L’home (1)

La suor s’havia tancat sota els porus tot i l’escalfor insuportable que el penetrava, però hi havia encara, més rebel i molestosa, una altra humitat, una mena de líquid viu i serpentejant, esmunyedís, en aquell indret de la seva còrpora que situava entre la pell i la carn, un líquid que s’esponjava malèficament, a poc a poc, com fet d’infinites partícules de teixit, viva cadascuna d’elles, però no solament independent de les altres, ben a l’inrevés, tan estretament dependent que la creixença —o també era com un doll que omple un receptacle, quelcom capaç de contenir una substància— es comunicava a través d’elles i, des del simple volum de qualsevol, indistinta i indesxifrable, penetrava totes les restants, no pas per englobar-les dins d’un camp, d’una extensió determinada, sinó afegint-s’hi (i drop drop que dropo que em drop amèrica maria què m’has donat tot era fosc i jo quan tot era fosc una simple volta no em vas dir res i tot era fosc i un ca quin ca no pot ser o punyent univers un que tu maria maria maria maria maria ets la maria ara lluny i alguna cosa s’acosta m’acosto quan corro) i creant una novella dimensió, no merament tampoc l’agregat de tots aquells teixits o fragments de teixit que s’esponjaven, car tot formava una certa unitat, una indiscutible unitat allí interposada, càlida i asfixiant, entre carn i pell, relliscant també vers algun indret encara més interior, més secret i personal, íntim

les quatre parets regalimaven —però això ja era un altre líquid, en el qual cedien els mateixos murs gelatinosos, despresos per l’escalfament reclòs en la fosca, reclòs i alhora a l’aguait—, preparant novelles sevícies a mesura que queien sense, però, deixar de cloure l’habitació, més petita així, tot d’una tan infinitament més petita que el cos s’hi sentia estret i una sensació de claustrofòbia —unida a una usura que el cos experimentava però que, ben lluny de minvar-lo, de disminuir-lo, l’augmentava— s’insinuava (les cames quan anàvem en tramvia i jo et deia l’home ens mirava i quan em mirava vaig haver de fer-ho perquè manejava els diners i tu vas arribar maria i pensava i pensava què pensava pensava ara després tu i jo sols el teu marit no se’n podria avenir vas dir per patir misèria no i un gat negre aquella nit entre les cames les cuixes que besava el tall tot fosc i tu maria tu tenies por plovia una mica i drop drop sobre el barret allí a la porta mentre t’esperava i no no no sé), però d’una manera gairebé volguda, perquè una sensació voluptuosa i falsa es barrejava a aquell pànic, o el que fos, i mantenia el cos inert i en tensió, disposat a tot, a tot

en cada ferida hi havia un grumoll de sang que cloïa l’orifici, i una mosca, mil mosques, un eixam, totes les mosques del món es movien, dansaven amunt i avall per tal de pouar una mica de vida, però de vida ben just si n’hi havia, era reduïda a aquella escalfor que destil·lava l’obscuritat de la cambra i a les mirades, si eren mirades, que venien del llindar, d’algú, o de molts, que espiaven el capteniment del cos i s’allunyaven després sense espantar mai les mosques, sense tocar-lo, com si no gosessin, esguardant-lo encara d’una manera furtiva (i ell clavat dins però no podia saber res cada dia obria la caixa començarem una vida nova vas dir va dir algú tots dos sols el gat no vol dir res però mira ara tot preparat i res però tu per què t’hi vas casar et preguntava no fa per a nosaltres veure’ns així tu rai que si vols i és clar vaig voler mira la cara que posaran però on serem quan no serem enlloc), culpable es diria, mentre de cop tot es dilatava altra vegada, no aquell teixit esponjós, sinó la carn mateixa, allò que sigui, que és, la carn des de fora, el cos visible i incontrolable atacat per les mosques

