JOAN FUSTER

(1922)

Tornant del golf Pèrsic en el petroler Sea Hook de bandera de Panamà, tocàrem Ceuta, i en aquesta població vaig haver de reflexionar. Podia d’un cantó continuar el viatge en el tanc i fer la ruta que tenia marcada: Filadèlfia, Maracaibo i les Canàries. Podia també, és clar, desembarcar-me i pel litoral de la Península arribar a casa pel procediment que em semblés més adient a cada moment determinat. Vaig decidir-me per aquesta segona solució per diverses raons: perquè em semblà que el viatge pel litoral em seria instructiu; després, perquè hi vaig imaginar un clima càlid i agradable; finalment, perquè vaig veure la possibilitat d’aturar-me a Sueca i saludar Joan Fuster (persona que no coneixia), que conceptuo un home considerable.

A l’estret de Gibraltar feia bon temps: amb el ferry-boat, el passàrem ràpidament. En aquest espai, la contemplació de la fortalesa anglesa és un espectacle de bon sentit i produeix una sensació de seguretat. Però a Algesires es posà a plovisquejar. En aquesta població vaig agafar un autobús que em diposità, després d’un viatge molt llarg, a la ciutat de Màlaga. A Màlaga hi feia fred. Les muntanyes del voltant eren nevades. El marquès de Larios, monumentalitzat al Passeig Marítim amb barret de copa, levita i mangala, tremolava. Les rajoletes de la fonda feien venir pell de gallina. Desproveïda totalment de defenses, la gent estava indignada. Després d’un altre viatge inacabable, vaig arribar a Almeria amb pluja, neu i un augment de temperatura glacial. M’hauria agradat, a Almeria, de veure la tomba de la poetessa Cèlia Viñas. Fou impossible. La gent no estava per res, no escoltava, feia fred. Per Múrcia vaig anar a Alacant. No sé pas quants quilòmetres: un gavadal. Per fortuna, a Múrcia l’autobús s’emplenà i l’escalf humà entebeí una mica l’aire. A Alacant vaig trobar excel·lents amics, i la cuina del país, enfocada francament, semblà que ens feia la vida una mica més agradable. Però de tant en tant queia un ruixat i el mullader que feien les palmeres del passeig era contemplat per la ciutadania com si fos un dol amb una angoixa visible. Alacant amb pluja! Un error total! Vaig comprendre que m’havia equivocat. Així vaig iniciar el viatge a València amb la satisfacció pintada a la cara. Vaig suposar que m’allunyaria de l’epicentre del desgavell climàtic, que anava de cara al bon temps. Error total. Quan arribàrem a les terres baixes de València es posà a ploure a bots i barrals. Hi hagué moments en què la carretera passava entre enormes espaís d’aigua. Tot semblava inundat. La terra s’anava tornant tova, cada vegada més plàstica. Feia angúnia. Finalment, arribàrem a Sueca. Vaig deixar l’equipatge a l’administració dels autobusos i, demanant demanant, vaig arribar davant d’una casa a la porta de la qual hi havia una placa de llautó que deia: «Juan de la Cruz Fuster. Abogado». Jo regalimava aigua: moll com un ànec, em sentia aclaparat per la misèria líquida.

Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d’un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrera d’uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d’una cara de pomes agres.

—El senyor Fuster? —que jo vaig dir.

—Per servir-lo… vós sembleu…

—Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.

D’entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l’escassa hospitalitat d’aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica —d’aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l’empipava. Em féu l’efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l’excés d’aigua.

Ho vaig trobar natural.

Entràrem en els típics baixos d’una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d’un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.

—Josep Palacios, estudiant, autor d’un llibre de poesies, Les quatre estacions, molt notable.

Josep Palacios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d’un entregent molt agradable.

Parlàrem llargament, i, com que entre aquells dos envans es tenia una idea molt vaga del món exterior i Fuster creà de seguida un ambient directe i amical, em vaig sentir molt recollit i confortable. De seguida vaig fer un descobriment: vaig veure que la cara d’escàs humor que feia Fuster en el moment d’obrir-me la porta no era pas produïda per l’excés d’aigua constatable en el rodal, sinó que era la seva cara habitual —natural. La cara de Joan Fuster sembla tenir un vèrtex: el vèrtex dels seus ulls sortits, que mantenen tibants i estirats tots els teixits de les seves faccions i fins i tot els lligams del coll, que té notòriament crispats. Aquesta crispació general li dóna un estat de presència molt visible —una presència caracteritzada per una agudesa inquieta, nerviosa i apassionada. És la mateixa cara que de jove tenia Trotski —penso. La mala cara que presenta Fuster sembla tenir per origen la seva activitat interna. No és pas això, és clar, però ho sembla.

I aquest fou el meu primer contacte amb Fuster, l’inici d’una relació que des del meu punt de vista s’ha mantingut en una creixent curiositat. Conceptuo l’aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable. Si a les illes F. de B. Moll ha estat el primer element pràcticament integrador, a gran escala, de la nostra àrea lingüística, Joan Fuster ho ha estat —i ja veient les coses des del punt de vista polític— a València. Aquesta és la feina decisiva que hi ha a fer: crear la unitat de la nostra àrea lingüística. La finalitat única —encara que sovint inconscient— de l’anomenat renaixement català no és més que aquesta.

Tot aquest primer contacte estigué dominat per un acolliment cordialíssim. Parlàrem tres o quatre hores seguides. Després volgué contribuir a instal·lar-me a l’hotel de la població, tot i que el temps era horrible, i a l’hora de sopar encarregà un suquet d’anguiles excel·lent —encara que la fredor del restaurant no m’hi deixà fer els honors que mereixia. L’endemà anàrem a València, on, després de dinar amb el periodista Josep Ventura, que em semblà un personatge remarcable, ens dedicàrem a una divagació que durà una quantitat d’hores fenomenal. Després la nostra relació ha estat esporàdica, però extremament interessant. El sentit que té avui l’obra i l’existència de Fuster és una de les poques coses de caràcter general d’aquestes terres en què val la pena d’aturar-se un moment.

Joan Fuster nasqué a Sueca el 23 de novembre del 1922. Com que l’endemà, dia 24, era la festa de Sant Joan de la Creu, unes parentes remotes, solteres i molt inclinades a l’orde carmelita, contribuïren a fer que li posessin el nom d’aquell distingit poeta místic castellà. La placa de llautó que hi ha a la porta del seu domicili, a què férem referència, porta el seu nom de pila: Joan de la Creu Fuster. Però, és clar, quan la persona batejada d’aquesta manera comença a fer versos hauria estat perillós de firmar Joan de la Creu. Fou, doncs, la literatura i el seu sentit del ridícul el que el portà a optar pel corrent i anodí Joan. D’altra banda, la família i els convilatans l’han anomenat sempre «Juanito».

La seva ascendència és pagesa per tots quatre costats. El seu avi patern fou un bracer sense més patrimoni que els seus braços. El seu pare, però, desertà el camp, se n’anà a viure a València (molt jove) i hi aprengué un ofici. Es va fer tallista, imatger. Aquell bon home produí molts «sants» en el curs de la seva vida —dintre de l’estil lànguid i lleugerament exsangüe dels productes de les fàbriques d’Olot. Per aquesta raó, en definitiva professional, veié desfilar per casa seva, des de molt petit, una gran quantitat de capellans, frares i en general de persones lligades amb l’Església. Li encarregaven un sant i venien, amb tots els ets i uts, a veure’l mentre s’anava fent. Fuster ha conegut la seriositat des de bon principi.

