Maldini i la profecia de Thuram

Des que el món és món, l’ésser humà ha tingut una tendència natural a buscar referents amb els quals identificar-se. Això passa, sobretot, durant la infantesa i l’adolescència. Al llarg d’aquestes etapes, que són fonamentals en la nostra formació com a individus, és quan més necessitem miralls on observarnos i models amb qui associar-nos. Desconec quins són els mecanismes que ens impulsen a actuar d’aquesta manera; no sóc un expert en la matèria. Tanmateix, així d’entrada, fa la sensació que tot això succeeix d’una manera tan natural que ni tan sols hem de fer l’esforç de pensar-hi. És cert que l’entorn ens condiciona, però també és veritat que els estímuls que impulsen el nostre creixement i desenvolupament són diferents en funció d’una sèrie de variables que no sempre podem controlar de manera conscient.

Buscar una explicació als motius pels quals Carles Puyol va decidir que el seu equip seria el FC Barcelona és relativament fàcil. Va néixer en una època i en un indret on difícilment s’hauria pogut identificar amb un altre club i uns altres colors. Si fiquem en una coctelera la seva condició de català, la seva passió innata pel futbol i el contracte que, a partir de 1983, va permetre que TV3 pogués oferir els partits del primer equip blaugrana a totes les cases de Catalunya, ja tenim la resposta. En canvi, la cosa es complica si provem d’esbrinar per què va elegir com a model Paolo Maldini i no pas un altre futbolista.

A l’època en què Puyol va començar a racionalitzar les coses que veia per televisió, el FC Barcelona tenia pocs jugadors en qui fixar-se. Maradona se n’acabava d’anar, després de dos anys poc decents, per no dir gens. S’havia acomiadat donant puntades i cops de puny en una final de la Copa del Rei. Vergonya aliena. Tanmateix, a l’equip hi havia un migcampista d’aquells en què t’havies de fixar volguessis o no. Alt, fort, amb una cabellera rossa i llisa: es deia Schuster i era pur talent. I si volies presència, l’estampa de Migueli o d’Alexanko imposava més respecte que la guàrdia civil.

El 19 d’abril de 1989 va ser una data molt important per a Puyol. Al matí va anar a escola, com cada dia, però a la tarda, després de classe, hi havia doble sessió de futbol a la tele. El FC Barcelona jugava la tornada de la semifinal de la Recopa al camp de l’Sredets de Sofia i, a continuació, es disputava l’AC Milan-Reial Madrid de les semifinals de la Copa d’Europa. Els blaugrana havien guanyat a l’anada (4-2) i els blancs havien empatat a casa (1-1).

En Carles acabava de fer onze anys i encara recorda aquells dos enfrontaments com si fos avui. A l’equip barcelonista hi havia Amor, Eusebio, Begiristain, Lineker… I al conjunt búlgar jugava Stòitxkov que, al cap de dos mesos, es va incorporar a la plantilla que dirigia Johan Cruyff. Els blaugrana van tornar a guanyar (1-2) i es van classificar per a la final de Berna. Al Reial Madrid hi havia Schuster, a qui molts nens de l’època consideraven un traïdor per haver abandonat el FC Barcelona i haver fitxat per l’etern rival. Amb el migcampista alemany hi jugava Hugo Sànchez, l’home que va fer gran la llegenda de la «Quinta del Buitre». Amb tot, l’equip de Leo Beenhakker va rebre un revés descomunal (5-0). Aquella nit, Puyol va convertir el conjunt milanès en el seu segon equip, i no només perquè hagués deixat en ridícul el Reial Madrid (que també), sinó perquè acabava de descobrir Paolo Maldini.

Per què Maldini i no algú altre? En aquell AC Milan que encara avui és motiu d’estudi a les escoles d’entrenadors i objecte d’admiració a tot el món, hi jugaven futbolistes com Baresi, Rijkaard, Gullit o Van Basten. Per què un defensa i no un centrecampista o un davanter? Puyol ja jugava a l’equip de futbol sala del col·legi Sagrada Família (avui convertit en un institut on s’imparteixen els graus mitjà i superior de tècnics esportius) i ho feia com a davanter. A Puyol el va seduir la imatge de Maldini per la seva cabellera i la seva elegància.

És evident que Puyol es va identificar amb l’AC Milan i amb Maldini, de manera gairebé instantània, i que els va convertir en els seus models de referència. Aquella doble predilecció, per l’equip i pel futbolista, va anar augmentant amb el temps. En molts moments li hauria agradat vestir de roig-i-negre i jugar al costat del seu ídol de la infantesa. Encara avui, tot i que Maldini està retirat des del 2009, Puyol el continua tenint com a referent i encara somia aconseguir les seves gestes, malgrat que possiblement l’única cosa que li falta per acomplir en una trajectòria com la del seu amic italià idolatrat és jugar fins als quaranta anys.

