La família (4)
A partir de mig matí, en Benet havia començat a neguitejar-se. Una vegada que es van trobar de costat, segant segant, no va poder estar-se de dir al seu germà:
—No sé com triga tant. Ja tenia temps d’haver tornat.
L’altre va entendre que li parlava d’en Cugat i deixà escapar una rialla grassa.
—Ho deu haver volgut aprofitar, home. Diu que les mosses de ciutat remenen molt bé!
En Benet, però, no estava per bromes i se’l mirà de través, empipat.
—No siguis bèstia. Tu potser sí que ho hauries fet, però en Cugat és d’una altra pasta.
El xicot no es va molestar. Al capdavall, el seu germà es limitava a constatar una realitat.
Més tard, ja prop de l’hora de dinar, en Benet manifestà de nou la seva inquietud, aquest cop a la mare, la qual l’havia sorprès mirant amb insistència cap al tossal on, per a ells, començava la carretera.
—No ho entenc. En dos dies es pot fer molta feina si es vol…
La vella, més tranquil·la que ell, replicà:
—Potser no ha estat tan planer com ens pensàvem.
—Així i tot… Ens caldria saber com més aviat millor què podem fer. Perquè imagineu-vos que la seva família estava al corrent d’aquest viatge i que havia de venir per aquí, potser al poble, o en una altra masia…
—Vols dir que el trobarien?
En Benet l’esguardà intensament, cellajunt.
—És clar que el trobarien! No pensàveu en això, quan vam enviar en Cugat a Barcelona?
—Sí, però de ciutat aquí hi ha molt de camí. A més, poden passar molts dies abans no comencin a enquimerar-se.
Ell s’impacientà.
—No és això, mare. Sembla que no ho enteneu. Que potser se us ha posat el sol al cap, avui? No compreneu que si a casa seva sabien que venia cap aquí ens caldrà avisar el metge? I com més de pressa millor, si no ens la volem carregar.
L’estat del ferit començava a ésser alarmant de debò. La temperatura, l’abandó, la soledat, l’havien dut a les portes de l’agonia. De fet, agonitzava ja. Des del vespre anterior que no el deixava una mena de ranera força amoïnadora.
—Al metge no el podrem enganyar. No s’ho creurà que l’accident acaba de tenir lloc.
La dona, amb una inconsciència volguda, digué:
—Direm que no ens pensàvem que fos tan greu, que teníem feina i no la podíem deixar.
Ell escopí a terra, disgustat.
—Direm, direm, direm!… Però ja us asseguro jo que no ens creurà. I, després, hi ha la Madrona…
En anomenar-la, van alçar tots dos els ulls cap a les finestres de la casa. La noia era repenjada a l’ampit del dormitori del matrimoni, on s’havia passat bona part del matí, contemplant-los, acusant-los amb la seva presència, ara no gens desesperada, més aviat amb una lluor burleta a la mirada, com si insistís: no us quedarà més remei que matar-me…
En Benet tornà a escopir i reprengué la feina amb ràbia, ara i adés llambregant cap al capdamunt del tossal, impacient de veure-hi sorgir una silueta, un caminant. En tot el matí, però, només passà un home a cavall del seu ruc, un vell que cantussejava a mitja veu per tal d’enganyar el camí i la calor.
A migdia, en deixar els camps per anar-se’n a dinar, en Benet va avançar-se fins a la cambreta del ferit que encara no havia vist en tot el dia. Al llindar, el va acollir una bravada intensa que semblava haver augmentat desproporcionadament des de la nit passada. A l’aire viciat per una respiració malalta s’hi afegia la fortor dels excrements, perquè l’home s’havia embrutat a sobre. Una onada de nàusea pujà fins a la boca de l’hereu, el qual, a desgrat d’això, va entrar fins al costat del jaç, on va inclinar-se. Persistia aquella ranera, una mena de queixa prolongada, sense solució de continuïtat, semblant a un xiulet entretallat per un gemec profund.
El seu aspecte també era impressionant. La barba li havia crescut força, més que no devia ser natural, i la negror dels pèls feia més colpidora la pal·lidesa de la cara de cera. Les ferides s’havien enverinat per culpa de les mosques, la llarga plaga del costat mostrava un tou de carn blanquinosa i blana rodejada per un viu de pell morada i tibant. Sota el cos i pels costats, la palla ja s’havia ennegrit, era tota humida i desprenia una gran fortor d’orins, de matèries fecals en descomposició. L’home devia haver-se mogut en el seu sofriment, car tota una banda de cos, de la cintura als genolls, i una part del braç, eren enllarduscats de merda.
