdia fou interpretada, per primera vegada, per amics de l’autor i Toda hi representà el paper de Carles el Calb. El crític Yxart ha deixat aquest record tan curiós de la seva vida.

Sardenya - Itàlia - França

El senyor Toda —després d’haver passat per Glasgow i Helsingfors— fou nomenat cònsol a Càller, capital de Sardenya el 1887. Tenia 33 anys complerts. Jo tinc la impressió que a Itàlia, i concretament a Sardenya, s’hi trobà bé. No crec pas que el consolat pel qual havia estat nomenat li donés un excés de feina. Pogué moure’s folgadament. Viatjà molt per la península i hi manejà una gran quantitat de llibres i papers. Viatjà també pel sud de França i per l’illa de Còrsega. Escriví una gran quantitat d’articles amb temes d’aquests desplaçaments. A Roma escriví un paper sobre El arte moderno en Roma, descriví les catacumbes, parlà d’alguns artistes que hi residien, com el pintor Serra i el senyor Querol, del cementiri de Pisa, de Gènova, de Mònaco, de la Corniche, de Beaucaire, dels vells carrers de Perpinyà, d’algunes cases de Còrsega, l’illa dels castanyers. Tinc la impressió que aquesta és una de les èpoques de la seva vida que tingué més feina. La recerca i l’obtenció dels documents de l’obra d’erudició que és considerada la de més ambició de la seva vida —els cinc grans volums de la Bibliografía española de Italia, que llavors començà—, són un indici molt clar de la vitalitat que en aquells anys demostrà. A Càller, entrà així mateix en una de les aventures més insospitades de la seva vida: el descobriment d’un poble català a Sardenya: de l’Alguer.

No cal dir que el senyor Toda escriví sobre molts aspectes de l’illa de Sardenya. Fou un home que, sempre que es trobà davant alguna cosa que per alguna raó l’impressionà, féu els possibles per posar sobre el paper l’efecte que li produí. Així ho havia fet a la Xina i a Egipte —i no cal dir en tots els moments de la seva vida conscient davant el seu país de naixement. L’estil se li anava agilitzant, sense deixar de posar en els seus escrits aquella punta d’erudició i d’informació que constituïen l’entrellat de la seva existència més personal i íntima. L’erudició el fascinava, la curiositat era permanent i tenia una capacitat d’absorció dels papers extremament viva. Jo no he tingut manera de saber fonamentadament, si la seva Bibliografía española de Italia, nasqué d’una seva iniciativa particular o fou suggerida d’una manera o altra, posem pel Ministeri del qual era funcionari. Quan Josep Pijoan creà i dirigí inicialment l’Escola de Roma es dedicà d’una manera suggerida sobretot a Nàpols i Sicília a una bibliografia semblant. Sigui com sigui, el seu primer llibre de Sardenya —la Bibliografía española de Cerdeña és probablement un capítol de la Bibliografía de Italia que publicà molt més tard. La Bibliografía española de Cerdeña, «por don Eduardo Toda y Güell», fou premiada per la Biblioteca Nacional de Madrid en el Concurs Públic del 1887 i publicada a despeses de l’Estat. Tipografía de los Huérfanos, en total 326 pàgines i tota la requincalla. Aquest volum fou elaborat probablement amb molta pressa, fins a l’extrem que l’autor no en quedà satisfet —sempre pensant que els autors que fan llibres puguin estar satisfets dels que fan. Nota de la senyora Pujolar: «En el Monestir de Poblet s’hi troba un volum manuscrit (del fons de llibres que han passat a ésser propietat del Monestir) que en el primer full diu: “Notes per a addicions i correccions a una Bibliografia Espanyola de Sardenya publicada a Madrid en 1990. E. Toda”».

El cas és que, un bon dia, el cònsol de Càller llogà un carruatge, travessà l’illa de sud a nord i arribà a l’Alguer. Ell mateix diu que féu aquest viatge amb un gran entusiasme. ¿En tenia alguna idea abans d’iniciar-lo? Els biògrafs oficials afirmen que en tingué alguna notícia proporcionada pel bibliotecari i filòleg Aguiló. Les notícies d’Aguiló eren, però, sobretot literàries. En realitat, Toda havia vist prou papers de Sardenya per a tenir-ne una concepció molt més clara, vull dir històricament clara. La qüestió consistia a confirmar el que deien els vells papers que Toda havia manipulat, llegit, digerit i ponderat.

Toda escriu: «A les vuit del matí del dia 2 de setembre de 1886, pujava al cotxe que devia portar-me vers lo sospirat Alguer», diu ple de la il·lusió de la primera anada. A l’albergo on s’hostatjà sentí les primeres crides dels nuncis municipals. Aquells homes feien les crides parlant català. Quedà molt impressionat, perquè tot se li confirmà. L’Alguer era un poble de parla catalana. Llevat d’una petitíssima minoria, eren molt rares les persones que tenien alguna notícia dels seus orígens. L’Alguer fou fundat el segle XIV, per la Confederació, amb presidiaris (cosa normal) com a escala important en el trajecte hivernal entre Barcelona, Cadaqués, Sardenya —concretament l’Alguer, aprofitant des de Cadaqués el vent en popa del mestral— i en definitiva Nàpols. Estrictament parlant, l’Alguer és una calanca encarada a nord, però davant la població, resguardada per una mata de muntanyes, hi ha una cala ideal que amb vents del quart i del primer quadrant és mar blanca. Aquesta cala és Port-Comte, que fou aprofitada per l’almirall Nelson per a vigilar, a l’època de la campanya napoleònica a Egipte, els moviments de l’esquadra francesa, que finalment derrotà a Abukir amb una gran satisfacció de la més gran part del món civilitzat.

