2

COM QUE TENIA l’informe llegit, un esquema perfecte de la Rita sobre la meva taula, el dossier de premsa metabolitzat, el cor tranquil i unes quantes teories, totes plausibles, ballant-me al cap, tenia tot el dret a un recés. Així doncs, havia arribat a casa insospitadament d’hora. Només obrir la porta, vaig sentir Round Midnight, interpretat, és clar, per Miles Daves, un dels plats més exquisits del jazz, i així vaig saber que el meu Nèstor estava sol i feliç.

Estava completament vestit —amb el seu jersei de caixmir blau intens que era calcat als seus ulls, que els déus continuïn abocant sobre mi la seva abundància de béns— i llegia una revista. Una revista? En Nèstor?

—Goita quin un —va exclamar rialler—: que t’has perdut i has vingut a parar a casa per accident?

—Això és un Playboy?

—Exacte. I no facis veu de senyoreta de les ursulines escandalitzada. Se l’ha deixada l’Allister.

—La Júlia Allister? Aquell ésser asexuat que col·labora amb tu?

—Eh, tu, tros de malparit: la Júlia Allister és una de les dones més intel·ligents que conec. I a més és una persona bondadosa. Coneixes el significat del mot bondadosa?

—Estimat: la bondat i la intel·ligència sempre van unides. Fixa’t que els malvats intel·ligents només surten als còmics i a les pel·lícules de James Bond…

—I a la política, germà…

—Ha estat aquí?

—Acaba de marxar. És tan extremadament bondadosa que m’ha donat records per a tu. I no te’ls mereixes.

—Vaig a prendre una dutxa i vinc a escoltar Miles Davis amb tu. Ah, i no miris les fotos: limita’t als articles del Playboy, com fa tothom.

Una nit agradable, sens dubte. De Miles Davis vam passar a les Partites de Bach, i la pizza que havia demanat en Nèstor era comestible i tot. El vi, no, però tot no pot ser, i no s’hi pot fer res.

La Júlia Allister estava en el mateix projecte que en Nèstor. I tot el que puc explicar és que treballaven en arbres, i no precisament vegetals sinó matemàtics, i que el que feien era escandalosament nou i un dia d’aquests farien fotos a en Nèstor pel seu cervell i no pel seu físic, mira com són els fotògrafs d’insensibles. Ara bé, això dels arbres, vist des de fora semblava una ximpleria. Entre l’Allister i jo hi havia una cordial rivalitat i una extremada cortesia, cosa que ens portava a situacions risibles i que només enteníem ella i jo. Per això en Nèstor creia que estàvem barallats.

En Nèstor intentava explicar-me la seva feina, tot i que teníem prohibit parlar d’afers obscurs. La casa era el recer, el cau on les nostres fantasies sexuals i de tota mena prenien realitat. La feina, al despatx. Ell amb la Júlia Allister i jo amb la meva Rita. Eh que sóc un bon tros de reaccionari?

—Em pregunto —li vaig dir assaborint un malt fantàstic, que m’havia servit en Nèstor sense dir-me’n la marca, però m’hi jugo un pèsol que era un Oban, provinent del cor mateix d’Escòcia (quin gran país: només per aquest malt ja es mereix la independència. Quan podrem dir el mateix de Catalunya: un producte que sigui millor que cap altra cosa de semblant al món?)—, em pregunto si ets gaire religiós, Nèstor.

—Vaja! Ja saps que no.

—Em refereixo no a les zones de tu mateix que tu controles, sinó a la teva educació: et van ensinistrar en el catolicisme, per exemple?

—Els meus pares eren liberals, i la meva germana, atea. Però jo vaig anar als frares, als Escolapis, i sí, m’hi van ensinistrar.

—Així doncs, et resultarà familiar la història sagrada. Concretament el Gènesi.

—El Gènesi és molt divertit: diu que primer Déu va crear la llum i després el sol i els astres. És una teoria física molt suggerent.

—Hi ha una cosa que m’intriga. No sé si tu estàs en condicions d’explicar-m’ho.

—Dispara.

—Quan Adam i Eva pequen i són expulsats del paradís, Déu diu que ell, Adam, haurà de guanyar-se la vida amb la suor del seu front, cosa que vol dir que Déu no és infal·lible. I a Eva li diu que parirà amb dolor.

