La família (1)

La remor s’atansava. D’antuvi només havia estat una mena de trepidació sorda i llunyana, quelcom de molt subtil, com una qualitat distinta i novella de l’aire i de la terra, tot de cop alterats per una intrusió. En l’atmosfera encalmada i ardent de primeres hores de la tarda, les vibracions percudien amb una precisió gairebé angoixosa, trencant un silenci fet de sol, de pedra, d’arbres immòbils, de terra aspra, de menuts sorolls acostumats i propers. El gos, ajaçat en un costat de camp, a l’ombra fràgil d’un marge pelat, dreçà esfereïdament unes orelles caigudes mentre la cua, que fins aleshores havia anat espantant les mosques que l’assetjaven, descansava breument, encarcarada i tensa.

Després la trepidació es féu més segura, més intensa i precisa a mesura que la màquina, que ara ja podien afitorar al capdamunt del tossal, on la carretera alçava l’espinada abans d’enfonsar-se de nou, avançava amb rapidesa. El gos acabà posant-se dret i tots tres homes adreçaren una mirada vagament encuriosida als límits d’aquell reduït horitzó, mentre les dones continuaven reunint els braçats d’ordi i els amuntegaven en garbes que després lligarien amb una trena del mateix cereal raquític i trencadís. Per damunt de la remor forastera planava encara sobre els camps una mena de serenitat feixuga, una calma dura i aferrissada que donava als moviments dels segadors i de les dones que els ajudaven un ritme lent, gairebé majestuós.

Quan el gos, superada ja una inhabitual vacil·lació durant la qual bordà una sola vegada, però amb ferotgia, arrencà a córrer marge amunt, en Cugat, el més proper a la riba, el va seguir de cua d’ull i reposà la dalla contra el rostoll on es clavaven les espardenyes de sola de cànem.

—Minso!

El gos alentí prou la cursa per indicar que havia sentit l’ordre no formulada del seu amo, però no s’aturà. En Melcior, des de darrera, va dir:

—Deixa’l, home. Que caci.

En Benet, més avançat que els seus germans, a l’altre extrem de camp, alçà també l’esguard cap a la carretera, on ara ja podia distingir-se clarament el motorista. Va fer giravoltar la dalla amb destresa i, sempre mirant cap a la cinta polsosa, es va treure la pedra d’esmolar que duia a la beina ben subjecta a la cintura. Amb els mateixos moviments lents i previsors que tots tres homes tenien per segar, començà a afilar la mitja lluna de l’acer de l’eina. La novella remor que això afegia a la tranquil·litat del paisatge no arribava a destruir la de la màquina, massa poderosa, però sí que l’alterava. Totes dues es barrejaven, es fonien, fins a aconseguir una incòmoda desharmonia a la qual només les dones foren sensibles. Totes tres, ara, van deixar la feina amb una expressió contrariada, de disgust. Es miraren en Benet i, tot seguit, van desplaçar els ulls cap a la moto, que continuava avançant.

El ca, arribat a l’extrem de la finca, s’enfilava per l’abrupte pendent de quatre metres llargs, gairebé a l’indret exacte on el camí de carro que es desviava cap al mas s’unia a la carretera. En ser dalt, astutament, va quedar-se darrera una mata d’espígol, residu rebordonit dels centenars i milers de bardisses que, anys enrera, cobrien la contrada, aleshores de bosc, i esperà amb la llengua a fora.

En Cugat i en Melcior havien reprès la feina, però no les tres dones ni en Benet, el qual continuava afilant la dalla apuntalada amb un sogall. Únicament ells, doncs, van presenciar en tot detall els fets que s’esdevenien amb una rapidesa desconcertant.

El gos, com impulsat per un ressort, va sortir del refugi de la mata en el precís instant que el motorista havia de passar per davant del camí. Però el ca no podia saber que l’home, en arribar a la cruïlla, abandonaria la carretera per endinsar-se cap al ramal ple de roderes pel qual, en general, només transitaven carros i bicicletes. Van trobar-se doncs cara a cara, ara tots dos esfereïts, però mentre el gos bordà salvatgement —era difícil de dir si de ràbia o de pànic—, l’home no va fer cap exclamació o, si de cas, no la féu prou forta perquè les seves paraules arribessin a les orelles de les sis persones que treballaven en el camp d’ordi.