Toda trobà un poble abandonat. Eren els primers anys de la unificació d’Itàlia, i la cosa era prou natural. En realitat, l’Alguer continuà essent un poble molt deixat de la mà de Déu fins molt entrat aquest segle. Les primeres vegades que hi vaig passar entre 1930-40 era molt desmantellat. Era un poble català, i Toda cregué que se n’havia de «rehabilitar aquest sentiment». Algunes persones més o menys llegides de la població demanaven l’establiment d’algun diàleg amb Barcelona, que en definitiva era la seva alma mater. L’extrema curiositat i l’amabilitat de Toda exacerbà els sentiments d’algunes d’aquestes persones i s’arribà a parlar d’un petit nucli separatista. Toda tingué algunes vagues dificultats, que no li refredaren pas l’interès que demostrà per l’Alguer. (No crec que calgui recordar que ni a Barcelona ni en qualsevol lloc de Catalunya o dels Països Catalans no existí durant segles la més lleu referència ni el més petit interès per aquesta població: oblit total). El senyor Pere Català Roca, en el seu llibret Invitació a l’Alguer actual. «Raixa», Editorial Moll, 1957, parla de l’existència a l’Alguer d’una «època de Toda». És un fet, que alguns anys més tard vaig poder constatar.

Toda, realment, s’hi afeccionà. En l’inventari fet per la senyora Pujolar, hi trobo més de cinquanta escrits de Toda sobre l’Alguer publicats en diaris i revistes del nostre país. Una tarda d’una de les seves estades, el cridà un canonge alguerès per comunicar-li que la nit de Nadal es canta a la Seu el cant de la Sibil·la llegint-lo d’un vell manuscrit català. Tant la lletra com la música del Cant es pot llegir a diverses obres. Toda publicà la lletra, i la música és reproduïda en la coneguda obra de J. B. Trend titulada: The music of Spanish Story to 1600, publicada per The Spanish Society of America, Oxford University Press, 1926. Toda trobà a l’Alguer una quantitat irrisòria de llibres catalans. En regalà un gran paquet al Gimnasi (Institut) de la població, i aquests foren els primers que hi arribaren. Publicà també una gran quantitat de llibres sobre aquesta vila catalana perquè n’estudià tots els aspectes habituals, el folklore o cultura popular i la llengua que hi parlen. Abans de Toda, naturalment, l’Alguer ja existia, però no té dubte que en fou l’autèntic i vertader descobridor. Cosa curiosa: molts anys més tard de l’accés del senyor Toda a l’Alguer, un dels més grans promotors de les relacions que aquests últims anys s’han establert entre Barcelona i la vila de Sardenya fou un altre il·lustre i important reusenc, el senyor Francesc Recasens, del qual tinc un record inoblidable.

Deixant a part la Bibliografía española de Cerdeña, que potser fou imaginat com un important capítol de la Bibliografía de Italia, llibre principalment d’erudició, una mica àrid per a les persones que no són de l’ofici, i d’un volum manuscrit titulat Actas de los Parlamentos Sardos que tingué ocasió de comprar i que, com a bon liberal, regalà a la biblioteca del Congrés dels Diputats, de Madrid, Toda escriví alguns llibres sobre l’Alguer que en el meu temps s’han trobat en el mercat. Apareix en primer lloc La poesia catalana a Sardenya, editat a Barcelona per «La Ilustració Catalana», que en realitat es refereix a la poesia catalana de l’Alguer (1891); aquest llibre té el seu precedent més real i indispensable en Un poble català d’Itàlia: l’Alguer, editat per «La Renaixensa» amb una dedicatòria «Als catalans d’Itàlia —Barcelona 1888». Després hi ha un llibre que en realitat és complementari, Records catalans de Sardenya, editat per «La Ilustració Catalana». Seria potser una mica arriscat d’afirmar que sobre l’Alguer Toda esgotà la matèria. Ara: que en els seus articles i llibres en donà una gran quantitat de notícies, em sembla que no se’n podria dubtar. Si s’hi afegeixen les que en donà en algunes conferències, sobretot a la Lliga de Catalunya, a Barcelona, forma tot plegat un bloc de documentació considerable. Que el senyor Toda, en realitat, fou el descobridor de l’Alguer com a poble català no crec que es pugui posar en dubte. Ara: també sembla prou clar que en els seus estudis algueresos es produí una interrupció indubtable.

Així, si més no s’acabà la seva missió a Càller i fou nomenat cònsol a Le Havre. Josep Carner, que anys més tard ocupà també aquest consolat, solia dir que la importància del consolat de Le Havre és sobretot social —amb relació sobretot als viatgers importants que passen per aquest port anant als Estats Units o venint-ne. A Le Havre, el senyor Toda tingué temps suficient per a escriure una gran quantitat de papers sobre Normandia. No s’ha parat potser prou esment sobre les Cartes Normandes que escriví sobre aquell país i que publicà a «La Renaixensa» a la primavera i a l’estiu de l’any 1896. Totes estan firmades per la lletra T. de Toda, i a la col·lecció se’n poden trobar catorze d’un interès indubtable. Aquestes cartes han restat en una semiobscuritat i no s’han editat mai en llibre —almenys que jo sàpiga. Com sempre, Toda parla de Normandia d’una manera prou dispersada: parla de Caudebec, de Graville, d’Honfleur, de Rouen, de Guillem el Conquistador, de Trouville, de Le Havre, de Montivilliers, de Dauville… Com gairebé sempre que escriu en català, el seu estil és una mica desmanegat. Toda aspira sempre al mateix, amb una ploma a la mà: a anar al gra, a exterioritzar el que porta a dins, el que ha vist o observat sense donar gaire importància a la forma literària. Els anys que Toda escriví, era molt difícil d’escriure en català. A les dificultats normals de l’ofici, s’hi afegien les naturals de l’anarquia gramatical i ortogràfica. La situació creava un treball inextricable. Era molt pesat i no hi havia cap facilitat. Els escriptors s’abandonaven, es deixaven anar a si l’encerto l’endevino, sense donar-hi cap importància. Escriure en català no solament era absolutament negatiu des del punt de vista econòmic (només s’hi podien dedicar les persones d’una certa posició els diumenges a la tarda), sinó que era molt envitricollat, confús i complicat. L’escriptor tenia grans dificultats per a resoldre el problema bàsic de tota literatura possible: el de la seva intel·ligibilitat. La literatura de Toda —que respon a un sentit del periodisme i de la informació absolutament normal— és com la de tots els altres. I el curiós és que els millors amics que Toda tenia a Barcelona —començant pel senyor Matheu— eren els més interessats a mantenir l’anarquia lingüística i literària. En fi… aquests escrits sobre Normandia, que no s’han editat en llibres, tenen, al meu entendre, dues qualitats: primer, l’erudició que Toda posà sempre en els seus escrits i després el fet que, a Normandia i el seu litoral, s’hi comencés de concentrar la gran societat de París, amb la producció momentània de grans esdeveniments intel·lectuals, com la pintura impressionista, la formació de Marcel Proust i de les seves històries i l’entregent d’una societat d’un gran interès.

