Un descens i una obsessió

La temporada 1998-99 va ser un desastre per al Barça B. Just un any després d’ascendir a Segona Divisió A, el filial va tornar a perdre la categoria. Un cúmul de circumstàncies va fer que el bloc que dirigia Josep Maria Gonzalvo no fos capaç de rendir al nivell esperat. És cert que Louis van Gaal s’havia endut Okunowo i Xavi Hernández al primer equip, i que Juanjo Carricondo havia fitxat pel Hearts of Midlothian escocès, però la plantilla tenia un nivell de qualitat altíssim: s’havia mantingut gairebé el mateix bloc que havia arribat fins allà, el qual havia golejat el filial del Reial Madrid a l’eliminatòria final d’ascens.

La realitat, però, és que els primers partits es van traduir en derrotes, malgrat que l’equip oferia un joc brillant. Tant Gonzalvo com Ronald Koeman, que feia les pràctiques d’entrenador com a segon, es reunien de manera periòdica amb Van Gaal. El director tècnic i entrenador del primer equip escoltava les anàlisis que feien Gonzalvo i Koeman i intentava oferir-los consell. Però ni les idees que sorgien d’aquelles converses, ni les aportacions del responsable del futbol base, Llorenç Serra Ferrer, que patia més pels èxits del primer equip que no pas per les ensopegades del filial, van servir per corregir el rumb d’una plantilla que tenia en la seva principal virtut la causa de tots els seus mals. L’edat mitjana dels jugadors, molts d’ells amb fitxa del tercer equip i, fins i tot, del juvenil, estava per sota dels vint anys, i allò era un handicap quan havien de competir amb equips madurs com el Màlaga, el Numància, el Sevilla o el Rayo Vallecano, que van acabar ascendint a Primera.

Aquella temporada, Felip, Arnau, Ferrón, Cuadrado, Òscar Álvarez, Bermudo, Marc Bernaus, Miguel Ángel, Mario Rosas, Antonio Hidalgo, Gabri, Jofre, Babangida, Caballero, Luis García, Nakor Bueno, Sergio Santamaría, Rosa, Carrión, Sergio García, Nano, Lombardo, Bermúdez, Moha, Edu Aguilar, Puigdollers i Casablanca van ser companys de Carles Puyol. No tots tenien fitxa del Barça B. En condicions normals, Gonzalvo no hauria recorregut tantes vegades a jugadors del Barça C o, fins i tot, del juvenil de Divisió d’Honor, però la necessitat de trobar l’equilibri desitjat i d’aconseguir un equip sòlid en defensa i eficaç en atac el van obligar a fer moltes provatures. El resultat no va ser el desitjat. És cert que el joc i els resultats van millorar, i que l’equip va tenir opcions de salvar-se, però la temporada va acabar amb el descens a Segona B.

Al filial blaugrana li van faltar només tres punts per mantenir una categoria que també van perdre l’Ourense, el Mallorca B i l’Hèrcules. A Puyol, òbviament, li era igual qui més descendís. Només el preocupava i, sobretot, el treia de polleguera que el seu equip no hagués estat a l’altura. Compromès i guanyador fins al punt que les derrotes se li indigesten més del compte, en Carles va trigar molt a recuperar el somriure. A més a més de la dificultat per assimilar la pèrdua de categoria, era conscient que el descens podia tenir altres conseqüències per a ell i altres companys.

Molts jugadors del Barça B tenien la qualitat necessària per jugar a qualsevol altre equip de categoria superior i, a més a més, la seva edat i el seu preu de mercat els facilitaria una sortida interessant, com a mínim, a curt termini. Uns tenien molt clar que no volien jugar a Segona B i que, per poc que rebessin alguna proposta atractiva, farien les maletes i començarien la seva carrera professional. D’altres, entre ells Puyol, no volien ni sentir parlar de la possibilitat d’abandonar el club; havien somiat durant molt de temps arribar fins allà, havien treballat molts anys per mantenir-s’hi i ara no estaven disposats a abandonar el vaixell de qualsevol manera, a causa d’una oferta mitjaneta.