Tots dos, motorista i animal, esbossaren un moviment brusc per tal d’evitar-se, el gos potser encara entossudit en la seva dèria de mossegar la cama de l’home, aquest amb la intenció evident d’estalviar una víctima. Però el moviment de l’un i de l’altre van coincidir i, mentre el gos era envestit —després es veuria que entre cap i coll—, la roda davantera de la màquina relliscà, perillosament inclinada com era ja pel viratge que acabava de descriure, i quan l’home, un cop l’obstacle del cos animal ja superat, va tenir esma de redreçar-la, tota la banda anterior de la moto ja havia abandonat el camí i fendia l’aire sobre el buit del camp, d’on s’alçaven dos arbres coputs, però distants.

En provar de controlar-la, ara desesperadament, l’home va inclinar-se també endavant i precipità el pes de la màquina quan ja deixava la seguretat del camí. I mentre les dones xisclaven i es cobrien la boca per tal d’ofegar el crit d’horror, l’home era expulsat del vehicle i tots dos s’abatien entre el sembrat, la màquina breument retinguda, destorbada més bé, per la llargada d’una branca, forta però vincladissa, que s’interposava en la seva trajectòria. Després, quan l’home obria una clariana i desapareixia entre les messes, la moto se li precipità damunt.

Aleshores es va sentir el crit, una mena d’estrip agut que tallava la tarda i encetava com un solc dolorós d’un extrem a l’altre del camp, des dels bancals invisibles de l’altra banda de carretera fins a la casa dreçada al fons de tot, davant el fragment migrat d’un bosc d’alzines que perllongava la tàpia dels corrals.

Els dos segadors es van aturar en sec, com colpits d’un atac de feridura, mentre en Benet llançava la dalla cap a un costat.

—Corre! Veniu…

Els altres, però, ja el seguien amb les dones que els trepitjaven els talons a despit del destorb de les faldilles, amples però massa llargues. En filera índia, desordenadament, van precipitar-se cap aquell racó de camp. Ara només el trepig adelerat de llurs peus i el fregadís raspós de les espigues que gairebé s’adherien als camals dels pantalons descolorits i esparracats i a la part baixa dels vestits femenins, posava una mica d’animació en el silenci sobtat, més dens i més profund que mai, que deixava la mort de la màquina.

Una roda girava encara, en fals sobre el cos de l’home que jeia immòbil en els terrossos que descobria la separació de les tiges de l’ordi. En Benet i en Melcior van aturar-se a tocar seu mentre en Cugat prosseguia enllà i, escalant àgilment el talús, pujava fins a l’embocadura del camí on havia restat el gos. El bassal fosc s’estenia sota el cos, gairebé separat del cap per un tall pregon d’on la sang rajava amb un barboteig ara ja aquietat.

En Cugat va agenollar-se i recollí la testa entre les seves mans, li fità els ulls. El gos encara alenava, o si més no així li ho semblà, però era ben clar que no podia fer-se res. En deixar-lo, el cap tornà a rodolar per terra mentre dels ulls del xicot s’escapaven dues llàgrimes menudes, tot seguit barrejades amb la suor que li xopava el front estret, les galtes xuclades i el coll poderós. Va mormolar:

—Minso…

Després el va recollir delicadament, com si fos una criatura, i amb aquella càrrega inanimada que li amarava la camisa de sang començà a retrocedir camí enllà, cap a la masia, ara seguint el sender ple de pols, de rocs i d’excrements d’animal que fermentaven sota el sol.

L’Arabel·la, la mare, fou l’única que alçà els ulls i el va veure allunyar-se. Després de seguir-lo desencisadament amb la mirada fins a l’era que precedia l’edifici, tornà a fitar l’home que tenia davant, els seus dos fills que ara s’havien posat en moviment i, refets de llur estupor, alliberaven el motorista del pes de la màquina.