Després de Le Havre, fou traslladat a París, on ocupà un càrrec molt important: el de cap dels serveis comercials del Consolat general d’Espanya a la capital de França. El cònsol Toda, que sempre tingué una gran curiositat per les coses econòmiques, fou en realitat un dels primers delegats comercials d’Espanya a París. En realitat, pocs anys abans havia estat reconegut com un gran funcionari. Trobant-se de cònsol a Helsingfors, el ministre d’Estat (marquès de la Vega de Armijo) li ordenà la formació d’un tractat de dret consular. Fou el seu Derecho consular de España, «por Eduardo Toda i Güell, abogado y Cónsul de Helsingfors. Publícase por Orden del Excmo. señor Ministro de Estado (Vega de Armijo), 1889» —407 pàgines. A la seva ploma es degueren moltes publicacions directament relacionades amb el servei consular. Aranceles consulares de España, aprovats el 1889 i reformats i declarats definitius pel juliol de 1890: firmats per Eduard Toda, secretari de la Comissió d’Aranzels, 33 pàgines. Comisión especial de Convenios de Comercio; Contrabando en Gibraltar; Antecedentes de las Negociaciones seguidas por los Gobiernos de España y de Gran Bretaña y medidas adoptadas para su represión; Tratado con Alemania; Dictamen de la Comisión y actas de las conferencias; Conferences Internationales pour Négociations commerciales entre l’Espagne et la Suisse; Conférences pour les Négociations commerciales entre l’Espagne et le Portugal; IX Congreso Internacional de Americanistas: reunión del año 1892 en el Convento de la Ràbida; Documentos presentados a las Cortes, legislatura de 1893 por el Ministro de Estado (recopilación); Dirección General de Aduanas: Acuerdo adoptado entre España y Francia para la Represión del Contrabando; Tratado con Alemania: Dictamen de la Comisión y actas de la conferencia; Informe presentado a la Comisión de Convenios sobre las incidencias del arreglo comercial en Francia de 30 diciembre de 1893. Tota aquesta documentació està firmada per Eduard Toda. Alternant els seus serveis consulars i comercials li foren confiades moltes missions, a part la d’agent comercial a París: delegat a la comissió mixta per la demarcació de fronteres entre Espanya i Portugal (1896); delegat a la conferència internacional de Brussel·les per la protecció de la propietat industrial (1897), secretari de les conferències internacionals per a negociar tractats de Comerç amb Anglaterra, Alemanya, França, Suïssa i Portugal —com el lector ha pogut veure en els documents que hem esmentat. El 1899, trobant-se en la direcció de Comerç del Consolat General de França (París, és clar), li tocà de viure el procés de la negociació del tractat (de París) entre Espanya i els Estats Units que donà per resultat la liquidació definitiva de les últimes colònies d’Espanya —Cuba, etc. No conec cap text del senyor Toda sobre la negociació d’aquest tractat, que visqué directíssimament, que segons digueren els diaris fou molt dolorós i originà algunes convulsions interiors i sobretot regionals. Havent conegut una mica el senyor Toda, ja vell, em sembla que la seva reacció fou d’una indiferència molt documentada.

Aquest paràgraf, purament administratiu, ha quedat potser una mica massa llarg. Amb les notícies fou un gran funcionari. En l’últim decenni del segle, fou enormement utilitzat pel Ministeri d’Estat en les relacions que interessaven a Espanya amb el món occidental —que en definitiva eren, i són, les més decisives i importants. Toda demostrà, en aquest decenni, tota la seva considerable vitalitat. El lector s’haurà pogut adonar de fins a quin extrem fou utilitzat. Sobre la marxa, potser no s’hauria pogut dir, però tot em fa pensar que, en arribar a la fi del segle, el senyor Toda estava —per moltes raons— una mica fatigat. Es desprengué de la carrera. Ho aconseguí. Havent nascut el 1854, en el moment de la fi del segle tenia 46 anys.

De Londres a Escornalbou

Fou el 1901 que el senyor Toda, ja alliberat del servei de l’Estat, entrà en els afers particulars i entrà en la companyia de vaixells de Sota-Aznar en la seva oficina de Londres, que després de la de Bilbao era, per aquella casa, la més important. A Londres, dirigint aquest negoci, hi passà, grosso modo, dinou anys. Acabada la primera gran guerra, el 1919, dimití el seu càrrec i decidí de tornar-se’n a casa seva, a Reus, on posà les bases del seu somni de tota la vida, el somni de la restauració de Poblet, que fou la seva obsessió mental des dels inicis de la seva joventut —a setze anys.

Durant la seva estada a Londres, emmudí d’una manera total —vull dir que no escriví ni una paraula, ni per als diaris i revistes, ni edità cap llibre. Es dedicà a l’oficina, que dirigia d’una manera completa. La seva evasió foren naturalment els llibres i els documents impresos. A Londres, hi trobà un empori de llibres —molts més, probablement, que els que havia trobat a Itàlia—, perquè la capital d’Anglaterra és, potser, el més gran mercat de llibres de tots els països que es poden manejar —a part dels que hi ha a les grans biblioteques del país, que és literalment extraordinari.

