La Copa Catalunya

La Copa Catalunya és una competició jove, molt jove, que organitza la Federació Catalana de Futbol des de l’any 1984. Encara que s’ha pretès donar-li caràcter oficial, la veritat és que el poc interès que hi han demostrat els dos millors equips del país, el FC Barcelona i el RCD Espanyol, ha impedit que es pogués convertir en un torneig que recuperés l’esperit de l’antic Campionat de Catalunya, que es va celebrar entre els anys 1903 i 1940.

En contra del que pugui pensar molta gent, en el seu moment, el Campionat de Catalunya va tenir una preponderància extraordinària. Va substituir la Copa Macaya, que es va disputar en l’àmbit territorial català des de l’any 1900, i molt aviat es va convertir en una competició important, tant per la quantitat de clubs que hi participaven com per la transcendència esportiva i social que va tenir des de bon principi. En aquells temps, l’única competició de caràcter estatal que se celebrava era la Copa del Rei, sorgida arran de la singular experiència que va significar la Copa de la Coronació, un torneig que es va jugar, el 1902, per commemorar l’arribada d’Alfons XIII al tron d’Espanya, que havia ocupat la seva mare, la reina Maria Cristina, fins que no va haver superat la majoria d’edat.

L’interès pel Campionat de Catalunya no va desaparèixer ni tan sols quan, el 1929, es va començar a disputar el primer Campionat de Lliga. Fins al principi de la Guerra Civil Espanyola, els tornejos territorials de clubs convivien perfectament amb els dos tornejos de caràcter estatal. Però l’any 1940, el govern que presidia el general Franco i que estava integrat per una cort interminable d’aduladors que pugnaven per ocupar els llocs més importants de la dictadura, va prendre la decisió d’esborrar de cop totes les competicions regionals i obligar tots els clubs catalans a participar únicament en els dos tornejos organitzats per la Federació Espanyola de Futbol, és a dir, el Campionat Nacional de Lliga i la Copa de Su Excelencia el Generalísimo, que substituïa la Copa del Rei, també per decret.

La mort de Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, va donar pas a una llarga transició democràtica. Una transició que de vegades sembla que encara no hagi acabat, però l’inici de la qual va coincidir amb el temps de la concepció, el naixement i els primers mesos de vida de Carles Puyol. Després, Adolfo Suàrez va guanyar les primeres eleccions democràtiques de la postguerra espanyola el dia 15 de juny de 1977, com a cap de llista d’Unió de Centre Democràtic (UCD), i la vigent Constitució Espanyola va ser aprovada en referèndum el dia 6 de desembre de 1978, encara que no es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat fins al 29 de desembre d’aquell mateix any.

Tan sols uns quants mesos abans de la mort del dictador, Pablo Porta va ser nomenat a dit president de la Federació Espanyola de Futbol. Falangista actiu i cap del Sindicat Espanyol Universitari (SEU) a Catalunya i a les Balears, Porta va ser triat per Fernando Herrero Tejedor, ministre-secretari general del Moviment i, per tant, un dels càrrecs més significatius del franquisme. També per una decisió autocràtica, el seu càrrec a la Federació Catalana de Futbol va recaure en Antoni Guasch, que havia estat vicepresident durant el mandat del seu mentor i amic de Pablo Porta. Així, doncs, va ser Guasch qui va tenir l’honor de rescatar les competicions territorials de clubs, cosa que no va fer fins al 1984, amb la celebració de la Copa Generalitat, un trofeu al qual la mateixa Federació Catalana no va voler atorgar caràcter oficial fins a la temporada 1989-90. Llavors Jordi Pujol presidia la Generalitat de Catalunya i es complien gairebé dotze anys des que, el 27 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas havia tornat de l’exili a França i havia pronunciar la cèlebre frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí» des del balcó del Palau de la Generalitat.

Amb tot, aquella competició, disputada en format copa, estava reservada als equips de Tercera Divisió i inferiors. Els clubs professionals no van participar en el torneig fins a l’any següent. El 1993, el torneig es va rebatejar amb el nom de Copa Catalunya. Circumstancialment se’l va anomenar Catalunya CUP. El nou nom volia remarcar que es tractava d’un torneig català i que es disputava pel procediment d’eliminatòries característic de les copes. Però emmascarava un missatge polític, perquè el terme anglès cup responia en aquest cas a les sigles d’una vella reivindicació: «Catalunya, un país».

En general, el FC Barcelona i el RCD Espanyol s’han pres la competició més en broma que no pas seriosament. A part d’exigir el fet de no haver d’entrar en el joc fins a les semifinals, gairebé mai no s’han presentat a disputar el torneig amb les plantilles professionals. Com a màxim han jugat amb uns quants jugadors del primer equip i, la resta, dels filials. Fins i tot ha fet d’entrenador un dels ajudants del tècnic titular. No només això, sinó que en els últims anys han arribat a no disputar el torneig, ni tan sols quan la Federació Catalana va optar per crear una Supercopa de Catalunya perquè es disputés a partit únic.

