El mundial de Corea i el Japó
Durant la temporada 2001-2002, Carles Puyol no va faltar a cap convocatòria de la selecció espanyola. Tot i que Espanya ja estava classificada per al Mundial de Corea i el Japó des de la primavera anterior, Camacho va incloure el defensa blaugrana a totes les seves llistes. El seleccionador era el primer interessat que aquell noi de només vint-i-tres anys arribés a la cita mundialista amb prou experiència perquè el seu rendiment fos òptim. Tot i que Puyol havia començat com a suplent del Barça de Carles Rexach, Camacho el va incloure a l’onze titular en el partit que el 5 de setembre de 2001 es va disputar a Vaduz, davant de Liechtenstein.
El partit era el darrer de la lligueta de classificació. Tot i que no tenia cap transcendència, Espanya se’l va prendre prou seriosament per guanyar (0-2) i transmetre sensació de solidesa. Puyol va disputar els noranta minuts i va estar en la seva línia de futbolista sòlid, ràpid i compromès. El mateix va succeir durant l’amistós del 14 de novembre al Colombino de Huelva, davant de Mèxic (1-0). Aquest cop també va ser titular, però fou substituït pel valencianista Curro Torres (71’), un jove lateral dret que acabava d’irrompre a la Lliga. Mentrestant, Carles Puyol era conscient que, si mantenia el to i tenia la sort de no lesionar-se, seria un dels vint-i-tres convocats per al Campionat del Món.
El sorteig del Mundial de Corea i el Japó es va celebrar a Busan (Corea) el dia 1 de desembre de 2001, sis mesos abans de l’inici de la competició. Es fa així des de fa anys, perquè les seleccions classificades tinguin temps de preparar tot l’aparell logístic (viatges d’avió, hotels, autocars…) que necessitaran durant el torneig. Aquell dia, l’expedició espanyola, encapçalada pel president de la RFEF Ángel María Villar i el seleccionador José Antonio Camacho, va sortir satisfeta del sorteig. Espanya havia quedat enquadrada al Grup B, amb Eslovènia, el Paraguai i Sud-àfrica. Hi havia grups molt més complicats, com per exemple l’A, amb França (campiona vigent), l’Uruguai, Dinamarca i el Senegal, o l’F, el més fort de tots, amb l’Argentina, Anglaterra, Suècia i Nigèria.
Camacho encara disposava de tres dates per celebrar partits de preparació i, per tant, per continuar treballant determinats aspectes del joc de la selecció espanyola. El tècnic havia demanat que li busquessin rivals d’un cert nivell, i la federació va contractar amistosos contra Portugal, Holanda i Irlanda del Nord. En el moment de pactar els partits, tothom donava per descomptat que Holanda estaria entre els finalistes, però l’equip que dirigia Louis van Gaal va fracassar de manera tan estrepitosa que el seleccionador no va tenir altra sortida que presentar la seva dimissió irrevocable. Aquest fet va permetre que Puyol i Van Gaal tornessin a trobar-se al FC Barcelona, un cop s’acabés el mundial asiàtic.
El 13 de febrer, l’Estadi Olímpic de Montjuïc va ser l’escenari de l’Espanya-Portugal (1-1). Puyol va tornar a jugar contra Luís Figo, a qui ja s’havia enfrontat en diversos clàssics durant els últims dos anys. Aquest cop Camacho va tornar a alinear Puyol com a titular, però no de lateral dret, sinó de defensa central. Més tard, cap a la meitat de la segona part (65’) el va substituir per Óscar Téllez, un central i mig centre defensiu nascut a Madrid que, en molt poc temps, havia desfilat per les plantilles del CF Pontevedra, el CD Alabès, el València CF i el Vila-real CF. Téllez havia tornat a Vitòria, on va acabar la seva carrera després d’un terrible enfrontament amb el seu president de l’època, Dmitry Piterman. L’ucraïnès es troba, encara avui, inhabilitat per ocupar qualsevol càrrec relacionat amb el futbol, després que el sancionessin amb quinze anys als Estats Units.
