JOSEP MARIA JUNOY: INESTABILITAT

(1887-1955)

En els seus Records i opinions (recollits per Carles Soldevila), Pere Ynglada dedica un capítol excepcionalment efusiu a Josep Maria Junoy —i dic excepcionalment efusiu perquè Ynglada fou un home molt controlat i sobrí en l’expressió dels sentiments i, per tant, més aviat escàs d’adjectivació. Jo també voldria associar-me a aquesta rememoració perquè la considero de justícia. Junoy fou una silueta del seu temps, un home curiós des de diversos punts de vista.

Quan vivia entre nosaltres, el tòpic sobre Junoy consistí a dir que era un inquiet. Altres proclamaren que era un esnob. En un moment de morositat, produït potser per un atac de migranya, Quim Borralleres digué, un capvespre barceloní de tardor, davant meu, que era un tastaolletes. A mi em produí permanentment la sensació d’un home inestable, esquiu i fugisser.

Era un home que apareixia i desapareixia; que entrava i sortia; que tan aviat era a dins com a fora, que es veia com ja no es veia. En els llocs on solíem trobar-nos —a les redaccions dels diaris, en una o altra terrassa de cafè, a les sales d’exposicions, a les llibreries— el vaig veure raríssimament assegut en una o altra forma de cadira. Es presentava sempre admirablement vestit, impecablement vestit, feia una entrada efusiva, cordialíssima, parlava amb l’un i amb l’altre accentuant sempre la discreció, la correcció, subratllant una elegant timidesa, formulava indefectiblement un adjectiu rutilant, una agudesa, un judici incisiu, i tot d’un plegat algú preguntava:

—On és Junoy?

Miràveu a quatre vents i Junoy no es veia enlloc —o es veia ja lluny, atrafegat, amb un llibre o un diari sota el braç, com si tingués molta pressa. Al principi, com que no teníem gaire pràctica de la seva manera de ser, ens semblava que d’un moment a l’altre tornaria. Però l’espera era vana. No tenia pas el retorn lògic. En el moment més impensat, però, el dia que menys ho suposàveu, en el lloc més imprevisible, reapareixia, sempre impecable, transportant combinacions de corbates, camises i vestits deliberadament ben jugades, discret, cordial, tímid, agut i incisiu… Les persones que tenien l’hàbit del seu tracte aprofitaven aquests moments escadussers per a fer-li arribar el que li havien de dir. Si badaven un moment, l’operació era impossible. Desapareixia amb una rapidesa prodigiosa. Tenia el peu alat, volàtil, aeri.

La seva elegància anava molt lligada amb la seva manera de ser. Era una elegància alla cacciatora —a la caçadora—, inseparable de la posició de l’home que camina: sempre tingué una tendència a portar americanes amb cinturó, abrics o impermeables amb cinturó (que accentuaven l’esveltesa del cos), barrets d’home caminador, amb una ala de perfil i de vegades amb una plometa de perdiu a la cinta per reforçar, encara, la impressió que causava permanentment. Semblava transportar l’uniforme de l’home que no està mai quiet. En aquest sentit li havia vist portar trinxeres molt significatives. A Cerdanya, on vaig trobar-lo el 1921, en el cercle de Haviland, de Manolo i d’algunes madures però saboroses nimfes franceses (i on la família Junoy tenia una casa amb un jardí magnífic, que havia estat marc de molts esdeveniments polítics), Junoy aspirava, les cames lligades amb els leguis, a la silueta de l’isard i als colors de l’aire ventejat, fi i lliure. Portava un color de rajol a les galtes —un color de rajol combinat admirablement amb la morbidesa que tenia en els ulls— magnífic. Hom insinuava que potser es maquillava una mica. És possible. Era, però, un maquillatge tan ben fet que no es podia separar dels efectes de l’aire dels cims, de l’aire del Puigmal i de l’aigua pura i fresca. La Cerdanya li anava bé. Era el seu paisatge adequat i exacte. (Seria possible de trobar en els seus escrits innombrables testimonis d’aquesta adequació). La Cerdanya fou, primer, el seu paradís i més tard el seu paradís perdut. Vist entre Puigcerdà i Bourg-Madame, tenia una altre element que el realçava: la presència del seu mig germà, el senador Emili Junoy, que tenia un aspecte de gitano repatani, devastat per les tristeses de la sensualitat, de les combinacions difícils i de la indispensable mala vida. I dic indispensable perquè, la mala vida, un o altre l’ha de fer, si les coses han de rutllar com els interessos generals necessiten.

No sé pas si Josep Maria Junoy es proposà deliberadament de causar una impressió de gràcia a través de l’accentuació d’una falta absoluta de reticència i de profusió —a través d’una falta de pes. Crec, si més no, que fou l’home del seu temps que donà menys lates als seus coneguts i amics. Tingué una tendència permanent al resum, a l’esquema, a la síntesi. Arribà a escriure articles fabulosament curts, i jo li n’he llegit un que feia dues ratlles i mitja. El seu contingut literari tendia a l’estil telegràfic; però, com que sabia que aquest estil no té valor comercial en els papers públics, féu tota classe d’esforços per donar a la seva tendència al morse una forma més grassoneta i curvilínia a base de farcir el telegrama amb incisos, repeticions, redundàncies i en general aquell ociós floreig que el seu esperit donava, a cada moment, de si. Per si això no fos prou, diré que, segons confessió pròpia, repetida reiteradament, li havia estat impossible de llegir un llibre de la primera ratlla fins a l’última. Tan aeri era el seu esperit. Les pàgines més ràpides, més llampeguejants, de la literatura universal —posem per exemple les de Voltaire— li havien caigut sempre, literalment, dels dits. Un dia em regalà un exemplar preciós de les Cartes filosòfiques (sobre Anglaterra) de Voltaire, que és un dels llibres que s’han escrit que es llegeixen amb més fluència, amb aquestes paraules: «És un llibre pesadíssim». Trobava, així mateix, que els epigrames de l’Antologia Grega eren massa llargs —llarguíssims. La conferència —gènere que cultivà sobretot en llançar La Nova Revista— li produí considerables maldecaps. Com que a les conferències s’ha de donar temps al públic d’asseure’s, almenys una estona, en una cadira, allargar una d’aquestes peces oratòries per tal de resoldre aquesta estona li produí molts sofriments. Ningú no podrà dir, doncs, que fos un orador aclaparador i somnífer. Com tampoc no es podrà dir mai que fes nosa física a ningú (per presència real) ni que la seva estada entre la gent fos subratllada, desintegrable i recalcitrant. Més aviat pecà de meteòric i d’inaferrable. Es veia i no es veia. Apareixia i desapareixia. ¿És que per ventura no fou l’importador de l’haikai a casa nostra?