—Es veu que Déu encara no estava informat de l’epidural…

—No, no: busquem-hi la coherència. Han pecat i han de pagar-ho. És interessant.

—Alguns dirien que és una putada.

—No ho dic com una facècia. Ara bé, la pregunta que m’intriga és la següent: què hi tenen a veure les vaques, les conilles o les elefantes, que també pareixen amb dolor? Quin mal havien fet elles?

—Ets un merdós voltairià…

—No: la pregunta és de Diderot, estimat.

Més tard, en Nèstor m’explicava amb fets contundents que a Déu se li va oblidar privar als éssers humans del plaer. Segurament va pensar en la reproducció de l’espècie. Però alguna cosa se li va escapar: en Nèstor i jo no crec que ens reproduïm.

* * *

Si jo fos hetero, quedaria fascinat per la Sandra Casares. Sèiem a l’Outlet Ring, un restaurant del Port Olímpic que tenia la virtut de ser normal: res d’extravagàncies, res de calamars farcits de cireres ni de llagosta amb ceps; és a dir, correcte, vulgar i discret. L’havia triat ella. Em va explicar el procés de l’autenticació dels quadres. Va remenar les cames, ara l’una sobre l’altra, ara la segona sobre la primera. Vaig intuir que la blancor que hi havia al capdamunt eren les calcetes, molt a l’estil Sharon Stone. Però era evident que no em volia seduir —el restaurant era asèptic, i el menjar, anafrodisíac—: feia aquestes coses d’esma, com fan totes les dones guapes. Va dir que ara sí que sabia que el Casas era fals. Que mai no hauria utilitzat el blau prússia en aquella època i que el perfil de la casa és tremolós, cosa impossible en Ramon Casas, que era un perfeccionista. La cosa, va afegir com a disculpa, és que «ells», uns personatges que no em va definir però que tenen existència pròpia en el món de l’art, mai no indaguen allò que ja està indagat.

—La veritat és que les falsificacions tenen aquesta xamba: si tens autenticat un quadre, ningú no es molesta ni tan sols a aplicar-hi una simple lupa.

—Els falsificadors deuen estar contents.

—No t’ho creguis, Ramon: per tenir certificat, cal passar un calvari.

—I un rave, Sandra, reina: això en pintura antiga. La contemporània, només que aparegui en un catàleg…

—Tens raó, sí, sí, tens raó…

—I, encara més, per figurar en un catàleg, només cal que una galeria de prestigi n’hagi fet una exposició.

—Molt bé, Barral, si no em necessites, per què em fas perdre el temps?

Vaig fer un silenci ofès, mirant el meu tàrtar de tonyina amb concentrada atenció.

Ella em va escrutar, aclucant els seus ben maquillats ulls verds que devien tornar bojos els babaus que tenen gònades primàries.

—T’has ofès?

—Ho estic sospesant.

—Saps que ets un paio curiós?

—Curiós? Sóc intel·ligent, eficaç, encantador i refinat. Curiós, no. Curiosos són els nans, una dona que sàpiga fer una bona paella i una persona bondadosa. Jo no sóc cap d’aquestes coses.

—Per què no fem una cosa? Tu preguntes i jo responc.

—Perfecte: com et pot haver passat per alt que hi havia un quadre pintat a sobre d’un altre?

—Bufa, tio, tu sí que saps posar la directa! Doncs perquè el venedor és honorable, i el seu certificat d’autenticitat, impecable. I perquè, què caram, en el món de l’art tothom ho sap tot dels altres. Mai no hi ha sorpreses. Bé, quasi mai —i va mirar malhumorada la seva copa de vi.

—És a dir, que no el vas examinar…

—És a dir, que tot semblava correcte.

—… i que vas posar la nostra empresa per sota del teu instint sexual.

—M’he d’ofendre?

—Decididament, sí. Ha estat dit per ofendre. Perquè saltis, perquè deixis de remenar les cames i d’ensenyar les calces. Un vell maricó com jo està de tornada de tot. Sé que les dones atractives fan flipar els vells maricons, tu saps per què? Perquè voldrien assemblar-s’hi. Però jo m’agrado tal com sóc.

—Et sobren quilos, però.

—Et diria una vulgaritat, sobre les meves dimensions, però no t’ho mereixes. Total, vam assegurar un quadre que ningú no havia examinat i el babau d’en Domènec Roger es va fiar del teu informe o de la visió de les teves calces, no seré jo qui es faci l’estret.