En Benet tornà a sortir de la cambra i cridà:
—Mare! Sabina!
Totes dues van acudir a la cuina, vagament alarmades per la urgència del seu to.
—Què passa?
—S’ha mort?
—No. Però aquesta pudor no es pot resistir. Caldria netejar-lo. Despulleu-lo i renteu-lo. En Melcior i jo anirem a buscar palla nova.
La mare va botir una mica els llavis.
—Ara mateix?
—Ara mateix.
La Sabina, que s’havia atansat al recambró, va retrocedir tota blanca.
—Jo no el toco! Em fa por. Em fa fàstic.
La vella, per la seva banda, tampoc no semblava gens de ben disposada.
—No veig la necessitat…
Però en Benet llençà un renec que va fer-la callar i, sorrut, afegí:
—Ja m’heu sentit!
La Sabina, tota regirada, mormolà:
—Jo no podré. Més m’estimo que em peguis.
Aquesta ingenuïtat va desarmar momentàniament el seu marit, el qual es quedà sense saber què fer. La mare va trobar la solució i, en veu baixa, insinuà:
—Ho podria fer la Madrona…
Els xicots es van mirar, indecisos. En Melcior fins va dir:
—No voldrà, després de tot el que ha passat.
—Sí. Si li fem creure que hem canviat d’intenció…
En Benet va riure d’una orella a l’altra.
—Ara sí que m’agradeu, mare!
La vella es va esponjar. Tot d’una, la família sencera es mostrà alegre, com a la vetlla d’una festa, o com després d’una bona collita. En Benet tancà la porta del ferit i explicà en un to gairebé amable:
—Us diré què farem… La deixarem sortir i dinarem tots plegats. Ens ho farem venir bé per donar-li a entendre que tenia raó, que ens havíem equivocat… Què us sembla?
Impressionats per aquell maquiavelisme, tots van riure en el mateix to contingut que, per tal d’evitar que la noia els sentís, havien adoptat durant els darrers minuts.
En Benet es va treure la clau de la faixa, la mostrà com un trofeu i s’atansà a la porta del dormitori que solia compartir amb la Sabina. Obrí.
La Madrona es va redreçar en el llit on s’havia estirat en veure que els altres deixaven el camp. El xicot digué:
—Ja pots sortir.
Ella el mirava tota sorpresa, però a la fi va saltar a terra i sortí cap al menjador.
—Ja no teniu por que m’escapi?
En Benet, que simulava indiferència, es va asseure a taula.
—No. Ara ja no hi ha motiu.
La noia va mirar-lo amb més atenció. Els altres, llevat de la mare, que desaparegué cap a la cuina, acalaren els ulls. Ella ho va interpretar malament.
—S’ha mort, potser?
En Benet brandà el cap amb lentitud.
—No. Ni el deixarem morir, si depèn de nosaltres.
—Puc anar a avisar el metge, doncs?
Els altres no havien esperat aquella resposta. Ni en Benet, que va haver de reflexionar uns moments. A l’últim, va dir:
—Ja està avisat.
La Madrona, instantàniament, es mostrà desconfiada.
—Des de quan? No he vist que hi anés cap de vosaltres.
—No. No ha calgut. En Brancat del mas Vell té el fill malalt i anava a buscar-lo. Ha passat per aquí quan en Melcior inflava la roda de la bicicleta. Potser ja l’has vist, el vell…
—No he vist ningú.
—Doncs l’havies de veure, si eres a la finestra.
La noia va callar, sense deixar de mirar-lo, encara no ben convençuda. La mare va tornar de la cuina, carregada amb la minestra, i en Melcior i la Sabina, fins aleshores drets, s’entaularen. La Madrona mormolà:
—No sé si creure-us…
En Benet, displicent, va arronsar-se d’espatlles.
—Tu mateixa.
La noia va fer una passa endavant i s’assegué al costat de la Sabina mentre afegia:
—No entenc aquest canvi tan sobtat.
—Les coses poden pensar-se dues vegades, oi?
—Sí, però és estrany.
—Ja te’n convenceràs.
En Benet se serví i, com qui no hi dóna importància, va deixar anar.
—Mentrestant, si li vols fer res, ja ho saps…
La Madrona passejà la mirada per la taula. Tots s’ocupaven del menjar, indiferents en aparença, desinteressats de la seva incredulitat.