En el seu llibre, Ynglada recorda l’arribada de Junoy a París l’any 1906, la seva vida a Montmartre i l’activitat que desenrotllava de dibuixant i escriptor. La joventut de gairebé tot arreu (Junoy tenia disset anys) anava llavors a París per dibuixar a les revistes il·lustrades i sobretot a Le Rire. L’ídol era Toulouse-Lautrec i la fascinació era el music hall, que primer fou de gust estrictament anglès i després envaït per les primeres emanacions dels americans negres. Sobre aquestes formes de la vida habitual, Junoy i Ynglada s’apassionen per l’art del Japó i de l’Extrem Orient. «Aquell Junoy tan jove, tan pimpant, tan ple de seriositat, que li comunicava una inestabilitat meravellosa», diu Ynglada, «era un deliciós espectacle humà. Compareixia amb la nova del darrer esdeveniment artístic, la comunicava amb vehemència, mitjançant una fórmula breu però encertada, i desapareixia pocs minuts després, empès per Déu sap quina nova inquietud. Tirava per dibuixant? La seva mà no cessava d’exercitar-se en la caricatura i en la nota del natural. Recordo encara un dels seus primers èxits: un croquis reproduït sobre paper rosa a la darrera pàgina de L’Indiscret. ¿Tirava per crític? No mancava pas del do necessari per a ser-ho; pocs homes tingueren com ell un olfacte tan fi per a separar del munt de la buida excentricitat la novetat que demà serà altament cotitzada, però que encara inspira recels. En pintura, com en poesia, Junoy era un connaisseur nat. ¿Tirava per esnob, per home de societat que no es deixa encadenar per cap professió determinada però que en recull coloracions i perfums? A estones semblava que aquest acabaria per ser el seu destí. Però alguna cosa de més a més que la necessitat —que la seva família atenuava més o menys— l’induïa a emprendre un camí darrera l’altre».

Però, a part de la seva passió pel dibuix, que durà el temps de la seva joventut, perquè després també l’abandonà, i de la necessitat d’escriure crítiques i articles per a La Publicidad (diari vinculat més o menys a la seva família), necessitat d’escriure de la qual no es pogué sostreure durant tota la seva vida, Josep Maria Junoy no estigué mai quiet.

A París, primer vengué llibres a la llibreria Conard, del bulevard des Capucines, que encara avui existeix. Temps de fer-se una innombrable quantitat d’amics del món de la literatura i d’abandonar-ho de seguida. Després vengué pintura a la galeria Paul Guillaume, marxant d’art d’avantguarda i introductor de l’art negre. No pogué resistir un quadre situat a l’establiment que representava la darrera cena, pintat per Derain. «Començo a estar tip d’aquest sopar», digué a Ynglada, displicent. Abandonà la galeria poc temps després. Al cap de poc es troba a Madrid, on estableix una botillería (com és natural, de gust anglès) que deixà córrer ràpidament. Posteriorment és constatada la seva presència a Londres —ciutat que el fascina— amb la intenció de fer-hi alguna cosa —i que no passà de projecte. Mentrestant, gravita sempre sobre Barcelona, on va i d’on ve, i és entre Barcelona i París que llença alguns dels seus escrits i algunes revistes totes volgudament efímeres. Quan les revistes de Junoy arriben al segon número, apareixen ja amb un altre format i amb la indicació: «Segona època». El 1912 publicà el seu primer llibre: Arte y Artistas, que presenta com a novetat (raríssima) la de ser el primer llibre de la Història que s’ocupa del cubisme. Poc temps després d’haver estat publicat (amb un gran èxit entre les minories), ordena que tots els exemplars que queden de l’edició siguin guillotinats inexorablement. Publica després la plaquette Amour et paysage (en català i francès). Aquest document és també molt curiós, perquè conté els primers haikais publicats en una llengua europea, com recorda Ynglada que reconegué M. Couchaud, l’introductor de la subtil poesia xinesa a Occident. Després aparegué Poemes i cal·ligrames, que conté el celebèrrim cal·ligrama a l’aviador Guynemer, elogiat entusiàsticament pel creador del gènere (el poeta Apollinaire) i que fou objecte per part de Charles Maurras d’un ditiràmbic comentari. Tot això durà, però, el que duren les roses… Poc temps després d’haver donat aquestes tres impressionants campanades es retractà del que havia fet i contra Apollinaire defensà Moréas i l’escola romana; contra l’art d’avantguarda féu l’apologia d’Ingres i el neoclassicisme; contra París i les seves deletèries inquietuds, considerà que s’havia d’acostar a Roma i a les formes dogmàtiques del seu quietisme. En el terreny de la inestabilitat, no es podia pas demanar més. La gent quedà una mica parada. El doctor Borralleres afirmà que era un tastaolletes. Junoy demanà perdó del retard que portava l’evolució del seu esperit.

Sobre les causes d’aquesta inestabilitat, Ynglada digué a Soldevila: «Home de principis, desflorador de poncelles, en la inestabilitat de Junoy hi ha un fons dramàtic que psicòlegs més pràctics que jo podran sens dubte explicar en forma científica».

I després Ynglada afegeix: «Si més no, hi ha en Junoy una zona ferma, estable, amb arrel pregona: la de la vella amistat, a la qual sempre troba manera, per damunt dels seus avatars, de consagrar un record o d’adreçar un somriure».

Aquesta és una veritat literal que explica la llarga amistat que vaig tenir amb ell i la correcció de la inestabilitat del seu temperament, que, fugisser davant de tantes persones i de tantes coses, accedí a passar, parlant amb mi, una quantitat d’hores relativament desorbitada. Fins i tot un dia (cosa rara) em rebé al seu domicili de la plaça de la Universitat (sobre el cafè Tupinamba), un pis que em semblà molt fosc i encara més enfosquit perquè Junoy es presentà a dins d’un pijama de color negre, que semblava un pijama de dol. Aquests colors tan tètrics, per contrast, esblanqueïen accentuadament les seves faccions, que generalment eren iodades, cosa que donava a la seva figura un aire d’arlequí estilitzat i distingit molt sorprenent. Ho vaig posar tot plegat al compte de la vida íntima que tothom té dret de fer al seu gust, però el fet em donà una idea que en l’existència de Junoy la literatura i la realitat s’encavallaven d’una tal manera que era impossible de separar aquestes coses, perquè en realitat havien arribat a un grau de fusió completa.

A les nou del matí d’un dia de finals d’agost, el vaig trobar davant del quiosc de Canaletes. Feia calor. Els ocells cantaven. Al cel hi havia uns núvols blancs per dissimular la monotonia del blau. L’aire era un coixí de borrissol de canari. El brollador de taronjada de l’establiment rajava sense parar. La soca de les palmeres de la plaça de Catalunya semblava de pell d’elefant i sobre la terra us podíeu girar a tots quatre vents. Tothom tenia un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Els qui passaven asseguts als tramvies tenien un aire de titelles, perquè el groc mineralitza la gent.

Iodat com un Gauguin, portava canotier amb una cinta blau-vermella. Sota de l’ala, un pols de cendra a l’orella, l’ull de perdiu alerta i el broquet de mentol a la boca. La seva preocupació per l’elegància era permanent. Els hiverns anteriors havia semblat molt afectat per les magnífiques trinxeres dels oficials anglesos de l’última guerra, que portava accentuant la brillantor del seu ull, la plometa al barret i el fulard de color de sang de bou al coll, com el que porta Saint-Loup a les novel·les de Proust. Però ara era a l’estiu, i s’havia decidit pel canotier —ja en decadència— per donar a la seva figura una silueta de perfil i d’agudesa. Produïa, com sempre, la impressió de confort, d’un tacte sense dolor, agradabilíssim.

D’entrada era sempre rutilant. Afeccionat a les virginitats artístiques i literàries, sensible a la titil·lació dels valors inèdits, interessat morbosament només en el que els altres no sabien, arribava carregat de notícies punxegudes. Feia l’efecte que s’havia tancat dos dies en el pis fosc, concentrat en l’elaboració de frases d’una subtilesa espurnejant, i, una vegada recollit un bon feix, s’havia tirat al carrer per tal de comunicar-les a les persones que l’atzar li destinés. Com que de vegades vaig ésser un d’aquests escollits, en vaig fer l’experiència. Junoy tenia una suprema habilitat per a donar a entendre que els meravellosos coets que llançava se li apareixien espontàniament en el curs de la conversació, però sempre em semblà que la seva pirotècnia era massa perfecta, que els coets eren prou dosificats de llums i d’ombres per a no ésser fruits d’una deliberació prèvia. No escric pas aquestes frases en sentit irònic. Al contrari. Junoy féu participar els seus amics de la seva subtilitat, de les puntes extremes del seu pensament, cosa que era molt d’agrair, sobretot en un país de gent avorridíssima, hermètica, tancada, cautelosa i prudent. Junoy era un caritatiu del seu esperit. El seu mètode de treball em semblava també plausible. Les persones agudes només poden fer efecte quan són visibles cada dos o tres dies.