També ací hi havia un toll de sang, però més petit. L’home tenia tota la cara desfigurada per les esgarrinxades, d’un trenc del cap li rajava un filet espès i vermell, però el líquid que feia bassal sota seu procedia d’una altra ferida, en un costat del tronc. En una posició molt forçada, lleugerament inclinat sobre la banda esquerra, però de sobines, el pit li vibrava d’una manera que tots van trobar estranya. La camisa, sota l’americana oberta i arrugada prop dels braços, s’inflava i es desinflava com empesa per una glopada inexistent d’aire. Això a part, restava molt quiet i amb els ulls tancats. Un dels camals dels pantalons, probablement enfilat per una branca de l’arbre veí, era esquinçat, com el gec.

En Benet i el seu germà van fer rutllar la moto cap a un costat, on el primer va deixar-la repenjada contra el marge per on havia saltat. Aleshores van tornar a atansar-se a l’home, sobre el qual s’inclinava la Madrona mentre li obria la camisa com si volgués examinar-li les ferides del pit. N’hi havia una de molt llarga a la banda dreta, i la depressió que es formava sota la pell permetia de deduir fàcilment on l’havia colpit el pes de la moto.

Tots quatre, drets entorn del cos, s’abocaren per tal de contemplar-lo més bé. Hi va haver un instant d’immobilitat tensa i pensarosa que la Sabina va interrompre:

—Jo diria que té tot un pany de costelles trencat…

En Benet, el seu marit, va fitar-la. Dur i malhumorat, va rondinar:

—Calla, tu!

Després es van mirar tots quatre amb una expressió desconfiada.

El sol resplendia en una banda d’horitzó, molt puixant encara, gairebé ferotge enmig d’un cel rabiosament blau, sense cap núvol. L’aire continuava encalmat. Sobre la terra i, en un costat, parcialment sobre el cos, es retallaven les ombres ben definides dels amples barrets llardosos dels segadors. La Sabina era l’única que duia un mocador. Els caps dels nusos, com dues banyes malvolents i burletes, s’estenien fins als ulls closos de l’home. En Melcior preguntà:

—Què fem?

—Més valdrà que l’entrem a casa. Però me’l veig molt malferit…

L’Arabel·la corroborà els mots de la seva filla:

—Sí.

Els dos fills, sense replicar, van consultar-se amb la mirada i es desplaçaren, l’un cap als peus i l’altre cap a les espatlles de l’home. Quan provaren d’incorporar-lo, però, la part central del cos, més feixuga i sense suport, va cedir i s’arrossegà pels terrossos. El van tornar a deixar a terra mentre la mare deia:

—Només un. Tu, Benet.

Van aixecar-lo novament i el xicot, aquest cop amb l’ajuda de la seva germana, va carregar-se el motorista al coll. La testa va quedar penjant sobre l’esquena. La Sabina, en veure-la-hi oscil·lar, digué:

—Per mi que és mort…

El seu marit glapí de nou:

—Què saps tu? A callar, cony!

Es van posar en marxa, camps enllà, trepitjant les messes rosses i escassament granades que queien cap-cotes sobre les tiges fràgils. Les dues dones i en Melcior seguien darrera, amb l’esguard clavat en el crani que fregava la camisa del noi.

Van sortir del bancal encara sense segar i encetaren l’altre, ja en rostoll. En aquell moment, dèbil, s’alçà una alenada de vent salabrosa i vagament humida. En Melcior comentà:

—Ja tenim la marinada aquí.

Ningú no va contestar-li.

En arribar a l’era, es van aturar. Darrera la petita tossa del paller de l’any passat, un munt de palla negrosa i desordenada, amb una faixa més clara a l’indret recentment remogut, en Cugat havia fet una mena de llit per al gos. Se li havia assegut al costat i, amb les mans clavades a terra, contemplava la bestiola. No va alçar els ulls quan els altres s’atansaren; potser ni els va sentir.

El seguici es va posar de nou en moviment i tots van penetrar a l’entrada de terra aplanada i endurida, on pertorbaren un eixam de mosques que s’havia reunit en un extrem del banc de fusta polida per la roba dels pantalons. La porta que menava als corrals era oberta i la marinada que s’hi acanalava semblava haver perdut una mica de la seva ardència, haver-se refrescat al contacte de les parets de pedra acostumades a l’ombra. De la banda de l’estable, però, barrejada amb la remor de l’euga que es bellugava inquieta davant la grípia, sortia una bravada alhora olorosa i corrompuda que ni la marinada no podia escampar, blana com era.