una estranya finor d’orella, baldat com es trobava, li feia destriar passes i anades i vingudes, l’entrada i la sortida dels altres, és a dir, aquell atansar-se a la porta de la cambra sense ni gosar entrar, però això era un fons sobre el qual, en un primer terme al·lucinant, es fixaven unes altres remors, paràsits massa puixants perquè fossin clars, vinguts, tot i llur proximitat, d’unes profunditats perdudes més enllà dels murs i dels camps i del sol que hi devia caure o de la nit que potser ja havia tancat, hostes d’un interior desconegut, veus, doncs, de la consciència (no hi perdran res això em consola però nosaltres maria no és com si matéssim algú fes-ho per mi la portera ens havia vist perquè no érem prudents i quan plovia sobre el barret drop drop t’esperava i avui he vingut tard venies sempre tard tan tard nosaltres sols i aleshores no caldrà pensar en res més nosaltres maria i el teu sexe càlid i profund si no t’hagués conegut no ens havíem d’haver conegut el gat negre o ens havíem d’haver trobat però quan) agitada qui sap per quina inquietud o potser, més que això, delerosa de negar quelcom, de retrocedir a uns instants, a unes hores abans, per començar de nou i d’una altra manera i defugir així la sensació estranya, i estàtica, d’alguna cosa que se’n va però resta, pròpia i aliena, i alhora íntegrament consentida, informada per una manera concreta de sentir-se en aquest disgust d’on la pau no és del tot exclosa, ni totalment apropiada

l’aire vibrava sobre els llavis tremolosos i, pit enllà, una sensació opressiva posava barreres a la seva lliure penetració, però a despit d’això penetrava, d’una manera o altra penetrava, per bé que cada cop, en expirar o en inspirar, calgués remoure treballosament tot aquell pes, tones d’ossos, de pedra, d’acer, d’una matèria porosa i sòlida ancorada pulmons endins (però escolta quan t’enfadaves tenies la cara més bonica i amb la moto les rodes se n’anaven i el fre no servia de res però no t’enfadaves gaire prou mal humor reies molt i en el fons seriosa seriosa maria sempre seràs un pobre noi indecís perquè ets casada sóc casada i no et pensis que sigui lleugera ell era d’una altra manera abans i tu ara estima’m estima’m ben endins), allí afincada amb un instint de propietat mentre el seu cos, tot el seu cos, reclamava oxigen i amb cada fiblada —curiosament més febles a vegades, o més fortes de tant en tant— es plegava perquè sentia i expressava el mateix dolor que aquella part més directament atacada, localitzada en el centre neuràlgic del ser ja vençut

el forn cremava, a poc a poc s’abrandava, sempre en la fosca, fosca dels ulls i del cor, però la flama només li arribava d’una certa manera, lateral potser, tímidament respectuosa a estones, si bé altres cops puixant i atrevida, amb el desig evident d’embolcallar-lo, de reduir-lo en una estreta amorosa i ensems disgustada, sempre una mica distreta, car hi havia quelcom que encara cremava més (no era foc un paper vermell la regla acosta’t maria i rèiem jo un got de llet ja saps que l’aperitiu un vermut la noia duia un vestidet de cambrera no te la miris tant però als cendrers hi havia la marca si fumeu tant us matareu ho havia de fer allò nervis nervis perquè em devia tenir confiança ell guanya tant com vol ara que no és pas això que m’interessa ho pots ben creure i a la porta li deia adéu jo tenia la clau només va caldre obrir i ja està), l’aire que l’envoltava i que no podia respirar perquè aquella esponja de teixits, tan assedegada, cada cop més inflada (ja sé que quan serem vells serà diferent), el privava d’un esforç o, si no, el feia inútil tot i la seva pugna per arribar a l’alliberadora deu on hi havia la vida, únicament la vida (però ara que som joves), aquest do precís i preciós que anhelava amb tot el que li restava de consciència i que algú, tossut i maligne, li negava sense compassió