Sortírem a parlar de l’elogi de Maurras al seu cal·ligrama sobre l’as francès de l’aviació Guynemer —elogi que representà el mateix que el que Remy de Gourmont formulà sobre el dibuix d’Ynglada de la revista Iberia. Digué:

—És un elogi que té un defecte. És massa ben escrit. Maurras sap escriure. Sap lligar l’allioli. Li queda bé. A mi, se’m nega. El meu joc de monyeca no és eficient.

La manera d’escriure de Junoy no fou mai sant de la meva devoció. Escrivia amb una permanent preocupació per l’elegància, d’una manera concertada, subtil, seca.

—Voldria escriure —em digué moltes vegades— en un estil sec com el whisky.

—Qui sap! Prefereixo a l’elegància, la simplicitat; a la cosa ortopèdica de les vostres concertacions, l’estil de la vida; a la frase anèmica, el musculat ple…

—Vós acabareu, potser —em deia—, sabent lligar l’allioli. Jo no hi tinc traça. Ni dibuixant ni escrivint no l’he sabut lligar mai. Em queda aigualit…

No podia tolerar els petits detalls de mal gust. L’exasperaven. Un detall d’aquesta classe el féu incompatible amb Eugeni d’Ors. No judicava pas les coses i els homes veient-los per sobre i en general. Els detalls el sobresaltaven.

—Comprendreu… —em digué animant-se sobtadament, jugant amb nerviositat amb el broquet de mentol—. Hi ha coses que no poden ser. Llavors es portaven sabates amb botons, moda sinistra que jo també he seguit. Ell mateix em vingué a obrir, i vaig constatar, amb consternació, que em rebia amb les sabates descordades, les pales caigudes, una punta dels pantalons a dins de les sabates. Unes sabates de botons amb les pales caigudes és molt fort. Però això, tot i ser irresistible, s’hauria pogut perdonar. Sabeu, però, de qui em parlà d’entrada? De Mallarmée…!

Parlava amb un crescendo d’indignació, els ulls brillants, el iodat de la pell li havia agafat un color més clar, crispat.

—No, no… Hi ha coses intolerables —afegí—. Suposo que ho veieu… Dandisme, sabates de botons amb les pales caigudes, Mallarmée… És massa fort… Voleu fer el favor de dir-me on anirem a parar? Tout de même, el noucentisme no dóna pas per a tant…

Davant de l’època que teníem davant, em semblà sempre un inadaptat. No li agradava res. Ho trobava tot incòmode i vulgar. Era una reminiscència romàntica autèntica, amb la diferència, només, que, així com els romàntics es consideraven uns incompresos, ara era ell el qui no volia comprendre. Trobava que la societat era un teixit d’egoismes, d’explosions de mal gust i de grotesc, de faltes contra el sentit del ridícul. En realitat, només apreciava en la gent el que pot tenir de més candorós: el caràcter. La crítica artística, avui, en general, inintel·ligible, tendeix a respectar sempre la personalitat i el caràcter de l’artista.

En un moment determinat, potser una mica fatigat per la vida, li agafà l’obsessió del problema religiós, i després de tants anys passats a la intempèrie —paraula que li posava la pell de gallina— semblà entrar en el dolç refugi de la fe. Fou un procés llarg, ple de neguit i anà acompanyat de lectures, de moltes lectures coadjuvants. Però, atesa la tendència a llegir plana sí plana no, hi ha moltes raons per a dubtar de la seva eficàcia. Un dia que Alexandre Plana, citant Pascal i Fénelon, li exposava els seus dubtes sobre si el camí de la documentació era el millor per a arribar a la fe, li digué:

—No en passeu ànsia… Com més llegeixo, menys hi entenc. Tot és qüestió de gràcia.

El dia que m’anuncià que feia les darreres maletes per entrar a l’ortodòxia, férem un llarg passeig per la Rambla. Portava un bastonet de canya molt prima, de nusos, que es vinclava com una serp, i un paquet de llibres sota el braç. La rigidesa del braç que aguantava els llibres li donava un aspecte com si tingués una ala plegada. Seguírem les llibreries i els cafès, entràrem a la casa Schilling —per veure, digué, el brunyit de les armes. Caminava una mica saltironejant, que era el seu caminar quan s’agitava. A la terrassa del Petit Pelayo —al costat d’una taula on hi havia un senyor sec i groc que es menjava mitja dotzena d’ostres— em posà al corrent de la situació en què es trobava. Em digué amb la cara una mica ratllada:

—El camí ha estat llarg, i encara no puc dir que hagi arribat al final. Els dogmes, en realitat, fou el que em costà menys d’assimilar. És com prendre una grossa cullerada d’oli de fetge de bacallà, però una vegada engolida ja no s’hi ha de pensar més. Hi ha altres coses, en canvi, que són per a mi difícilíssimes… Són coses, si voleu, d’un ordre mínim, però per a mi importants. Ara, en aquest moment, em trobo davant d’un obstacle considerable que em té immobilitzat. Aquest obstacle és el barret dels capellans, la forma del barret dels capellans. Els trobo d’un mal gust horrible, i no puc fer cap diferència entre la teula de mossèn Collell i el calenyès dels monsignori de la cúria romana. ¿Es pot formar part d’una religió que comporta aquests barrets tan grotescos i estranys?

Vaig contar aquesta anècdota a uns pocs amics, els quals l’escamparen per Barcelona donant-li un sentit literal —el sentit que precisament no es pot donar, perquè no és veritat. Amb la seva habitual agudesa, Josep Maria Junoy utilitzava els barrets dels eclesiàstics per donar entenent que l’obstacle més gros que trobava en el camí de la fe era el seu propi egoisme, la falta de caritat, l’enduriment del seu cor davant d’una qüestió menyspreable de bon gust i d’amor propi.

Ja convertit, i després d’haver fundat La Nova Revista i una petita editorial annexa, en la qual vaig editar algun llibre, Josep Maria Junoy entrà en una aventura curiosa, una de les més singulars de la seva vida. Es convertí en editor de traduccions catalanes d’obres de G. K. Chesterton. Ho féu, segons em digué, menys en tant que editor net i pelat que com a editor catòlic, i en fer aquesta afirmació hi subratllava un matís.

Del seu projecte d’editar les obres de G. K. Chesterton en català, me’n parlà llargament. Per portar el projecte a cap constituí un comitè de traductors de reconeguda solvència, davant del qual posà un home que tenia fama de tenir del gran escriptor anglès un coneixement tan minuciosament perfecte que n’arribava a ésser un veritable especialista: el senyor Pau Romeva. No solament semblava encantat de la seva aspiració en marxa, sinó que demostrava una admiració excepcional per l’escriptor catòlic.

—És —em deia— un gran Pare de l’Església.