El seu avi matern descendia d’una família de propietaris rurals bastant acomodada, però quan arribà al món ja feia temps que havia dissipat els seus béns. L’avi es dedicava a comprar i vendre cavalleries per compte d’altri. Així, en aquella casa, hi hagué una mica de tot. El que en realitat es pot dir és que l’arrel agrària li arribà ja una mica mistificada i incerta.

El pare de Fuster és carlí. Un carlinàs: el carlí més important de la comarca. La família de la seva mare fou liberal, o potser conservadora. O qui sap si liberal-conservadora, segons aquella fórmula immortal donada per Duran i Bas a Cánovas del Castillo: «Política conservadora, sin ser reaccionaria; política liberal, sin ser revolucionaria». El cert és que el senyor pel qual treballava el seu avi matern era el cacic conservador del poble. Gràcies a ell, el senyor Peris Mencheta —don Paco, que li deien— va sortir diverses vegades diputat a Corts pel districte de Sueca. Don Paco començà la seva carrera periodística en aquesta darrera població. El 1868 i el 1869, hi publicà un parell de setmanaris en dialecte titulats La Chicharra i El Imparcial Suecà. Quan consolidà la seva influència a Madrid obsequià el poble amb un pont sobre el riu Xúquer, pel qual passa la carretera de Sueca a Alzira. La gratitud del diputat arribà a l’extrem de fer coincidir la situació del pont en línia recta del carrer on el seu cacic tenia el propi domicili… situació que, dit sigui de passada, no semblava la més lògica. En fi: sempre que hem parlat de la història política de Sueca, Fuster m’ha semblat no gaire precís pel que fa referència a la filiació política del senyor Peris Mencheta.

—Fou «conservador» el senyor Peris Mencheta? —es preguntà un dia davant meu—. No ho sé; hauria estat raonable que ho fos si caciquejava Sueca. El meu poble és terra d’arròs, i els arrossars han tingut una espècie de fatalitat que els ha fets gravitar sobre el proteccionisme. De petit sempre vaig sentir dir, en efecte, que en els pobles d’arròs guanyaven les eleccions els conservadors perquè eren proteccionistes i que en els pobles de taronja les guanyaren els liberals perquè eren lliurecanvistes. Aquesta definició tan neta i tan admirable no ha deixat mai d’admirar-me prodigiosament.

Fuster no ha tingut cap germà —llevat d’un que morí abans que ell aparegués sobre la terra. Fill únic, fou naturalment molt recaptat. Li donaren el batxillerat. El seu pare feia de professor de dibuix en un col·legi de segona ensenyança, i l’hi encabiren fàcilment. Era un centre curiosament deplorable, disposava d’un professorat trist i pintoresc alhora. El dirigia un senyor de Tortosa que parlava el castellà més pulcre que recorda l’alumne: explicava matemàtiques (més aviat poques) i tenia atemorida la població escolar per la facilitat amb què distribuïa clatellades diriments. Quan esclatà la guerra del 36, Fuster hi feia el segon curs o el tercer. Aquesta guerra fou, per al nostre amic, una etapa boirosa i exasperada. No me n’ha volgut mai parlar en detall: cap al·lusió concreta. A la fam i a la por s’afegiren les anomenades crisis de l’adolescència. Per un cabell no el portaren al front; potser no ho hauria suportat ni físicament ni moralment. En aquells anys terribles, Fuster fou un noi anèmic, nerviós i obsedit. «Va ser el temps en què em vaig afeccionar a llegir», em digué un dia.

Els llibres que hi havia al seu domicili eren exactament els següents: un Don Quijote, una traducció castellana de la Divina Comèdia, de l’editorial Maucci; dos volums de Discursos parlamentarios, de Vázquez Mella, i unes Obras escogidas de Donoso Cortés. Alternà aquestes granítiques lectures amb els Verne, els Salgari i els Agatha Christie que li deixaren els amics. El primer llibre que es comprà amb diners que no pot precisar d’on vingueren fou —cosa curiosa— Las ruinas de Palmira. En aquella època també s’empassà els Episodios nacionales de Galdós, les novel·les de don Rafael Pérez y Pérez, sis o set volums d’Eliseu Reclús i la inevitable pila de textos anarquistes que llavors segregaven les impremtes de València. Després del 39, la confusa desorientació de les seves lectures en cap moment no s’afeblí. «No me’n planyo pas —em diu—. És molt possible, però, que la meva cultura reposi sobre l’hàbit de la incoherència —si puc dir-ho així— que aleshores vaig contreure. El fet potser explica que la meva cultura sigui caòtica i dèbil».

El 1943 aprovà l’examen d’Estat i, com que personalment no sabia quina carrera seguir, li aconsellaren la de Lleis. És el que en casos així sol passar quasi sempre. D’aquesta manera, per indecisió, Fuster obtingué la llicenciatura de Dret. La Universitat de València en aquella època era un establiment que Fuster qualifica de tronat: només hi trobà dos catedràtics entretinguts, un que explicava Penal i que positivament en sabia, i un altre que intentava transmetre el tomisme amb un llenguatge decorativament orteguià (s’entén, d’Ortega y Gasset). Els estudis universitaris no li produïren en cap moment una qualsevol situació de fatiga. Repartí el seu temps d’una manera equitativa entre les aules, els cinemes, els cafès i les llibreries de vell. Aquestes llibreries d’ocasió foren, en aquells moments, una mina: hi havia anat a parar una gran quantitat de biblioteques disperses o depredades en el regne de València durant la guerra civil. Fuster comprà tots els llibres que pogué, però els seus recursos no foren mai prou abundants per a obtenir el que el comerç li oferia.

Mentrestant, havia «descobert» el català com a llengua de cultura. En les seves condicions, el fet no fou pas fàcil. En terres valencianes, aquesta aventura individual sempre deu haver estat completament decidida per l’atzar. La Renaixença local, que es pot —em sembla— qualificar, sense ofendre ningú, de lleugerament neulida, no ha pogut condensar-se ni crear una tradició, i per tant la seva continuïtat ha depès en cada moment d’incorporacions personals ben aleatòries. En els anys de què parlo —els immediatament posteriors a la nostra guerra— el panorama era especialment difícil. De vegades han dit a Fuster, en els elogis formularis que li han adreçat en alguna ocasió solemne, que el seu cas era un «miracle». Ho és, acceptant la paraula, el seu cas personal i el de tots els escriptors —mitja dotzena, hélas!— valencians en català, de la postguerra. Ha estat un miracle en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un fet instantani ni fulgurant, sinó resultat d’una penosa evolució que podria haver estat molt distinta.

Abans de «descobrir» el català havia «descobert» el valencià. Avui —1962— en aquell regne la gent jove ja passa directament del castellanisme provincià al catalanisme més ràpid i desimbolt.

—Crec, sense immodèstia —em diu— que tinc alguna «culpa» en aquesta nova situació. En el meu temps era molt diferent: no teníem ningú que ens aclarís idees, que ens exposés fets, que ens donés solucions: tot ho havíem de fer, laboriosament, pel nostre compte.

Així no farà estrany a ningú que Fuster hagi estat successivament: espanyolista, regionalista bien entendido, regionalista valencià, nacionalista valencià, catalanista. No hi ha hagut manera de cremar les etapes: hauria estat impossible. Fuster ha perdut molt de temps en aquest procés, i és per aquesta raó que avui el nostre amic es dedica a una espècie de pedagogia per evitar que les generacions que van pujant en perdin tant com ell.

—Crec sincerament —em diu— que és el millor que puc fer pel país.

