La raça (3)

Els limita el desert més enllà d’unes muralles invisibles, dreçades no tan sols contra el possible invasor, contra el propietari enemic que conrea els camps veïns, sinó contra la pròpia empenta, el propi braó, contra l’impuls de conquesta, de vegades d’anihilament, que posseí la raça en els seus millors moments, quan dominava la masia, fidel a les pedres rosegades dels murs i a la calcinació dels camps, un hereu més intel·ligent o més brètol, essència de la nissaga, però massa ensoberguit, massa orgullós i menyspreador per a córrer l’aventura de la ciutat, i millor per això, infinitament millor que els fugitius i els escàpols, millor que el millor de la terra, però voluntàriament inculte, més acarnissat que els altres en el seu dir i en el seu fer, en el treball diari i ingrat, desitjós, ben sincerament, de crear quelcom de nou, potser un oasi enmig del desert, ple de projectes i de quimeres, somniant els camps estesos a pèrdua de vista, messes altes com un home, arbres verds com les algues, dones abundants com en els serralls; somniant i projectant, sempre dret al llindar de les terres, fitant el camp que hi limita, mesurant-ne l’extensió, el valor, dividint-lo, eixamplant-lo, destruint-lo ja com una propietat personal, i retornant de nit a la casa, als plors de la quitxalla i als gemecs de la dona, a l’absorbent voluntat de la mare, però absent de tot, només atent a la palpable, a la segura grandesa de demà. I al mateix temps massa fi per a no saber la quimera de les seves cobejances, prou conscient per a dreçar el mur que l’aïllaria dels veïns, la cleda invisible, però real, des d’on encara podria treure el nas però que resistiria l’empenta del seu cos. I la paret ha restat, ja mai més ningú no l’enderrocarà mentre perduri la raça. Sempre un advertiment, una fita i un límit, esdevindrà no pas l’indret que hom no pot sobrepassar, sinó la ratlla on s’aturen els altres, la muralla des d’on, somrient i educats, potser una mica porucs, demanen permís per entrar. Mur imaginari dels grans, mur imaginari dels petits, en tots hi ha quelcom de petit i quelcom de gran, en tots cova una mica de la mateixa febre, en tots perdura l’afany, agonitzant potser, però encara no mort, concentrat a guardar, que és també una manera d’adquirir, de no renunciar a un reialme més extens, inacabable, que els faria amos i senyors d’una contrada, d’un poble, d’una nació. Tancats en el clos, cadascú interpreta la paret a la seva manera i potser demà un altre hereu l’envestirà, car hi ha un desig d’enderrocar-la, com hi hagué un impuls de bastir-la, no pas per participar, ans per posseir, per conquerir el món i absorbir-lo. Hi ha un petit cèsar en cada membre de la raça, un dèspota disposat al sacrifici i a la immolació, un tirà sedenc de sang aliena, de súbdits, d’honors rendits davant la casa, on els obrers es reunirien a cobrar el salari de la misèria, a rebre les ordres sense contesta. Un somni gran inunda la casa i la manté dempeus generació darrera generació, però és la llei que els ha d’obeir, no ells qui s’han de subjectar, i passa el temps, i d’altres homes, ignorants de la fondalada, altres homes molt distants, alguns en l’espai i més en el temps, han creat utensilis nous, màquines, tot un cos complicat de mecanismes amb els quals vèncer el temps i la distància, ginys que la raça refusa, raça esclava de la falç mentre tota la rodalia usava la dalla, raça deturada en la dalla, per obstinació i per pobresa, mentre la màquina ja sega els camps veïnals. Un amor supersticiós per la terra vol estalviar-li la vexació dels cossos metàl·lics, pesats, forasters, com la carretera, a l’ànima del paisatge; creuen en la suor, en el múscul, en l’esforç, però la terra està cansada com la raça, la terra treballa també des de l’origen del món, la terra dóna blat any rera any, la terra cedeix la seva substància i ara, sols aparentment ingrata, desossada, espoliada per les generacions tossudes, aplana l’esquena i sofreix el càstig, sense queixar-se, o amb queixa tímida de les espigues miserables, dels arbres ben just fruitats. Però ací en aquest fragment de món que els mapes gairebé