En els consolats que fins a la data havia ocupat —sobretot els que havia dirigit fins a l’últim decenni del segle XIX, en què fou tan utilitzat pel Ministeri d’Estat— havia tingut una feina prou folgada per a dedicar-se a les seves curiositats, i així, sobre la Xina, Egipte, Itàlia (sobretot Sardenya i l’Alguer), França (sobretot Normandia, quan a Le Havre escriví les Cartes Normandes), escriví un nombre vastíssim de documents que, per poc que es coneguin (i només són possibles d’obtenir en els llibres que sobre aquests països, aprofitant-los, edità, i als quals tampoc no és gaire còmode d’accedir), permeten d’afirmar que en el seu temps no hi hagué cap periodista, ni enviat especial, ni viatger, que escrivint li arribés a la sola de la sabata. El fet sembla d’una absoluta obvietat. El senyor Toda tingué la sort de no ésser mai un periodista, però tingué el toc del periodista, tot i que féu tots els possibles per no tenir-ne l’estil —aquella frivolitat, generalment insuportable dels nostres papers públics i més o menys diaris. Les coses exòtiques li agradaven amb deliri: així, la Xina i Egipte, països que quan el senyor Toda escrivia eren d’una llunyania inaferrable. Quan fou destinat al Mediterrani cristià, sense exotismes —a Itàlia i Sardenya—, tinc la impressió que la seva posició davant el món exterior millorà i fou molt més positiva i real. Després, a Le Havre, escriví les Cartes Normandes que desgraciadament no edità. Després entrà en l’última dècada del segle en què fou utilitzat com a gran funcionari.

Hi ha un lapsus en la vida d’escriptor de Toda, el lapsus dels seus dinou anys de Londres, en què no publicà ni una paraula. Jo no sé si en el seu pas per la carrera consular aconseguí de guanyar algun diner. Més aviat em penso que no en guanyà gaires. El seu gran somni de la restauració de Poblet només era imaginable disposant d’una posició econòmica independent i sense gaires maldecaps. Tot fa suposar que a Londres arribà a obtenir-la treballant com un forçat —adjectiu que en aquest cas no té sentit, perquè, al senyor Toda, li agradà de treballar. Trobà uns anys molt bons —els de la primera guerra europea— quan els vaixells de Sota-Aznar treballaven d’una manera admirable per als aliats. Si no estic equivocat, el senyor Sota fou nomenat sir de l’imperi Britànic. El senyor Toda fou el representant ideal d’aquesta companyia a Londres. Tingué una consideració molt vasta, no solament en la política i el comerç, sinó en el camp de l’erudició anglesa —en les Universitats. Era un gran bibliòfil. Els seus coneixements en aquesta matèria foren extraordinaris. Aquesta seva gran passió li obri les portes més tancades.

En el curs dels anys que visqué a Londres, anà algunes vegades a Reus —més que en el període de la seva carrera consular, probablement per la facilitat dels viatges. El principal objecte d’aquests desplaçaments fou anar a veure la seva mare, que anava envellint d’una manera ineluctable. Segons afirmen els rars biògrafs que ha tingut, el senyor Toda tornava sempre a Londres amb una determinada quantitat de farigola i altres herbes boscanes, per fer sopes amb aquestes herbes, que li agradaven per sobre de qualsevol altra sopa. No crec que el senyor Toda s’enyorés en el sentit general de la paraula: s’enyorava, només en el sentit més profund de la realitat: en el sentit culinari, en el de les coses que havia menjat de petit. Les sopes de farigola! El català es un animal que s’enyora a causa de la memòria del paladar —i, per tant, de l’esperit— i, per tant, de les coses que s’han menjat de petit. La reiteració d’aquest fet es troba, en aquesta obra, moltes vegades. El català, quan viu a l’estranger, precisament perquè és enyoradís, es torna un patriota espontani. Els radicats en el país no ho són pas tant.

A Londres, el senyor Toda comprà una quantitat fabulosa de llibres —molts més que els que mercadejà a Itàlia. La senyora Pujolar, en el curs del seu assaig de biografia del senyor Toda, afirma que aquest senyor formà, en el curs de la seva vida, tres biblioteques. La primera, de caràcter preponderantment oriental, la regalà al Col·legi Espanyol de les Missions Agustines de Ghausi. (No conec cap altra notícia d’aquesta biblioteca). Segonament: una bona part del fons bàsic de la Biblioteca-Museu Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, prové de llibres regalats pel senyor Toda, per l’amistat que tingué amb don Víctor, que en cap moment no es desmentí. Regalà també a aquesta institució considerables paquets d’objectes d’Egipte. El primitiu catàleg d’aquests objectes fou objecte d’una segona edició el 1916. En les dues edicions del catàleg hi ha una còpia de la conferència que el senyor Toda donà sobre el senyor Balaguer en la referida Biblioteca. Finalment, a Londres, féu una enorme biblioteca, que, una vegada fet habitable i arreglat el que anomenà el castell d’Escornalbou, hi traslladà i, ja radicat en el país, dispersà en gran part regalant-la a diverses institucions de Barcelona i de Reus, com veurem més endavant.

Escornalbou - Poblet

Tornat al país després de la primera guerra europea —el 1919— el senyor Toda tractà d’instal·lar-s’hi perquè havia realitzat el seu somni de la reconstrucció de Poblet. Comprà Escornalbou, que fou cremat i destruït el 1835. Una vegada arribat, es posà a escriure amb més vitalitat i més interès que en qualsevol altre moment no hagués demostrat. Els seus temes foren naturalment Poblet i subsidiàriament Escornalbou. En el curs de la seva vida —llevat de l’època de Londres— sobre Poblet havia escrit sempre, demostrant una obsessió permanent. Sobre Escornalbou no havia escrit mai ni una paraula. Ara es posà a escriure sobre una cosa i l’altra.