Rotterdam va ser la ciutat següent que va visitar Espanya en el seu periple de preparació mundialista. El 27 de març es va enfrontar a Holanda, dirigida ara per Dick Advocaat, i va perdre (1-0). Puyol va tornar a repetir com a titular i va disputar els noranta minuts com a lateral dret, la mateixa posició on va jugar el 17 d’abril a Belfast, davant d’Irlanda del Nord. Aquella nit, Espanya va ser un remolí (0-5) de futbol i de gols. Carles Puyol va marcar el seu primer gol amb la selecció espanyola (69’), que era el quart del partit. Anteriorment, Raúl, Baraja i, un altre cop, Raúl havien batut el porter Taylor. El cinquè i últim gol el va firmar Morientes.
La Lliga s’havia acabat l’11 de maig. El València s’havia proclamat campió; el Deportivo de la Corunya havia estat segon; el Reial Madrid, tercer; i el FC Barcelona, quart. Per aquest motiu, a la convocatòria que José Antonio Camacho va facilitar el dia següent hi havia setze jugadors d’aquests quatre clubs, que representaven el 69,5% del total. La convocatòria era integrada per Casillas, Fernando Hierro, Ivàn Helguera, Raúl i Morientes (Reial Madrid CF), Canizares, Curro Torres, Baraja i Albelda (València CF), Romero, Sergio Gonzàlez, Valerón i Diego Tristàn (Deportivo de la Corunya), Puyol, Xavi i Luis Enrique (FC Barcelona), Nadal i Luque (Reial Mallorca), Ricardo (Reial Valladolid), Juanfran (Celta de Vigo), Mendieta (AS Lazio), De Pedro (Reial Societat) i Joaquín (Reial Betis).
El dimecres 15 de maig, els jugadors es van concentrar a Montecastillo (Jerez de la Frontera), amb l’excepció dels cinc representants del Reial Madrid, que aquella nit van guanyar la novena davant del Bayer Leverkusen a la final de la Lliga de Campions. Una obra d’art de Zinedine Zidane i tres intervencions decisives de Casillas, que havia substituït el lesionat César, van permetre que els jugadors madridistes s’incorporessin a la concentració amb una moral renovada que va contagiar tothom. Tothom excepte el porter Santi Canizares, que el dijous 16 va patir un contratemps que el va obligar a passar pel quiròfan i perdre’s el Mundial. El seleccionador va convocar Contreras (Màlaga).
Cañizares no es va lesionar al camp, sinó a l’habitació de l’hotel. En sortir de la dutxa, el porter va decidir posar-se una mica de colònia. L’ampolla li va relliscar entre les mans i a Cañizares no se li va acudir res més que posar la cama, com per fer un control i evitar que caigués a terra. Però per desgràcia seva, el pot es va trencar i li va provocar un tall d’un centímetre de profunditat. Per si això no fos prou, el vidre li va seccionar el tendó del dit gros del peu dret. El doctor Genaro Borràs, en pau descansi, el va acompanyar a l’Hospital General de Jerez, on el van intervenir per recompondre-li el tendó.
Afortunadament per a la selecció espanyola, no hi va haver més contratemps i l’expedició va poder sortir el dia 20 amb destinació a Ulsan, Corea del Sud, on Espanya s’allotjaria mentre durés el Mundial. El grup, amb Cañizares com a convidat, es va desplaçar amb autocar de Jerez a l’aeroport de San Pablo, a Sevilla. El vol final va resultar plàcid per a tots, excepte per al madridista Helguera, que patia aerofòbia. Ja en territori coreà, l’expedició es va desplaçar des de l’aeroport de Pusan fins a l’hotel Citizen d’Ulsan. Tot i que s’estava fent fosc, Camacho es va endur els jugadors directament al camp d’entrenament. Era important activar l’organisme després de catorze hores de vol. A partir d’aquell moment, la selecció espanyola disposava pràcticament de dues setmanes per superar el jet lag, aclimatar-se i posar-se a punt per a la competició.
L’hotel Citizen era una autèntica fortalesa, situada al vessant d’un pujol. Només s’hi podia accedir per una única carretera, custodiada per una cinquantena de policies. A cinquanta metres escassos de l’hotel hi havien construït, especialment per a la selecció espanyola, dos camps de futbol, un de gespa natural i l’altre de gespa artificial. Era evident, doncs, que ningú no pertorbaria la concentració de l’equip espanyol, que havia arribat a Ulsan amb 10 000 quilos d’equipatge. De tot aquell arsenal, uns 500 quilos corresponien a menjar. Hi havia 200 quilos de vedella gallega, 150 quilos de bonítol d’Ondarroa, 100 litres d’oli d’oliva, 25 quilos d’espàrrecs navarresos i unes quantes caixes de vi de Rioja.