ignoren, ací comença i s’acaba tot per a la raça, ací l’amor primicer s’ha convertit en ira, i la ira ha obert una esquerda en el mur, l’ha engrandit, i algú, un dia, no s’ha aturat a demanar permís i ha entrat a la terra gelosament guardada, perquè el cos té d’altres exigències, i no hi ha terra si no hi ha cos, no hi ha terra si el cos decau i es nega a l’esforç; ha entrat doncs el visitant i ha allargat les seves urpes, obertament menyspreador, secretament cobejós com la mateixa nissaga. I darrera d’ell, sortit amb els béns preciosos, la paret s’ha clos de nou, hostil a la invasió, però fins quan, fins quan? Algú no va preveure que era temps d’uns altres sacrificis, o temps de fugir cap a d’altres contrades; algú que tallà boscos per escalfar-se no va preveure que la terra palpita amb una vida semblant a la nostra, que en furtar-li els núvols que convoquen els arbres li furtava la pluja i que en prendre-li la pluja la condemnava a morir. Algú no va preveure res perquè tenia fred i es volia escalfar vora el foc en lloc de sortir a l’era a rebre la bufada envigoridora del vent, algú que tenia fam de diners i de bona taula i no es va voler acontentar amb les sopes d’all i el porc. Algú condemnà la raça, algú o molts, besavis plantats sota els arbres on purguen llurs pecats, besavis dalt del cementiri de la carena, desunits de la terra ja per sempre, en un purgatori de ciment i de maons. Però ningú no ho ha comprès i cada any cauen arbres i l’aigua passa de llarg; ningú no ha comprès i cada any femen la terra amb els excrements de l’euga, del cavall, de la mula, femta càlida i fumejant, femta per als camps a petites dosis, com un purgant. Ningú no ha comprès que una terra nova, una terra vella, una terra tan vella que ja torna a ser nova, demana un altre tracte, unes mans més destres, la rialla de races més joves en lloc del rictus amarg de les races devorades per la vellúria. Ningú no ha comprès res. La raça maleïda, però esplèndida, sembra i sega, sega i bat com en temps dels besavis: ells assenyalaren la norma i cal respectar-la; en sabien més que nosaltres. Però vivien en un temps de grandesa, en un temps d’esplendor, quan la terra no era agra, o no era tan agra, perquè aquesta terra ha conservat de sempre, dels dies verges i sense conreu, dels dies solitaris sense la presència de l’home, d’altres edats geològiques, trastornades i saboroses, d’èpoques perdudes darrera zeros que segueixen la unitat, ha guardat d’aquells temps un pòsit rebel, un residu d’independència, si més no una resistència ara endurida contra l’habitant, contra el pagès que malda, contra l’espoliador que fa créixer blat i ordi, sègol i civada, contra el camperol que ha plantat olivers i ametllers on creixien les plantes desordenades, els esbarzers, les donardes, les farigoles i els espígols, les plantes bosquetanes que morien i fruitaven sota l’ombra dels gegants. Però abans encara fou terra sola, perduda en la seva immensitat, en el seu ferotge fer i transformar-se de graó en graó, en el seu discórrer sota cels sense més accident que les muntanyes contínuament canviants, les carenes i els tossals aplanats per la rotació i la gravetat, les ribes i els marges entre camps indistints i sense propietaris, les rieres gairebé sempre seques que serpentejaven llur inèrcia entre la terra plana. I abans, molt abans encara, fou un magma en ebullició, massa gelatinosa estremida de cap a peus, viatgera a l’entorn del planeta, traslladant-se en imperceptibles onades o en grans convulsions que l’alteraven. Aquesta terra subjugada fou una mica de tot, equador als cinquanta graus sobre zero, pol que davallava fins als seixanta, fins als cent, sota la xifra rodona i negativa; fou de tot, però sempre fera, indòmita, inhòspita, fins que cansada, però fèrtil de segles d’acumulació, començà a rendir grana i aliment. Però ara han passat els temps i damunt d’ella creix la raça empobrida i allí tan fermament afincada com les mateixes ribes, com els mateixos terrossos que cerquen una configuració inicial. Homes i temps, sols i granes han malmès aquesta terra cada dia més plana, cada dia més indistinta i anònima, cada