En Benet va fer una altra pausa. Pel front se li escorrien unes gotes grosses de suor, retingudes per les celles espesses i unides que li ordenaven el rostre facinerós.

—On el deixo?

La mare avançà cap a les escales i començà a pujar-les mentre li deia:

—Al jaç. Anem.

Els altres la van seguir, en Benet molt a poc a poc, corbat sota la càrrega.

En arribar al pis, però, hi va haver un moment d’indecisió, car no sabien en quin llit ficar-lo. Tots tenien propietari i no n’hi havia cap de sobrer. La mare, bo i que la iniciativa havia partit d’ella, fins comentà:

—Ho emporcarà tot…

En Melcior va insinuar-li:

—Per què no el deixem al recambró de la farina?

En deien el recambró de la farina, però hi guardaven tota mena de coses. I, de fet, de farina ja no els en quedava gaire.

La Madrona protestà:

—Com un gosset?

Sense que ningú li’n fes cas, la Sabina va replicar amb una mica de poca solta:

—El gos és mort.

En Melcior suggerí:

—Si escampàvem uns manats de palla per terra, podríem fer-li un jaç.

La mare s’hi va conformar i, mentre obria la porta, estreta i baixa, el xicot tornà a davallar les escales. Des de fora, cridà:

—Tu, Sabina, a veure si véns a donà’m un cop de mà.

Ella, vacil·lant, consultà el seu marit amb la mirada, però l’home li girava l’esquena i en aquell moment avançava cap a la cambra que la mare havia badat. La Sabina va seguir el seu cunyat.

Com que el motorista pesava, en Benet va deixar el cos a terra i el repenjà contra la paret. La mare, afanyosa, enretirava ja uns forcs d’alls, un cabàs, tot de fòtils que feien nosa, i els apilava al fons de tot. L’habitació, interior, sense cap finestra ni obertura, era fosca, però tots s’hi movien amb la facilitat que dóna el costum.

La suor regalimava pel rostre de l’home. La Madrona va agenollar-se al seu costat i la hi eixugà amb un mocador que es va treure de la sina. En Benet va preguntar-li:

—Què fots?

En aquell moment, la mare deia:

—Ajuda’m.

El xicot anà a enretirar el mig sac de farina. Després donà una altra ullada al ferit i a la seva germana i abandonà el recambró. Sobre la taula del menjador, ampla i llarga, de fusta negra, hi havia un porró mig ple de vi. En va beure llargament, fent cantar el líquid espès i fosc, una mica agre, en la seva boca assedegada. La mare també va sortir i se n’anà a mirar per la finestra des d’on es dominava l’era.

En Melcior i la Sabina havien estès una borrassa al costat del paller, a l’altra banda d’on era en Cugat amb el gos, i l’omplien ràpidament. En Cugat continuava en la mateixa posició que l’havien vist una estona abans. La mare cridà:

—Cugat!

Molt lentament, gairebé com amb recança, el noi va alçar els ulls cap a la finestra. La dona va queixar-se:

—Encara no te l’has mirat prou?

El xicot tornà a contemplar l’animal, però ara havia sortit del seu estrany enartament. Després, a poc a poc, es redreçà. Digué:

—Sí, mare. Ara ja està.

—Fes un sot al costat del paller i colga’l.

Ell objectà:

—Encara és calent.

Sense moure’s de lloc, i ara ja sense mirar el gos, es va treure la petaca i començà a cargolar una cigarreta tísica. Fins al cap d’un minut, quan havia passat ja la llengua per l’extrem engomat, no exclamà:

—Maleït! Es podia haver trencat la closca!

I va allunyar-se cap a l’altra banda d’era, en direcció als camps. La mare, com havia fet de primer, el va seguir amb la mirada i, ara més tranquil·la, sospirà.

L’alenada de vent, precursora de fet de la marinada, havia cessat abruptament i una immobilitat encara més pesada que d’antuvi planava sobre els arbres, les espigues i els terrossos cremats pel sol. En tot el que abraçava la mirada no es veia ningú. Tot semblava abandonat. La carretera, a l’altre extrem del camp, era una ratlla blanca i polsosa, massa recta per avenir-se amb les ondulacions del paisatge; no hi circulaven ni vianants ni vehicles. De la quietud dels camps, ben identificats, ells, amb la calma de l’ambient, sorgien els primers crits dels grills, en un racó se sentia un zumzeig d’abelles i de borinots, tot de remors familiars i secretament agradables.