Espanya no havia de disputar el seu primer partit fins al dia 2 de juny, davant la selecció nacional d’Eslovènia. Per aquest motiu, la selecció espanyola va tenir ocasió de disputar dos partits amistosos. El primer el va jugar contra el Jeonbuk Hyundai Motor, el dijous dia 23 de maig, i el segon, contra el Hyundai Horang-i Club, el dissabte dia 25. El partit inaugural del campionat es va disputar el divendres dia 31. Com és tradició, l’honor d’iniciar el Mundial li va correspondre a la selecció guanyadora de feia quatre anys, França. I, com sol passar, el rival li va aigualir la festa. En aquesta ocasió, el Senegal va guanyar (0-1) amb un gol del centrecampista Papa Bouba Diop.
El Mundial de Corea i el Japó presentava una sèrie de particularitats. Era la primera vegada a la història que dos països organitzaven la fase final del torneig. També era la primera vegada que es disputava a l’Àsia. Els setze Campionats del Món anteriors s’havien celebrat, o bé a Europa, o bé a Amèrica. Concretament, nou al vell continent, i els set restants al continent americà. Pel que fa a Espanya, era la primera vegada que la competició no es televisaria tota en obert. Canal Plus havia adquirit els drets i va emetre cinquanta-cinc dels seixanta-quatre partits a través del seu canal de pagament.
Ulsan es una ciutat costanera situada al sud-oest de Corea del Sud, a uns setanta quilòmetres de Busan. Coincidint amb la celebració del Mundial, la ciutat havia arribat al milió d’habitants. Antigament, la població vivia de la pesca, però actualment és la capital industrial del país. A Ulsan s’hi troba la seu central de la multinacional Hyundai, fàbrica que dóna feina a un percentatge molt elevat de la població laboral activa de la ciutat. Espanya no va ser l’única selecció que es va allotjar allà; també va acollir els equips del Brasil i de Turquia.
La presència del Brasil, campiona a Suècia’58, Xile’62, Mèxic’70 i als Estats Units’94, va absorbir la major part de l’impacte popular a Ulsan. La Confederació Brasilera de Futbol, per a la qual treballava l’actual president del FC Barcelona, Sandro Rosell, ho havia preparat tot de manera minuciosa i, fins i tot havia subscrit un conveni d’agermanament amb les autoritats del municipi d’Ulsan. El talent de la selecció i els aficionats que va arrossegar des del seu país van fer la resta. Luiz Felipe Scolari dirigia l’equip i disposava d’un grup de jugadors excepcional. Hi havia Rivaldo, que aquell estiu va deixar el FC Barcelona i va fitxar per l’AC Milan; Belletti, Edmilson i Ronaldinho, que quatre anys més tard, a París, van coincidir amb Puyol a l’equip que va conquerir la segona Lliga de Campions de la història blaugrana; i, també, el madridista Roberto Carlos, el bètic Denilson i el milanista Ronaldo, que havia estat barcelonista i màxim golejador de la Lliga la temporada 1996-97.
Espanya mai no havia aconseguit classificar-se per a les semifinals, menys si atorguem aquesta mateixa equivalència al fet que la selecció es clasificà per intervenir a la lligueta final del Mundial de 1950 a Brasil. Ser-hi altre cop entre els quatre millors era el seu objectiu, tot i que ningú no gosava confessar-ho en públic. Camacho va recordar durant tot el torneig que no se li podia exigir res a una selecció que, en els setanta-dos anys d’història del Mundial, encara no havia superat mai una eliminatòria de quarts de final. Però el seleccionador, els seus ajudants i els jugadors van treballar de valent per intentar millorar aquells resultats. I estaven tots molts mentalitzats per aconseguir-ho, tal com es va demostrar des del dia del debut. Aquell 2 de juny, a Kwangju, el combinat espanyol va derrotar Eslovènia (3-1) amb gols de Raúl (43’), Valerón (73’), Cimirotic (80’) i Hierro (86’) de penal. D’aquesta manera es trencava un malefici que havia durat cinquanta-dos anys: des de 1950, Espanya no havia guanyat cap dels seus primers partits en una fase final d’un Campionat del Món.