dia més eixorca. Però aquesta és la terra que la raça cobeja, no les tundres nòrdiques ni les jungles amazòniques, tot allò perdut en els confins del món, en llocs no assenyalats, vagament explorats, en llocs inaccessibles, d’insectes, de serpents, de febres, de luxuriosos arbres carnívors, de monstruoses orquídies, de feres cabelludes. La vida de l’home fou sempre ací, la vida de l’home resta ací, més que vida ara agonia, raça atropellada per la pròpia inèrcia, per la mandra del sol, per la manca d’adobs i màquines, per la cobdícia dels governants, per les guerres i misèries que periòdicament travessen la terra, vingudes de la ciutat, de la multitud que es tanca a les fàbriques i produeix per unes necessitats artificials, profundament inexistents. Tot el món dreçat contra la raça que es refugia en la casa, la casa que conserva el nom del primer habitant, un llegendari Saumell del qual els descendents han perdut nom de fonts i memòria, d’un Saumell que potser encara no tenia l’instint de donar el propi nom a la nissaga eixida del seu semen, d’un Saumell que potser no tenia nom i responia només a un motiu; tot el món dreçat contra aquells que foren conqueridors i forts, contra la raça que no ha perdut les virtuts però les ha transformades, contra la raça més dura ara que abans però també més estèril; contra aquests homes combatius i esclaus de l’hivern i de l’estiu, de la primavera i de l’autumne, lligats a un ritme avial; contra aquests homes aglomerats a l’entorn d’una casa bastida centenars de vegades, mentre cauen pobles i viles, mentre de pobles i viles només resta la runa, un tros de castell, una torre inclinada, una muntanya de pedres covades pel sol, un nom inexacte, unes notícies pacientment reconstruïdes. Sobre el temps plana la raça, filla del temps, generació gairebé espontània, però ben just si evolucionada, nascuda amb les sargantanes, les mosques i els borinots a la humitat de quan la contrada devia ser selva i pantà, de quan una vida llefiscosa s’esmunyia entre els joncs, els canyars i les lianes, però més dura que elles, més dura que tot, capaç de sobreviure a la mort de l’aigua i de l’arbre, germana dels insectes que han continuat al seu costat, els mateixos insectes també, d’estiu a estiu fidels amics de les parets clivellades, de les femtes de l’estable, d’herbes i flors, d’espígols i gira-sols sense memòria. Ací comença la història, ací comença tot, com tot comença en infinitat de parts del món; ací comença l’aventura a través dels segles, a través de la vida superior, cap a la mort voluntària, cap a la mort experimentada i sentida, cap a la mort conscient de cada dia; ací comença l’aventura de l’animal dreçat sobre les potes posteriors, saltant d’arbre en arbre i davallant a la terra, especialitzant la mà en cinc dits distints, mà capaç de carícies i de cops, mà capaç d’eines fàcils i de màquines complicades; ací continua i dura tot, cada dia una mica més trist, cada dia una mica més petit malgrat les conquestes que els fills escàpols acompliren en nom de la humanitat, malgrat el progrés i l’escriptura i l’electricitat; ací continua i dura, persistent, l’home elemental i primer, una mica canviat també, perquè el temps no tolera la immobilitat, però l’home més elemental i menys evolucionat, l’home més fort i més dur, conscient ja de la seva manera d’ésser home, havent superat ja un grau inicial, anella entre l’home i la bèstia, en els límits de la humanitat i de la civilització, els límits per sota els quals ja només hi ha natura; ací continua i dura la raça d’on sortiren, d’on surten i d’on sortiran poetes i guerrers, polítics i profetes, homes fanàtics i homes dúctils, cadascun amb un missatge, missatge de terra enemiga, de terra estimada, de terra tan apassionadament volguda que no hi fa res que la llavor hi grani malament, que no hi fa res que sigui com sigui mentre resti empenta per canviar-la. És la nostra terra, la terra de la raça, l’única terra possible mentre duri la raça, la terra on descansen fets i gestes, fidelment guardats, la terra d’on munta, difícil però segura, la força indestructible d’aquest fragment d’humanitat. Terra.