Escornalbou —situat a la muntanya de Tarragona, amb una meravellosa visió del Camp— fou un antic cenobi agustinià fundat pel comte-rei Alfons I l’any 1162 i més tard, des del 1580 fins al 1835, convent de frares franciscans. Quan el senyor Toda el comprà era una ruïna lamentable. Tenia una església romànica, que restaurà. En realitat, tota la construcció fou ressuscitada amb un gran sentit. Quan el conjunt fou habitable s’hi instal·là. Hi formà una gran biblioteca —literalment fenomenal. Ha estat una de les més grans biblioteques particulars de Catalunya; personalment l’he vista i admirada. Ell en digué el Castell, sense fer cap referència als seus orígens eclesiàstics ni a la seva llarga, multisecular vida religiosa, que no crec que oferís res de particular llevat de la felicitat beatífica i contemplativa de les persones que l’ocuparen. Ja radicat a Escornalbou, el senyor Toda es dedicà als seus estudis històrics i bibliogràfics i a la vida acadèmica normal. Tenia un títol que li serví molt per a la restauració de Poblet: era corresponsal de l’Acadèmia de la Història, que li fou atorgat a conseqüència dels llibres que havia escrit en els seus consolats tan llunyans.

Anà preparant si més no la situació que li permetés de posar-se al davant de la restauració de Poblet. Ja des de Londres, prengué els primers contactes i tractà, en certa manera, de popularitzar-se. Per a un home com ell, tan poc donat a l’exhibicionisme i a la inevitable pompa de la propaganda, aquests començaments no degueren pas ser gaire agradables. Temperamentalment no ho considerava pas normal. Si es veié obligat a fer-ho fou per evitar els obstacles que sempre es plantegen en aquest país, fins i tot davant les coses més santes i sagrades. Poblet s’havia mantingut durant decennis i decennis en un estat vergonyós i lamentable. De vegades, provocava alguna elegia crepuscular poc o molt ritmada. La gent, l’opinió pública, considerava que la situació en què des del 1835 jeia Poblet, destruït, cremat i depredat, era en definitiva natural i consolidada. En la promoció del redreçament de Poblet, el senyor Toda tenia por de l’enveja —que en els medis intel·lectuals del nostre país és horripilant i molt difícil de sostenir. Per altra part, el senyor Toda no volgué fer res gratuït. Començà per fer presents i els féu, trobant-se encara a Londres. Regalà al Centre de Lectura de Reus un gran paquet, un gavadal de llibres. El present fou especialment apreciat. Sortiren en els diaris reusencs de l’època records de la joventut del senyor Toda. A l’institut d’Estudis Catalans regalà valuosos presents: en el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, any I, hi ha constància d’aquests presents: una carta autògrafa d’Alfons de Borja (després papa amb el nom de Calixt III); un document datat a Brussel·les el 15 de gener de 1556 en el qual l’emperador Carles V renuncià a la Corona d’Aragó a favor del seu fill Felip II; la Histoire du Paganisme Hindou, del segle XVIII, amb curioses i vives pintures de l’Índia. L’Institut quedà molt agraït i el seu secretari —Eugeni d’Ors— proclamà l’any següent (1916) membre corresponent a Londres el senyor Toda i Güell. El senyor Toda iniciava la seva entrada en el país.

El seu retorn es caracteritzà per una gran profusió d’escrits. A partir de 1919-1920, que assenyala la seva tornada, la quantitat d’escrits sortits de la seva ploma fou considerable. En l’inventari de la senyora Pujolar, jo hi he trobat divuit articles sobre Escornalbou. Durant tota aquesta llarga etapa, que va fins a la seva mort, escriví sobretot sobre Escornalbou, Poblet, Reus i Tarragona. Sobre el convent d’Escornalbou escriví una història molt completa, que va des del paisatge de la muntanya i la prehistòria del lloc fins a la seva destrucció l’any 1835 i la seva reconstrucció pel senyor Toda mateix. Aquests articles —amb altres coses que hi afegí després— constitueixen la Història d’Escornalbou, llibre que fou publicat pel Butlletí Arqueològic de Tarragona (III època), com a volum III de la seva col·lecció. 245 pàgines. A pesar de tractar-se d’un convent, admirablement situat però d’un contingut més aviat mediocre, Toda escriví una història plena de gust, ben feta, molt documentada, amb un interès per les coses locals extremament agradable i viu.

Després es posà a escriure sobre Poblet. En realitat, el senyor Toda fou el primer i més decisiu element de la promoció de Poblet. En l’inventari, tantes vegades esmentat, de la senyora Pujolar, hi trobem, mal comptats, seixanta papers sobre el vell monestir. Crec que el temari més voluminós de la seva vida fou Poblet. Si afegim a això les conferències que sobre Poblet donà, els llibres que n’elaborà i l’obsessió col·loquial que sobre Poblet projectà, el senyor Toda produí una massa apologètica, pobletana, mai no vista. Tot el que escriví i digué sobre Poblet és, naturalment, elemental. Ell volgué, és clar, que, en el redreçament, hi intervingués el poble, el país. Hauria estat absurd de suposar que ho aconseguiria totalment. Tot i tractar-se d’una qüestió de la Catalunya occidental, vull dir de la Catalunya nova, tradicionalment unida a la mitra de Tarragona, comprensiva i tolerant, molt més enraonada que la Catalunya feudal, de la Catalunya vella, anàrquica i difícil de lligar, Toda no aconseguí, en la promoció de Poblet, tot el que hauria volgut; és un fet, però, que el seu treball interessà positivament i una considerable quantitat de gent l’ajudà positivament.

El que es negà a acceptar sempre el senyor Toda fou la destrucció d’una cosa important per a Catalunya com Poblet, l’any 1835. Aquest fet donà a la seva posició una gran força dialèctica. Hi insistí reiteradament i, a part el que digué sobre la destrucció d’Escornalbou i de Poblet, entrà en els afers que l’any 35 destruïren l’arquitectura religiosa de Reus —el que s’anomena la crema dels convents. Sobre aquest fet, el senyor Toda escriví molts papers. En trobo vint-i-tres en l’inventari tan reiteradament al·ludit. Gairebé tots fan referència a la crema dels convents de Reus.