una mosca li explorava la boca quan el riu es va desfermar arran mateix de cor, un rierol minso, d’antuvi amb un llit ridículament menyspreable, però després, amb una rapidesa gairebé increïble, ample i alt de ribes, que abraçava tota l’extensió del seu cos, també crescut, i, per fora d’ell, semblava, vessat en la cambra o més enllà, pujant graó rera graó per la casa i anell rera anell arbre amunt mentre ell restava sota (no ho farem més així pateixo massa i em quedo amb les ganes), submergit, però curiosament dominant la mateixa crescuda de l’aigua, de la sang, dominant-la i negant-s’hi (sempre m’estimaràs igual i per tu ho faré) en una mena d’impossibilitat física que per altra banda havia superat, car el riu era ell i ell l’aigua, i la sang hi circulava en doble direcció, barrejada, confonent el líquid ascendent amb el líquid descendent (és bo coincidir sempre coincidir maria bonica et palpava no sempre em pots donar raons i fer passar un dia me’n cansaré ningú no se’n podrà cansar deu ser mort perquè hi feia tanta calor malgrat l’aire que corria el temps no hi té res a veure), formant un cos únic que, darrerament, ja perdia sentit i orientació

la paret es dreçava o, més bé —perquè tot havia estat com una mena d’il·lusió—, es cloïa més espessament, però sòlida, alta —sempre a intervals irregulars—, mentre un moviment del seu cos responia a aquesta marxa vertical i exterior i, convertit en un volum que s’avenia (no ens assemblem pas tant el primer dia recordaré el primer dia quan em mori només t’havia vist una vegada la caixa és oberta com tu sota meu) amb la novella disposició que tot mostrava, ja que alguna cosa que hi havia a les parets, potser esquerdes (vaig obrir-la amb la clau és clar), també tendia vers el sostre i, al mateix temps, cap a la terra, cap al terra, llarg com la paret que s’allargava no sabia amb quina finalitat, amb quin objecte, potser, de fet, amb la intenció d’adaptar-se al cos que havia pres la iniciativa (però jo vaig començar això sí hauria viscut feliç ni que fos així tu no volies sempre maria sempre em deies el que en ricard et deia i jo no volia saber res que quan i quan i quan perquè plovia i plovia i sempre plourà).

una mà el tocava, es passejava lleugerament i sense insistència per damunt seu —algú havia entrat a la fi i era prop d’ell—, però l’asfíxia no cedia, era com una qualitat rara que havia conquistat, alguna cosa de la qual s’hauria desfet de bon grat però que retenia amb una mica d’avarícia, una mena de tremolor que no acabava de trobar la manera d’expressar-se (no parlem el mateix llenguatge deia però besa’m besa’m força i fort per què m’ho feies fer dídac jo et vull un home als meus vint-i-tres anys en porto tres de casada però l’endemà en feia vint-i-quatre una criatura jo no m’he casat mai i somreia) tot i que aquesta manera, ho sabia, existia, sinó que no era capaç d’endevinar-la, o d’encertar-la, perquè això reclamava també un esforç, és clar, un esforç que cap dels seus membres (ho trobaràs ben natural planer) no estava en disposició de fer malgrat la mà, ara precisament potser per culpa de la mà que continuava passejant-se-li amunt i avall o, si no ben bé amunt i avall, amb un afany que hi tendia, proveïda de quelcom de dur però humitejat repetidament (quan t’entrava maria) i que el torturava