I probablement aquest era l’elogi més acadèmic (diríem) que en feia. Car, a l’hora de trobar arguments en el camp de la pura cordialitat, demostrava disposar de possibilitats inexhauribles. Era un espectacle verament agradable veure un home admirant un altre home en el grau de comprensió i d’agudesa que Junoy posava en els seus entusiasmes. El fet en si és ja a casa nostra prou sensacional per a ésser subratllat. En el cas concret de què parlem, potser passava una mica de mida. Car, si hi havia llavors dos homes essencialment diferents, aquests homes eren Chesterton i Junoy. El primer semblava un home de l’època gòtica, matusser, popular, antiracionalista, miraculista, d’una sensibleria i d’un sentit del grotesc que contrastaven d’una manera molt viva amb l’afrancesament matís segle XVIII, el refinament i la complicació del segon. No vaig pas poder-me estar de descabdellar-li aquest contrast, la qual cosa em donà peu per a felicitar-lo per l’amor al proïsme i la caritat intensa que demostrava el tracte amb gent tan estranya. Però no vaig pas insistir massa, perquè, encara que rarament, les pràctiques religioses comporten l’adopció d’aquests i d’altres sacrificis, i de vegades hom ofereix de bo de bo l’altra galta. A la fi, Josep Maria Junoy em digué textualment que si La Nova Revista portava a facilitar-li la realització de la traducció íntegra de l’obra de G. K. Chesterton, donaria per molt ben esmerçats els innombrables maldecaps que la revista li havia donat i li donava. Això, ho vaig trobar senzillament admirable.

Un fet objectiu encoratjava el projecte de Josep Maria Junoy: l’èxit considerable que havia obtingut L’home perdurable, traduït —com tothom sap— per Marià Manent i que havia publicat la Biblioteca Horitzons. Aquest llibre, no hi ha dubte, és un gran llibre. Si es comença, no hi ha manera humana de deixar-lo. És ple com una espiga de blat per Sant Joan. És sòlid, agut, divertit i notòriament és l’obra d’un intel·lectual que es troba en la plenitud dels seus somnis, dels seus coneixements i de les seves possibilitats. El seu origen és clar. Chesterton ha llegit la silueta de la Història Universal de Wells. La història de Wells és imparcial fins a l’extrem que pot ésser imparcial una obra d’aquest caràcter feta per un home que accepta les dades i les investigacions de la tendència cultural científica liberal o reformista, o laica, si és que no us satisfà, l’ús d’uns adjectius que un desgast polític constant ha desmonetitzat considerablement. Accepta la ciència, la teoria de l’evolució, el progrés, Darwin i, en general, tots els principis del radicalisme universitari, protestant i anglès. Això sol ja dóna a entendre que, en aquest esquema de la història, la religió catòlica i els països que han fet la política d’aquesta religió són posats, en tant que factors del progrés humà, sota la pressió crítica tradicional en els homes d’aquesta tendència. Davant d’un llibre així és perfectament natural que Chesterton hagués reaccionat d’una manera vivíssima i que, fatalment, s’hagués trobat empès a escriure una altra silueta contenint una vindicació de la religió i de l’Església com a factors positius. Aquest origen, una mica modest, fa tant d’honor a Wells com al seu propi autor, a part de la satisfacció que deu produir el fet de trobar un llibre tan bo que només de refutar-lo en pugui sortir un altre llibre excel·lent. Aquest és l’origen de L’home perdurable, i noteu, tot passant, els enormes avantatges que produeix a un país el fet de tenir la llibertat de pensament definitivament consolidada i els fruits considerables que dóna l’adopció, com un fet de normalitat social, del règim de discussió i de polèmica, obert.

És exclusivament per l’agudesa obligatòria que comporta tota posició polèmica que en aquest llibre la vulgaritat de les tesis de Chesterton resta salvada i absolutament redimida. En els països catòlics hi ha hagut milers i milers d’autors que han demostrat amb tota mena d’arguments que Déu ha creat personalment el món i l’home. El fet és, però, que aquests autors, malgrat la unanimitat de què han estat voltats i la força d’una tradició antiquíssima, han arribat rarament a escriure un llibre de l’interès i de la força apologètica de L’home perdurable. Si a Anglaterra el corrent evolucionista i darwinista no tingués tanta i vivor i tanta solidesa, ¿com seria possible d’explicar-te el considerable interès, gairebé diria l’entusiasme, que produeix la lectura de l’adotzenada postulació de creacionisme ortodox elaborada per Chesterton? Estic convençut que una cosa s’explica per l’altra. Chesterton es veu obligat a mantenir-se en un to de gran brillantor màgica, precisament perquè la tensió contrària (científica) l’encavalca constantment.

Una vegada subratllat el to general del llibre, el seu autor s’esforça a fixar d’una manera excepcionalment suggestiva el que representen Egipte i Babilònia, Buda i Confuci, la mitologia grega, Roma i Cartago relativament a Jesucrist i a l’Església. Tot seguit, i en contra de la tendència dels qui consideren Jesús com un home excepcional, l’autor anglès postula la superioritat absoluta —la divinitat— de Jesús en tots els aspectes, i en aquest punt la digitació de Chesterton és meravellosa, simplement màgica. Finalment, el fet de la persistència de l’Església en el curs dels últims vint segles li dóna peu a afirmar la seva creença en el fet de la impossibilitat de superar el catolicisme en tant que satisfacció de totes les sensibilitats religioses imaginables.

Bàrbarament esquematitzat, aquest és el llibre. I el lector, per poc habituat que estigui amb l’obra d’aquest escriptor, observarà des del primer moment que aquests són els seus temes, els que sap fer jugar amb una brillantor més rutilant. La matèria té, de si mateixa, prou vaguetat perquè l’autor hi pugui, a sobre, exercitar el do que té per a manejar una dialèctica de volums, de contrastos matussers i globals. Pel fet d’ésser el camp en què es troben aquestes matèries un terreny dominat per la gent més prudent i seriosa que existeix —elimino ara vulgaritzadors i faig una referència als estudiosos autèntics—, s’esdevé que la mateixa severitat i la mateixa complexitat de la matèria dóna un relleu excepcional a l’aire irresistiblement grotesc i infinitament humà que Chesterton dóna als seus arguments i sobretot a les seves reduccions ad absurdum, xocant contra la tendència a la precisió dels professors, dels historiadors i dels escoliastes distingits —i, per tant, contra la mentalitat del lector mitjà necessàriament influït pels clixés còmodes i plausibles que circulen entre la gent ben educada, les remarques de sentit comú que formula l’escriptor cauen amb un pes ciclopi i fan literalment parpellejar. El seu lirisme abundant, fluent, flotant, la seva traça a tractar les coses una mica a les palpentes, la seva facilitat per a presentar la cosa més vulgar des del punt de vista personal, acaben per donar a L’home perdurable un interès excepcional.

És una vertadera llàstima que els nostres admirables crítics no s’hagin pres la molèstia de demostrar que aquesta i en general les obres apologètiques de Chesterton ens han, a nosaltres, catalans, d’enlluernar fatalment. És relativament fàcil. Les hem de trobar enlluernadores per una raó molt senzilla: perquè ens comprometen tant. En el nostre país —si no que es demostri el contrari— tothom és catòlic. Ho som des del començament, i tot fa creure que la perseverança és una de les nostres virtuts més visibles. Els nostres sentiments religiosos tenen pergamins de confiança, i aquesta vella nissaga de les nostres creences és probablement el que ens porta a tractar d’una manera excessivament familiar i casolana —banal— les coses de la religió. És molt probable que —per dir-ho vulgarment— hi tinguem pell morta. Això fa que quan surt un home a explicar-nos el que tots sabem ens surti a flor de pell una joia tan gran que quedem estufats com un paó. Això fa, encara, que les al·lusions més òbvies als nostres coneixements més clars ens donin una idea especialment lúcida de la nostra grandesa. Ens sentim, en un mot, fortíssims i innocents, assegurats i collats, enormes i vivents. La nostra importància ens arriba a fer por, en el sentit que fan por als vells conservadors els records extravagants de la seva joventut. Ens espanta que ens diguin que els afers de la religió són tal com són, això es, dominats per un gust de l’extremisme absolutament seriós. Ens enjoia per un cantó sentir el gruix de la nostra presència. Però, d’altra banda, ens compromet, perquè els nostres sentiments tenen un aigualiment massa provincià per a poder ésser alguna cosa més que enraonats. Així com diem sovint: «Si tots els capellans fossin com aquest, aniríem molt bé» tanquem L’home perdurable pensant que mai no hauríem cregut que la nostra religió fos el que realment és. Però, alhora, amanim aquestes idees subversives amb el pensament que les coses ja estan bé com estan i que Mr. Chesterton probablement en fa un gran massa.

