L’home (2)

La muntanya és alta i s’abat com un mur, un mur, un mur, com un mur cau pedra a pedra, precipitades totes per una explosió interior, però dins la mateixa explosió com creix la lava!, com crema i com glaça, com rodola espessa i sinuosa! I ara la paret s’asseca i es refà a poc a poc per caure encara, ja sense lava, amb un degotall lent i suplicant de ferro fos. «Ales, ales o ocell que vola incorruptible». L’ocell s’alça —una gran mà acovardida, mutilada per aires infranquejables o per dianes a punt de dia (com llegia un poema i el tren se n’anava) que suren damunt d’una mar vermella—, plana per d’altres cims tot d’una alterats, però de la fugida impossible retorna amb una novella derrota. «Maria treu-me la manta treu-me la manta». Una altra allau de lava, o potser és la mateixa, torna cap a les profunditats, es dilata entre vessants i el pobre cor —cor que minva amb una inseguretat íntima—, empresonat, retroba una gota de sang que afegeix al sacrifici. «Hi anàvem cada matí de festa i era avorrit». Però el mur o la muntanya conserva la seva altura i, més enllà del foc que vomita i ateny ja el cel, domina la taca fosca i blava d’on un núvol d’or parpelleja. «I això ho llegíem vora el foc quan tenia cinc anys».

(No podia ésser i la realitat el sublevava). Crestalls que posen flames a la xemeneia perduda entre la invasió metàl·lica i el silenci tumultuós. «Però algú viu dins cal salvar-lo». Com s’enlaira, com s’enlaira!, mentre algú gegantí s’apodera de l’incendi —abrandat sobtadament, sorgit gairebé d’un simple contacte de l’ull— amb les seves mans immenses, les eleva en un gest laboriós de donació o de presa, i el gest aquieta el volcà. «Era al cine i era lluny no cal que ens espantem». Però la casa s’enderroca per sota, i d’on ha sorgit, ben mirat? Sota la casa, sota la muntanya, sota el mur arrela com un trípode (la cama li feia tant de mal!) que cobreix distàncies que no són fetes per a membres humans. «Els pecejàvem per aprofitar-ho tot algú m’ho va dir». S’esqueixa, doncs, en aquest anhel de fugir, però la inundació ha submergit també els camps —no hi ha cap lloc on anar, res on agafar-se— d’on afloren troncs en derrota que cremen els dits.

S’escapa, s’escapa, però com? Quelcom, una pedra, una simple esquerda, quelcom aliè a la catàstrofe el reté mentre la lava passa. «Tot passa però no ho sabem amor». Però ara el mateix cos s’ha fet pedra ben afincada en l’entranya invisible de la terra i resisteix —roca enorme i desfigurada, amb perfil d’home— l’empenta brutal del foc líquid. «Si em despertes». Sinó que la pedra, minada pels contactes, es desgasta, s’usa, i l’illot minva. I l’aigua que ara l’envolta el cobreix —és pleamar i tot de peixos vénen a descansar en l’aigua soma— amb un mantell d’escuma, un abric molt blanc i transparent. Aigua clara d’una mar tropical que submergeix la seva fauna i la seva flora, transportant semences, braolant en un encontre precís —al bell mig de l’illa, on hi ha una fondalada— des del qual munta, irat, més enllà de les estrelles rabioses. (Tot de cop s’ha fet de nit). Però s’aquieta, perquè el monstre surt d’aquells abismes amb el seu rostre satisfet i carnisser. «Jo mateix qui ho havia de dir».

Lluita, com l’illa, amb una agilitat immòbil, mentre l’aigua —o potser torna a ser la lava, renascuda— rellisca pel dors. Els peixos s’han abeurat d’aire fins a la saturació i suren panxa enlaire —bells peixos multicolors en la uniformitat del líquid—, com morts, però no morts, vivents d’una altra manera, feta d’escorces que se’n van a la deriva o de rocs que la lava s’enduu. «No recordo un temporal com aquell». I, sota el cos, l’illa, la terra, la carn, el cor que s’asfixia —però no rebenta encara, quelcom el conserva per al sacrifici final— en un anhel insensat de vida. «Mai més mai més si en surto». (Pots anar dient!). I ara que el corrent se l’emporta, misteriosament embrutit, embrutits l’un i l’altre, la muntanya, el mur, l’illa, esdevinguts una i la mateixa presència, responen, aquietant la tempesta, al prec lancinant. «Déu meu qui m’ho havia de dir». La resposta, però, branda tot de testes en l’horitzó confús, guerrers o rocs enemics, i les mans cobreixen la cara, els ulls. I són unes altres mans, les del gegant enfilat en la muntanya, disposant encara, i al seu grat, de l’incendi —però només sortia fum, ni una sola llengua escanyolida de foc que fes més planera la il·lusió. «Són les coses que passen quan estem malalts i ens pensem morir».