En Melcior i la Sabina, amb la borrassa plena de palla, van entrar al menjador. En Benet s’havia assegut en un cap del banc que corria al llarg de la paret, darrera la taula, i fumava. En veure els altres dos, es va aixecar i els seguí al recambró.

Sense retirar el ferit, mig caigut a frec de mur, van estendre la borrassa i, sobre la gruixuda tela, escamparen la palla flairosa. En Melcior comentà:

—N’hi ha un bon tou.

Entre els dos homes van estirar el ferit sobre el jaç i, aleshores, la Madrona va dir:

—Em sembla que sí que les té trencades, les costelles. I una cama. Fixeu-vos com li penja…

En Benet la hi va fer moure. Tots es van quedar mirant-la mentre la noia afegia:

—Hauríem d’anar a cercar el metge.

En Melcior va mormolar quelcom d’indestriable i la vella objectà:

—No vindria. Va dir que no tornaria més si no li pagàvem les darreres cinc anyades.

—Però això és diferent! Aquest cop no és per nosaltres.

La vella va reconèixer:

—No…

En Melcior va redreçar-se i, barroerament, digué:

—Si us penseu que hi he d’anar jo, aneu ben errades. No hi vaig.

En Benet llambregà la mare i, tot seguit, desplaçà els ulls cap a la seva dona.

—Ni jo. I la Sabina tampoc. No en vull, de carades! Si ell té el seu caràcter, jo tinc el meu.

La noia insinuà:

—Podríem anar a cercar el senyor Antoni, a vila…

—Massa lluny… A més, em sembla que aquest ja està ben llest. Ni sé per què l’hem portat a casa.

Tots van mirar el ferit, la respiració del qual es feia cada cop més feixuga. Dues mosques botzinaren cap al recambró i la Madrona va espantar-les amb la mà mentre protestava:

—No el podem pas deixar morir així…

Ningú no va contestar-li i, quan esguardà les cares al seu entorn, les va veure tancades, adustes. Aleshores decidí:

—Si no hi vol anar ningú, hi aniré jo.

En Benet va arronsar-se d’espatlles i es passà el dors de la mà per la boca blanca de salivera endurida per la calor.

—Com vulguis.

La noia sortí de la cambreta, travessà el menjador i va obrir la porta de l’altre extrem, on dormien les dues dones, mare i filla, en el mateix llit on ella fou concebuda vint anys enrera.

En Melcior donà una altra ullada a l’home i insistí:

—No l’havíem d’haver entrat. Ara tot seran maldecaps…

Sortien del recambró quan van sentir les passes precipitades que pujaven cap al pis, i tot seguit en Cugat va entrar com un cop de vent, excitat i vermell. A la mà duia una cartera de viatjant, nova de trinca, perquè ni pols no tenia; l’havia fregada amb un faldó de la camisa que ara li penjava fora els pantalons de genolls apedaçats. Tots se’l van quedar mirant. I ell, sense una paraula, va atansar-se a la taula mentre els altres observaven que la cartera era oberta. Va capgirar-la amb un gest brusc i de dins van saltar tot de feixos de bitllets curosament ordenats. La mare i els germans es van precipitar endavant per tal de veure’ls de més a prop.

En Cugat es girà. De la seva cara, ara, s’havia esborrat tota expressió de dolor.

—Era a la moto. La duia lligada…

La Sabina uní les mans sobre el pit i, extasiada, exclamà:

—Quants diners!

El seu marit i la vella ja allargaven els dits, sobtadament afilats i àvids com unes urpes de falcó. Tots tenien una mirada cobejosa i profunda que donava intensitat a les faccions. Sense adreçar-se a ningú en particular, la mare preguntà:

—Quants n’hi deu haver?

En Benet es posà a comptar-los. Els altres, al volt de la taula negra, silenciosos i tensos, l’observaven, fascinats pel joc de les mans barroeres i poc avesades a fer lliscar moneda, que avançaven massa lentament.