—Les meves calces són molt exclusives.

—Com es diu? Ah, sí: Roberto Bianucci, el manso propietari del quadre, es va mocar en les teves calces, preciosa.

Aleshores es va aixecar. Va dubtar si la seva demostració de dignitat incloïa deixar els diners del dinar o no; em va mirar amb menyspreu un instant i se’n va anar. Les gambes al curri que havia demanat van ser retornades, dissortadament, a la cuina.

No cal dir que en Mendelejev em va dir quatre cosetes per telèfon i que respirava fort quan jo li vaig replicar que un dels dos —en Roger i la Casares— o tots dos mentien. I si mentien és que havien cobrat.

—En Roger? La Sandra? Vostè delira!

—Algú ha volgut treure un Picasso d’Itàlia i ha falsificat un Casas a sobre, i els nostres «millors» agents s’ho han empassat com uns babaus. Fa olor de merda, Mendelejev.

Va penjar abans de dir-me que més pudent era jo.

Després, la Rita em va tenir una hora, entre pauses i sospirs d’asmàtica, posant-me al dia de les diferents maneres de robar, camuflar, duplicar o robar un quadre. Era tan extens que fan riure les argúcies dels narcotraficants. Quan ensinistraran gossos que bordin furiosos davant d’un Modigliani fet a Mallorca o d’un Pollock confegit a Palerm?

Tornava doncs cap a casa, amb massa teories al cap, que és el mateix que no tenir-ne cap. Anava caminant perquè m’havia deixat les claus del cotxe en un lloc que només sabria localitzar el meu Nèstor. Vaig passar per davant de l’Hongria, el nou restaurant que diuen que superarà l’Adrià. I un rave! Els preus segur que el superen. Fer menjar car costa molt poc. Que a més hi vegis els àngels quan el tens a la boca, costa moltíssim. Com en pintura, ves. Anava pensant no en el cas, com és la meva obligació, sinó en el mundial de futbol i les exageracions aberrants i patriòtiques que havien d’aguantar els qui, a més de tenir televisor, cometen la infàmia de fer-lo servir. I aleshores el vaig veure.

Era el meu Nèstor, en un dels finestrals de l’Hongria, que sopava. Estava amb un tio tan guapo que fins i tot ell es veia gris. Estaven agafats de la mà, sobre les estovalles, i parlaven mirant-se als ulls. L’originalitat d’aquest restaurant raïa en el fet que, al contrari del que sol passar, eren els comensals els qui no podien veure més que les llums del carrer a través dels vidres, però la gent del carrer els podia veure a ells, una maldat refinada i ostentosa que només podien inventar uns restauradors sàdics. Em vaig quedar palplantat, mirant-los un segon. I aleshores el cor se’m va trencar. No és una metàfora: vaig sentir el zig-zag de la ruptura i vaig comprovar el mal intens que fa. Vaig agafar aire, vaig buscar el mòbil, que venturosament era a la meva butxaca i tenia bateria, un fet que em passa rarament, i vaig teclejar urgències. Després, vaig caure de genolls.

* * *

No sé si heu estat en un box del Clínic i, per tant, no sé si sabeu que és un dels llocs més incòmodes del món. Segurament són així a tot arreu, però atendre, amb tots els instruments d’emergències a la mà, el gavadal d’infortunis sobtats que passen en una ciutat té aquest preu. I a més són uns bons professionals. Em van despullar a estrebades, van ficar tota la meva roba, incloent-hi les sabates i el rellotge, en una bossa d’escombraries (ai, el meu vestit pur Toni Miró!), que van amagar a sota de la llitera metàl·lica on jo estava dipositat, en la meva indefensa nuesa; em van lligar una pila d’elèctrodes a tot arreu i em van clavar una agulla al braç. Després vaig perdre el coneixement, però devien ser pocs minuts, perquè sentia queixar-se un home que hi havia al meu costat, que, pel que podia mig veure, havia estat atacat per una arma blanca.

No vaig sentir por. Dolor sí. I ira. I impotència. I humiliació. I ganes de morir-me —jo, que predico l’antisuïcidi amb total convicció—, i veia la imatge d’en Nèstor davant meu. I, hòstia, sentia que em lliscaven llàgrimes per les meves molsudes i ben rasurades galtes. Total, la mort què és? Quan et mors, no saps que estàs mort. Els altres, que es fotin. Que es foti sobretot en Nèstor. Vull que plori, i vull que pateixi i vull que sigui dissortat, i que se senti culpable. Vull castigar-lo. I després morir-me. O al revés.