Dèiem que, de primer, descobrí el valencià: s’entén, la petita obra dels poetes indígenes que va de Teodor Llorente a Xavier Casp. Després descobrí el català. El primer autor català que li caigué a les mans fou Eugeni d’Ors: concretament, una edició en fascicles del Glosari que robà de la biblioteca de Lo Rat Penat. Eugeni d’Ors l’enlluernà —el fascinà. Les seves lectures habituals —castellanes, com és de suposar— havien acabat per despertar-li una certa aprensió davant la mentalitat que, per entendre’ns, anomenarem carpeto-vetònica: els homes del 98, Ortega i la seva mitologia castellana, acabaren per resultar-li una mica incòmodes. El senyor Ors i el seu mediterranisme utòpic, el seu afrancesament bàsic, la seva afectació divuitesca, el seu antiromanticisme, li resultaren prou més seductors. Era, naturalment, l’Ors català: l’Ors que aleshores col·laborava en diaris aberrants li semblà una lamentable i irrisòria degeneració barroca, divertida i trista al mateix temps. D’altra banda, i mirant les coses des de la pròpia llengua, Xènius li va fer l’efecte de la perfecta «normalitat cultural». En aquell moment, Fuster no coneixia gairebé res de la literatura contemporània del Principat i de les Illes; no coneixia ni Maragall, ni Costa, ni Carner, ni Riba. La producció valenciana se li apareixia tan viciada i corrompuda de provincianisme, que la superficialitat brillant d’Eugeni d’Ors hi contrastava fins a un extrem al·lucinant. Tot aquest procés d’experiència fou decisiu per a Fuster. El 1944 publicà el primer article escrit en català. Es titulava Vint-i-cinc anys de poesia valenciana. En els anys que seguiren, escriví i publicà mitja dotzena de poemes; tots aquests papers veieren la llum al «Almanaque» de Las Provincias. En aquells moments, però, encara no tenia cap tracte personal, ni directe ni indirecte, amb els «animals de ploma» de la localitat. L’única relació literària que aleshores tenia era un vell amic dels anys de batxillerat, que llavors vivia a Alacant, amb el qual féu una revista en castellà titulada Verbo, que durà deu anys (1946-1956) i on escriví una quantitat respectable d’aquells papers que se solen publicar en aquesta mena de revistes. El 1947 es veié sorprès per un article de Carles Salvador que li feia referència i que es publicà damunt Las Provincias. La producció catalana de Fuster eren, fins a la data, sis poemes i una nota crítica. Segons Fuster, l’article de Salvador no era gaire justificat. El detall és, però, revelador. Posa de manifest, en efecte, com era de precària la perspectiva de futur de la literatura autòctona del País Valencià en aquells dies: la gent gran, els escriptors valencians d’«avantguerra», s’admiraven i repicaven fort en comprovar que hi havia algú, aparegut no se sabia com ni de quina manera, que venia a «continuar». El 1947, acabada ja la carrera de Dret, va relacionar-se amb aquella «fauna plomífera».

El 1948 publicà dos petits fascicles de versos: Sobre Narcís —a València— i 3 poemes —a Alacant. L’any següent ja fou un llibret, també de poesies: Ales o mans. Aquest títol, que Fuster judicà horrorosament, no l’hi posà pas l’autor, sinó Xavier Casp, que l’edità en la seva col·lecció, que té per nom «L’Espiga». Fuster m’assegura que ha tingut sempre poca gràcia per a triar els títols més adients amb els seus llibres, però el d’aquest el revolta. El 1951 seguiren els versos: Josep Maria de Casacuberta li edità Terra en la boca. El 1954 aparegué a València Escrit pel silenci, darrer recull de versos. Després no n’ha fets gaires més si no ha estat per quedar bé amb senyors importants o amb delicioses senyoretes. Però potser no és ben bé així: fa dos o tres anys escriví uns pocs poemes de to sarcàstic i la censura hi intervingué d’una manera violenta. Aquests versos és gairebé segur que restaran inèdits.

A darreries de l’any 1952 començà a col·laborar en la premsa de València; una mica abans ho havia fet ja en algunes revistes catalanes que veien la llum a l’estranger. A Mèxic, precisament, fou publicat un petit fascicle de divulgació que es titula: La poesia catalana fins a la Renaixença (1953). I el 1954 el filòleg i editor F. de B. Moll li editava a Mallorca El descrèdit de la realitat. A poc a poc i gairebé sense adonar-se’n, Fuster entrà en el seu procés personal de professionalització. En l’estat actual de les coses, aquest procés és del més gran interès. Per altra part, l’exercici de l’advocacia a Sueca és un problema considerable: poble rural cent per cent, el moviment forense hi és escàs i precari. D’altra banda, Fuster em diu reiteradament que no té pasta d’advocat. Jo no ho sé pas, però ho crec. És una pasta que no es pot pas tenir a mitges. Es té o no es té… Els diaris de València li donaren pocs, però alguns cèntims. De mica en mica, les coses s’han anat arranjant, com era natural que s’arrangessin. Tinc els meus dubtes, però, sobre aquesta part de la vocació de Fuster. No crec pas que sigui un home de diaris, ni de magazines, ni de cap classe d’aquestes mercaderies. Crec que la seva vocació és una altra —com més endavant tractaré de dir— i que aquesta vocació està basada en la seva principal característica, que és la dialèctica.

Versos a part, els papers que Fuster ha publicat fins ara, en forma de llibre o de fascicle, es poden classificar en dos grups. Primer hi ha el grup dels assaigs. Hem fet ja una referència explícita a El descrèdit de la realitat (1955), que aparegué més tard en traducció castellana, en 1957. Després: Les originalitats (Barcino, 1956), Figures de temps (Selecta, 1957), Indagacions possibles (Raixa, 1958) i Judicis finals (Raixa, 1960).

Després hi ha la crítica i la història literària, que Fuster ha cultivat amb una certa profusió. En aquest aspecte hi trobem: Pàgines escollides de Sant Vicenç Ferrer (Barcino, 1955), Antologia de la poesia valenciana (Selecta, 1956), La poesia catalana (2 vols., Raixa, 1956), El món literari de Sor Isabel de Villena (1957), Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina (Rev. Val. de Filologia, 1954), Antologia poètica d’Ausiàs March (Selecta, 1959), Jaume Roig i Sor Isabel de Villena (Rev. Val. de Filologia, 1958) i la part literària i folklòrica del Joan de Serrallonga (Aedos, 1961) del professor Joan Reglà.

En aquest moment, Joan Fuster té en premsa: la guia (dintre de la col·lecció de guies d’Edicions Destino) El país valenciano; Poetes, moriscos i capellans (L’estel, València) —estudis d’història cultural—; un altre llibre sobre el bandolerisme català de l’època del barroc, també a mitges amb el professor Joan Reglà; un llarg pròleg a l’edició de les poesies completes de Salvat-Papasseit (Ariel) i una traducció de La Pesta d’Albert Camus, per a l’Editorial Vergara. I en tràmit de censura Nosaltres, els valencians, espècie de pamflet històrico-polític destinat a espavilar els seus paisans i que potser és un complement a la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens.

No sé pas si aquesta llista informativa és suficientment correcta. Si no ho és, me n’excuso explícitament.