Paolo Maldini va néixer a Milà (Itàlia) el 26 de juny de 1968. Tota la seva carrera professional va transcórrer a l’AC Milan, amb el qual va debutar el 20 de gener de 1985 en un partit contra l’Udinese. Aquell va ser el seu únic partit d’aquella temporada, però en les vint-i-tres següents, va jugar un total de 902 partits oficials de club i 126 enfrontaments amb la selecció absoluta. Ha guanyat sis Lligues, una Copa d’Itàlia, cinc Supercopes, cinc Lligues de Campions, cinc Supercopes d’Europa, dues Copes Intercontinentals i un Mundial de Clubs. En total, vint-i-cinc títols. Va participar en quatre fases finals del Campionat del Món i en tres de l’Eurocopa, però mai no se’n va proclamar campió. En l’àmbit individual, té dues pilotes de bronze, ha estat triat millor defensa d’Itàlia en una ocasió, ha rebut els premis World Soccer i FIFPro World, i va ser el millor defensa de la Lliga de Campions a l’edat de tren-ta-nou anys. Sens dubte, una trajectòria excepcional.

Només cal donar un cop d’ull a la simfonia inacabada de Carles Puyol per adonar-se que els seus èxits col·lectius i individuals no són pas menys que els de Maldini. Hi ha diferències o matisos, però el defensa del FC Barcelona ja ha disputat 581 partits oficials durant les catorze temporades que duu al primer equip. També forma part del club dels cent, perquè aquests són, exactament, els enfrontaments que ha jugat amb la selecció espanyola. També ha guanyat sis Lligues, dues Copes d’Espanya, sis Supercopes d’Espanya, tres Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dues Copes del Món de clubs. A més a més, ha estat medalla de plata als Jocs Olímpics, i s’ha proclamat campió d’Europa i campió del món. També té uns quants premis individuals: ha estat a l’onze ideal de la Copa del Món (2010) i del Campionat d’Europa (2008), ha estat millor defensa de la UEFA (2005), ha format part sis vegades de l’onze ideal de la UEFA (2002, 2005, 2006, 2008, 2009 i 2010) i de l’Equip de l’Any de la UEFA (2011). Té la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu (2011) i el premi al Joc Net de la Lliga de Futbol Professional (2012). I tot això sense comptar que ha format part de l’equip ideal d’El País, Marca, L’Èquipe, La Gazzetta dello Sport, The Sun, The Times of índia, European Sports Media, Opta Sports i d’altres.

El somni que li queda per complir és jugar fins als quaranta anys. Més que un somni, es tracta d’una antiga obsessió; no ve d’ahir, ni d’abans d’ahir. De fet, durant la temporada 2007-08, vaig ser testimoni d’alguna de les llargues converses de vestidor que va mantenir amb Lilian Thuram, amb qui llavors era company d’equip. El defensa francès, sis anys més gran que ell, li donava consells sobre petites coses que havia de fer per prolongar la seva carrera al màxim. Puyol sempre se l’escoltava amb una atenció extraordinària. El seu interlocutor havia arribat des de la Juventus FC amb trenta-quatre ja fets, i se’n va anar amb trenta-sis per reprendre la seva carrera al Paris Saint-Germain. Thuram també volia allargar la seva vida esportiva al màxim.

De tot el que en Lilian va dir a en Carles en aquelles converses, se’n podrien extreure moltes conclusions: entrenar-se bé, alimentar-se adequadament, dormir les hores necessàries, no beure ni fumar… Insistia en la transcendència d’això que els entrenadors coneixem com «l’entrenament invisible», i li recordava que «el descans també forma part de l’entrenament». No només es referia a les hores de son que l’organisme necessita per regenerar-se, sinó a la capacitat de dosificar els esforços, perquè la recuperació és més lenta a mesura que passen els anys. Thuram sabia tot això perquè ho estava vivint en primera persona. «Només jugaràs fins als quaranta, si ets intel·ligent», li va dir.

Malauradament, Thuram es va haver de retirar l’estiu del 2008. Després de participar amb la selecció francesa a l’Eurocopa d’Àustria i de Suïssa, va arribar a una acord per mantenir la seva carrera professional amb el Paris Saint-Germain. Després de deu anys tornava al seu país per continuar jugant. Malgrat tot, la intel·ligència no li va ser suficient per prolongar la seva carrera: quan passava la revisió mèdica prèvia a la firma del nou contracte, els doctors li van detectar una malformació al cor. Després de sotmetre’s a diverses proves i consultes, va prendre la decisió de retirar-se del futbol l’1 d’agost de 2008. A la roda de premsa va explicar que la lesió no era greu, «però pot produir una crisi cardíaca en qualsevol moment». Llavors va confessar que «volia ser el Paolo Maldini del Paris Saint-Germain».