Cinc dies després, el 7 de juny, a Chonju, la selecció va repetir resultat (3-1) davant del Paraguai, el seu principal rival al Grup B. Els guaranís es van avançar al marcador amb un auto-gol de Puyol (9’), però un oportú canvi de sistema i l’entrada de Morientes, després del descans, van permetre tancar la classificació per a vuitens de final amb dos gols del davanter madridista (53’ i 69’) i un altre de penal, marcat per Hierro (82’). L’equip espanyol era el primer dels trenta-dos participants del Mundial que aconseguia classificar-se per a la fase següent.
Carles Puyol va ser titular i va jugar els noranta minuts dels dos primers partits. Llavors, i potser perquè el partit contra Sud-àfrica tenia una importància relativa, Camacho va reservar alguns jugadors, entre ells el defensa barcelonista. Però aquell grup tenia una ambició molt gran i el 12 de juny va tornar a guanyar (2-3), aquest cop amb gols de Raúl (4’), McCarthy (30’), Mendieta (45’), Radebe (52’) i un altre cop Raúl (56’). Espanya va tancar la primera volta invicta i amb una mitjana de tres gols marcats per partit. El rival a l’eliminatòria de vuitens de final seria la República d’Irlanda.
Guanyar el 16 de juliol a Suwon no seria gens fàcil, perquè els irlandesos tenien una selecció molt competitiva, amb futbolistes com Given, Finnan, Staunton, Harte, Kinsella, Quinn, Duff o el mític Keane. Formaven un equip rocós, físicament fort, que buscava el contacte i practicava un futbol sense transicions, típicament britànic. Espanya es va avançar molt aviat al marcador, amb un gol de Morientes (8’), i va mantenir el control del joc fins que Quinn (55’) va sortir al camp substituint Gary Kelly. Aquell canvi va trencar el partit. Podia passar qualsevol cosa, i el que va ocórrer va ser que Robbie Keane (90’) va marcar el gol de l’empat en transformar un llançament de penal que el suec Anders Frisk va sancionar per una falta de Fernando Hierro, que suposadament va agafar Quinn.
La pròrroga no va servir per a res, i es va arribar als llançaments des del punt de penal. Casillas havia aturat un penal a Harte durant la segona part del partit, després d’una falta de Juanfran a Quinn, però allò, en aquells moments, tenia el valor que tenia. I ja se sap que la tanda de penals és una loteria. Van començar marcant Keane i Fernando Hierro. Casillas va aturar el llançament d’Holland, i Baraja va transformar el seu. A partir d’aquell moment es va entrar en una cadena de despropòsits: Connolly, Juanfran, Kilbane i Valerón no van ser capaços de ficar la pilota a la porteria. Després de les dues aturades de Casillas, Finnan va fer pujar l’empat al marcador. Però, tot i així, l’avantatge era per a Espanya, ja que només quedava un llançament i l’oportunitat era per a Mendieta, un especialista consumat a pilota aturada. I va marcar. La selecció espanyola s’havia classificat per als quarts de final, igualant així les proeses dels jugadors espanyols que disputaren els mundials dels anys 1934, 1950, 1986 y 1994.
L’esclat d’alegria va ser enorme, fins i tot per part de jugadors com Puyol que, després de 120 minuts corrent, estaven fosos. Camacho, que s’havia senyat diverses vegades durant la tanda de penals, va arribar accelerat a la sala de premsa, on va carregar contra el col·legiat Anders Frisk: «Un arbitratge així no és propi d’un Mundial», va dir. Més tard, quan li van preguntar si volia trobar-se amb Itàlia o Corea del Sud a quarts de final, va llançar una sentència premonitòria: «Itàlia sempre és Itàlia, però la prefereixo perquè… a Corea del Sud li ho permeten tot».