Mr. Chesterton s’interessà positivament en la iniciativa de Junoy de traduir les seves obres al català i fins i tot féu un viatge a Barcelona i passà una temporada a Sitges amb la seva senyora. La corpulència, la simpatia, el desmanegament general d’aquell home sempre lleugerament llampat per l’alcohol, produí en el país un gran efecte. Però el cert és que, en començar la realització de la seva iniciativa, Junoy tenia una idea molt vaga de l’escriptor anglès. Fins a la seva conversió, el nostre estimat amic havia emplenat la seva vida amb curiositats artístiques —o estètiques— gairebé exclusivament. Provenia d’una família d’agnòstics absoluts i el seu ambient més aviat havia estat dedicat al sensualisme de la vida pràctica i a l’empirisme de l’entregent que a una qualsevol forma de preocupació intel·lectual seriosa. El seu mig germà, el senador Junoy, feia la llançadora entre el republicanisme i el monarquisme i retorn, i en aquell moment era un dels homes més agradables, més comprensius i més seriosament cívics que era possible de trobar a les terrasses dels cafès de la Barcelona de la primera postguerra. Era un exemplar sensacional —i divertidíssim— de la navegació llatina. Un gitano important —en fi. Però Josep Maria s’havia convertit i havia hagut de muntar la seva vida sobre un nou món fins a la data desconegut per ell. I, com que aquestes coses no s’improvisen, tractava, és clar, d’orientar-se com podia. I així, sabedor que jo havia passat una curta temporada a Anglaterra, un dia em preguntà sense més ni més:

—Escolteu, qui és Chesterton?

Com que aquestes preguntes no es poden contestar de cap manera, li vaig dir, per evadir-me:

—És un escriptor poc convencional, liberal, convertit al catolicisme, que prové de l’espiritisme.

—Què? De l’espiritisme, dieu?

—Perfectament.

Quan Junoy sentí la paraula espiritisme es crispà d’una manera notòria. Com si hagués vist —com si hagués trepitjat— una serpeta.

—Quedeu parat?

—Glaçat!

—Per què? Tan estrany ho trobeu? Chesterton no ha pas estat sempre catòlic. Es convertí a aquesta religió després d’haver estat molt de temps espiritista. Textualment, espiritista. Us sorprèn, naturalment. Estem tan ben acostumats! Estem, per exemple, acostumats a saber que en el nostre país els espiritistes són, llevat del doctor Humbert Torres de Lleida, uns ximples acabats. Estem acostumats a néixer amb la veritat a la butxaca. Els anglesos tenen un naixement més modest. Neixen sense res, i això fa que hagin de cercar la veritat on els sembla. Les circumstàncies de la vida portaren Mr. Chesterton a cercar-la del cantó de l’espiritisme. Altres s’afilien a qualsevol secta. Altres són vegetarians o antiviviseccionistes, o teòsofs, o el que sigui. Llevat dels qui ho tenen tot resolt, això és, dels afiliats a l’Església d’Anglaterra, tots els altres furguen en un o altre sentit, i gairebé tothom té la seva mania específica. A Mr. Chesterton, però, les doctrines i pràctiques espiritistes li degueren donar pocs resultats, poc rendiment, i així es convertí al catolicisme. No ha escrit encara —i això és agradable pensant que a França els convertits més intel·ligents no es descuiden mai d’escriure, de la manera més interessant que poden, el llibre de la seva conversió—, no ha escrit, dèiem, aquesta aventura de la seva vida. Ningú com ell no podria descriure el viatge que va de l’espiritisme al catolicisme i les peripècies del desplaçament. Ha tocat el tema moltíssimes vegades lateralment, fins a l’extrem que es pot dir que tota la seva obra apologètica és un suculent hors-d’oeuvre del paper de la seva conversió. Tot vindrà, si Déu vol. Mentrestant, l’objectivitat obliga a parlar de la provinença de Chesterton.

—Però què dieu! —feia Junoy, cada vegada més astorat—. Aquest espiritisme és entrebancador… S’ha de mantenir secret!

—Però per què s’ha de mantenir secret?

—Perquè, si es divulga, no vendrem un sol exemplar dels seus llibres…

—El fet que els seus llibres no es venguin, equina importància pot tenir? Aquesta preocupació demostra certament que la vostra conversió és sincera. Però, en definitiva, aquest fet també és secundari. La realitat és que aquest Pare de l’Església prové de l’espiritisme. Considereu que aquest origen és pertorbador. Al meu entendre, en canvi, és una garantia de la sinceritat de l’interfecte. No tothom neix com naixem els indígenes del país: amb la veritat infusa entre cella i cella. Car no n’hi ha prou de dir —com tots plegats proclamem— que l’espiritisme és una cosa de quatre ximples. Si ens ho fessin demostrar, ens veuríem ben engavanyats. El que cal, per a fer aquestes afirmacions, és haver estat —com Mr. Chesterton— un sincer espiritista i saber fer almenys ballar la taula amb totes les garanties. En altres paraules d’un sentit més general: per a fer aquestes i altres afirmacions cal haver jugat fort sobre una carta. Cal haver-se apassionat tan sols per una cosa. Cal haver sentit la necessitat d’esbrinar i aclarir una o altra cosa. Cal haver tingut prou força per a sospesar un fet i el seu contrari: per a triar. Totes aquestes activitats semblen pertànyer, relativament a la nostra vida banal, mansoia i purament vegetativa, a un altre planeta. Naixem innocents i feliços, certament, amb la veritat infusa, però després resulta que, els millors llibres sobre els nostres sentiments i la nostra espiritualitat, els firma un home que, fa quatre dies, feia ballar la taula i parlava, amb una veu cavernosa, amb l’esperit de Napoleó o amb l’ombra del seu avi. És natural que les persones interessades en el moviment catòlic quedin atabalades perquè el fet els dóna una idea molt clara de l’escanyoliment progressiu de les seves il·lusions més cares. Posat a esbrinar les causes d’aquest escanyoliment, una vegada fets els treballs de comparació necessaris, és probable que arribin a unes determinades conclusions. Potser trobaran que la clau de la força de Chesterton és el gruix de llibertat que hi ha a Anglaterra. Potser trobaran encara que l’explicació de la debilitat de la nostra producció es deu únicament i exclusiva a la misèria dels estats d’unanimitat. A Anglaterra, la gent pot arribar a un resultat per la senzilla raó que es pot errar. A casa nostra, hom no pot arribar enlloc, perquè tot és resolt per endavant. I, per remeiar-ho, certament no insistiria pas en el sinistre joc que consisteix a explicar de qualsevol manera la teoria de l’evolució —per posar un exemple— per donar-se el gust de refutar-la triomfalment. Endolciria més aviat els costums, i si trobés algun pobre il·lús pelegrí a la recerca de la veritat, faria els possibles per no espantar-lo i no m’esmolaria davant seu, amb una llima fina, les dents afinades. Aquest seria, em sembla, l’únic joc net acceptable.