A la fi, el xicot digué:

—Cent vint-i-set mil…

El silenci, un moment, va fer-se encara més abissal. Tots paladejaven aquella xifra. Després, de cop i volta, com interiorment d’acord sobre una decisió no convinguda, tots es van posar en moviment. En Melcior i la mare se’n van anar fins a l’habitació on reposava el ferit i l’observaren des del llindar, perdut en la penombra de l’interior, desvalgut i miserable, encara cobert de sang quallada. La Sabina esclafí la rialla i s’atansà més a la taula mentre el seu marit es dirigia ràpidament a la finestra. Des d’allí, després d’haver mirat enfora, cridà:

—Cugat!

El germà va fer mitja volta i s’apropà al gran. En Melcior també abandonà el llindar de l’habitació.

—La moto… L’has deixada allí?

—Sí. Per què?

—Vés a buscar-la.

La mare, al seu torn, s’atansà a la finestra. Va sentir l’ordre del seu fill i afegí:

—Posa-la a la pallera…

Tots havien entès de què anava. Per si quedava algun dubte, en Benet encara féu, molt lentament i a mitja veu:

—Confiem que no l’ha vist ningú.

En Melcior va moure el cap.

—No podia veure-la ningú. Per aquí no passa mai una ànima, ja ho saps.

El germà gran repetí:

—Vés a buscar-la. I esbarria la pols, que no es vegi la sang…

En Cugat abandonà la sala i per la finestra, tots llevat de la Sabina, que continuava al costat del munt de diners, el van veure córrer camps a través, sota la calda exasperant de la tarda. El gos, patètic, era encara a tocar del paller. L’havien oblidat.

Després, en Benet s’encaminà al recambró on jeia el motorista. Va tancar un moment els ulls per tal de desfer-se de la lluminositat de fora que li xopava les pupil·les i, en obrir-los de nou, s’atansà al ferit i va palpar-li el gec. Duia una cartera a la butxaca. Va apoderar-se’n i tornà a la sala.

Tots l’envoltaren mentre l’obria. En va treure uns quants papers, però només s’interessà per la documentació personal. Hi havia un permís de conduir amb el seu nom i la seva adreça: Dídac Calvet Bros, carrer de Rogent, 33, Barcelona.

La mare preguntà:

—On devia anar, amb tants cèntims?

No van respondre-li, perquè tots ho ignoraven. Al cap d’un segon, en Melcior féu:

—Venia cap aquí…

En Benet ponderà:

—Sí, ha trencat de camí… Però no el coneixem de res, nosaltres.

Tornà a mirar-se els papers, ara fins i tot aquells que de primer havia deixat de banda, però no va descobrir cap detall que li suggerís una resposta plausible. Després donà un cop d’ull als diners encara escampats sobre la taula.

—Més val que els recollim i els tornem a desar a la cartera.

Ho va fer ell mateix, rebutjant amb un gest sorrut la Sabina que es disposava a ajudar-lo. Va dir:

—Els deixarem on els hem trobat.

La dona se’l mirà, desconcertada i amb les mans de nou unides al seu davant.

—Per què?

Ell es girà cap als altres.

—No podem exposar-nos. Què hi dieu, mare?

—Sí, més val esperar. Ets prudent, fill meu.

—Estem d’acord, doncs?

De baix, de l’era, els arribà la veu d’en Cugat:

—Melcior! Hauries de baixar!

Tots van córrer cap a la finestra. En veure’ls, en Cugat va repetir, sense deixar la moto que subjectava amb totes dues mans:

—Que baixi en Melcior. Pesa molt per posar-la a la pallera jo tot sol…

En Benet manà:

—Entra-la. Ja ve.

En Melcior ja davallava les escales de quatre en quatre. L’Arabel·la es tombà cap al seu fill gran:

—Caldria saber on anava aquest home…

—Sí, mare. Però com? Esperem…

La vella brandà el cap.

—No. Sabem on viu.

—Què voleu dir?

—Un de vosaltres hi hauria d’anar a descobrir qui era, què venia a fer aquí…

La Sabina, que tornava cap a la taula, els féu observar:

—En parleu com si ja fos mort!

—Calla tu!

La mare aclarí amb una veu monòtona:

—Es morirà aviat. Està molt malferit.

El fill es gratava el clatell pelut.

—Voleu dir… voleu dir d’anar a Barcelona?