Els dos últims anys han estat complicats per a Puyol. Acostumat a jugar més de cinquanta partits per temporada, li ha costat molt acceptar que una lesió de genoll li impedís participar en l’Eurocopa de Polònia i d’Ucraïna, o que quatre lesions més limitessin les seves aparicions en l’última temporada a només vint-i-dos partits. Ell pensa que tot això ha estat per culpa de l’edat: «Ja fa uns quants anys que sé que no puc jugar tants partits i, per desgràcia, tampoc no els puc aguantar. No tinc vint-i-cinc anys».

Personalment, trobo que no hi ha una relació directa entre l’edat i les lesions, entre la suposada causa i l’efecte. La majoria dels contratemps que ha sofert Puyol al llarg de la seva carrera no han tingut res a veure amb l’edat, sinó amb la seva manera de ser, el seu caràcter, el seu compromís i la seva manera de lluitar cada pilota com si fos l’última. La majoria de les seves lesions ha estat de caràcter traumàtic i han tingut lloc en accions en què Puyol havia posat el cos, la cama o el cap, com si li anés la vida. Hi ha molts exemples que reforcen aquesta teoria, però n’hi ha un que il·lustra molt bé el que vull dir.

Molts deuen recordar perfectament la lesió de colze que Puyol va patir al començament d’octubre del 2012. El FC Barcelona estava guanyant (0-2) al camp de l’SL Benfica. Només quedaven dotze minuts per al final del partit, és a dir, que els tres punts d’aquell partit de la lligueta de Campions ja eren al sac. Era qüestió de temporitzar el joc i no arriscar-se, sobretot en el cas particular d’en Carles, que reapareixia després de superar una lesió del lligament creuat posterior. Es va produir un córner a favor dels blaugrana. Xavi, com sempre que és al camp, se’n va anar a servir-lo des de la dreta segons la posició d’atac del seu equip, i Puyol va pujar a rematar. Va saltar molt amunt, tant com li permet el seu potent tren inferior, però el cor va ser més poderós que la raó, i el que havia de ser un duel de caps amb el defensa argentí Ezequiel Garay va acabar amb una terrible caiguda i una imatge esgarrifosa. Si Puyol hagués recordat la profecia de Thuram, s’hauria estalviat aquella lesió greu i, possiblement, unes quantes més.

Per a molts, és evident que l’actitud és allò que ha permès a Carles Puyol aconseguir els seus somnis més preuats, i mantenir l’energia i la il·lusió necessàries per seguir en peu de guerra. De la seva última intervenció quirúrgica, el 19 de juny de 2013, amb prou feines en queda cap rastre. Per fi, després d’un any de patiment, els metges van fer diana: li van extreure un quist de Baker que, segurament, era la causa per la qual el seu genoll dret no acabava de girar rodó. Des de llavors ha seguit un procés de recuperació estrictament supervisat.

Aquesta vegada, a diferència de totes les anteriors, ha controlat la seva ànsia per tornar aviat. Aconsellat pels amics i guiat pel sentit comú, s’ha estimat més anar a poc a poc, perquè té pressa: pressa per despertar-se del malson de les lesions, per tornar a sentir-se futbolista, per tornar a guanyar i per tornar a alçar ben amunt els trofeus que aconsegueixi l’equip. I per això, precisament per això, ha treballat pensant a fer una rehabilitació perfecta del seu genoll i no pas a reaparèixer abans de temps. Vol tornar en les millors condicions possibles i s’ha esforçat més que mai per aconseguir-ho. S’ha plantat en el millor pes de la seva vida, no li sobra ni un gram de greix, les seves fibres musculars estan millor que mai i, a sobre, té la mateixa il·lusió que sempre.

És molt probable que, quan aquesta biografia arribi a les llibreries, Carles Puyol ja hagi reaparegut. Que ningú no dubti que continuarà jugant amb el mateix compromís de sempre. Però que ningú no dubti, tampoc, que ara sabrà racionalitzar les coses molt millor, dosificar els esforços, calcular els riscs i assumir que, si es vol retirar amb quaranta anys, no té més remei que acceptar que cada dia pot tenir un paper més important sense necessitat de disputar tots els minuts de tots els partits. Que potser hi ha algú que no hagi desitjat tornar-lo a veure al seu hàbitat natural, amb l’olor de gespa acabada de tallar i el braçalet de capità al braç esquerre?