—Potser sí que Déu us ha tocat el cor…
Malgrat el seu desig de posar-los a prova, va esperar fins que acabaren de dinar. Aleshores, mentre els altres encara continuaven a taula, va aixecar-se, s’encaminà a la cambreta del ferit sense pressa i, en arribar a la porta, va aturar-se; esperava un crit, una ordre. Però ningú no va dir res.
Va empènyer i obrí. La bravada ardent va fer-la retrocedir, però tot seguit va sobreposar-se al seu fàstic i avançà. Havia calculat malament les seves forces, car en arribar prop del ferit el menjar va pujar-li a la gorja i es va veure obligada a córrer cap a l’eixida, on des del menjador van sentir que vomitava. Tots es van mirar amb una expressió còmplice.
En Benet digué:
—Ho farà, no us amoïneu.
Va aixecar-se per tal d’anar-se’n a fer la migdiada i la Sabina el va seguir furtivament. La Madrona tornà de l’eixida i explicà.
—Es veu que m’ha reprès. Potser perquè des d’ahir a migdia que no havia menjat… Melcior, oi que em duràs palla neta? Cal canviar-li el jaç…
En Melcior mirà al seu entorn, per fer seguir la Sabina. Però la mare, que l’havia vist sortir amb el seu marit, va fer:
—Ja t’ajudaré jo.
I, sense acabar de desparar taula, van abandonar la sala.
La Madrona penetrà novament a la cambreta, redreçà el ferit com va poder i, amb una mà, començà a treure-li la camisa. Després, desanimada, el deixà caure: com els altres, havia comprès que no tenia salvació. La ranera ara s’havia fet més forta, potser perquè l’havia remogut, potser perquè ja arribava al final del seu procés. Així i tot, es va dir la noia, encara és viu. Coratjosament, es posà altre cop a la tasca repulsiva.
A la tarda, l’espera recomençà. Una tarda ara turmentada per la desconfiança de la Madrona, estranyada en veure que el temps passava i el metge no acudia.
No va sortir a treballar al camp i, com d’un comú acord, els altres no l’obligaren. Va passar-se les hores a la sala, però quan els seus germans es posaren a berenar se’ls reuní. En Benet, simulant un interès que no sentia, preguntà:
—Què fa, aquest?
Ella arronsà les espatlles.
—Igual. Raneja, raneja… Però, i el metge? Esteu segurs que en Brancat l’ha avisat?
—Naturalment. Per què no ho havia de fer?
—Tarda tant…
—Ja saps com són. Devia haver de fer altres visites. O potser l’ha espantat la calor. No es deixarà caure fins a tombants de nit, ja ho veuràs…
En acabar de berenar, els dos homes, la mare i la Sabina reprengueren la feina mentre ella se’n tornava a la sala. En Benet, però, no feia més que llambregar cap a la carretera, més irritadament que al matí, més enquimerat cada hora que passava.
Ara no va fer part dels seus temors als altres, però tots sentien la seva mateixa inquietud, potser no tan intensa, com diluïda, ja que al capdavall era una inquietud delegada que tenia la seva rel en la intranquil·litat de l’hereu.
El sol anava davallant lentament. Al cap d’un parell d’hores ja seria fosc, començaria una nit d’espera… La tardança d’en Cugat, que ja duia tres dies sencers fora de casa, era de mal auguri. Potser s’havia mostrat indiscret i havia cridat l’atenció… En el seu interior, en Benet es maleïa, es retreia amargament no haver-hi anat ell mateix, a Barcelona. Però, com podia deixar la casa? Si ell hagués marxat, qui s’hauria encarregat de fer la llei a la Madrona?
La noia s’atansava pel camí, va travessar la carretera i davallà cap al rostoll on continuaven treballant. Abans de sentir-la, en Benet ja va mossegar-se els llavis per ofegar el renec que li pujava a la boca davant la pregunta que ella no podia deixar de fer. Però la Madrona no va preguntar res; digué:
—S’està morint. El metge arribarà tard.
Ningú no va contestar i, després d’una pausa, la noia afegí en un to gairebé impersonal:
—És trist no poder-hi fer res…
I aleshores tornà a retrocedir cap a la carretera, cap al camí, en direcció a la casa, com si tota la seva missió hagués consistit a dur-los aquest missatge de desesperança. Cap d’ells no acabava de comprendre-la. Potser ella mateixa no es comprenia del tot.
