Amb la samarreta del centenari
Carles Puyol es moria de ganes de debutar amb el primer equip en partit oficial i sabia que, tard o d’hora, arribaria el seu moment. L’únic dubte era si seria per decisió d’un entrenador, Louis van Gaal, que mai no havia deixat ningú a l’estacada, o perquè els seus competidors per a la plaça de lateral dret, Michael Reiziger i Ronald de Boer, que era el seu recanvi improvisat, haurien de descansar algun dia. No volia ni pensar-hi, però estava segur que, encara que només fos una vegada, se li obriria una porta. Fos com fos, havia de preparar-se a consciència per no desaprofitar aquella oportunitat que tant anhelava.
L’assignació del dorsal 32 li permetia mantenir la fitxa federativa amb el Barça B i fer aparicions simultànies en ambdós equips. De fet, s’entrenava indistintament al Miniestadi, al petit camp de gespa de la Masia o al Camp Nou. Però Van Gaal encara no l’havia convocat mai per jugar amb l’equip professional. Per aquesta raó, feia els entrenaments anteriors als partits amb els seus companys del filial. I aquell primer cap de setmana del mes d’octubre era previst que s’exercités sota les ordres de Josep Maria Gonzalvo.
El fet que Van Gaal el cités per entrenar amb el primer equip el matí de l’1 d’octubre de 1999 podia ser circumstancial, però el va incloure a la llista de convocats per viatjar aquella mateixa tarda a Valladolid, cosa que en Carles no tenia prevista ni tan sols sabent que Reiziger estava lesionat. Puyol es va pensar que, tal com havia passat altres vegades, Ronald de Boer, un migcampista de banda que alguna vegada havia actuat al lateral, li barraria el pas. Però aquell dia, Louis li tenia reservades dues sorpreses. La primera era incloure’l a la convocatòria i, la segona, declarar davant dels periodistes que Puyol estava preparat perfectament per jugar els noranta minuts.
Els elogis de Van Gaal no es van acabar aquí. Tal com recullen els diaris del dia següent i, molt concretament, el Mundo Deportivo, l’entrenador holandès va assegurar que «Puyol té una mentalitat i una força impressionants. És tècnic, ràpid i arriba bé a l’àrea rival». Aquelles manifestacions, que en circumstàncies normals no haurien sorprès gens ni mica, es produïen en una roda de premsa plena de tensió. El davanter Patrick Kluivert havia dit als periodistes que no estava disposat a aguantar que el seu entrenador el deixés fora de l’equip titular i la resposta del tècnic va ser fulminant: «Si no hi està d’acord, que es busqui equip». Com no podia ser d’una altra manera, aquell enfrontament entre holandesos va relegar la notícia de la convocatòria de Puyol a la pàgina 7 de l’edició del degà de la premsa esportiva d’aquell 2 d’octubre.
Quan els periodistes van preguntar a Puyol per la convocatòria, ell es va mostrar caut i humil, tal com sempre ha volgut ser. No cal dir que va expressar la seva satisfacció, però ho va fer després de manifestar-se sorprès pel fet que l’haguessin cridat perquè participés a l’entrenament d’aquell matí, i abans de dir que les seves possibilitats de jugar eren escasses, perquè Ronald de Boer era a la llista i que el més raonable era que ell substituís el lesionat Reiziger. I així va ser: l’endemà de convertir-se en protagonista inesperat davant dels mitjans de comunicació, en Carles es va asseure a la banqueta del Nuevo Zorrilla, potser pensant en la transcendència que el Reial Valladolid-FC Barcelona havia tingut en la temporada anterior, quan un gol de Xavi Hernàndez havia salvat Van Gaal d’una allau de crítiques i qui sap si d’alguna cosa més.
Aquell 2 d’octubre de 1999 es va convertir en el dia més important de la seva vida, fins aquell moment. Quan Louis van Gaal li va demanar que sortís a escalfar, el va envair una sensació molt especial. Durant un instant i fins que no va jugar els primers minuts sobre el terreny, va tenir la sensació que li passava alguna cosa estranya. Fins i tot va pensar que el cor li anava més de pressa del compte, però no era cert: el que li feia creure que allò no era normal només era la barreja de nerviosisme i d’emoció que sentia.
Ja era el minut cinquanta-cinc de partit, quan va saltar a la gespa per substituir Simão Sabrosa. El FC Barcelona guanyava per 0-1. Kluivert, que havia protagonitzat aquell enfrontament mediàtic amb el seu entrenador la vigília del partit, havia marcat al minut trenta. Van Gaal va ordenar llavors a Ronald de Boer, que havia iniciat el joc com a lateral dret, que avancés la posició fins a la d’extrem d’aquella mateixa banda i Puyol es col·loqués a la defensa. No era la posició que més agradava al futbolista, però l’entrenador el volia allà i, per molt que ell li recordés contínuament que era migcampista, s’anava encaminant a abandonar per sempre aquella posició per convertir-se definitivament en un defensa de llei, capaç d’emular aquell futbolista que admirava des de feia tants anys: Paolo Maldini.