Vaig tornar a perdre el coneixement o em van injectar alguna cosa perquè no em vaig adonar que m’ingressaven en una habitació. Quan vaig recuperar la consciència vaig sentir una enorme sensació d’alleujament i de confort. I tot seguit vaig veure que en Nèstor era al meu costat. Seia repenjant els colzes en els genolls i mirant-me amb els ulls blavíssims dilatats de terror.

—Nil. Nil? Estàs despert? Estàs bé?

—Vés-te’n i deixa’m tranquil.

—Però si he vingut corrents! M’han telefonat a mi perquè sóc el primer nom que hi ha al teu mòbil. M’han dit que tens una insuficiència coronària. Que necessites una pila de proves perquè és imprescindible saber què te l’ha causada, i que… Ai, Nil, em pensava que em moria quan m’ho han dit!

—Vés-te’n, et dic. Vés-te’n amb el teu nòvio i acaba de sopar, rient-vos tots dos de mi.

—Queeè?

Una infermera va impedir que continuéssim parlant. Em va fer dormir i fins a l’endemà, jo força animat i amb un diagnòstic bastant optimista —excepte una arítmia que tinc de sempre, agreujada pel maleït colesterol provinent del sobrepès (així ho diuen, amb els seus eufemismes mèdics, per no dir-te gras de merda)— i, al meu costat, un Nèstor arrugat i insomne, que no s’havia mogut de la cambra; fins aleshores no havíem pogut parlar.

Jo no sé si tinc algun racó de babau, perquè tots els infants, quan es fan adults, es guarden algun trosset d’insensatesa pueril en algun raconet de la seva improbable ànima, però el que ell m’anava dient, interrompent-se perquè li queien unes llàgrimes que li enrogien els seus preciosos ulls blaus, era un bàlsam que estava disposat a creure’m. Que desconfiï professionalment de tothom no inclou en Nèstor.

—… i sí, havíem sortit. I havíem anat al llit. Però, per Déu, Nil, això va ser més de dos anys abans de conèixer-te. En Jaume és un narcisista. Una persona que només s’estima a ella mateixa. Vaig acabar fins als collons, d’ell. Tant, que quasi vaig ser cast tot el temps que vaig trigar a conèixer-te. Quan em vaig enamorar de tu (aquí hi ha sospirs, paraules enfarfollades i mans que netegen ulls), em va semblar que era el dia més preciós de la meva vida. Que ja estava fart de persones com en Jaume, que no és el primer guaperes que he conegut a qui només agrades perquè creuen que fan bona parella amb tu.

En resum: que s’havien trobat, que en Jaume l’havia convidat a sopar, que m’havia trucat i que tenia el mòbil en vibració i no ho devia notar, que li va insistir tant que va accedir. Que em va trucar una altra vegada i em va deixar dos missatges, tot i saber que jo mai no els escolto, els missatges del mòbil, i que en Jaume el va portar al sofisticat restaurant nou que «és una merda, Nil, és justament el tipus de restaurant que a tu no t’agrada, tot decoració» i presentacions espectaculars de plats, i que, en un moment donat, en Jaume —malparit, bord, infecte— li va posar la mà damunt la seva i li va dir que encara li agradava, i que es recordava molt d’ell. Que se’l va espolsar de seguida i li va aclarir que tenia parella i que va sentir el soroll d’una ambulància («qui m’havia de dir a mi que era…», i altre cop plorera i enfarfegament vocal), i que se’l va treure de sobre quan va insistir, abans de les postres, i li va deixar ben clar que ni l’estimava, ni li agradava, ni tenia cap intenció de tornar a sortir amb ell. I que se’n va anar tan irat que ja al carrer es va adonar que no havia pagat al restaurant (mira: com a mi m’havia fet la Sandra Casares!). Que va vacil·lar si tornar enrere i que en aquell moment va sonar el mòbil. Que per un moment va pensar que era el fatxenda d’en Jaume reclamant la part del sopar —perquè el restaurant és caríssim de debò— i que era una veu de dona que li deia si em coneixia i que…

Sé que a ell, com a tots els homes, li fa cosa plorar, però estava tan trasbalsat que no se n’amagà quan va tornar a entrar una infermera a prendre’m la pressió arterial.