La llum minvava més i més. Abans d’una hora haurien de deixar la feina. La marinada s’havia aixecat, poderosa i ardent, i escombrava la pols de la carretera i dels camins, s’enduia tot de brins de palla que s’estrellaven contra les ribes, on quedaven presoners de les mates punxoses i resseques.
En Benet deixà obertament la feina, perquè ara s’havien endinsat per la finca i des d’allí sols era visible un fragment molt reduït de carretera. Li calia veure-la fins el tossal. Va retrocedir, doncs, fins al marge, però no pujà a la cinta polsosa, sinó que restà al tros de baix.
Un ciclista vingué de la fondalada i passà pel seu davant, costa amunt. El va seguir en la seva marxa lenta i zigzaguejant fins que en arribar dalt de tot va desaparèixer, engolit pel pendent. I la carretera tornà a quedar-se solitària com abans.
La mare es redreçà al seu torn, deixà la feina i va anar-se’n cap a la casa a preparar el sopar. Avui no podia fiar-se de la Madrona. En passar pel costat del seu fill, va aturar-se.
—El tren només fa una hora que ha arribat…
Ell es girà:
—I què voleu dir, amb això?
—Que si en Cugat ve, encara no té temps d’haver arribat aquí.
El xicot va serrar les dents.
—Maleït Cugat! A fe de Déu que m’haurà de donar comptes de cada hora!
La dona va comprendre que no estava d’humor i el va deixar. Al mas, la Madrona era asseguda davant la taula del menjador, girada cap a la cambreta del ferit. Malgrat la neteja a què s’havia lliurat unes hores enrera, malgrat el canvi de palla, no havia pogut foragitar del tot la fortor, que continuava vessant-se dèbilment a la sala.
Ara, l’agonitzant, nu, descansava entre dos llençols que la noia havia demanat i que la mare no s’atreví a negar-li.
En penetrar la dona a l’estança, la noia alçà els ulls i, acusadorament, digué:
—No l’heu avisat, el metge…
—Si t’hem dit que sí…
—No m’ho crec.
—És que no deu haver volgut venir. Ja ho vaig dir, jo.
Ella repetí:
—No m’ho crec. Però ara ja no hi fa res.
La mare ho sabia de sobres, i per això no replicà. La noia va redreçar-se i es desplaçà cap a la finestra. La vella la seguí amb la mirada, amb ganes d’entendre-la. La sentia tan estranya… Tot d’una, preguntà:
—Madrona… Per què t’interessa tant, aquest home?
Ella va tombar-se i restà perfilada contra la llum minvant de fora. La mare l’espiava des de l’ombra que submergia el menjador.
—Per què m’interessa?
—Sí.
—És tan jove… tan jove perquè es mori…
Semblà que la paraula la feia sortir d’una mena d’abstracció, des dels llimbs de la qual havia parlat, ja que de seguida afegí:
—I li heu fet tant de mal! Algú o altre s’havia de portar bé amb ell, algú o altre l’havia de… de veure…
Els mots li faltaven, poc acostumada com estava a expressar els seus sentiments, però va fer un esforç i balbucejà:
—… veure tal com… com és.
La vella, que no ho capia, restà muda, esperant la continuació. Sinó que no hi va haver continuació en el sentit que ella pensava. La noia va tornar a girar-se cap a la finestra i, aquest cop durament, va fer:
—No pregunteu més!
Mirà cap als camps, més enllà dels quals es podia veure en Benet que, a la fi, s’havia enfilat a la carretera. Estava dret, fumant, i tenia els ulls fits en el tossal.
La Madrona es tombà encara i, com qui anuncia un fet senzill i ja conegut, va dir:
—Demà me n’aniré.
La mare no semblà gens admirada, però en un to de veu de persona que rendeix tribut a la fatalitat i exigeix que els altres observin la mateixa actitud, inquirí:
—Per què?
—Reconstruireu la hisenda, pagareu els deutes, us traureu les hipoteques de sobre, i tot això a canvi de la seva vida… Potser no sóc de la vostra raça, jo, però a mi em sembla que ni les terres ni res no val la vida d’un home…
La vella plegà els llavis.
—No li hem fet res.
Totes dues romanien molt immòbils, ara, i les paraules travessaven de l’una a l’altra amb lentitud, clarament distintes sobre la remor dèbil que procedia del recambró on l’home expirava. La noia sacsejà el cap.