Junoy era d’una època en què s’havia establert una diferència entre la curiositat artística i la curiositat científica. Els primers eren considerats unes medul·les delicades i distingides. Els segons eren tinguts per repatanis, ensopits i estèrils. En l’ambient de Junoy, la ciència era considerada una cosa de l’altre món, i, com que encara no havia mort cap mosca, la llei de la gravitació universal era considerada un simple pretext de conversació sense sortida. En aquest sentit, la seva posició corresponia al que havia estat la cultura durant mil·lennis: la separació de l’espiritualitat i de la temporalitat. No cal dir, doncs, que l’origen de l’entusiasme que Junoy sentia per Chesterton provenia dels atacs que aquest senyor havia fet a la ciència.

Els atacs que havia fet a la ciència i als savis demostraven una força considerable. L’escriptor anglès havia posat de manifest la insanitat d’algunes de les seves posicions —sobretot de les que ell creia contràries a la tranquil·litat i a la felicitat humanes. És clar que en aquella època aquestes posicions, comparades amb l’aliança que s’ha fet avui entre la ciència i la política militar, eren un joc d’infants. De tota manera, fou de la situació d’ahir que n’ha sortit la situació d’avui. Mr. Chesterton tingué la sort de tenir, en aquesta campanya, per companys, els intel·lectuals anglesos més considerables del seu temps, principalment Mr. Bernard Shaw i Mr. Hillaire Belloc. Car en aquest punt hi ha hagut una coincidència curiosa entre certs intel·lectuals de la Societat Fabiana i d’elements catòlics, i, a més, francòfils com Mr. Belloc. Aquesta coincidència ha d’ajudar a comprendre per què dos homes de formació i d’idees tan diferents com Shaw i Chesterton hagin viscut sempre en termes de mútua admiració i de vivíssim respecte. Tothom sap, a més que Bernard Shaw s’ha dedicat a demolir les insanitats de la medicina i les aberracions dels metges. La seva campanya contra les vacunes, i especialment contra la de la verola —afer que a Anglaterra no està ni de bon tros resolt—, és una de les campanyes més admirables que s’han fet a Anglaterra en aquests últims anys. Míster Belloc, que és un dels homes de més sentit comú que existeixen i un dels anglesos més llatinitzats, ha tingut la malícia d’aplicar el seu esperit a les ciències aparentment més precises, i ja podeu comptar com ha quedat, per exemple, la meteorologia. G. K. Chesterton, però, ha anat més enllà i ha examinat coses més aparatoses: la història dels historiadors, la prehistòria, l’arqueologia, l’astronomia, la fisiologia, i ha arribat fins a l’extrem de posar, en l’interdicte de la seva crítica, un dels principis científics més importants: la inducció. A força d’insistir, aquests escriptors arribaren, a Anglaterra, a alguns resultats: vull dir a projectar sobre la ciència i els savis un determinat punt d’ironia, i fent aquesta cosa coincidiren amb els savis autèntics. Aquests no es cansen de dir que la ciència no s’acaba mai, que no té límit ni fons i que el que avui sembla veritat pot ésser demà un mer exabrupte verbal. La primera veritat científica és el dubte sistemàtic.

Fent aquesta campanya, aquests escriptors reforçaren el bon sentit i la moralitat indispensable, i en aquest aspecte evitaren que la vida esdevingués una pura follia. Per a veure-ho clar, només cal llegir el Bouvard et Pécuchet, de Flaubert, un dels llibres més seriosos del segle passat, i pensar en la quantitat de vegades que la ciència s’ha posat a les ordres de les aberracions polítiques més repugnants. En aquest sentit es pot afirmar que Chesterton, Belloc i Shaw han fet més que ningú, a Anglaterra, per salvar els principis i les pràctiques de la llibertat i de la civilització. Sempre, però, arribem a la mateixa conclusió: ¿per què fou possible d’organitzar una tal ofensiva? Simplement, perquè el savi, divinitzat per la seva tarima, pot esdevenir un ésser perillós. D’un cantó, el savi produeix sempre un impacte en el món de la primarietat popularista. Els pobres aspiren a ésser feliços a través de la ciència. L’anarquisme, és alguna cosa més? D’altra banda, el savi és sempre susceptible de posar-se al servei de les aberracions polítiques i militars més perilloses —del qui el paga. Tot el que sigui, doncs, adoptar una posició en contra davant d’aquests fets està bé. Hi ha formes de demència basades en l’observació i l’experiència que són socialment nefastes. No vull pas dir que inicialment la posició no sigui ingènua; els resultats, però, poden ésser terribles. La primera obligació, doncs, d’un intel·lectual en un país basat en l’exploració científica és precisament no badar, no quedar bocabadat davant dels prodigis mortífers —prodigis que en altres camps són positius evidentment, però que, tot ben garbellat, queden descompensats d’una manera certa.

El sentit comú és, doncs, una posició plausible quan la ciència esdevé tendenciosa. Ara: quan no hi ha posicions científiques, quan només hi ha dogmes (i no pas solament en l’aspecte religiós, sinó en totes les formes de la vida), què voleu fer? ¿Cultivar la ironia? Dedicar-se a la brometa? Sospito que qualsevol altra activitat pot ésser més divertida. Preneu, per exemple, la prehistòria a Anglaterra. És evident que en aquest país l’home prehistòric interessa molt menys que un bon partit de futbol o una cursa de cavalls. L’home prehistòric no interessa en ell mateix gens ni mica. ¿Per què el cultiu de la prehistòria és, doncs, tan popular? Molt senzill: perquè hi ha molts anglesos que mediten sobre el primer capítol del Gènesi i sobre la intervenció personal de Déu en la creació del món i de l’home. Per això necessiten l’home prehistòric com el pa que mengen, car saber si Déu intervingué en la creació els interessa molt més que no importa quin final de copa ni que cap Derby. I així, a Anglaterra, trobeu persones que us demanen intensament preocupades: «Si l’home no ve de l’Antropopitecus ¿voleu fer el favor de dir-me d’on ve?». A casa nostra, tota la meva experiència sobre l’origen de l’home es redueix a una conversa que vaig sentir en divendres de mercat a la Bisbal entre l’empleat de correus i un propietari instruït. No he sentit mai cap intel·lectual de Barcelona demanar-me el que penso de la qüestió, i això que de vegades dec fer cara de pensar-hi. La conversa de la Bisbal fou potser excessivament llarga, però no vaig sentir mai que hi sortissin els noms d’Hug Obermaier ni el del doctor Schulten. I la conversa s’acabà com solen acabar-se les converses entre nosaltres. Decidiren tornar-ne a parlar el divendres següent a l’hora de prendre cafè. Es pot deduir de tot això que, tot i ésser l’experiència d’un home, és ben poca cosa. Deixeu-me, però, dir de seguida que és perfectament significativa. I és significativa en el sentit que demostra que no estem fets per a certs problemes. Serem capaços, si voleu, d’ésser els primers col·leccionistes d’objectes prehistòrics del món. Els guardarem amb una delicadesa perfecta, però no ens passarà mai pel cap de veure’ls amb ulls maliciosos i menys de voler treure, a través d’ells, l’entrellat de la voluntat de Déu.