Relacionat amb el que fins ara portem escrit em sembla que s’hi han d’afegir aquestes confessions directíssimes:

«Escric molt; potser escric massa coses que no m’interessen, però no hi ha més remei. Visc a Sueca, on la vida és tranquil·la. Cada setmana faig una escapada a València, de vint-i-quatre hores, per veure-hi gent i parlar-hi, naturalment. De tant en tant pujo a Barcelona. Sembla que tinc molts amics i no em falten algunes persones que m’odien cordialment, no sé per què. Com a escriptor he assistit a alguns congressos més o menys internacionals d’escriptors —on m’he ensopit sobiranament, però que m’han permès de fer turisme en bones condicions; he viatjat una mica, molt poc, sobretot per falta de possibilitats econòmiques; he fet conferències, mítings i sermons (s’entén profans) des dels estanys de Salses a Guardamar; he obtingut algun premi… Sóc un gran treballador i, com que l’afirmació és una veritat literal, no vull que me la neguin, i l’única cosa que lamento és que la necessitat de guanyar-se la vida a força d’escriure em deixi ara tan poc temps per a llegir. Llegir és l’única cosa que m’ha divertit sempre. I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d’intentar-ho— aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…».

No conec pas tota l’obra de Joan Fuster; una bona part, sí. Com a poeta potser no ha donat tot el rendiment que hauria pogut donar de si; falta la poesia de Fuster com a home fet; més aviat s’ha dedicat a la poesia del corrent dels nostres dies, a la poesia de l’home-larva, a la dominada per una certa biologia esporàdica, a la de l’home en trànsit de ser una altra cosa —a la de l’home incomplet. Fuster no està pas satisfet de la poesia que ha fet fins ara. A Judicis finals ha escrit: «Tots els versos estan ja fets. Parlem, doncs, de poesia». I en un altre lloc d’aquest extraordinari llibret: «Penso que la poesia que pertoca de fer en el nostre temps hauria de ser una poesia informada per la ira o pel sarcasme. O per la ira, simplement; perquè, en últim terme, el sarcasme no és sinó una ira atenuada per la insídia». No sé pas si Fuster podrà fer ja —atesa la seva situació— la poesia viril i completa que ell predica. Potser és un home que tendeix —per la seva situació mateixa— a una altra classe d’escriptura, potser més externament cauta, però tan intensa.

En els escrits que ha fet de crítica i història literària. Joan Fuster ha demostrat ser un home molt distingit. Ha fet sobretot estudis sobre els grans autors de València —sobre Sor Isabel de Villena. Ausiàs March. Jaume Roig i el qui després fou sant Vicenç Ferrer. Tot el que sigui acostar i popularitzar aquests autors en la nostra àrea lingüística és molt posat en raó; estudiar-los a través de la sensibilitat d’avui vol dir treure’ls de la vitrina arqueològica i reforçar la continuació real de tota l’àrea lingüística. Els nostres autors antics són molt bons i és per aquesta raó que la nostra literatura tingué tanta difusió i fou considerada tan important a l’Edat Mitjana. Fuster ha dedicat una bona part del seu temps a donar-los a conèixer, i ho ha fet, no pas amb una intenció purament erudita, posant l’accent en el detall de l’ofici, sinó tractant de donar a la seva labor el més gran interès. Realment Fuster ha posat com a tendència dominant de la seva obra l’amenitat, el desig de ser comprès i de ser llegit. Tot el que ha escrit fins ara té un gran interès. De vegades aquest interès s’ha caracteritzat per una gran agudesa, per una tendència a la situació llampant, potser no prou exacta, com solen ser aquesta classe de síntesi, però si més no molt convenient i d’un gran bon sentit.

Sobre la literatura catalana moderna Fuster ha llançat dos aforismes sintètics —perquè n’hi pot haver d’analítics— que han fet la volta al país. «Per regla general —escriví en el seu llibret Judicis finals— la literatura catalana moderna és una literatura feta per marits satisfets, sedentaris i no enganyats —i per capellans. D’aquí que resulti absolutament fada i, sobretot, reiterativa». I l’altre és:

«Un càlcul estadístic, bastant perfecte, fet sobre la massa total de la literatura catalana produïda d’ençà de la Renaixença em dóna per resultat que, quant a la temàtica:

a) el 60 per 100 és una glossa més o menys acadèmica d’aquells versos de Verdaguer que diuen:

b) un 30 per 100 tracta de l’Empordà; i

c) el 10 per 100 restant s’ocupa dels temes habituals en qualsevol literatura civilitzada».

Aquesta nota, que és fascinadora per la quantitat de bon sentit que conté, podria potser arribar a l’exactitud posant-la d’acord amb les últimes notícies. El 60 per 100 de l’apartat a) s’ha de posar a 65; el 30 del b) s’ha de posar a 20; el 10 del c) s’ha de posar a 15.

Aquest llibre, Judicis finals, és realment curiosíssim en el sentit que està íntimament lligat amb la història de Fuster en el que aquesta història pot tenir de més personal i de més autèntic. És un d’aquells llibres que s’escriuen per acomiadar-se d’una etapa de la vida, exactament de l’etapa tempestuosa de la vida. Des del punt de vista biogràfic, hem recollit aquesta etapa dels mateixos llavis de Fuster en les planes immediatament anteriors d’aquest llibre. Que la vida se li presentà com una pura desgràcia des del primer moment em sembla que no té dubte. Foren uns anys tempestuosos, dolorosos i tèrbols, en el curs dels quals es produí en la mentalitat tan sensible de Fuster una rebullida religiosa, política, social i estètica d’una intensitat fortíssima. Aquesta crisi hauria pogut acabar en la projecció del protagonista en la pura inanitat provinciana, si no hagués esdevingut per Fuster un procés que l’ha convertit en un home de fer història i política. És natural, però, que aquests processos no passin en va, que siguin una alternació d’exaltacions i de depressions, de moments de foscor i de moments de claror, d’escepticisme i d’esperança. Deixen un rastre profund, un séc en els anys que s’han hagut de viure. I precisament perquè han estat un joc de prospeccions, de vegades positives, altres revulsives, han contribuït a augmentar aquelles dosis de candor i de cinisme sense les quals es fa una mica difícil d’atribuir a un home una autèntica presència. Ara bé: els Judicis finals responen a aquest procés. Es tracta d’un paper anticonvencional, desvergonyit i pueril, candorós i cínic. És un paper que respon a una etapa de dificultats que han donat un rendiment, que han estat productives i que per evadir-se’n s’ha de publicar. És l’acomiadament normalíssim. Per això deia fa un moment que aquests aforismes representen l’acabament d’una etapa i, per tant, l’entrada en un moment d’estabilització i de maduresa en el sentit de l’adopció d’una finalitat claríssima projectada sobre la vida.

Els assaigs de Fuster són realment brillants, aguts i sensibles, i demostren que s’ha pogut enfrontar amb les convulsions enormes del seu temps, i no ha perdut mai un to impàvid i comprensiu. Aquests fets són especialment visibles en les elucubracions que ha editat sobre matèria artística i literària. És Fuster que ha resumit en el títol d’un dels seus llibres tota l’enorme revulsió que caracteritza les arts plàstiques en els presents moments: El descrèdit de la realitat. Aquest és el títol de llibre.

L’elucubració fusteriana sobre matèries literàries respon també, em sembla, a les imposicions de l’època —imposicions que li han estat positives en el sentit que li han deixat un ample marge a l’exercici de la seva personal agudesa. Ara, a mi em sembla que en aquest ordre d’activitats Joan Fuster ha fet una obra realment mestra: és el pròleg a l’Antologia poètica d’Ausiàs March, apareguda per commemorar el 500 aniversari de la mort del més gran poeta medieval de la nostra àrea lingüística. És un assaig perfecte, admirablement construït i escrit amb una tal quantitat de mitjans expressius, que col·loca Fuster en el primer pla de la literatura en els presents moments. És molt agradable de poder fer aquesta afirmació tractant-se d’un català de València —és a dir, d’un català que ha tingut en el seu país una recuperació més aviat banal i magríssima, perquè a València la Renaixença tingué, per desgràcia, aquestes característiques. Aquest pròleg és un capítol admirable, indispensable, d’aquella Història de la Literatura Catalana que somniem, els materials de la qual, en el camp erudit, recolliren Massó i Torrents, Rubió i Balaguer, Bohigues, Riquer i alguns erudits estrangers, però que falta elaborar pensant a posar el llibre a les mans del públic cultivat i corrent, i per tant no excessivament disposat al dolor i al sacrifici.