* * *

Només vaig estar ingressat tres dies. En vaig sortir amb un parell de quilos menys, un paper amb una dieta repugnant, que en Nèstor va penjar a la porta del frigorífic (tot i que teníem prohibit posar cap dels odiosos imants que hi posa la gent vulgar), l’autoestima arrossegant-se per terra com un llimac, un programa d’exercicis humiliant i absurd i un Nèstor eternament preocupat i excessivament amorós. Estar malalt és una indecència.

I tanmateix, jo havia d’anar a Roma, a entrevistar l’advocat de Roberto Bianucci, i m’havia de veure —la Rita havia ajornat la visita sense esmentar la meva malaltia (com se n’havia assabentat, la molt bruixa?)— amb el manso que havia heretat els quadres, un tal Cosme Menéndez, la fitxa del qual m’havia inclòs la Rita a la seva carpeta inicial.

Vaig aconseguir que en Nèstor, que, com totes les persones massa intel·ligents, té un punt d’ingenu, acceptés que tenir la ment activa és la millor medecina, però el viatge a Roma el va trobar inacceptable.

—De cap manera. Et conec i sé que ni et prendràs la medicació ni seguiràs la dieta.

—Nèstor, home…!

—No, no, no. Digue’m si vols que és la meva part femenina i maternal, però jo no t’hi deixo anar.

—No pots conculcar els meus drets constitucionals!

—La teva Constitució ja te la pots ficar al…

—Alto! Que sóc un tio meravellosament homosexual i segons quines coses m’encenen la imaginació! Hi he d’anar, Nèstor. És la meva feina.

—No et preocupa que jo aprofiti per follar-me antics nòvios?

—No: tinc la sort que ara, a més d’amor, em tens compassió. I aquesta doble condició em fa invulnerable.

—Doncs si vas a Roma, vinc amb tu.

A en Nèstor no li agrada viatjar. A en Nèstor només li agrada ficar el cap a l’ordinador ple de gràfics i de termes incomprensibles, els escacs, suar la cansalada al gimnàs i, sobretot, li agrado jo. No em pregunteu per què. Viatjar no entra en cap d’aquestes categories, i ho fa només quan el seu departament li insisteix perquè es tracta d’un congrés importantíssim, on s’han de fer uns dibuixets a la pissarra que només sap fer ell; és a dir, que volen quedar bé a costa seva. Oi que és entendridor que volgués venir amb mi?

—I què faràs tot el dia, xato?

—A Roma? A Roma? Coi, que no em moli viatjar no vol dir que no sàpiga apreciar les meravelles del món. Mira: aniré al Vaticà i…

—T’hauràs de disfressar de japonès, i fer moltes fotos.

Va riure perquè mai no fa fotos —i això que té una càmera estupenda—, i si algú les fa per ell, no les mira. Almenys no les mira amb interès. Tan guapo com és i ni es miraria al mirall si no calgués afaitar-se. Jo, en canvi, amb la meva pinta, m’encanta fixar els ulls al mirall i preguntar en veu baixa: «Mirallet, mirallet, qui és el més astut?». I aleshores veig un somriure. De complaença.

Primer, però, enllestiria amb en Menéndez. Vivia a Vallvidrera, en una torre octogonal i amb una piscina en forma d’essa. Em va sortir a rebre un pitbull; tot i que els gossos no són sant de la meva devoció, sempre m’han respectat. Vaig allargar la mà cap a ell, mostrant-li el palmell, i malgrat que grunyia va accedir a olorar-me els dits. De seguida li vaig rascar el cap i es va posar al meu costat caminant al meu ritme fins a la porta. Allà, a la porta, que es va obrir sobtadament, hi havia una esverada minyona sud-americana que em demanava perdó pel gos. I és clar: jo havia tocat el timbre de l’entrada, m’havia identificat i m’havien obert la reixa. Un gos no pot rebre visites. Senyal que era un gos perillós. Insensat de mi.