Tot això —i altres coses— deia a Josep Maria Junoy amb la intenció de demostrar-li que el seu afany de fer servir el nom de l’escriptor anglès per a trabucar l’ordre natural de les coses no em semblava gaire bonic. Als intel·lectuals com a tals ens convé abans que altra cosa, sigui quina sigui la nostra posició particular, crear un ambient de llibertat. Els catòlics professionals haurien d’ésser els primers de reconèixer-ho, i si no és així que es conformin amb l’estat d’ineficiència que té la seva producció. No poden pas estar satisfets de cap manera, i si s’emprenen la traducció integral de l’escriptor anglès no és pas precisament per corregir la mediocritat general. Com aquell catedràtic de la Universitat que es deia Arana, aspiren a la refutació de la teoria de Kant abans d’haver-la donada a conèixer. Haurien de tenir la caritat de deixar-se combatre. Per donar lleugeresa a la seva cuirassa haurien en certa manera de subvencionar els seus contraopinants en lloc d’aclaparar-los amb la traducció d’arguments el pes dels quals només pot explicar-se pel règim de llibertat de què beneficia el seu autor. Car Chesterton és, per a nosaltres, un nom sinònim de l’enyorança de la llibertat, i tota la polèmica que vaig tenir amb Junoy en aquells moments fou per demostrar aquest fet.

Ara: Chesterton, posat en el seu medi anglès en un ambient de llibertat, m’entusiasma. Sento que és una bona persona, i un intel·lectual de les seves dimensions, quan és una bona persona, és el que s’assembla més a un àngel. Els qui s’anomenen intel·lectuals solen ésser sinistres. Són capaços de demostrar a qualsevol hora del dia o de la nit el primer que es presenta, sigui blanc sigui negre, sigui del color que sigui. L’intel·lectual és generalment un ésser amoral, en el sentit que és amoral tot home vanitós, refinat —tot home que creu que és diferent dels altres. Els artistes, sovint, són els intel·lectuals per essència, perquè la badoqueria social fa que els artistes disposin d’una impunitat que els relleva graciosament de justificar les seves atzagaiades medul·lars. I tots són iguals en aquest punt, els franciscans com els anarquistes. És per tot això que Chesterton, relativament als homes oficialment refinats, sembla un home d’un altre planeta. Malgrat la seva prodigiosa habilitat dialèctica— potser no tan aguda, però comparable a la de míster Shaw—, no fa mai jocs de mans. Cosa que té mèrit. No caure en el vedetisme és admirable. Les seves intervencions en la vida anglesa responen a un respecte absolut a la realitat i a la veritat —cosa exemplar.

És, a més a més encara, un defensor permanent de les posicions democràtiques, i això és una altra garantia. Ha escrit el millor llibre probablement que es coneix sobre Dickens, i Dickens, ¿qui fou sinó l’anglès del segle passat que sentí d’una manera més profunda el respecte pel poble? Comparades amb la riquesa humana d’aquest home, les vanes agitacions de la banda artístico-literària d’esnobs i d’especuladors que bullen per les grans ciutats arrossegant una medul·la insaciable fan l’efecte d’un cultiu microbià verinós però sense una transcendència apreciable.

¿I que podria donar tan sols una pàl·lida idea de les possibilitats literàries de míster Chesterton? Potser en aquest punt no puc ésser menys que parcial, perquè temperamentalment tot em porta a admirar l’escriptor anglès. El seu estil no té pas una finalitat en ell mateix, i en aquest sentit es troba en el pol oposat de la majoria dels escriptor catalans. El seu estil no és més que una manera, de vegades reeixida, de vegades menys reeixida, per a dir coses. La pedanteria, doncs, n’és exclosa. La seva matusseria és constant i avança a les palpentes com un embriac dins la boira. De vegades, el seu punt d’incertesa s’il·lumina de colors angelicals de taula primitiva. D’altres és tonitruant i monstruós com una gàrgola. Gegantí i lleig com un pecat, el morro com un porcell, juga amb les coses absurdes, amb una vaca, un campanar i una floreta blava. Altres vegades és trencadís i subtil com un arbre despullat. És un gòtic i té desenrotlladíssima la joia faceciosa dels gòtics. És funny, drôle, d’una bufoneria que no s’acaba mai. No l’espanta cap cosa grotesca i una vegada el Manchester Guardian l’arribà a trobar exagerat. És d’un mal gust deliciós. La irreverència de les seves ingenuïtats desfà les cares més llargues. Està admirablement dotat per a fer esquemes, per a treure d’un període històric, d’un corrent d’idees, de la vida d’un home, la seva nota característica, essencial, inoblidable. Si tinguéssim espai, ens complauríem acostant a cada un dels nostres pobres adjectius una citació adequada; l’espai ens manca i moltes altres persones ho podrien fer —i segurament ho faran— amb més autoritat que jo mateix. Voldria només donar una idea —i veig que per més esforços que fes no la sabria donar— de la meva incondicional admiració per míster Chesterton. M’interessa gairebé tot el que escriu, no sols la part ideològica i de polèmica religiosa, sinó el seu cantó polític i social. És un escriptor que envejo. Em sembla haver comprès, per altra part, tot l’interès que té. El seu optimisme desbordant, el seu gust per a tractar les coses com un conte d’infants, els seus esponjaments i les seves meravelles potser no s’ajusten prou bé a l’experiència general de la vida. Potser la seva excessiva especialització sentimental, la seva dilatació de cor, els seus estats d’idealitat, són coses que la mitjana de la gent corrent no podrem mai absolutament comprendre. Però la culpa, si no hi arribem, serà nostra i exclusivament nostra. Car a Chesterton —i usem paraules que ens deia Josep Maria Junoy— no l’espanta mai d’ésser bona persona. Jo completaria la idea dient que l’escriptor anglès és una de les bones persones més interessants que existeixen al món. I això em sembla que és una remarca important, ja que el món intel·lectual de la nostra època tendeix a trobar cada vegada més interessants els carteristes.

Després d’haver fet aquestes manifestacions d’entusiasme, amb la petita autoritat que dóna sempre l’admiració, la qüestió Chesterton, en tant que apologista catòlic, queda més que mai en peu. Perquè del que es tracta no és precisament d’enfonsar portes obertes, sinó portes tancades, no de fer les coses més fàcils, sinó de fer-les més difícils. Més que de donar arguments de peu de banc es tracta de fer una agitació de peu de banc. L’edició de les obres de Chesterton és en definitiva un altre pretext d’enyorança de la llibertat —o almenys a mi m’ho sembla.

El llegidor trobarà probablement estrany que hagi dedicat un espai tan llarg a la iniciativa de Junoy d’editar en català les obres de l’escriptor anglès. Ho he fet perquè aquesta iniciativa fou un contrasentit en la seva vida. Junoy, home tan inestable per temperament, es posà a editar, en un moment determinat, obres dogmàtiques i d’una pedra picada oficialment establerta. Però aquesta iniciativa donà origen a una cosa molt més important: donà origen primer a una revista molt distingida —La Nova Revista—, a una editorial annexa i al voltant d’una cosa i l’altra nasqué un nucli humà, de notòria personalitat, que acabà llançant un diari absolutament autèntic, que sortí una pila d’anys enmig de la total indiferència de les anomenades classes dirigents —indiferència s’ha de prendre ara, en el sentit diplomàtic— i al mateix temps enmig d’un renovat i successiu entusiasme d’algunes persones pràcticament marginals i perifèriques. És molt probable, en efecte, que sense la llavor deixada en el país per les traduccions de Chesterton el diari El Matí no hauria mai sortit. Per si tot això no fos prou, prengué contacte amb aquest grup un petit corrent polític, corrent certament minso i fluix, numèricament parlant, però tanmateix existent, i pel fet d’ésser una altra escissió (en la pràctica) de la Lliga, doblement existent. La Unió Democràtica de Catalunya no arribà mai a ser un partit voluminós ni crec que en cap moment s’ho proposés, però tingué una realitat en el sentit que demostrà que la vella agrupació de les classes conservadores dirigents del país s’envellia notòriament i a més s’envellia amb una salut precària i trista.