Tot el pròleg és admirable. Per donar-ne una lleugeríssima idea, en donarem dos fragments. El primer, que fa referència a la poesia, diu així: «Una primera mirada sobre els poemes de March ens enfronta amb la duresa, amb la fosca tortura de la seva paraula, i la paraula ara entesa en el seu valor poètic més estricte. Si una poesia lírica pot ésser qualificada de mínimament “lírica” —segons l’accepció etimològica d’aquest darrer mot—, aqueixa poesia és sens dubte la d’Ausiàs March: a penes és “cant”, en efecte. La violència sintàctica, el desdeny de qualsevol mol·lície musical, la incapacitat d’articular la frase en un fluir amistós, li donen una configuració esquerpa i enrarida. March és gairebé als antípodes d’un Jordi de Sant Jordi o d’un Joan Roís de Corella; poetes, aquests, de venturosa màgia verbal, de vellutades ressonàncies. Potser la llengua mateixa d’Ausiàs, el català acabat d’encetar com a llengua poètica, que no era ja el provençal expert de Jordi ni era encara el català ensinistrat i completament renaixentista de Corella, es resistí a un tractament més artístic. Potser. Com també podria pensar-se en una malaptesa del poeta per a les formes de la preceptiva, tan rígida, a què havia de subjectar-se: Ausiàs “lluita”, materialment, amb el vers i amb la rima que li imposava la tradició local, sense reeixir-hi mai: quan utilitza el vers lliure —els estramps—, en canvi, la seva expressió es fa més natural i pren una allure, fins i tot gramaticalment, ben desembarassada. Però, per damunt tot això, o abans que tot això, cal atribuir la rudesa aclaparadora de March a la seva intrínseca conceptuació, al patetisme panteixant que l’anima, a la seca precisió amb què vol vessar-se. Les coses que Ausiàs desitja dir i que diu no admetien una formulació fastuosa i sensual: necessitaven, millor, aquella mena de llenguatge faticoso e forte, aspro e sotile, de què parlava el Dante».

I sobre March, home, aquest fragment: «Un orgull desfermat, brusc, a vegades altisonant, circula per sota de tots els versos de March i els tiba amb violència. Diríeu que la seva arrogància de senyor feudal s’hi vessa en termes poètics. Ausiàs és un home de personalitat exacerbada i en certa manera desafiadora: el seu jo hi és present tothora i expressament dit amb el pronom. Ben sovint, aquella forma tan característica d’ell, de io só aquell… introdueix en el poema una declaració altiva i estarrufada. En tot se sent exclusiu. Quan es proclama primer entre els amadors i quan confessa la seva condició miserable, quan reivindica per si el més gran dolor i quan pensa haver assolit les millors excel·lències de l’amor. En el propòsit confidencial s’amaga —o es delata, tant hi val— una punta de vanitat, que es confon últimament amb l’exhibicionisme. Ben mirat, això suposa una complaença en si mateix, si més no una acceptació de si mateix, que en el pla ètic, encara, dóna una altra dimensió al drama ausiasmarquià, i de consegüent, a la poesia que l’expressa. Sigui com sigui, aquest tret és un dels més vistents de l’obra d’Ausiàs. I no cal dir que també és dels que més en potencien l’interès per al lector. El fet de trobar-nos-hi amb aquella contundència egotista, amb aquell jo hipertrofiat i en carn viva, ens sedueix plenament. Dins la selva salvatge de la literatura europea medieval, aquest Ausiàs March pronominalment afirmatiu és una excepció suggestiva. Ja he citat dos versos seus, lapidaris, en els quals el poeta diu el seu nom amb un dring gairebé insolent, de sobergueria: Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, crida, després d’assegurar-nos que el seu cor és fet d’acer, de carn e fust. Molts poetes de la seva època s’autonominaren en els propis versos. Pocs, però, si no cap, no ho van fer amb la terrible jactància del poeta de Gandia».

Joan Fuster és un home jove. En el moment d’escriure aquestes ratlles ha fet quaranta anys. La seva obra ja és considerable. I ho és sobretot perquè Fuster representa un to nou en la nostra literatura. La seva formació humanística és perfectament compatible amb una admirable i fonamentada llibertat de judici i de valoració. Però, per si això no fos prou, Fuster representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat: Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística, però un element no passiu, somniador i romàntic, com algunes persones així s’anomenaren, sinó actiu i actuant. Aquest és un fenomen extremament important, implica una mentalitat fins avui desconeguda, és un estat d’esperit que, si les coses han de seguir el seu camí positiu, serà, en el futur, el pensament general.

En el sopar del Ritz dels 300 volums de la Biblioteca Selecta, Joan Fuster en fou un dels oradors, i en el discurs que hi llegí fixà la seva posició en aquest tema. «Si alguna justificació té la meva paraula en aquest acte (…) és sens dubte la meva condició de valencià; en tant que escriptor valencià voldria —i crec que puc— assumir la representació tàcita dels homes de lletres catalans de fora del Principat: Catalunya com a poble, com a tradició, com a llinatge, no acaba en els Pirineus, ni a l’Ebre, ni a la vora de la mar. Més enllà de les fronteres de l’antic Principat, Catalunya continua sota els noms privatius i circumstancials de Rosselló, Mallorca, País Valencià. Aquesta unitat de destí i d’història és sobretot preclara d’evidències, quan pensem en la llengua i la literatura que la magnifiquen. En el vell, robust, resistent edifici de la literatura catalana, els millors carreus de fonament són grans noms valencians i mallorquins. Si al Principat li correspon la gràcia i la glòria de les millors i més recents contribucions, a nosaltres, el Sud, i a les Illes, ens pertany l’honor dels millors clàssics. I és en nom de la fidelitat mallorquina, valenciana i rossellonesa a la nostra llengua comuna…», etcètera.

És per aquest cantó, em sembla a mi, que cal veure Fuster: ell representa una gran novetat, una nova manera de veure la nostra qüestió bàsica: una manera molt més general, més completa i més real. És, doncs, devers aquest aspecte que els meus diàlegs amb Joan Fuster s’han centrat.

—Sobre el que em demaneu —comença dient-me—, no sabria pas què contestar-vos. ¿Sóc escriptor? Sóc polític? Si sóc això darrer, la meva clientela és ben escassa. Però, bromes a part, estic persuadit que ara i ací no podria fer sinó el que faig. Que no és gaire, sigui dit de passada. S’hi podria fer molt més. Aquest tros de país on visc passa actualment per una etapa bastant propícia a una «presa de consciència» que repercutiria favorablement en el seu futur. De més a més, comencem a comptar amb gent útil: jove, encara inexperta, però útil. De tota manera, ens falten mitjans: mitjans econòmics, no cal dir-ho. És ben trist, certament, però comprensible, d’altra banda.