(si no vols res més vaig fer no ens trobarem i ella ho tenia tot combinat feia una calor d’infern i la camisa se m’inflava però si no fa ni una gota d’aire el mar era allí el marit és fora avui) uns altres dits el tocaven per dins, fins, gairebé impalpables, però uns altres dits que tot d’una, amb una crueltat inesperada, el van ferir en un indret sensible, els pulmons, o el cor, un indret molt exposat, descobert, aquell mateix indret d’on encara rajava una mica de vida, la mica de vida que aquests dits volien endur-se, sense aconseguir-ho del tot, car la vida prosseguia i una altra glopada d’aire (sempre són frescos els pins ajeu-te) extremadament carregada, i així i tot benvinguda, penetrava a través d’ell, des de la boca oberta i com abandonada al més petit filament dels pulmons (no me’n cansaria mai és veritat), on es transformava de nou en una substància verinosa que en sentit invers recorria altre cop el cos —si tenia forces per fer-ho— fins que era novament expulsada per la boca, la qual recollia un xic més d’aquell aire viciat de la cambra, gairebé amb un glu-glu audible a la persona que tenia al costat (més bonic passejar-se de nit), si és que verament hi havia algú, persona o cosa, algú, ja que d’altra banda, havent-se allunyat la mà —aquella mà que el feia sofrir, amical i tot com devia voler ser—, ara potser es tornava a trobar sol, sense més companyia que la de les mirades que des del llindar venien ara i adés a contemplar llunyanament i sense escrúpols la seva agonia

per sota l’ardència esgotadora d’una calor que palpitava gairebé com una entranya animal, estranya i enemiga, en un punt imprecís, començava, sense contradir-la, una congelació, com un fred viscós (ets tan blanca i m’engresques) i extemporani, petita volva de neu o fragment mínim de glaç convertint-se a poc a poc en una tempesta, en un iceberg, en quelcom de soterrat en aigües que servaven encara aquella palpitació de vida traduïda només en calor, però cada cop més escàs (tapem-nos bé és l’hivern però estimada te n’anaves sense dir-me res indecisió de fer les coses malgrat tot si no tens família però això què vol dir), talment una llar abandonada, encesa encara, pels habitants de la casa, retirats en d’altres habitacions, aprofita aquesta soledat per apagar-se, només que ací el caliu vivia dintre de tot, sota les cendres i els residus vegetals, era precisament el glaç, la neu, allò sense nom i tan fred que ara el feia petar de dents

les mosques continuaven rondinant i del fons negre de la cambra retornaven a l’assalt del cos, tota una host tan fosca com els murs, però plena de desficis i de cobejances, una allau que muntava, davallava, s’atansava per tots costats mentre ell assistia, passiu, potser inconscient, a llur voracitat de sang encara fresca, sang vermella i rica que encara no havia perdut la seva palpitació (com et corre el cor em corria mentre allargava les mans la cartera i tot què se’n deu haver fet una cartera senzilla per tu com empassar-se un mos de pa al cine mateix ho havíem vist quantes vegades no volies anar-hi era una cambra qualsevol dotzenes de parelles si m’ho hagués imaginat així però mai dídac mai al mas no hi ha ningú) però emancipada ja d’un ritme verament vital, lliure d’una transformació que l’enriquia i l’empobria, l’alterava, finalment, ara, exterior i disparada cap a aquella manca de realitat que tenen totes les coses que es moren

despertava un dolor en els seus membres, fins aleshores adormits, i algú clavava un clau en aquella cama tan tranquil·la, però més que un clau era una estella, un objecte irregular i no polit que li estripava la carn en tot de petites ferides laterals, afegides i formant part del mateix dolor que multiplicaven (per això no et cal tenir por és a dir potser és ell però més val anar amb precaucions la primera vegada no em vas dir res fou després sorties del llit però aquí no ens pot veure algú ara ho tinc tot combinat estic més contenta no te’n penediràs mai o maria maria maria per què s’ha d’estimar així d’una manera tan sencera abunda abunda abundant quina noia et deia i m’hi esperaràs) mentre el repartien, per simpatia, a tot l’ample del cos que imperceptiblement provava de canviar de posició, però només era un de tants esforços inútils, ja que continuava immòbil, com clavat, sense més possibilitats de moviment que la falsa agilitat d’una respiració espaiada, lenta, gairebé solemne, sorollosa ara, i, alhora, inoïble per tots aquells insectes que se li passejaven pel cos, segurs de la impunitat, conquistadors de la seva darrera i més profunda renúncia.