Sobre la crema dels convents hi hauria, naturalment, moltes coses a dir. Si la crema dels convents de la Rambla de Barcelona i del nucli antic és prou comprensible —Barcelona fou abans del 35 una ciutat tètrica, castellana i horripilant, amb el col·legi de Cordelles que fou l’essència del monarquisme unitari i borbònic de Catalunya fins a l’extrem que es podria sostenir que el renaixement del país trobà en aquesta crema un factor extremament positiu —no hi ha dubte que la destrucció i depredació de Poblet, com a primer monument nacional és incomprensible, revoltant i depriment. També ho és la destrucció de l’arquitectura religiosa de Reus, com la del monestir de Sant Feliu de Guíxols, etc. El senyor Toda insistí en gran manera en el fenomen de Reus i trobà molts partidaris tant de la dreta com de l’esquerra. Aquest fou un altre factor positiu per a emprendre el redreçament i la reconstrucció de Poblet. També parlà molt de Tarragona en termes ditiràmbics. Ell sabia que sense tenir una importància o altra a la capital de la província —el país era fet així— els obstacles de la seva obsessió per Poblet creixerien fatalment. Tenia prou experiència diplomàtica, però, i suficient entregent perquè es pogués suposar que, aquests petits i emprenyadoríssims afers, els resoldria. Els resolgué. En un moment determinat, fou nomenat president de la Comissió de Monuments de Tarragona. En principi, els càrrecs poden ésser o no res o poden tenir una importància decisiva. Són una cosa o l’altra, segons la persona que els exerceix. Toda fou un home que tingué sempre un càrrec o altre. Tant si foren petits com grossos, Toda els enaltí i els féu treure el màxim rendiment. President dels monuments tarragonins, Poblet, i Santes Creus, entraren dintre la seva òrbita. El redreçament del monestir de Poblet entrava en un terreny de possibilitació positiu.

Instal·lat a Escornalbou, es trobà radicat en el país —en el rodal mateix de la seva feina. L’enorme biblioteca que tenia a Londres constituí la nova llibreria del vell i restaurat convent. És gairebé segur que el volum de llibres a penes cabia en les seves parets. Llavors, la dispersà, en part. Regalà uns 14.000 volums a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona, on li fou dedicada una sala. També donà molts llibres a la Biblioteca del Monestir de Montserrat, a la del Col·legi d’Advocats de Barcelona, a l’Arxiu Històric de la mateixa ciutat, institució admirable, creada pel senyor Duran i Sanpere —a part els que havia donat a la Biblioteca-Museu Balaguer, de Vilanova i la Geltrú i al Centre de Lectura de Reus. Quan a Poblet les coses començaren a endegar-se també donà molts llibres a la Biblioteca del monestir. El senyor Toda fou un home d’una gran liberalitat, d’una generositat impressionant.

Des del seu retorn de Londres fins que morí el 26 d’abril de 1941 a 85 anys es pot dir que ja no es mogué d’aquest país. En aquests últims vint anys de la seva vida es dedicà a la reconstrucció de Poblet amb una vocació total. Primer féu una labor de promoció, dirigida a la gent, amb els seu nombrosíssims escrits i la seva paraula. Dels seus escrits, ja n’hem parlat. Donà moltes conferències sobre Poblet o sobre records personals, que en definitiva no foren més que actualitzacions de les pedres del gran monestir enaltides amb la seva presència personal. Aprofità totes les ocasions perquè Poblet esdevingués una obra d’interès general. En parlà sempre amb un gran optimisme, deixant de banda, tant en els seus escrits com en les seves paraules, el temari complicat de la restauració, utilitzant un amable i divertit anecdotari, i aspirà a crear una vasta curiositat. En parlà eliminant la sòlita pedanteria intel·lectual: des d’un punt de vista civilitzat i humà. Però, a més de la promoció a què ens referim, fou posada en marxa la reconstrucció a través de la creació d’un Patronat, la presidència del qual fou ocupada, permanentment, pel senyor Toda i Güell, fins que morí. L’establiment d’aquest patronat i la fixació de les seves atribucions tingueren un procés llarg i més aviat difícil amb les dificultats naturals originades per l’organització centralista de l’Estat —a part, és clar, les dificultats inherents a la inestabilitat política, que en determinats moments arribà al paroxisme. Pràcticament sol, el senyor Toda anà resolent les dificultats. En definitiva, sempre fou més forta la seva fe en la feina que portava a cap que les convulsions polítiques que se li presentaven. El senyor Toda fou l’home de Poblet. No crec que es pugui negar que una de les coses més importants que foren portades a cap a Catalunya en els primers decennis d’aquest segle fou la reconstrucció de Poblet. Al meu entendre, aquesta obra té un mèrit immens: fou un esforç reeixit. Jo no disposo de la morbositat suficient ni del fals sentimentalisme per a exaltar-me davant els fracassos. Els fracassos em deprimeixen. Les coses reeixides em donen vida. Ara, per a portar a cap aquestes coses, els homes sempre escassegen.

Com a president dels monuments de Tarragona, el senyor Toda desplegà una gran activitat. S’ocupà de moltes obres d’art. A part la Història d’Escornalbou, que ja esmentàrem, i naturalment de Poblet, com veurem de seguida, trobem, en Los monumentos arqueológicos y Tesoro artístico de Tarragona y su provincia durante los años 1936-39, una llarga nota del senyor Toda sobre Santes Creus, Vallbona de les Monges i Escornalbou del més gran interès, Tarragona 1942. De la bibliografia antiga sobre Poblet, ja en férem una referència:…Poblet. Descripció històrica (1870), Poblet. Records de la Conca de Barberà Barcelona, «La Renaixensa», 1883 —204 pàgines. «Catalunya Artística» dedicà el seu II volum al Monestir de Santes Creus amb text del senyor Toda i seixanta-quatre il·lustracions —Llibreria Verdaguer d’A. Domènech; Rambla del Centre, Barcelona 1929, format en dotzau. Text català, castellà, francès i anglès. Aquest és potser el millor llibre que s’ha publicat fins ara, sobre la meravella de Santes Creus.