»Dic comprensible perquè la societat valenciana és, a hores d’ara, una societat plenament desarticulada. Ara sortirà el meu llibre Nosaltres els valencians, en el qual tracto d’explicar el com i el perquè d’aquesta situació. En aquest llibre hi ha contestades moltes de les vostres preguntes. Una cosa important, potser decisiva, és que el País Valencià —ho hem de reconèixer, si més no en la intimitat— és un país pràcticament subdesenvolupat. O, si ho preferiu, un país que ha trobat la manera de viure en una economia agrària, precapitalista, i de viure-hi amb una certa comoditat. En una paraula: no hi ha hagut, ni hi ha, una burgesia en el sentit correcte de la paraula. La gran massa dels kulaks benestants mai no ha estat capaç de veure-hi clar.

»Us demaneu com els valencians, exportadors, poden lligar-se amb els cerealistes castellans, proteccionistes. La realitat és que els valencians sempre han fet política “sucursalista”. Pràcticament mai no hi ha hagut partits “formals” que representessin els interessos vius de la regió. Aquí hi ha hagut carlins, republicans, monàrquics, dretes, esquerres, tot el que vulgueu; però com a dependències de Madrid. El caciquisme del segle passat tenia camp lliure i fermes arrels en el nostre món rural. La ciutat era republicana: blasquista. Però políticament Blasco era un home buit, de la més absoluta buidor. D’altra banda, el blasquisme no enquadrava sinó en una mida insignificant la gent vinculada a l’exportació. Quan el problema proteccionisme-lliurecanvisme era una qüestió candent, els parlamentaris que representaven les comarques valencianes no van intervenir-hi com a tals, sinó com els obligava la seva disciplina de partit. És la ficció total i completa.

»Ara: sigui quina sigui l’explicació que hi puguem donar, el fet és que els valencians, exportadors o no, s’han limitat a fer el joc de la ficció de Madrid. Quan, durant la II República, es perfila finalment un partit: la Dreta Regional Valenciana del senyor Luis Lucía —que té un àmbit local ben definit i que ja respon, bàsicament, als interessos dels exportadors (o dels pagesos-kulaks, que ja produeixen les taronges i les cebes exportables), el veiem alinear-se en el conglomerat de Gil Robles. No poques vegades el senyor Lucia i el senyor Martínez de Velasco votaren en el mateix sentit, i Solidaritat exigida per a la defensa de la propietat privada? ¿O en aquell moment ja no hi havia cap contraposició d’interessos entre exportadors i cerealistes? En realitat, tot el que recordo haver llegit i sentit dir a propòsit de la política “valencianista” del segle passat i de l’actual es redueix a l’existència d’una dialèctica de tòpics abstractes, sense que mai les realitats concretes del país hi tinguessin un lloc determinat. Els termes utilitzats eren “llibertat” i “tradició”, “religió” o “anticlericalisme”, “propietat” o “comunisme llibertari” i coses per l’estil. El terme de l’acció era apoderar-se dels càrrecs dels municipis. Res més. Els qui us diran que aquests homes es preocuparen de la instrucció i de l’educació del poble, del seu benestar, de la seva formació real, no seran verídics. El “pinyol” de la política valenciana ha estat l’absència de “pinyol”.

»En el llibre Nosaltres els valencians hi ha la meva teoria sobre aquest desgavell. Ja el llegireu… En definitiva, el que s’ha produït a València en aquest aspecte decisiu de les coses ha estat una separació entre la “política” i les realitats vives del país. Els homes que han encarnat la política valenciana en els últims cent anys han estat espantosament insignificants. Penseu que el valencià que arribà més alt fou aquell senyor anomenat don Ricardo Samper, que al cel siga! I això era quan es tractava de polítics, per dir-ho així, positius, això és, que es disposaven a col·laborar amb l’Estat, que es disposaven a governar! Perquè, tot ben sospesat, la gran vitalitat política dels valencians —i dic gran i no em contradic— s’havia vessat en una permanent actitud d’“insurgència” enfront de l’Estat. Fins fa quatre dies, els dos grans grups polítics valencians eren carlins i blasquistes —carlins i republicans d’ençà dels anys 30-40 del segle passat—: dos grups que s’encaraven amb l’Estat liberal, desafiant-lo per la violència. De Cabrera a Blasco, tot el que el País Valencià ha segregat políticament —incloent-hi els anarquistes (Alcoi, 1873; Cullera, 1911)— ha estat pura revolta. Revolta sense cap ni peus. Ben mirades, aquestes coses representen una gran vitalitat perduda en el no-res estèril.

»Jo no sé si avui les coses podrien organitzar-se d’una manera més coherent. El que sé és que caldria intentar-ho. Però el mal té difícil remei. En realitat, és una operació que s’ha de portar a cap amb la màxima intel·ligència, amb una gran cautela, sense deixar-se anar per camins fàcils, sense abandonar-se a il·lusions que podrien ésser contraproduents. Vaig discutir l’article de Vicens i Vives Presència Valenciana perquè el considerava certament ben intencionat, però d’un optimisme gratuït. Deixem estar el “miracle valencià” a part i parlem de coses concretes. Potser el fet de viure la situació des de dins, la impaciència, em fa trobar insuficients els esforços de recuperació —per altra part visibles en aquest país. No ens hem pas, però, d’enganyar: hi ha un bell jovent, uns quants escriptors discrets, una mena d’inquietud difusa: tot això no existia fa deu o vint anys. D’acord. Però és un fet que existia un clima semblant trenta o quaranta anys enrera. Així no convé exagerar ni desvirtuar les coses. Reconec, de tota manera, que hi ha una cosa nova: hi ha un inici prou viu de consciència de catalanitat, que es vol precisament rigorosa en les seves implicacions culturals i que vol sentir-se corresposta amb els mateixos termes en els altres països catalans. Així, el panorama ha guanyat en més d’un extrem. Encara hi ha sectors que cultiven el recel i la suspicàcia sobre el particular: són en definitiva reminiscències provincianes en plena liquidació.

»Al País Valencià, en definitiva, s’està perfilant una actitud singularitzada respecte a posicions anàlogues dels nostres predecessors, en el sentit que “exigeix” ara una simètrica correspondència en les altres terres catalanes i sobretot al Principat. No ens basta, com sembla que ens bastava abans, proclamar-nos “catalans de València”, segons la fórmula consagrada; aspirem que aquest reconeixement de nissaga i d’identitat arribi a les últimes conseqüències. Si som catalans, per catalans volem ésser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta. La Decadència havia creat en cada una de les nostres regions un sentiment particularista mútuament desconfiat: un fet diferencial, no fals, però sí inconvincent. En algun ordre d’activitats això no era pas fàcil de superar. Posem, per exemple, la història literària. Una història literària autèntica s’ha de sobreposar a tota desviació regional. No és concecible una història literària sense Llull i Ausiàs March, sense Joanot Martorell i Turmeda, sense Roís de Corella —al costat de Muntaner i Bernat Metge. La unitat de la llengua imposava aquesta evidència massa violentament perquè ningú no pogués desatendre-la. En la història de l’art també hem guanyat una mica i ha estat Alexandre Cirici Pellicer el primer a cercar i trobar un enfocament integrador per a l’estudi de les arts en els Països Catalans a través del temps. Cirici ha fet un gest de peoner que li hem d’agrair. En canvi, la Història de l’Art de Joaquim Folch està limitada al Principat, així com la Geografia del professor Soler Sabarís. Són posicions que ja no tenen sentit —al meu entendre.