L’atabalada xicota em va fer passar a una saleta minimalista que tenia en tota una paret —immensa— un quadre tipus Cuixart però molt inferior i, en una artística peanya, una estàtua que si era de Botero és que m’he tornat miop. El mobiliari, de disseny italià recent, i la catifa, d’aquelles turques que eren famoses a les cases de l’Anglaterra victoriana. Aquest és l’hereu d’una fortuna en quadres? Que els déus ens protegeixin. Els rics, sigui per contagi sigui de naixença, solen tenir bon gust. La minyona em va oferir beguda i vaig demanar quin whisky tenia. Només va recordar el Cardhu i li vaig dir que si hi posava un glaçó, per rebaixar-lo, l’acceptava, pensant que així m’acostava una engruna a les estrictes normes que tenia penjades a la porta de la nevera. Per què sempre pensem que els altres faran maldats com més lluny siguin però si són a l’abast abaixem la guàrdia? En Nèstor ni es podia imaginar que cometia la primera malifeta i que no era a Roma sinó a Barcelona mateix. Però, collons, és que el whisky no és un vasodilatador i, per tant, un aliat dels hipertensos?

Al cap de deu minuts ben llargs va aparèixer Cosme Menéndez. Anava embolicat en una sofisticada bata de seda, tenia els cabells blancs i una lleu coroneta pelada al cim de la closca. Era prim i de llavis molsuts i, tot i que en els seus ulls no hi brillava la intel·ligència, tenia una retirada al meu admirat Severo Ochoa.

Em va parlar, tota l’entrevista, com un senyor parlaria al seu criat, senyal de manca de classe. Va ser escarit i eixut i va quedar ben clar que l’art li importava un rave, però no així els diners que se’n treuen.

Coneixia el milionari filantrop italià Bianucci per lligams familiars: Bianucci s’havia casat, temps enrere, amb la mare d’en Menéndez, i al cap de poc, aquella dona va morir (tot i que em sembla probable que s’hi casés amb l’esperança que fos ell qui la dinyés), però ells dos, en Roberto i en Cosme, van continuar mantenint una bona relació d’amistat. Aquesta amistat es va reforçar quan va morir l’únic hereu de l’italià, d’allò que ell va denominar llarga malaltia, com a les esqueles, i que vulgar que ets, Menéndez avariciós! En aquell tràngol, en Cosme va esdevenir el seu nou fill i es va quedar a viure tot un any al palauet del Bianucci. La qüestió és que s’ho va manegar per comptar entre els seus hereus, malgrat que, de nebots (tots ells irats, m’imagino), no n’hi faltaven. Li van tocar els quadres. Els va fer autenticar i l’advocat de la família (de la família Bianucci, volia dir el molt podrit) va contactar amb nosaltres per això de l’assegurança, em va dir, tot sobrat, espolsant la mà. Miserable. I aleshores, com que li feia mandra (i un rave, Cosmet, l’amant de l’art), va decidir vendre’ls, prèvia subhasta, a Barcelona.

—Tinc artrosi, sap? Els anys no perdonen, senyor…, d’això. Perdoni, però…

—Barral. Sóc dels Barral de Palma de Mallorca, segur que els coneix. Som els propietaris de la seu de Mallorca, no sé si sap que està en mans particulars. A aquest xavalet que es diu Barceló, li vam encarregar que pintés la capella, sap de què li parlo?

Evidentment, no ho sabia ni es va adonar de les meves descomunals mentides, però sí que em va mirar amb ulls espurnejants: «els Barral de Palma de Mallorca»!, que per cert no existeixen, devia semblar-li com música de Mozart.

Un cop en possessió dels noms i les adreces de tots els intermediaris italians, i pensant que la Rita em trobaria algun dels nebots Bianucci, em vaig acomiadar. Abans de sortir i prèvia manyaga al ca, vaig dir:

—Ja ho sap, que això no és un Botero autèntic?

—No foti! Tinc tots els certificats!

—Tants com vulgui, però els certificats no faran que una pobra i maldestra imitació esdevingui autèntica. I això de la paret, què és? Espero que no cregui que és un Cuixart. Al palauet del papa en tenim set, de Cuixarts, i podria pintar-los de memòria.

—I tant que ho és! Que em pren el pèl o què, senyor Barral?

—Ai, senyor Menéndez! Em temo que vostè té un problema greu amb les autenticacions! No sap el pes que em treu de sobre.

—Seria difícil treure-li pes a vostè —va dir malhumorat, intentant endebades ser sarcàstic.