La dona assentí en silenci. En Benet va reflexionar llargament, els ulls reduïts a una escletxa fina i sense llum sota les parpelles escrostonades de pols i de suor. La noia preguntà:

—I el metge?

—Calla, tu!

—El metge no voldrà venir, per nosaltres.

La jove precisà:

—I quan es mori?

Mare i fill es van mirar, profundament compenetrats, i la vella digué:

—No ho ha de saber ningú.

En Cugat i en Melcior pujaven sorollosament les escales i van irrompre al menjador.

—Ja està!

—No t’ha vist ningú?

En Cugat sacsejà el cap.

—No, ningú.

—Has escampat bé la pols?

—Sí. I també els terrossos de baix. No es nota res, ara.

El germà gran alçà els papers que encara duia a la mà i féu:

—Vine. Mira.

En Cugat s’hi atansà i després d’haver-los mirat per damunt, sense cap interès especial, va plegar el front.

—I bé?

—Hauries d’anar a la mata.

El cabaler va admirar-se:

—A Barcelona? A què fer?

—Escolta… Aquest home anava en algun indret de per aquí. Potser l’esperaven…

—Al poble, devia anar.

—No ho sabem. Ha tombat pel camí.

—Sí.

—Doncs bé, ens caldria saber qui és, d’on venia, on anava, d’on havia tret els diners, si té parents…

En Cugat indicà els papers amb un cop de cap.

—Qui era i d’on venia, ja ho sabem.

La mare, que havia plegat les mans sobre el ventre, va intervenir:

—En Benet no vol dir això. Vol dir què feia, a què es dedicava, què sabien a casa seva d’aquest viatge, si tenia coneguts per aquesta banda…

—Ja veig. I vosaltres, mentrestant, què fareu?

En Benet no vacil·là:

—Segarem com fins ara. Hi ha molta feina.

Tots van somriure, fins i tot la Sabina. En Cugat va passar-se l’ampla mà per la cara.

—Hauré d’agafar la bicicleta fins a l’estació…

—No; vés-hi a peu.

—És lluny.

El germà gran repetí:

—Vés-hi a peu.

—Per què?

—La bicicleta, l’hauries de deixar en un lloc o altre, no te la pots pas endur a ciutat. Més val que ningú no sàpiga que te’n vas.

La vella recordà:

—El tren no passa fins a dos quarts de vuit i sempre ve tard. Si te’n vas ara, encara et sobrarà temps.

—Em caldran diners…

La mare s’encaminà a la cuina amb el seu pas lent però encara àgil malgrat els seus seixanta i tants anys. De la lleixa de la llar de foc, ara apagada, va agafar una porcellana blava i blanca, llardosa i una mica escrostonada, l’obrí. De dins en va treure un petit plec de bitllets molt plegats i, sense comptar-los, va tornar al menjador, on s’havien quedat els altres.

—Té. Torna de seguida que puguis. I ara muda’t, no et torbis. No convé que perdis el tren.

El xicot, amb els bitllets a la mà, va desaparèixer cap a la seva habitació. En Benet recollí la cartera del motorista i va allargar-la a en Melcior.

—Torna-la a la moto. Com si no haguessis tocat res.

La mare, però, s’interposà:

—No. Ja la hi posarà en Cugat. Ell sap com estava, perquè és ell qui l’ha trobada.

—Teniu raó.

La porta d’un dormitori es va obrir i la Madrona sortí tota empolainada, amb el vestit que es posava quan anaven a mercat a la vila o algun diumenge que, de tard en tard, s’arribava al poble a ballar. Tots se la van quedar mirant amb els ulls molt oberts, com si ja no es recordessin d’ella.

En Benet féu un pas.

—On vas, tu, així?

La noia s’aturà, sorpresa al seu torn, i arrapà ben fort la menuda cartera de mà on duia el mocador.

—A avisar el metge.

—Quin metge?

—El de la vila, el senyor Antoni.

El xicot alçà el braç en direcció a la porta de la cambra que la noia havia deixat oberta.

—Doncs ja et pots tornar a desguarnir. No el necessitem.

—Però…

—Fes el que et dic, cony!

Va girar-se cap al seu germà i, en un altre to de veu, digué:

—I tu vés a colgar el gos abans no comenci a fer pudor…