Després de la constitució d’Acció Catalana, formada per Carner i Bofill, l’aparició, amb una certa empenta, de la Unió Democràtica, que recollí, principalment, elements catòlics d’una sensibilitat menys arcaïtzant que el catòlic estàndard, cofoi i mecànicament adherit, que presenta generalment el país, assenyalà un mal averany per a la classe política habitual del país. La Lliga es negà sempre a reconèixer aquests fets, però Cambó, que en els anys anteriors a la Dictadura, i posteriors, visqué molt disgustat, es retirà de la política, amb l’intent d’obligar tothom a meditar i a posar-se al lloc que des del punt de vista de la responsabilitat li corresponia. La retirada, però, no aconseguí cap efecte i la dispersió continuà inexorable. El fet que la Lliga no pogués salvar la Mancomunitat, destruïda bèstiament per la Dictadura, produí, en la gent sensible del país, una gran commoció, que encara dura en els supervivents d’aquells moments. Com a instrument de direcció, aquest partit fou considerat absolutament ineficient. La Lliga dels dos primers decennis del segle morí a conseqüència d’aquest fet. Les revifalles posteriors que tingué obeïren a una altra situació, a uns altres temps, a un altre esperit. La Lliga real i autèntica passà a millor vida en el tercer decenni d’aquest segle. Però el curiós és que encara hi ha gent (poca, com més va menys) que es pensa que pot ressuscitar o, en el millor dels casos, que encara viu, tan forta és la inèrcia i tan viu ha estat el record deixat pels dos primers decennis.

Seria totalment absurd de suposar que Junoy prengué la més petita part en aquests fets i en les seves conseqüències. La política li féu sempre horror, i en el fons l’emocionada admiració que tingué pel seu mig germà, el senador Junoy, provingué, com em digué tantes vegades, de l’efecte que li feia la lluita contra la misèria en la duresa i la implacabilitat de l’ambient polític. El cert és, però, que la publicació de La Nova Revista, la formació de l’editorial del mateix nom —que edità, entre altres coses, un Ruyra— i la iniciativa de traduir Chesterton es degueren a ell. Aquestes iniciatives desplaçaren Junoy de l’ambient humà en què fins llavors havia viscut, que era essencialment un ambient format per artistes i persones de la societat —diletants, col·leccionistes, poetes i lletraferits. De cop i volta es trobà rodejat d’una altra classe de gent, provinent d’altres medis, d’altres obsessions i de formes de sensibilitat molt diferent. Junoy, que fins a la data havia estat un agnòstic normal, un indiferent, el que s’anomena un collfred, un home de la vida, es trobà voltat d’un món sagristanesc, complicat i divers. No sé pas si arribà mai a comprendre el seu llenguatge. Ho dubto. La seva conversió s’havia produït a través de textos d’indubtable categoria —generalment francesos. D’aquest nou environament es destacà un home molt curiós que de seguida tingué sobre ell una gran influència i que se l’emportà, durant un cert temps, en la seva navegació. Aquest home fou Josep Maria Capdevila, olotí, muntanyenc, tenaç, esperit cultivat i caut, el darrer deixeble que havia tingut Eugeni d’Ors en el país, personalitat molt complexa i no pas fàcil de comprendre, malgrat la superfície de deliberada claror que volgué mantenir en tot moment. Junoy i Capdevila arribaren a ésser molt amics —complementaris en certa manera. Partint de les iniciatives en marxa, de Junoy, Capdevila, home d’acció, donà una indubtable volada a la posició i construí les bases que permeteren l’existència d’El Matí, cosa que no fou pas fàcil, perquè assegurar l’existència d’un diari en aquest país (un diari és una cosa que apareix cada dia), d’un diari sorgit del no-res i de cap i de nou, és l’obra de la Seu. Junoy acompanyà Capdevila a moltes de les visites que s’hagueren de fer a persones adinerades per resoldre el problema econòmic del diari abans i després de sortir. Si a Capdevila, com a bon muntanyenc, la realitat el distreia i fins i tot l’apassionava, no crec pas que Junoy, més llepafils i delicat, trobés gaire amenitat en aquests marxandatges que com a ultima ratio sempre foren defensats amb la necessitat que tenim tots —i sobretot les persones riques— d’assegurar la glòria del cel. De tota manera, la col·laboració de Junoy amb Capdevila durà una temporada bastant llarga, però a la fi es trencà, i aquesta vegada potser menys per inestabilitat congenital, per la precarietat mateixa de l’afer i l’humor de Capdevila, que no fou pas fàcil precisament. Sigui com sigui, de tots els col·laboradors de Capdevila en la construcció de El Matí, Junoy fou dels que tingué més resistència. Una vegada produïda la separació, les iniciatives estrictament dimanades de Junoy —la revista i les edicions— se n’anaren aigua avall i només quedà subsistent El Matí, que visqué, estretament, fins a 1936.

Els esdeveniments de la tercera dècada del segle deixaren Junoy arrasat i malmès. No era pas home per a adaptar-se a una qualsevol forma de revolució —com tants n’hi ha— i els esdeveniments tràgics de la Història li agradaven més llegits al llit que viscuts directament de primera mà. Així, acabat el gravíssim període, es trobà, com és natural, afectat per un atac de carpetovetonisme molt agut que li durà una determinada quantitat de temps, fins que posteriors decepcions el tornaren a una manera de ser potser més lligada al seu temperament autèntic. Durant aquest període, les formes de la seva sensibilitat religiosa se li reforçaren i popularitzà la iconografia catòlica amb persistència. Des del punt de vista artístic, abandonà totes les seves inquietuds anteriors i defensà francament l’academicisme museístic. Tractà de donar un interès literari a l’academicisme, i se’n sortí més aviat menys que més. En un moment determinat, escriví molt, fent sempre el seu allioli una mica negat i amb una visible tendència a l’aprofitament i al rescalfament dels seus vells papers. Rafael Puget solia dir, a l’època que fèiem Un senyor de Barcelona, que Junoy es dedicava a la resurrecció de la carn, com a les cases que donen croquetes.

Durant aquest període, el vaig veure alguna vegada. Persistint en la posició que fou possible d’observar-li tota la vida davant de l’època, la seva reticència era molt acusada. Però potser ara era més forta que mai, a causa de les transformacions observables a cada moment. Tenia la sensació que el trasbals general el desplaçava al marge, i no crec pas que fes res per retornar al centre del corrent. L’única cosa que havia restablert era el seu dandisme —sempre alla cacciatora. En tota la resta, se li accentuava l’aire de supervivent. Els joves ja no l’entenien, i els vells tenien altra feina a subsistir —a empobrir-se o a enriquir-se. L’aspecte que tenia la seva literatura de ser una cosa de luxe, un objecte gratuït, merament decoratiu, no lligava amb res —i a penes amb algú. Aquesta situació el portà a creure que li havia arribat l’hora d’escriure unes memòries de la seva vida i a fer una recol·lecció de les notícies que, sota el títol De l’amistat i de la mort, havia dedicat a la innombrable quantitat d’amics que havien passat avall en el curs de la seva vida. Alguna cosa publicà a la revista Destino d’un autèntic interès, relacionat amb el seu primer projecte, però no pas d’un suficient volum per a poder creure que estava disposat a rematar-lo. Totes les meves notícies em porten a creure que hi treballà copiosament, però sense arribar a cap resultat concret. La idea de fer el llibre De l’amistat i de la mort no arribà tampoc a cap concreció tangible. I un mal dia —molt abans que els seus amics ho esperessin— es morí.

1956