Fins aquell moment, i malgrat la política esportiva i econòmica, que Serra Ferrer estava impulsant de manera errònia, la majoria de jugadors del filial blaugrana cobraven una misèria. A excepció de quatre jugadors, Reina, Trashorras, Perona i Nano, que aquella temporada formarien part de la plantilla del Barça B i que aviat cobrarien quantitats més pròpies de professionals consagrats que no pas de joves promeses en formació, la majoria tenia dubtes raonables sobre si era millor fer les maletes i provar sort en una altra banda o esperar pacientment l’oportunitat de fer el salt al primer equip.

El mig centre Miguel Ángel va marxar al Llevant; l’extrem Moha va acceptar una oferta de l’Osasuna; el central Òscar Álvarez, el menor dels fills de Quique Costas, va firmar un contracte amb l’Oviedo; el davanter David Prats va escollir una oferta del Schwarz-Weiss alemany, i el lateral Casablanca va marxar a l’Extremadura amb el porter Felip Ortiz, un dels millors amics que Puyol havia fet des que havia arribat al club, l’any 1995. Molist, que aquella temporada havia jugat cedit al Neuchàtel Xamax, va tornar tot just per saludar els seus amics i explicar-los que havia acceptat una oferta del Logroñés.

Puyol es va anar assabentant de totes aquestes notícies durant les vacances, que aquell any va repartir entre la Pobla de Segur i Platja d’Aro, amb la seva xicota, l’Agnès, i els seus millors amics, amb qui ho podia compartir tot, també el desànim. En Carles hauria volgut desconnectar de tot, però no va poder. Li resultava molt difícil treure’s del cap la pèrdua de categoria de l’equip i les conseqüències que aquell descens podia tenir per al seu propi futur; n’era molt difícil. Sobretot perquè la marxa de companys seus a d’altres clubs contribuïa a empitjorar un panorama que cada vegada semblava més fosc. Sense anar gaire lluny, la notícia de la marxa de Miguel Ángel no li va fer cap gràcia; no n’hi podia fer.

Abans de marxar de vacances, Puyol va mantenir una llarga conversa amb el seu entrenador, Josep Maria Gonzalvo. Volia saber de primera mà què pensava el seu tècnic i què li aconsellava que fes davant de la hipotètica arribada d’una oferta d’algun altre club. Gonzalvo encara tenia un altre any de contracte i volia que el Barça B tornés a Segona A com més aviat millor. Les idees del tècnic contenien un punt d’egoisme, segur, però ningú no podrà negar mai que Gonzalvo va ser sincer. El discurs de l’entrenador va ser clar, claríssim: era conscient que la causa fonamental de la pèrdua de categoria era la manca de maduresa de molts jugadors de la plantilla i no volia que la situació es tornés a repetir. Volia que Puyol i Miguel Ángel es quedessin a l’equip i assumissin el rol de veterans en un equip que tornaria a incorporar jugadors procedents del Barça C i del juvenil de Divisió d’Honor.

Saber que l’entrenador comptava amb ell era important, tot i que en aquell moment sentís la necessitat d’arrencar-li el compromís que l’informés de qualsevol proposta de fitxatge que el club rebés durant les vacances. Gonzalvo va complir la paraula, tot i que potser no va disposar de tota la informació sobre les ofertes que anaven arribant. És més, de bon principi, el tècnic blaugrana va tenir la sensació que la seva voluntat de continuar comptant amb Puyol topava frontalment amb l’obsessió de Llorenç Serra Ferrer, primer responsable del futbol base del club, que intentaria per tots els mitjans trobar un destí per al jove futbolista. En altres paraules, Serra Ferrer no només no defensaria la continuïtat de Puyol, sinó que faria tot el possible perquè marxés.

La UD Las Palmas va ser el primer club d’interessar-se a contractar-lo durant aquell estiu. Encara més, seguint les indicacions del seu entrenador, Sergio Kresic, el club va tenir en compte la possibilitat que el porter Felip Ortiz acompanyés Carles Puyol en el seu viatge a les Canàries. El defensa blaugrana tenia en aquells moments una clàusula de rescissió de 450 milions de pessetes (uns 2,7 milions d’euros). La idea no seduïa el jugador, sobretot perquè començaven a sonar altres propostes d’equips com el Racing de Santander, que dirigia el paraguaià Gustavo Adolfo Benítez, o els acabats d’ascendir Sevilla i Màlaga, entrenats per Juan Carlos Álvarez i Joaquín Peiró, respectivament.