—No ho faci mai, això d’aprimar un gras! Tothom sap que els grassos som bondadosos. Sap aquell actor de Hollywood tan gras? Doncs es diu John Goodman. Vol dir «bon home»…

Jo sabia que ara el magnífic Goodman s’havia aprimat, però aquell pallús no ho sabia, ni sabia res de res. Només que s’estimava els diners i les piscines en forma d’essa.

—Gos —vaig dir quan ja era a la reixa i tot sol—: no facis com aquells gossos imbècils que acaben assemblant-se al seu amo. Conserva la teva personalitat. O la teva animalitat, com es digui. Au, deixa que entrin lladres: potser el teu amo tindrà la sort de deslliurar-se de les obres falses que té a la sala.

* * *

A l’avió que ens portava a Roma jo anava revisant un dossier molt útil que la Rita havia preparat sabent la incomoditat dels seients i la meva incompatibilitat amb els portàtils. Tenia una fitxa amb totes les dades necessàries de l’advocat de la família Bianucci i el nas em deia que, per a aquell lletrat, com segurament per a tota la família, l’imbècil d’en Menéndez era i seria sempre un parvenu, i la seva mare una escalfabraguetes amb certificat de matrimoni. La Rita havia escrit al marge de l’informe i en llapis (astuta previsora Rita!), com si fos una deixeble dels savis estoics de Grècia: «No desconfiïs dels rics, sinó dels qui volen ser-ho». En Nèstor, al meu costat, llegia una novel·la que li havia deixat jo, La soledat dels nombres primers, de Paolo Giordano, i ho feia corrugant les celles amb un vague gest de desaprovació. És molt difícil complaure un matemàtic. Jo ho he provat i ho sé (tot i que sempre trec un 10…).

—Nen, què penses fer a Roma, a més de vigilar-me com un falcó?

—La primera cosa, anar a la Pinacoteca Capitolina, com és lògic.

—I el Colosseu?

—Em fa mandra.

—I la Piazza Navona? I les termes de Neró?

—També em fa mandra.

—El televisor de l’habitació de l’hotel?

—Ecccs.

—Doncs què vols fer-hi?

—Estar amb tu. Que em facis de guia. M’encanta quan dius: «Ara veuràs una cosa que sap poca gent i que et deixarà garratibat».

—Això dic jo?

—Sí. És excitant.

—Però, nen, tu saps les arcades del Colosseu quanta geometria contenen?

—No em prenguis el pèl, Nil, que no tinc quinze anys!

—Sí que els tens.

—Bé, vull dir…

—Jo vull dir que tens mig cervell de quinze anys i un altre de mil.

—I tu a quin dels dos estimes? —va dir en un murmuri pudibund, sempre pendent de l’opinió aliena, com tots els professors universitaris que tenen «complex del fòrum», com dic jo seguint Bacon.

—El de mil és de la Júlia Allister. El de quinze és el pesat que em segueix per vigilar-me. Hi deu haver un terreny intermedi que em pertany en exclusiva. Posem que just allà on les cuixes s’ajunten al tronc.

—Nil! Que som en públic. Per cert, ja t’has pres la pastilla?

—Ai, reiet, quant que patirem si no et passa la fase anal. Vull dir, la fase maternal.

—Tu saps que ho faig pel teu bé.

—Sí, i perquè et sents vagament culpable. I per cert: per què tot són pastilles? Com és que ja no fan supositoris? Abans totes les medecines eren via oral, via intravenosa o via anal. Ara els supositoris s’han acabat. És un misteri semblant al fet que els dentífrics amb ratlletes sempre treuen ratlletes paral·leles, maseguis com maseguis el tub de la pasta. I també semblant al misteri dels guiris, que continuen portant mitjons quan van amb sandàlies.

—Això del dentífric t’ho puc explicar molt bé.

—I jo t’explicaré allò dels supositoris: una empresa farmacèutica va esbrinar que a la majoria de mascles els agraden els supositoris, i, com que la seva missió és fer-nos por, o mal, o amargar-nos la vida, els van suprimir.

Va riure amb la boca tancada, sacsejant la seva musculada panxa:

—I tu saps que les velles del nord prenen la ginebra via rectal per evitar que els faci pudor l’alè?

Ara vaig ser jo qui reia amb la boca tancada. Però els sacsons de la meva panxa eren patètics: flonjos i tremolosos, com si caminessis sobre un matalàs d’aigua.