Força centrípeta que ho retorna tot, incessantment, al centre únic i parcial, ara que el mar ataca la muntanya —i ella es defensa amb la seva altura, però el mar no té fi—, l’au que fugia o la mà que l’empenyia, l’au o la mà que tornen de la increïble distància, de la increïble proximitat on eren aturades. «Potser més de mitja hora perquè no hi havia corrent». Però tot ve per anar-se’n, fidel a una mesura, i la paret s’enderroca —qui sap si ja és una altra— damunt els fugitius mentre del núvol de pols que provoquen les pedres la deu sulfurosa es lliga al volcà. «Quan era més jove i escrivia poesies a les pàgines dels llibres de text». Però el volcà és ací i és això, només existeix el volcà que sepulta, i els pobles desapareixen, engolits l’un darrera l’altre —i només és un poble i només és una persona— quan inflen el riu de lava, el braç potent i creador que dilata la terra estèril. (És tot tan misteriós…).

Els genets —perquè els genets vénen d’una altra terra i de tot temps foren ací, per bé que fins ara invisibles— cavalquen per damunt de la inconsistent esponja del riu de matèria fosa, per atacar —en una cursa magnífica, els cavalls disparats des de la infinita llunyania— la muntanya, el mar, la casa, l’illa, els pobles. «I jo sóc tot això». Els animals insolents potejaven i el cor es reduïa, desitjós d’escapar a l’holocaust. Però ja drecen una pira on crema —amb tant de foc seria difícil no encendre-la— mentre algú, genets o cavalls, dansa d’alegria. «Tenia els peus molt petits sota els meus». I el cor explota, heus-lo ací pels cent costats de l’horitzó, matèria balba quan la memòria retorna als llibres antics o els ulls en ressegueixen de nous amb la intenció de confegir, de comprendre, d’assimilar: opsisà acatul a moliva suca licalili o maca vort i fer opaginarrenaririnari blen a blest quelant la vata rrrrrrri (consonantitza com cal). I el jorn s’aclareix per tal de destriar els mots amb aquests cent, amb aquests mil ulls gasius. «Sempre he tingut bona vista fins darrerament».

Ara sota els llibres, sota els mots, sota el volcà, la muntanya, la casa, l’illa, el poble, els genets i la pira —ara sota tot—. Ara sota de tot el cor que es refà però qui el treu, qui el desenterra? Els pics ressonen en algun lloc. «M’hauria de treure els llençols». Els pics ressonen en algun lloc i tot escolta com avancen —però cap a l’altre extrem— mentre la mar es deslliga de la lava. S’escometen i és el cor que palpita (no en pots dubtar) quan algú que furgava injecta calç servint-se de sistemes complicats, de tècniques complexes. Les doloroses contraccions es multipliquen i es repeteixen mentre tot s’aquieta per escoltar-les i els genets, encara entorn de la pira, disparen —contra el cor.

Soremacus assarem per sana. És la veu del tro, del volcà, els mots que els ulls no han abandonat, però i de l’agulla hipodèrmica què se n’ha fet? Minva el dolor però tot fuig com des de darrera la finestra d’un tren precipitat, veloç —i la finestra és oberta i s’enduu l’alè—. «Com ho faré ara per respirar». Cap a l’abisme passen els peixos i tot delira (un calmant, un calmant!), les flors monstruoses i llurs circells que arrapen la carn, les tiges projectades cap a la gravetat, les corol·les des d’on un insecte espia, les fulles translúcides i les aranyes aquàtiques que creixen pels dits. L’abisme sense fons on arrela l’aigua, on comença el cel, on tot és blau i vermell i negre i verd, on tot té colors nocturns i porucs «somio somio-ho».