El Màlaga va ser el pretendent més tenaç de tots, i el que va demostrar més interès i predisposició a tancar l’operació de traspàs. A més a més, el club andalús disposava d’un aliat tan inesperat com valuós en la seva pugna per aconseguir els serveis del jove defensa. Aquest aliat tenia nom i cognoms: Llorenç Serra Ferrer, que sempre va mostrar un gran interès per tancar l’operació. Més enllà que els malpensats creguessin que hi havia alguna motivació poc neta darrere d’aquella voluntat tan estranyament carregada de perseverança, era evident que el responsable del futbol base del club no confiava gens ni mica en el futur de Carles Puyol com a blaugrana.

Manel Ferrer, en aquella època cunyat de Juan Manuel Asensi i representant d’Ivàn de la Peña per raons de sang (és germà de la seva sogra), col·laborava amb Ramon Sostres en les tasques de representació de Carles Puyol. Ferrer era agent FIFA i tenia una certa experiència en aquest món, mentre que Sostres tot just començava a exercir aquella mena de funcions. Era un gran expert en dret tributari, però el món del futbol, molt més complex del que pot semblar, li venia una mica gran. Això sí, a diferència d’en Manel, que sempre tenia presses, en Ramon era un home pacient i gens avesat a fer un pas sense saber exactament per quins motius el feia.

Mentre Puyol intentava aïllar-se mentalment i gaudir de les vacances en la mesura que li ho permetien les circumstàncies, Sostres estudiava a consciència els pros i els contres de totes les propostes que rebien. Més encara, consultava tot allò que pogués aportar una mica de llum a la decisió més correcta en aquells moments. Va fer centenars de trucades telefòniques a diversos experts, sobretot persones que, més enllà de la confiança, poguessin oferir-li una visió freda sobre tots els aspectes d’una situació que, d’altra banda, canviava cada dia. En el cas concret del Màlaga, les condicions econòmiques de la proposta, tant per al club com per al jugador, van anar evolucionant a mesura que l’estiu avançava.

Confesso que vaig ser una de les persones amb qui tant Ramon Sostres com Carles Puyol van contactar durant aquelles setmanes. Deixant de banda el coneixement del club i els seus personatges (era membre de l’equip tècnic de Louis van Gaal i, per tant, tenia contacte directe amb la realitat del futbol del club), hi havia coses que queien pel seu propi pes. N’hi havia prou d’aplicar el sentit comú. D’una banda, les xifres que oferien els clubs no justificaven de cap manera la decisió d’abandonar un somni i una lluita de tants anys.

Els 170 milions de pessetes (poc més d’un milió d’euros) que el club andalús va arribar a oferir al FC Barcelona no eren per a en Carles. Els escassos 25 milions de pessetes (uns 150 000 euros) de fitxa anual amb què van intentar enlluernar-lo eren molt en comparació amb els tres milions (18 000 euros) que cobrava al filial blaugrana, però a Barcelona tenia casa i, en canvi, allà se l’hauria hagut de pagar. Però el pitjor era que el Màlaga volia imposar-li una clàusula de rescissió de contracte de 2000 milions de pessetes (uns 12 milions d’euros), que podien convertir el seu club pretendent en una gàbia de la qual difícilment podria sortir.

La pressió de Serra Ferrer era encara superior que el seu poder al FC Barcelona. Feia l’efecte que la decisió estava presa i que el responsable de futbol base estava decidit a convèncer tothom que Puyol no podia ser el lateral dret suplent que Louis van Gaal buscava per completar la seva plantilla. No deixa de ser curiós que en Carles hagués jugat tota la temporada anterior com a lateral dret per decisió personal de Van Gaal i que, en aquells moments, l’entrenador holandès no obrís la boca.