L’equip amb el qual jugava Puyol havia guanyat les dues lligues anteriors, les de 1997-98 i 1998-99, que va completar amb la consecució de la Copa del Rei 1997-98 i la Supercopa d’Europa 1997-98, a la qual va participar després d’haver aconseguit el títol de campió de la Recopa després de guanyar el París Saint-Germain a Rotterdam, amb gol de Ronaldo Nazário de Lima en l’execució d’un penal. Al Nuevo Zorrilla, en el debut d’en Carles, el partit va acabar 0-2 amb un segon gol de Rivaldo al minut 71. Aquella nit, el FC Barcelona va jugar amb Hesp; Ronald de Boer, Abelardo, Frank de Boer (Bogarde, 52’), Sergi (Zenden, 80’); Guardiola, Cocu, Luis Enrique; Simão (Puyol, 55’), Kluivert i Rivaldo. Déu n’hi do!
Només vuit dies després va tornar a jugar uns quants minuts, però aquesta vegada va ser per fer la primera aparició al Camp Nou i en el primer clàssic de la seva carrera professional. Era el 13 d’octubre i l’estadi estava ple a vessar, com és habitual als Barça-Madrid. Reiziger s’havia recuperat i era titular com a lateral dret, però al cap de trenta-set minuts es va produir un fet inusual. Sergi Barjuan tenia greus dificultats per defensar Geremi i ja l’havien amonestat. Van Gaal, preocupat pel risc que pogués veure la segona targeta groga, va decidir substituir-lo per Puyol. L’empipada d’en Sergi va ser monumental. Va abandonar el camp amb cara de pomes agres i renegant. Puyol va estar magnífic. Va jugar amb la sobrietat d’un veterà, cosa que va tenir molta importància, sobretot, quan l’equip es va quedar amb un jugador menys per l’expulsió de Kluivert al minut cinquanta-cinc de joc. El partit va acabar amb empat (2-2). La immensa majoria de companys d’equip van felicitar en Carles per la seva actuació. D’altra banda, tots sense excepció van criticar àcidament l’àrbitre de l’enfrontament, l’asturià Manuel Díaz Vega.
Encara que Louis van Gaal no es desfés en elogis per a Puyol, era evident que ja el considerava un més de la seva «selecció». L’holandès feia servir aquest terme per referir-se a la plantilla, encara que al principi sonés una mica estrany. I per si quedava algun dubte que en Carles havia entrat a la roda, tot just un mes després del seu partit de Lliga amb el FC Barcelona li va donar una oportunitat a la Lliga de Campions. Va ser la nit del 2 de novembre. L’equip afrontava l’última jornada de la primera fase de grups al camp de l’AC Fiorentina. Fins llavors els blaugrana no havien fet res més que guanyar, amb l’única excepció d’un empat (1-1) a casa contra l’Arsenal FC.
L’equip era la sensació d’Europa per la seva vocació ofensiva i la seva capacitat golejadora. Puyol va sortir després del descans per substituir Ronald de Boer. Va estar en la seva línia de jugador entregat, combatiu, atent en l’anticipació, segur en el tall i les ajudes, i encara li van sobrar forces per incorporar-se a l’atac. Al final, el partit va acabar en empat (3-3), però tothom es va rendir al futbol d’atac dels blaugrana, que haurien pogut guanyar l’enfrontament per dos o tres gols de diferència. A les files de la Fiorentina va jugar Guillermo Amor, tot i que tot just va sortir a l’últim minut.
A Puyol només li quedava debutar a la Copa del Rei, i ho va fer abans d’acabar l’any 1999. Va ser titular a l’enfrontament d’anada dels setzens de final que van jugar al camp de l’Almeria. Va disputar els noranta minuts d’un partit que també va acabar en un empat intranscendent (0-0). En Carles, tal com ja havia fet anteriorment, va guardar les samarretes dels seus debuts a les diferents competicions. Algunes, com la de l’estrena a la Lliga davant del Valladolid, les té emmarcades. I aquell any, el club commemorava el centenari. La samarreta, d’estil retro, és probablement una de les més boniques que el FC Barcelona ha tingut al llarg de la història. A més a més, el nom i el número 32 estaven estampats en color daurat.
A la seva primera temporada, Carles Puyol va jugar un total de trenta-set partits, dels quals vint-i-quatre van ser de Lliga, vuit de Lliga de Campions i cinc de Copa del Rei. No va marcar cap gol, però en el seu cas aquesta no és una estadística negativa. El pitjor record de la temporada és que a l’abril se’ls van escapar de les mans, de manera inexplicada i inexplicable, totes les opcions de guanyar els títols. El FC Barcelona va arribar fins al final amb opcions en tots els tornejos, però va acabar segon a la Lliga; el València el va eliminar a les semifinals de la Lliga de Campions (4-1 a l’anada), i l’equip no es va presentar per disputar la tornada de les semifinals de la Copa del Rei contra l’Atlètic de Madrid, després del 3-0 de l’anada. És cert que Van Gaal només tenia onze jugadors disponibles per enfrontar-se al partit i que dos eren porters. El club va negociar l’ajornament amb la Federació Espanyola de Futbol. L’argument principal era que tots els jugadors holandesos havien estat convocats per la seva selecció i que, a més, hi havia molts lesionats. Fos com fos, el fet és que el partit no es va disputar i que Puyol va sortir en aquella foto.