Com a president del Patronat de Poblet, la seva bibliografia del monestir no és pas minsa. Ultra els tiratges a part que féu d’alguns dels seus articles, publicà: La destrucció de Poblet: 1800-1900, Monestir, 1935 —381 pàgines (llibre impressionant), Estudis pobletans, Societat Arqueològica de Tarragona. Són capítols de la història del monestir. Panteones reales de Poblet: Destrucción, Tarragona, 143 pàgines, i 4 làmines, 1935; Lectura popular: «Poblet», número 100 d’aquesta col·lecció; discursos per ràdio i conferències. Les persones que vulguin tenir una idea de com fou enfocada la reconstrucció del monestir nacional català podran llegir: Reconstrucció de Poblet, obres realitzades del 1930 al 1934 pel Patronat del Monestir. Memòria del President Eduard Toda i Güell, 81 pàgines, 22 làmines. Format en 4^t. (N’hi ha una traducció castellana).

Com a cònsol, el senyor Toda fou copiosament condecorat per molts governs estrangers i, naturalment, per l’Estat espanyol. Quan el 1919 es retirà al castell d’Escornalbou donà a la Mare de Déu de la Misericòrdia de l’església romànica del vell convent les joies d’aquestes condecoracions. En aquest país, fou objecte d’alguns honors. L’any 1927, presidí els Jocs Florals de Barcelona. El seu discurs fou publicat a La Veu i en tiratge a part per La Renaixensa. Fou així mateix membre titular de la Real Academia de Buenas Letras. El seu discurs d’entrada versà sobre La tragèdia final del Príncep de Viana. Li contestà l’erudit mossèn Jaume Barrera, factòtum d’El Correo Catalán de l’època, considerable carlí. El senyor Matheu solia dir que la recepció fou admirable, en el sentit que hom pogué veure l’entrada d’un gran liberal en la corporació rebut per un carlinàs recalcitrant, aquilotat, displicent però cordialíssim.

Una de les primeres coses que féu el senyor Toda ja instal·lat a Escornalbou fou l’edició, en cinc grans volums, de la seva Bibliografía española de Italia, de los orígenes de la imprenta hasta el año 1900, amb una fototípia de l’autor per Ramon Casas, imprès per la casa Vidal-Güell de Barcelona. El primer volum és del 1927 i els quatre restants dels anys immediatament posteriors. Es considerat el treball d’erudició més voluminós del senyor Toda, un autèntic monument a les relacions italo-espanyoles. En la compilació de documents d’aquests volums intervingueren —com intervingueren en la formació de la biblioteca del castell—, la senyora Pujolar (bibliotecària avui del Centre de Lectura) i la seva germana Elisa. L’obra forma un conjunt de 2.159 pàgines.

El senyor Toda donà moltes conferències: sobre Poblet, naturalment, i no cal dir: sobre don Víctor Balaguer, diverses; sobre el poeta Bartrina; sobre els poetes reusencs de la seva joventut; sobre el canonge Coltell; sobre l’arquitecte Gaudí, que conegué de jove, etcètera. Toda fou un home d’una gran vitalitat, i, si haguéssim de donar una referència de tot el que, públicament, dugué a terme, no acabaríem mai aquesta petita biografia. Conegué moltíssima gent i, una vegada començada la restauració del monestir, hi passaren una gran quantitat de personatges, d’ací i de fora d’ací —sobretot anglesos, generalment erudits. Concentrà en la seva persona, durant anys, tres memorables presidències, a les quals donà una gran categoria i una extrema activitat: la de la Comissió de monuments; la de la societat arqueològica tarragonina i la del Patronat de Poblet. En les terres de Tarragona tingué un gran relleu —el màxim—, però no pas un relleu purament honorífic, sinó el que neix de les realitzacions —dels fets.

Sempre obsessionat pel que solem anomenar la crema dels convents, publicà Los convents de Reus i sa destrucció en 1835, 166 pàgines, impremta Roca, en 4^t, que té un gran interès.

En l’etapa del redreçament de Poblet, fou molt possible de veure’l a Barcelona, a l’hotel Colón (plaça de Catalunya), on s’hostatjava. Solia assistir a les reunions de la penya del senyor Matheu o dels Jocs Florals que es feien al cafè de l’hotel a l’hora de l’aperitiu del vespre. Aquesta penya tenia un pinyol format per les persones més addictes, anomenat la Colla, de la qual formava part el senyor Toda. Aquesta Colla feia una sortida cada any en un lloc o altre del país, proposat per una o altra de les persones que la constituïen. Hi anaven a dinar. Solien fer uns dinars impressionants, de qualitat i quantitat. D’aquests dinars, en solien deixar constància, escrita i impresa. Del dinar de crustacis i de corballs al forn que els oferí el senyor Víctor Rahola, a Cadaqués, en tingueren una memòria molt llarga. El senyor Toda, al Castell d’Escornalbou, els oferí una altra meravella —s’entén, una meravella culinària, que potser és la forma més autèntica de les meravelles.

Estic parlant de devers 1930. Jo vivia llavors llargues temporades a l’estranger; de vegades venia a Barcelona uns quants dies i m’agradava d’acostar-me a les penyes que es feien generalment en els cafès. A part la penya de l’Ateneu, que en realitat era la meva casa pairal, entrava a la penya del senyor Matheu, i en sortia, la penya política del cafè Catalunya (xamfrà de Vergara i plaça del mateix nom), on vaig conèixer l’inoblidable doctor Turró; de la reunió que havien muntat López-Picó, Carles Riba i el pintor Obiols al Continental, on vaig poder escoltar —i observar, amb una certa calma— el violent i sarcàstic Carles Riba. Aquestes, i altres tertúlies, tenien un gran interès.