»Hi ha després la història a seques. D’ençà del segle XIV, quan els historiadors deixen d’escriure cròniques en les quals la narració ve “protagonitzada” pels nostres reis comuns, la historiografia dels Països Catalans es fa parcial; cada regió té la seva història privativa, i una ben explicable pruïja “diferencialista” indueix els nostres respectius erudits a distanciar i separar les visions respectives del nostre passat. Cal confessar que, atès que cada regió va tenir fins al Decret de Nova Planta una estructura jurídico-administrativa i un nom estatal propi, la perspectiva d’unes històries particulars era justificada. I ho és encara. Però justificada “fins a cert punt”, només. Perquè som “un” poble: àdhuc quan més divergents poden aparèixer els nostres destins “regionals”, o més aïllats hem viscut els uns dels altres, sempre ha existit una forta trama de relacions, de connivències, de contrapesos, de compenetrades rivalitats, d’adhesions fraternals, que permeten i demanen una reconstitució històrica total i integradora. Això encara està per fer. Els retrets valencians i mallorquins sobre aquesta realitat tenen fonament. D’ençà de la Renaixença, els homes del Principat porten el pes de la màxima responsabilitat en el reordenament de la nostra cultura: ells encara estaven i estan més ben preparats que no pas els valencians i els mallorquins per a trencar amb les velles prevencions particularistes i encetar els criteris unitaris que necessitem. Però la història política i social feta pels historiadors del Principat no ha atès el passat complet de les nostres terres i han confeccionat els seus estudis sobre el fragment comprès entre el Pirineu i l’Ebre. De vegades, és clar, han concedit un espai a “certs episodis prestigiosos”, però no els han concedit en cap moment la importància que hauria calgut.

»“No es pot entendre la dinàmica de qualsevol de les tres porcions fonamentals de la catalanitat sense una prèvia definició de l’evolució del conjunt” —escriví Jaume Vicens a l’article esmentat. És exacte. Però, és clar, aquesta síntesi, Vicens no la veia clara per raons, diríem, tècniques o científiques —pel natural, escàs rendiment donat fins ara per la historiografia valenciana i mallorquina. Però encara que les coses siguin així, com ho són, és un fet que caldria intentar-ho per raons d’utilitat immediata, i aquest intent serviria, si altre no, per a desemmascarar les històries que fins ara hem patit, les històries tenyides de particularisme regional i les inspirades en el centripetisme peninsular —històries tendencioses, negadores del fet bàsic de la nostra unitat i de la consistència del seu desplegament al llarg dels segles. En la pràctica, en realitat, la dilació, l’honestíssima dilació que es prenia Vicens —poc amic de la improvisació fàcil, de les quatre ratlles esquemàtiques i enlluernadores— equivalia a un ajornament sine die de l’obra desitjada. Ara, un esbós provisional, obert a tantes rectificacions futures com caiguessin, ¿seria encara impossible? Penso que no. Penso que amb les dades disponibles de la investigació podrien aventurar-se les línies generals d’una visió de conjunt, aquella “prèvia definició” sense la qual la dinàmica de la història col·lectiva, autèntica i general, és inintel·ligible. Hem d’esperar que algú de la seva escola s’atreveixi a heretar aquest projecte. Necessitem com el pa que mengem una història dels Països Catalans, un llibre manejable on s’exposi la trajectòria solidària del nostre passat, la dispersió de la Decadència, les afinitats i els vincles que, malgrat tot, subsistien i les causes profundes d’aquest moviment secular del poble a mig fer que som en realitat.

»La nostra situació, en aquest punt, és lamentable. El professor Vicens se’n féu un perfecte càrrec i en el seu memorable article deia que hem de trobar uns mots “que expressin la unitat de l’evolució històrica de la Comunitat Catalana”. En efecte: hem perdut el sentit de la terminologia més elemental. Catalunya ha designat sempre i gairebé exclusivament el Principat; les Illes i el País Valencià, en tant que Estats a part, van disposar de títols privatius: Regne de Mallorca, Regne de València. Del Rosselló, en diem el Rosselló, incloent-hi comarques que tenen nom distint. El mateix nom de la llengua que ens uneix es va perdre en la dissolució particularista de la Decadència… No considero gaire difícil una puntualització en aquests aspectes. Dir-ne Països Catalans de tota la Comunitat és una fórmula ja bastant estesa, i una certa insistència acabarà per imposar-la, almenys en extensos sectors de la nostra societat.

»Si més no, el problema del vocabulari ens ha de preocupar seriosament. El nom fa la cosa, en bona part. De l’actitud de la nostra terminologia dependrà l’eficàcia de moltes de les nostres accions, i afegiré, encara, que tot això no és, ni de bon tros, una simple minúcia d’historiadors. La mateixa necessitat d’emprar noms clars tindran, igualment, els economistes, els geògrafs, els folkloristes, els sociòlegs, tots aquells que un dia o altre es dedicaran a estudiar les realitats actuals dels Països Catalans utilitzant, a la fi, l’òptica integradora i unitària que s’imposa. Sense desdenyar les indagacions territorialment parcials sobre els nostres països, hem de procurar, cada dia més, de donar preferència als enfocaments de conjunt. I, tant per aquells com per aquests, la pulcritud de la nomenclatura ha d’ésser essencial. El confusionisme podria resultar nociu; seria, a més, un error de fet. Redreçar uns hàbits tan matussers arrelats en totes les nostres regions, tan explicablement arrelats, no serà cosa d’uns mesos ni d’uns anys. Però hem de decidir-nos-hi…

»Aquesta és la posició —un desideràtum mínim. S’ha de portar a cap. Amb qui? Quan em pregunten quines són les persones importants d’aquestes terres penso de seguida que en això radica una gran part de la dificultat: potser no hi ha “persones importants” en el sentit de posseir una envergadura humana i social de certa categoria, aplicables a la reconstrucció del país —a posar-lo en marxa. Els figurons que circulen en els medis de la semioposició tolerada o de l’oposició clandestina són personatges potser de poca talla —cosa que no vol pas dir que arribat el moment no tinguessin fins i tot èxit electoral. Les coses que us podria explicar d’aquesta gent! Recordo, per exemple, un sopar de personatges de pes —un parell de catedràtics autòctons, un parell d’aquests polítics a què em referia, uns diputats provincials del règim, uns pintors (era la reunió d’un jurat de pintura)— al qual vaig assistir: aquells individus, amb el seu castellà més acadèmic, feien sorprenents i literals manifestacions de “separatisme”. Hasta que no nos decidamos a ser separatistas no haremos nada —deien. Jo n’estava escandalitzat! La veritat és que l’odi al centralisme és ací molt vigorós. Però només és això: anticentralisme. I els anticentralistes locals, com que només són anticentralistes, acaben —o comencen— militant en partits del centre. És la paradoxa del provincianisme.

»A Castelló i a Alacant encara estan pitjor. A València, ben meditades les coses, potser hi ha dues persones que el dia de demà podrien significar alguna cosa. Dic podrien: no és gaire segur que vulguin o puguin. Un d’ells és Martí Domínguez. Fou, durant uns anys, després de la guerra, director de Las Provincias. Després de la riuada del 57 el destituïren per uns articles. És d’Algemesí —un poble de la ribera del Xúquer—, propietari rural que escriu bé i té un gran bon sentit. Escriu en català (ha estrenat un parell de drames i ara escriu una novel·la). Ara bé: aquest senyor té un gran ascendent sobre la burgesia de València i sobre les persones distingides de la zona agrícola. Li he dit moltes vegades que hauria de fundar el partit dels “propietaris d’horts”. Seria un partit de base real, autèntica, al qual podrà unir-se bona part de la burgesia de la capital (comerciants i homes de professions liberals) que abans eren blasquistes… L’altre home a qui al·ludia és Vicent Ventura, el periodista gras i bigotut que ja coneixeu. Ventura és un home intel·ligent, periodista hàbil i espavilat, que té una gran clientela de lectors. Actualment treballa també per una poderosa societat mercantil, d’exportadors de taronja precisament, cosa que el situa en condicions per a parlar dels problemes econòmics amb coneixement de causa. Ventura podria polaritzar un altre sector social decisiu: les classes mitjanes, el poble. Però potser aquest amic no passaria de ser un observador: m’ho temo.