—No, no li heu fet res. Això és el pitjor de tot, que no li heu fet res. Heu esperat que es morís, com els corbs…
Abandonà la finestra i, sense adreçar cap altra mirada a l’exterior, va passar per davant de la seva mare i s’encaminà a la cuina. La dona la hi va seguir.
La Madrona encengué el llum d’oli i sortí de nou. Aquesta vegada es posà al recambró de la farina. Va penjar el llum en un clau de la paret i s’inclinà sobre l’home. La queixa era cada cop més feble, més apagada…
En Benet, fora, llençà la punta de la cigarreta en la pols de la carretera, va trepitjar-la amb el peu nerviós i, després d’una altra ullada al tossal, tornà a baixar als camps. Però ara ja no per treballar. Va quedar-se mirant la feina dels altres i tot seguit anà a recollir la seva dalla. Hi havia molt poca claror. Digué:
—Demà enllestirem.
Retrocedí de nou mentre la seva dona i en Melcior es miraven.
—Em sembla que per avui ja n’hi ha prou…
Quan es van girar per seguir-lo el van sorprendre dret al bell mig de la carretera, amb la dalla a l’espatlla. No els va dir res, però de seguida, en enfilar el marge, també ells van veure allò que contemplava amb tanta atenció: una figura solitària que, a peu, avançava des del tossal. A aquella distància i amb aquella poca claror, era impossible d’identificar-la amb certesa.
Es van quedar tots tres de costat i en Melcior preguntà:
—Et sembla que deu ser en Cugat?
En Benet s’arronsà d’espatlles.
—Com collons vols que ho sàpiga!
Va fer unes passes cap a l’entrada del camí, on tornà a aturar-se. Els altres se li van reunir de nou. Tots tres esperaren. La figura solitària avançava lentament per un costat de carretera. Ara i adés es confonia amb els arbres que la vorejaven, però després se’n tornava a destriar netament, difusa en el crepuscle escombrat per la marinada cada cop més forta.
La Sabina féu:
—Em penso que sí que l’és…
Els altres, encara no n’estaven segurs. Inútilment, feien esforços per copsar algun detall que els permetés d’identificar-lo, però els detalls es perdien en la tossa del cos fosc, anònim, que es movia com si no tingués cap pressa d’arribar a la cruïlla.
En Melcior acabà asseient-se a terra, prop del marge, tocant l’indret mateix on havia mort el gos. Els altres dos, la Sabina i en Benet, continuaven dempeus. La noia s’havia deslligat el mocador que duia al cap i el vent la despentinava. El xicot encara duia el seu barret de segador, d’ales amples. Tot d’una, va dir:
—Sí, és ell.
No hauria sabut explicar com havia pogut identificar-lo, però ara n’estava segur. Era en Cugat, el maleït Cugat que continuava avançant xino-xano, inconscient de l’angoixa que els havia fet passar. En Benet renegà copiosament, però els altres dos van comprendre que s’havia tret un gran pes de damunt.
Al cap d’un minut, el van reconèixer tots. En Melcior s’aixecà de nou mentre en Benet, com si tota la impaciència del jorn refluís sobre seu en aquell moment precís, quan ja el tenia a dos o tres-cents metres de distància, va fer unes passes ràpides cap al seu germà. Va cridar-li:
—També t’has fet esperar, cony!
L’altre, però, somreia, i continuà somrient després d’aquestes paraules de benvinguda. Brandà el diari que duia a la mà, però tots ho interpretaren com un senyal de salutació.
—El tren ha arribat amb retard.
En Benet va queixar-se:
—D’això parlava! Però conta, conta!
—Deixa’m respirar, home! He fet sis quilòmetres a peu!
Va allargar-li el diari i en Benet va agafar-lo maquinalment. Tot seguit, s’enfadà i el va rebotre a terra:
—Què collons n’he de fer, d’això!
En Cugat, sense perdre el seu bon humor, va ajupir-se a recollir-lo.
—No et posis nerviós, ara!
—Quantes punyetes! Has pogut saber alguna cosa o no?
El xicot va redreçar-se i, ben simplement, contestà:
—Tot.
Avançaren fins als altres. El mot pronunciat poc alt, amb discreció, semblava perdurar en el vent. En Melcior repetí:
—Tot?
—Tot.
Va aturar-se, inhalà una quantitat d’aire exagerada i la va deixar escapar amb un sospir llarg. Aleshores passejà la mirada de l’un a l’altre i, solemne, digué:
—Les terres estan salvades!