En resum, debutar amb el FC Barcelona en un torneig tan devaluat com aquest, per molt oficial que sigui, té el valor que té. Encara que una cosa és que la competició estigui devaluada, i una altra de molt diferent és que no es tingui en compte. És a dir que si algú pregunta quin va ser el primer partit oficial que Puyol va jugar amb el primer equip blaugrana, la resposta només pot ser una: el dia 17 de juny de 1997. Aquella nit es va jugar la final de la vuitena edició oficial del torneig, la quarta sota la nomenclatura de Copa Catalunya, i en Carles va saltar al terreny de joc per substituir Xavier Molist quan faltaven quinze minuts per al final. En aquells moment, el davanter era un dels millor amics de Puyol. Tots dos havien compartit residència a la Masia i, juntament amb el porter Felip Ortiz, també havien estat companys de pis.

El partit es va jugar sobre la gespa artificial del Camp Municipal de l’Hospitalet i el rival dels blaugrana va ser el CE Europa, que es va adjudicar el trofeu en guanyar per 3-1, amb gols de Pacha (21), Molist (41), Sergio (74) i Diego (83). El partit va ser molt disputat i, de fet, es va resoldre a conseqüència dels errors comesos pels porters Busquets i Lopetegui en les accions que van donar lloc al primer i el segon gol dels graciencs.

Bobby Robson va alinear un equip format per suplents habituals i uns quants jugadors del Barça B. Van jugar Busquets (Lopetegui, 46); Roca (Genís, 66), Blanc, Porto (Oscar, 66), Set-valls (Stoichkov, 46); Celades, Amor, Roger; Cuéllar, Molist i Amunike (Puyol, 75). Quan es va acabar el partit, l’entrenador blaugrana va manifestar a la premsa que «alguns dels meus homes no han aprofitat l’oportunitat, i si tots haguessin tingut la motivació de Cuéllar, no hauríem encaixat els dos primers gols». No cal dir que Puyol no era d’aquests a qui faltava motivació. Al contrari, va jugar amb el mateix compromís de sempre i va acabar sent amonestat per Llonch Andreu, àrbitre de la final.

Puyol va tornar a jugar la Copa Catalunya el 24 de març de 1998, és a dir, gairebé un any després del seu debut amb Bobby Robson. Aquesta vegada, l’entrenador de l’equip era Louis van Gaal, que va cedir la direcció de l’equip a qui llavors era el seu ajudant, José Mourinho. El partit, corresponent a les semifinals de la competició, es va disputar contra la UE Lleida i va acabar amb victòria del FC Barcelona per 2-1. En Carles va sortir com a titular i va jugar els noranta minuts com a lateral dret, la posició que, segons el director tècnic, millor s’adaptava a les característiques físiques i tècniques del jove futbolista de l’equip filial. L’anècdota del partit és que el gol de l’equip lleidatà el va marcar Tito Vilanova.

Dues setmanes després, la nit del dia 5 de maig, els blaugrana van disputar la final contra el CE Europa, però Puyol no es va poder treure l’espina del mal record de la derrota de l’any 1997. Van Gaal no el va convocar per a un partit en què, d’altra banda, Mourinho havia de tornar a dirigir l’equip. El temps reglamentat del partit va acabar amb empat (1-1) i els blaugrana van perdre en els llançaments des del punt de penal. Va ser la primera final que el tècnic portuguès va perdre, en la seva avui dilatada carrera, com a primer entrenador.

Malgrat tot, el destí tenia una sorpresa reservada per a Carles Puyol, que va aconseguir el primer dels seus títols com a futbolista precisament en aquesta competició de caràcter territorial. Però fins llavors van haver de passar ni més ni menys que sis temporades. L’entrenador del FC Barcelona era Frank Rijkaard. La final es va jugar contra del RCD Espanyol el 16 d’agost de 2003. Els blaugrana van vèncer per 1-0, amb gol de Ricardo Quaresma. El matx es va disputar al camp de Montilivi, a Girona. Rijkaard va alinear una defensa amb Puyol com a lateral dret, Reiziger i Cocu com a defenses centrals i Òscar López com a lateral esquerre. Ronaldinho, fitxat com a jugador franquícia d’aquell equip, va ser expulsat en el temps de descompte de la final.

Com a integrant de la plantilla i capità del primer equip, Puyol ha guanyat la Copa Catalunya tres vegades més, totes contra el RCD Espanyol. El cert, però, és quan ell va ser al camp, el FC Barcelona va guanyar sempre durant el temps de joc i, en canvi, en les dues últimes edicions, que el poblatà no va disputar per diverses raons, la victòria va arribar pels llançaments des del punt de penal. Més enllà de les anècdotes, queda clar que aquest torneig no té gaire transcendència ni ressò, però per a en Carles té un valor sentimental de certa importància, perquè va ser a la Copa Catalunya que va debutar amb el primer equip i va conquerir el primer dels seus títols com a professional.