»El que intentava dir-vos només és que en el camp de les previsions polítiques no veig gaires “persones importants”. Al principi us indicava que hi ha gent jove, esperançadors. Són universitaris que treballen força i fan coses que semblen impossibles en la València del 1962. La Universitat mai no havia fet la impressió, mirada de lluny, de tan catalanitzada com avui. Hi ha mesos del curs escolar en els quals gairebé la meitat dels actes paracadèmics —conferències, col·loquis, etc.— s’hi fan en català, a la Facultat de Lletres, i això a causa de la pressió d’un petit grup d’alumnes. A la Facultat de Dret, l’òrgan oficial de la Cambra Sindical es titula “Diàleg” i apareix redactat gairebé tot en català, etc. Aquests xicots fan versos, és clar; però fan moltes més coses que versos. Hi tinc molta confiança, és una joventut magnífica. Però ningú no podria preveure el que donaran de si en el futur. Potser quan acabaran la carrera es convertiran —aneu-ho a saber— en professionals d’una o altra activitat, però seran poc aprofitables políticament… Ara com ara, treballen, ja us ho dic. Dins de la Universitat i fora d’ella: als pobles. Hi van a donar conferències; organitzen aquesta cosa que en diuen “rutes”, hi fan circular llibres, etc. És una modesta efervescència, modesta però certa, que podria multiplicar-se si disposaven de mitjans, naturalment.

»Al marge d’aquesta activitat hi ha la cultura. En aquest aspecte, i dins d’unes limitacions ben naturals —la nostra Renaixença fou indiscutiblement una frustració i el fet té un pes cert— no estem malament del tot. El grup dels erudits —des de l’admirable Martínez Ferrando fins al planter actual de la Facultat de Lletres— és important. Hi ha Sanchis Guarner. El Diccionari Moll-Sanchis Guarner ha fet una obra d’integració global molt positiva. Els poetes abunden. N’hi ha de totes les edats: ja grans (Almela i Vives, Soler i Godes, etc.); apareguts en la postguerra (Xavier Casp, Maria Beneyto i l’extraordinari Vicent Andrés Estellés, Joan Valls Jordà, Jaume Bru i Vidal, etc.); criatures de les últimes fornades (Josep Palacios, Alfons Cucó i vuit o deu més que ara acaben de llançar una antologia titulada Poetes universitaris valencians). Ben mirat, potser massa poetes, però els nostres països sempre n’han estat pròdigs. Déu meu! La prosa de creació és deficitària, tot i que hi ha uns quants benemèrits companys que de tant en tant escriuen algun paper (Enric Valor i Vives, Francesc Codonyer, Alfons Verdaguer, etc.). També hi ha algun mig geògraf mig folklorista (Emili Beüt, etc.). El teatre es manté —molt neulit, però— en la línia del sainet tradicional amb unes poques excepcions (Francesc de P. Burguera, Rafael Villar).

»L’edició té una volada escassa, però potser no podria ésser res més. En el pròleg al Recull de contes valencians de l’editor de Barcelona Albertí, vaig escriure: “La Renaixença, entre nosaltres, fou pròdiga en poetes, però no tingué cap prosista d’empenta (Blasco Ibáñez, fill d’aragonesos, començà escrivint en català, però la continuació no es produí). Les generacions literàries del segle XX s’esforçaren tothora per esmenar aquest defecte d’origen i la sort no va acompanyar-les. A la poesia, no li han faltat elements de continuació i de provisional solidesa: poc o molt valuosa, amb intermitències de vigor i de decandiment, pairalista o cautament posada al dia, ha obtingut la premsa bàsica per a la seva subsistència, és a dir, s’ha captat un públic. No es podria pas dir el mateix de la prosa. La prosa, a València, està dominada per un seguit de cercles viciosos: faltats de públic, els escriptors en prosa no n’escriuen, i com menys n’escriuen menys públic tenen”. És claríssim. Però potser hi ha alguna solució. En el pròleg citat l’examino. El prosista valencià “s’ha d’imposar com un escriptor més, sense handicap regional, entre els escriptors de llengua catalana i imposar-se, per tant, al públic que aquests tenen. Així s’evadirà de la fatalitat geogràfica que li impedia de créixer i avançar, trobarà editors i podrà permetre’s el luxe de sentir-se, modestament, home de lletres. El pas aleshores cap a la consecució del seu públic immediat i natural pot ja no ésser insalvable, almenys en la mesura que això és factible per ara. La difusió del llibre en la nostra llengua al País Valencià, i com a empresa seriosa, no s’aconseguirà solament per l’esforç de les editorials barcelonines i mallorquines; però per elles ha de començar, puix que en tenen els recursos de propaganda, d’organització i de capacitat econòmica. La freqüència de noms valencians en llurs catàlegs els facilitarà la tasca, vinculant-los a la tradició local i esvaint les prevencions localistes que encara subsisteixen. Una vegada trencat el gel, les possibilitats d’un treball de recuperació interna, a càrrec ja dels valencians, hauran augmentat: serà l’hora d’una estabilització cultural honorable”.

»En conjunt, constituïm, tots plegats, un brain trust d’escassa transcendència pública però real. Tenim un consol, i és que els intel·lectuals indígenes castellanitzats són menys i en general pitjors. De més a més, per la ciutat es belluga una forma de semianalfabets, garciasanchizescos els uns (García Sánchez, hélas!, no deixa de ser una manufactura local), purament demencials els altres, que omplen les “acadèmies” i regenten els petits negocis de la cultura local. No fan pas por, però molesten.

»Un aspecte interessant de la situació en els presents moments és la distància que s’estableix dins d’aquest petit món político-literari vernacular entre els senyors de més de quaranta anys i els joves. Aquells encara són valencianistes; aquests ja són catalans. Les polèmiques entre els uns i els altres arriben, a vegades, a extrems divertits. Jo faig de parallamps, ben sovint, en aquests casos.

»Personalment crec que l’acostament del País Valencià al Principat és un punt essencial per al futur dels valencians —i de tots plegats. Ho és —no cal dir-ho— des de l’angle cultural. Ho és també —i cada dia es farà més explícit i evident— des de l’angle polític i econòmic. És una idea que considero que cal difondre i propagar i defensar opportune et inopportune. De cara a la gent d’ací i de cara a la gent d’aquí, aquest acostament ens convé a tots. El Principat tot sol difícilment podrà fer front als obstacles tradicionals i tot el que aconsegueixi —cf. 1931-1936— serà un guany precari. El País Valencià, tot sol, no obtindrà mai res. Aquest argument és una mica primari, però històricament vàlid —no és un argument fals. S’uneix als altres: llengua, cultura, història, identitat de mentalitat, etc., de què tant hem parlat».

Per acabar aquest escrit diré —i ara sóc jo qui parla— que, essent un entusiasta de la posició, de la finalitat i de la dialèctica de Fuster, que considero un home molt remarcable i dels més positius de la nostra àrea lingüística en aquests anys, només sento no haver sabut donar a aquestes ratlles la claredat i l’emoció que —objectivament parlant— mereixien.

1962