* * *

L’advocat dels Bianucci es deia Fabio Conte, era extremadament eixut i recelós i em va rebre amb les ungles afilades i la llengua mordaç.

—Va llegar al senyor Menéndez tres únics quadres de la seva pinacoteca, que, cregui’m, és immensa: eren tres Casas, perquè, com que era un pintor espanyol, va pensar que era un detall que al seu protegit li agradaria.

Em vaig mossegar la llengua en sentir això del «pintor espanyol»: els italians, en general, tenen antigues ferides contra els catalans; com sempre passa amb les simpaties o les antipaties, els mecanismes són inconscients, si bé se’n poden rastrejar els orígens. Li vaig dir, amb cara de pallús:

—El seu protegit?

—Un cop vidu de la senyora Rosa, el fill d’aquesta venia sovint a visitar-lo. No cal dir que no tenia cap dret patrimonial, perquè jo mateix vaig redactar l’acord prematrimonial, però el senyor Bianucci va sentir molt d’afecte per la seva dona i el seu fill feia el possible per recordar-l’hi.

L’evident malvolença per en Cosme esquenadreta devia ser sens dubte extensible a tota la família. A la qual malvolença em sumava jo mateix amb mut entusiasme. Però un ha de ser professional. De vegades —ho tinc comprovat— el manso més encantador pot ser un pocavergonya, i el paio més talòs, un àngel de virtuts.

Em va donar l’adreça del taller on havien autenticat el quadre, que, pel que semblava, era menat per gent incorruptible, cosa que a la meravellosa Itàlia és, però, molt meritori; a Itàlia, a més, hi ha un gavadal d’obres d’art on potinejar.

Amb tota la seva elegància, l’advocat em va acompanyar a la mansió i em va mostrar l’extraordinària pinacoteca del difunt. No era com la col·lecció Thyssen-Bornemisza, que és, de les particulars, la millor del món (o ho és la de la reina d’Anglaterra? Ja ho miraré al Google), però era règia, realment notable. Vaig notar que hi havia un Goya, de 180×100, que el murri del difunt no havia donat al poca-solta d’en Cosme, tot i que era tan espanyol… Hi havia un parell de dotzenes dels millors impressionistes, una trentena de pintura anglesa del xix i més de cinquanta obres del xx. Vaig observar que no hi havia cap Picasso.

Vaig fer un mos en una trattoria propera després d’haver trucat a en Nèstor. Rarament porta descarregat o apagat el mòbil, car en Nèstor és tan ordenat com jo desordenat (potser per això ens entenem tan bé), però no em va contestar. Així doncs, afamat, vaig matar el cuc amb uns spaghetti alle vongole perfectament plausibles. En acabat vaig fer una xerradeta amb l’amo de la trattoria que es queixava de la crisi, dels clients gasius i del Govern italià (ja se sap: «Piove? Porco governo!», tot i que l’home tenia tota la raó). Així vaig practicar el meu encarcarat italià i vaig fer la digestió sense sobresalts. Ja al carrer, vaig recordar que no m’havia pres la puta pastilleta del dinar i vaig haver d’entrar a una confortable cafeteria on em vaig prendre un gloriós espresso amb una copa de trebbiano passable; el cambrer em va explicar que, de fet, els inventors del conyac són els italians i que els francesos han rapinyat aquest honor. Li vaig fer avinent que el millor oli del món és català i que els italians han rapinyat aquest honor i vam riure de valent del nostre patriotisme gastronòmic.

Després em vaig dirigir a Anzio, en un còmode taxi. M’ho mereixo, no? Els trasbalsos al cor s’han de cuidar. Fins i tot en Nèstor em felicitaria. Allà hi havia els tallers de la prestigiosa casa de restauradors, autenticadors i experts, anomenats Colonna & Rivoli, amb aquest ofensiu & anglosaxó, però quan els amos del món són nord-americans, tots dobleguem el genoll; quan ho eren els anglesos o els francesos, els ciutadans d’aleshores feien el mateix. Quan ho era Espanya, amagaven les criatures perquè l’home del sac es deia Duque de Alba…

Tot i que el garlaire taxista em va jurar que estàvem a menys d’una hora d’Anzio, vam trigar hora i mitja a arribar-hi. Li vaig dir que esperés, i vaig passar la meva elegant targeta de visita a una recepcionista preciosa que somreia ensenyant unes dents que no podien ser naturals, tot i la seva jovenesa.