Personalment he de reconèixer que aquella situació em va fer sentir molt incòmode. Tenia la sensació que només Joan Martínez Vilaseca, que l’havia tingut com a jugador al juvenil de Divisió d’Honor quatre temporades abans, pensava com jo, i que els meus superiors, començant per Louis van Gaal i acabant pel president Josep Lluís Núñez no em perdonarien el meu paper en tota aquesta història. Però les circumstàncies van voler que, mentre en Núnez passava les vacances a For-mentor (Mallorca), el president blaugrana patís una fractura de pelvis que el va obligar a passar pel quiròfan.

Feia molts anys que Núñez passava un parell de setmanes en un hotel paradisíac en aquella població del nord-est de l’illa, a la badia de Pollença. I aquell mateix estiu, uns dies abans de patir aquell contratemps, havia estat amb Serra Ferrer, un altre habitual de la zona, que molt abans d’incorporar-se al FC Barcelona ja duia el president blaugrana i la seva esposa Maria Lluïsa a fer tombs per les cales d’Alcúdia, en una luxosa i potent llanxa motora. O sigui, que tot feia pensar que Josep Lluís Núñez estava perfectament informat dels projectes que el seu amic Llorenç Serra Ferrer tenia reservats per a Carles Puyol.

Un cop intervingut a la Clínica Teknon de Barcelona, Núñez va començar a rebre visites amb comptagotes. Martínez Vilaseca i un servidor, que en aquells moments ens dedicàvem a fer informes dels rivals i de possibles fitxatges per a Van Gaal, vam anar a visitar el president. Tots dos crèiem que haver aconsellat a Puyol que no marxés del club ens podria comportar alguna incomoditat. Així, doncs, érem conscients que no seria fàcil parlar sobre el tema amb un president que si alguna cosa tenia i continua tenint als seus vuitanta-dos anys, és un caràcter molt fort i un sentit potser una mica exagerat, per dir-ho d’alguna manera, de la necessitat que els professionals respectin les jerarquies.

En un moment de la nostra visita, vaig decidir dir a Núñez que preferia informar-lo personalment abans que li arribessin comentaris de terceres persones, però que durant les últimes setmanes havia recomanat a Carles Puyol i Ramon Sostres que es quedessin al club i, per tant, no acceptessin cap de les ofertes que havien rebut. El president no va dubtar a confessar que «si Puyol decideix marxar, s’equivoca». Tant Martínez Vilaseca com jo mateix ens vam treure un pes del damunt: perquè hi havia algú de més poder que nosaltres que pensava de la mateixa manera que nosaltres. Acabàvem de trobar un aliat important si es produïa alguna situació tensa dins del club.

No era gens agradable discutir amb Serra Ferrer. És un home que aparenta una gran fortalesa i una gran seguretat en si mateix, però que en el fons no és així. Desconfia de tothom que es mou al seu voltant, fins i tot de les persones que ell mateix escull com a ajudants, i amaga les seves pors darrere d’una fermesa basada en el principi d’«aquí mano jo». És molt educat, fins al punt que al principi tracta tothom de vostè. Ara, quan hi ha una mínima relació, ja només tracta de vostè les seves secretàries. No sé si s’hi ha trobat en altres llocs, però al FC Barcelona, els empleats de l’àrea administrativa del club ben aviat el van batejar com «el Generalísimo». Fins i tot va arribar a circular per correu electrònic, en l’àmbit intern, una imatge que contraposava la seva fotografia amb la del dictador Francisco Franco.

Serra Ferrer va perdre la batalla de Puyol. O potser hauria de dir contra Puyol? No era la primera vegada que el jugador blaugrana s’enfrontava a situacions com aquella, ni tampoc era la primera que sobrevivia als qui no creien en ell. Ja li havia passat amb Oriol Tort, que va morir el 10 de setembre de 1999, abans que en Carles jugués el primer partit de Lliga amb el primer equip blaugrana; i li va tornar a passar quan Ronald Koeman, que feia les pràctiques d’entrenador al Barça B, va subscriure aquell informe tan poc favorable al futbolista de la Pobla de Segur.