El senyor Toda, el vaig conèixer a la penya del senyor Matheu. Era ja un home vell, una mica més alt que l’elevació humana natural del país, amb uns cabells blancs que havien estat rossencs, molt ben construït, ossat, sense greix, amb uns ulls grisencs que encara conservaven una gran vivesa, amb una constitució massissa i saludable, excel·lent. No era pas un home llarg de paraules. Resistia el mutisme, perfectament. Escoltava i no solia contestar res. Tenia un exterior misantròpic i desenganyat, però no vaig constatar mai que la misantropia el portés a l’estirabot o al comentari cínic. Era un home de món, que havia viscut molt, i, en el seu esperit, determinades reaccions li eren estranyes. Era un home extremament discret, que havia convertit la discreció en el pern de la seva vida, que no semblava pas fiar-se de ningú, sobretot de les persones que li feien la gara-gara com a amics. Semblava absolutament indiferent a tota forma d’adulació o de compliments. ¿Com era internament? Era difícil de tenir-ne alguna idea. Trobar un home solitari, silenciós i discret en la Barcelona del moment, devorada per una loquacitat purament verbal, superficial i en definitiva irresponsable feia un gran efecte —sobretot pensant en la seva llarga navegació per la vida. De les persones que vaig conèixer en aquest país en l’època de la meva joventut el senyor Toda és dels qui m’impressionaren més.

El senyor Matheu em digué un dia que Toda venia a Barcelona i assistia a la seva penya per l’interès que portava a les converses, generalment literàrio-musicals, que s’hi tenien. El senyor Toda tenia el més gran respecte per les coses d’aquest món, no cal dir pels Jocs i pel senyor Matheu, però no crec que aquesta fos la finalitat principal del seu viatge. Venia a Barcelona per veure el senyor Lluís Plandiura i parlar-hi. En realitat, Plandiura era una espècie de comissari regi de les qüestions d’art a Catalunya, tenia un gran prestigi en la política de Madrid i quan es produïren situacions liberals abans de la República hi féu un gran paper. Al senyor Toda, li interessava Poblet. Abans que qualsevol altra cosa, li interessava Poblet. El senyor Plandiura l’ajudava en tots els aspectes —sobretot els relacionats amb Madrid. Per al senyor Toda aquesta ajuda fou incomparable i decisiva. D’una manera lenta però segura, el redreçament de Poblet era un fet. Aquest era el gran miracle del senyor Toda: un fet inoït.

La penya del senyor Matheu seia en una espècie de ferradura, en el fons de la qual ocupava el lloc principal la barba blanca del senyor Matheu. En un dels extrems, s’hi asseien el senyor Puget, el senyor Toda, el mestre Amadeu Vives i de vegades el senyor Ferran Agulló, que firmava «Pol» a La Veu i que alternava els seus càlculs electorals amb les seves experiències culinàries —era molt bon cuiner— i amb l’erotisme de les senyoretes de la vida teatral del moment. Solia acostar-me a aquest extrem. Un capvespre, el senyor Puget féu un gran elogi de l’obra d’investigació i de popularització que Toda havia fet sobre la crema i la depredació intolerable de Poblet, Reus i Escornalbou. De seguida, Toda s’animà i li interessà la conversa. Vives i Agulló, catòlics practicants, afirmaren que la crema dels convents era una cosa demoníaca, un episodi de l’eterna lluita entre el bé i el mal, etcètera.

El senyor Puget, esperit més aviat escèptic, no hi estigué conforme. Digué:

—Una cosa sorprenent és constatar que, sempre que en aquest país es produeix una revolució, la primera cosa que fan els revolucionaris és cremar els edificis religiosos i les esglésies. A Europa, s’han produït moltes revolucions polítiques i socials. No s’ha cremat mai res. En la revolució comunista de Rússia, no s’ha cremat absolutament res. El senyor Toda, aquí present, ha estudiat la crema dels convents, les impressionants enormitats que es produïren l’any 1835. En el curs de la meva vida he presenciat moltes altres cremes. Jo voldria demanar al senyor Toda que ens expliqués, ell, que ho ha estudiat, quines foren les causes o la causa d’aquest fet.

Després d’un moment de pausa, el senyor Toda parlà amb la seva habitual discreció, sense alçar gens la veu.

—Aquest jove —digué assenyalant-me a mi—, el conec. L’he vist alguna vegada a la botiga de llibres vells que el senyor Palau Dulcet posseeix al carrer de Sant Pau. El senyor Palau és de Montblanc, jo sóc de Reus. Som amics. El senyor Palau és un gran erudit. Vostè, Puget, deu conèixer el Manual del libro hispano-americano, en molts volums, del senyor Palau Dulcet.

—No senyor, no el conec —digué el senyor Puget.

—Aquest llibre és un vertader monument sobre la producció de llibres i papers religiosos a Espanya, i a Catalunya no diguem. Potser aquest jove coneix aquest llibre…

—El conec, sí senyor. L’he fullejat. És un llibre extraordinàriament important, per a tenir alguna idea de l’entrellat del país.

—Jo també ho crec. El volum de la literatura religiosa (d’alguna manera s’ha d’anomenar) en aquesta península ha estat enorme, literalment fa feredat. Fa feredat per algunes raons. Jo no sé si aquesta literatura tingué algun valor, en els successius moments en què es produí. Amb els ulls de l’home d’avui, no en té pràcticament cap, ni tan sols un qualsevol valor històric i en relació amb la vida que successivament la gent ha portat. En general, és la pura inanitat. Aquesta superabundància és sobretot inexplicable per una raó clara: perquè la polèmica religiosa en aquest país no ha existit mai. Després, aquesta literatura ha estat sempre al servei de l’Estat, d’una manera sistemàtica. Si comencéssim a detallar, no acabaríem mai. La confusió entre Església i Estat ha arribat a extrems inconcebibles, ha estat total. En el Manual del senyor Palau aquest fet apareix incontrovertible, decisiu… Quan penso en les salvatjades comeses l’any 1835 penso en aquestes coses. Les revolucions, no les fa mai el poble espontàniament. Sempre hi ha uns dirigents, uns meneurs, que ordenen el que s’ha de fer. De vegades em sembla que la cosa és clara. L’Església ha tingut una manera de fer prepotent, excessiva, literalment desaforada. Davant les coses desaforades, el contracop és sempre violent, excessiu, anormal.

I això és el que digué el senyor Toda, a la penya del senyor Matheu, aquell capvespre.

En morir, el senyor Toda i Güell fou enterrat al cementiri del monestir de Poblet, com ell havia demanat.

1950