Itàlia es va quedar fora del torneig dos dies després. Vieri (18’) havia avançat el seu equip al marcador, però Seol (88’) va empatar i Ahn (117’) va classificar Corea. Per segona vegada, i de manera molt clara, l’equip que dirigia l’holandès Guus Hiddink s’havia tornat a veure afavorit pels àrbitres. Ja li havien donat una empenta perquè superés Portugal a la darrera jornada de la fase de grups i ara acabaven de donar-li un altre cop de mà. No era ni la primera ni l’última vegada que un equip amfitrió rebia un tracte preferencial: allò ja havia passat en molts altres mundials, però segurament en el cas de Corea del Sud era massa evident.
I ho va tornar a ser en el partit que el 22 de juny, a Kwang-ju, va enfrontar els coreans contra Espanya. El partit va acabar amb empat (0-0) i la pròrroga, també. Entre altres motius perquè l’àrbitre egipci Gamal Al-Ghandour va anul·lar dos gols legals a l’equip espanyol. La selecció espanyola se la tornava a jugar des del punt de penal. I allà van ser millors els jugadors de Corea del Sud (5-3), que van començar llançant. Van marcar Hwang, Hierro, Park, Baraja, Seol, Xavi i Ahn, però Joa-quín va fallar el quart llançament espanyol. Si Hong marcava el cinquè, s’acabava el mundial per a Espanya. I no va fallar. Així, doncs, per molt que els espanyols tinguessin dret a emprenyar-se, van haver de tornar a casa, una vegada més, sense passar de quarts.
L’esbroncada final va ser memorable. Alguns jugadors, com Helguera o Juanfran, van anar a buscar el jutge de línia ugandès, Ali Tomusange; Puyol, que havia tornat a patir un gran desgast físic durant els 120 minuts de partit, encara va tenir energia per sortir corrent darrere d’alguns dels seus companys i evitar que, per culpa dels nervis, fessin alguna cosa de la qual més tard es penedirien. Si no arriba a ser per ell, les protestes podrien haver acabat amb agressions. Després va anar a buscar Joaquín, per animar-lo. El bètic estava desolat després d’haver fallat el penal decisiu.
A la sala de premsa, Camacho va tornar a carregar contra l’àrbitre, tal com ja ho havia fet després dels vuitens de final davant de la República d’Irlanda. «Hem marcat dos gols, però Al-Ghandour no ha volgut que pugessin al marcador», va manifestar. Més tard, però, el seleccionador va assegurar que «el futbol és tan gran que ni tan sols coses així poden destruir-lo». Tenia raó. Carles Puyol, alterat i decebut com ningú, va demostrar una maduresa extraordinària, poc comuna en un futbolista de la seva edat (vint-i-quatre anys). «És difícil mantenir la calma quan veus coses així», va dir abans de recordar que «a la final dels Jocs Olímpics de Sydney ja ens van expulsar dos jugadors». Quan va entrar al vestidor, es va trobar de cara amb Camacho. El seu entrenador el va animar, com ja havia fet amb els seus companys: «Gràcies per tot. No ens han deixat guanyar».
El president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Angel María Villar, va anar més enllà i, l’endemà del partit, va presentar la seva dimissió com a president del Comitè d’Àrbitres de la FIFA. Però tot va quedar en pura xerrameca. La sang no va arribar al riu i, encara avui, Villar continua sent president d’aquesta comissió. I, com a tal, continua formant part del comitè executiu de l’organització que governa el futbol mundial des de 1904. Ningú no descarta que Villar pugui arribar a ser, en un futur no gaire llunyà, el substitut de Joseph Blatter a la presidència de la FIFA.
El dia 25 de juny, Corea del Sud va perdre (1-0) la semifinal contra Alemanya. I va tornar a caure (2-3) contra Turquia al partit pel tercer i el quart lloc, el dia 29. La selecció del Brasil, que havia superat Turquia (1-0) a la semifinal del dia 26, va derrotar Alemanya (2-0) a la final del 30 de juny. Els brasilers conquerien així el seu cinquè campionat del món amb una gran autoritat. Ronaldo Nazàrio de Lima va ser el màxim golejador del torneig, amb vuit dianes en set partits. Uns dies després va abandonar l’Inter de Milà i va fitxar pel Reial Madrid, només una hora abans que es tanqués el mercat.