L’aigua que ofega i trepitja, l’aigua que pesa com la matèria sòlida, l’aigua aquí estàtica mentre flors i peixos es mouen. «Mai no em deixava perdre l’aquàrium». L’aigua i les sirenes que esclafen el cos, sàdicament obstinades en una tasca plaent. Però ja no és l’aigua, sinó el cul del volcà on la lava germina, on el foc frisa en grans llacs incandescents —i una mà se l’emporta parets amunt, parets que cauen i es refan—. I ja no són les sirenes, sinó els déus ctonis, aquí allarats com grans patriarques sorruts amb les cames pesades i els peus plans (ho va descobrir quan ja era massa tard). Damunt del cos celebren una festa mentre els pulmons es rebenten i algú que els extirpa els enlaira a plena llum. «Les van encendre massa aviat i tenia la mà morta». Brolla una rialla que percudeix de volta en volta —però ací no hi ha voltes, sinó el gran llac de foc i una víctima que agonitza— i s’escapa, cràter amunt. Els genets davallen contra corrent amb tot de crits de victòria, les potes dels cavalls galopen en cercles sobre la carn blana. Cantussama per tisteslles ques colan. «Ah si em pogués morir morir».

El cor explota de nou i heus-lo ací estrella, lluminària, mentre el premen tot de mons en un brogit de contactes. Sang que inunda els planetes, però res no ha sortit del fons inclement de la terra on s’apinyen temps contraposats —mentre el cos envelleix l’infant intenta de jugar en un costat—. «A l’hivern a bales ja no sé quan era». Es fita com un testimoni, però què li dol, l’infant o el vell? Potser li dolen tots dos com una ferida en aquest altre ésser nou que el contempla i no és —descarnat, esperit pur que comparteix el seu dolor, tot el dolor dels homes que han mort prematurs, trepitjats, pecejats, asfixiats…—. Hi participa d’una manera viva i eficaç (tot es transforma), els incorpora enmig d’una nit on es congrien plantes i animals. Les abundoses ferides acreixen la lava del volcà, però ara el perill és interior —i subterrani.

Una essència, una presència, la font íntima i més personal que l’informa se subtilitza perquè l’au que fugia, o la mà, cerca les entranyes d’aquest secret en el qual se sap una criatura viva. «Corria i estimava i el cel era clar». Però no l’aconsegueix, no totalment, i burxa, burxa, més profunda, més enderiada —i el cos defuig la penetració alternant el seu ritme, el seu moviment, esdevenint una altra forma—, capaç ara de la darrera sevícia (però qui pot dir quina és la darrera?) si ha de convertir en realitat la intenció i encaminar-se a un ordre nou, personal també, però etern. Hi lluita, s’hi encara i estripa la carn o allò que la substitueix, argamassa informe d’un cos a punt de descobrir-se, matèria elemental d’on serà format el final d’aquest procés. «Hi assistíem tots dos (l’un al costat de l’altre) però vam sortir abans del veredicte».

Però l’au l’abandona i, ara definitivament mà, intenta una altra presa. Oh inexhaurible silenci d’un sofriment, una veu et canta, una veu et canta… Mà que estrenys i t’estreny, la pròpia mà, totes dues mans, un grapat de carn vagament mà, vagament dits, un grapat sòlid que en l’infinit agafarà forma. «De les taques sorgia la claror i el paisatge i et mirava». (Un procés arrela i es lliga a través dels membres). Pressionat per ella, sobre el terra, on la palla és olorosa i mareja, es diria que combat amb l’àngel i que l’àngel encara no és prou poderós. Lluita i li diu a cau d’orella com vèncer-lo —però el secret és incomprensible i potser no el vencerà—, li comunica la seva saviesa de generacions sense principi (tot això serà teu si ho vols) i aleshores s’incorpora sobre la lava, sobre l’aigua, es converteix en volcà, en illa, en casa, es converteix en pedra i metall abans de transformar-se novament, ara definitiu, en quelcom de despert que ja lluita damunt, perquè la mà, l’àngel o els genets, les formes innombrables i alienes, retrocedeixen. Emergeix de la gregària inconsciència i sospira entre dos mons, perquè el pròxim ja és ací.