La Sabina va riure com si li fessin pessigolles. En Cugat tornà a mostrar el diari.
—Ningú no sap res. Vivia a dispesa, sol. Té família cap a la part de Berga i de segur que l’estan buscant per allí…
—I per saber tot això has estat tres dies?
El xicot va defensar-se.
—Que et creus que era fàcil? No es podien fer preguntes.
Havien començat a caminar cap a la casa pel camí polsós, desdibuixat pels remolins que alçava la marinada i per l’ombra que s’abatia sobre la terra, car la nit ja gairebé havia tancat. En Benet remugà encara:
—Tanmateix, tres dies…
—I encara gràcies, tu! M’hi jugo el nas que vosaltres hauríeu posat els peus a la galleda. Si hauríeu d’estar contents i agraïts!
La Sabina insinuà:
—I què hi venia a fer, aquí?
Per excepció, el seu marit no la féu callar. Ben a l’inrevés, va apropiar-se de la pregunta:
—Això! Què hi venia a fer?
—Res. No hi podia venir a fer res perquè no hi té ningú. Que se sàpiga, s’entén.
—Doncs, per què va tombar pel camí?
—Potser es pensava que podria passar a la carretera general, o potser ens volia demanar de beure… D’altres cops n’hi ha que ho han fet, oi?
Cap dels altres no va dir ni sí ni no. En Benet tornà a mirar-lo.
—Bé, què ha passat? Has dit que el buscaran cap a Berga… Per què l’han de buscar?
—Aquí, al diari, ho trobareu tot. Per això l’he comprat, perquè en parla.
Va desplegar-lo, però ja era impossible de llegir les serrades columnes que els posà sota els ulls mentre d’instint, amb el dit, els indicava una notícia en un racó de pàgina. Quan se n’adonà, va plegar-lo de nou i va preguntar-los:
—Que encara és viu, potser?
—Fa una estona que bé ho era. Ara, no sé…
El xicot es posà a riure i gambà més de pressa.
—També hem estat de xeripa!
En Benet cridà:
—Deixa’t de carallades i conta’ns això que diu el diari.
—Ja el llegireu vosaltres mateixos.
Arribaven a la casa, fosca. En Benet va girar-se a la seva dona i manà:
—Vés a buscar un llum.
La impaciència el cremava. La Sabina inicià una correguda feixuga mentre ells avançaven el pas. Al cap d’uns moments, quan posaven els peus a l’entrada, la noia ja sortia de la porta del pis amb un llum de carbur a la mà. En Benet cridà encara:
—Afanya’t!
Ella saltà les escales i va aturar-se al costat del petit grup. En Cugat va desplegar per segon cop el diari, va tornar a plegar-lo, ara fent que la notícia que els interessava quedés a la banda de fora, la mostrà de nou amb el dit i en Benet va prendre-li el paper.
Els altres van reunir-se al seu darrera i la Sabina, també encuriosida, avançà el cap sense adonar-se que s’interposava en el camí de la llum. El seu marit, amenaçador, mormolà:
—Per què no t’estàs quieta d’una vegada?
Gairebé confegint els mots, van anar llegint simultàniament mentre en Cugat els contemplava satisfet com si aquelles ratlles fossin obra seva:
«La CIM (Companyia d’Investigacions Mineres) ha denunciat la desaparició de cent vint-i-set mil pessetes, dipositades a la caixa de la societat, i del gerent de la companyia, el qual sembla que ha abandonat precipitadament el seu domicili. La policia ha iniciat investigacions encaminades a localitzar el parador de l’esmentat gerent».
Van alçar els ulls i, una mica desconcertats, van mirar-se en Cugat. El xicot digué:
—I el gerent era ell!
En Benet va riure, i els altres l’imitaren. De la penombra recollida entorn de la porta del pis, dalt, va sortir la Madrona, la qual va quedar-se allí plantada, observant-los, sense que ells la remarquessin.
En Benet, encara rient, donà un cop satisfet al diari. Amb la veu enrogallada, digué:
—I no el trobaran mai!
Tots rigueren de nou, còmplices i alegres. La Madrona, des de dalt, va fer:
—Si us plau… calleu…
Aleshores la van esguardar. La noia, després de fitar-los amb una mirada carregada de menyspreu, adolorida, va desaparèixer sense donar explicacions, però tampoc no calien. Es van llambregar de reüll i tomaren a riure, però ara silenciosament, en homenatge al difunt…
Juny de 1955