9

LA RITA m’havia repetit l’adreça d’en Cosme a Vallvidrera, que jo havia oblidat, sense fer-me esperar gaire al telèfon públic que encara feia olor de desig. En arribar-hi, la reixa estava oberta i vaig entrar decidit. Vaig picar a la porta de la torre. Em va obrir la porta una criatura de pocs anys, sis o set, que em va dir:

—Les rates s’han menjat el pastís de formatge.

—Bé per les rates.

—Tu en tens, de pastís de formatge?

—No. No en tinc mai. Em fa mal a la panxa.

Va mirar, admirativament, un moment la meva panxa, fent fracassar totes les esperances de la Rosa i les seves potingues.

—Ah. A mi també. Em fa mal a la panxa.

—És molt millor la truita de patates.

—M’agrada, la truita de patates! Tu en tens?

—Aquí no. Però si ho demanes a la mama, te’n farà. Prova-ho.

Va sortir corrents i em va deixar al llindar. Vaig entrar, vaig escurar-me la gola amb el màxim soroll possible, vaig tancar la porta a la meva esquena. Res. Ni el gos hi era. A les pel·lis de terror ara seria el moment que aparegués una dona esperrucada amb un ganivet sanguinolent a les mans. No hi ha poesia, a la vida real, mecasunlolla.

Aleshores va aparèixer un home jove, d’uns vint anys i escaig. Portava barba i tenia els ulls ensonyats. Si jo tingués un pare, o un sogre, com Cosme Menéndez, també faria aquests ulls. Ulls de litrona.

—Sí?

—Voldria veure el senyor Menéndez. M’està esperant.

A les pel·lis, l’al·ludit s’hauria suïcidat amb una pistola del calibre 38. A la vida real, va aparèixer el manso amb un diari a les mans.

—Sí, deixa-ho, Àntoni, és per a mi.

Va dir Àntoni, esdrúixola, i, en efecte, el fumeta tenia cara de dir-se Àntoni o Jose, sense accent i amb J castellana. No hi havia dubte que en Menéndez sabia què hi feia jo, allà. Ja li havia trucat el Garmendia.

—Passi. Per aquí.

Tenia un despatx ben muntat. A les parets només hi havia un bodegó i una marina d’aquells de reproducció, que venen a l’Ikea. I aquest paio jugava amb Picassos i amb Casas, que els déus ens protegeixin. Ara, que dins del mal, millor això que tenir obra falsa que sembli autèntica, que és el pitjor que pot fer un ésser humà.

Quan va tancar la porta i abans de dir-me que segués, va esclatar en plors.

—Pensi que l’herència va ser inesperada —vaig dir, bona persona que és un, fent de Mare de Déu dels Desemparats—. I que abans vivia perfectament sense ella.

Va rompre a plorar i em va mirar amb odi.

—Es pot saber a qui perjudicàvem? A qui perjudicava?

—A nosaltres.

—Els hauria pagat la prima deu vegades, merda!

—Ja ho sé. Però quan un vol jugar a jocs d’adults primer s’ha de deixar créixer la barba.

—Burli-se’n. Sí, burli-se’n, però ha faltat això, comprèn?

Amb el polze i l’índex m’assenyalava la distància ínfima que havia faltat.

—Porto el Picasso.

Em va mirar obrint els ulls. Un llamp d’esperança va passar pels seus ulls àvids. No el podia fer patir.

—Em pot deixar unes tisores?

A sobre de la taula hi havia un pot circular on hi havia retoladors, un cúter, bolígrafs i un parell de tisores.

Com que no em va dir res, vaig acabar d’entrar, vaig seure, vaig desembolicar el paquet i vaig agafar les tisores més llargues. Ell s’estava rígid, fitant-me, com un estaquirot.

Vaig començar a retallar el Picasso i jo mateix sentia els talls al cor d’en Menéndez. Ai, gangsteret de pacotilla, que poc t’ha faltat per tastar la glòria!

Vaig deixar el marc i els bocins del Picasso ben posats sobre la seva taula i em vaig aixecar.

—I ara què em passarà?

—Absolutament res. Bé, si em contesta una pregunteta.

—Quina?

—El conseller cobrava comissió?

—I tant! I grossa! I la Sandra Casares! Entre els dos se n’enduien més de la meitat!

—Bé, però la idea…

—Sí, la idea va ser de la Casares, però qui s’arriscava era jo!

Li vaig tustar, masculinament, l’esquena.

—Potser la propera vegada. Però faci una cosa: treballi amb una companyia d’assegurances on jo no hi sigui. Els staffs de totes les companyies són a Internet.

No em va enviar a la merda ni res. Em va deixar sortir i jo sentia el seu dolor, la seva frustració i el seu malhumor sortint-li pels porus de la pell, com si fos suor.

M’estic estovant?

—No ho pagui amb la família, company.

I me’n vaig anar.

Ara sí que estava tot acabat. I ara sí que em podia permetre pensar amb en Nèstor en tota la seva esplendor. Me’l trobaré amb el seu barnús blau, com li he demanat. I em tindrà preparat un malt de primera —potser el Talisker, que encara me’n queda un culet i és més que excel·lent—. I uns encenalls del millor pernil. I potser li vindrà de gust fer servir les essències que tant li agraden. Bé: jo estic ben conformat, i ell, sovint, necessita lubricant. Però no com necessita lubricant un Seat sinó com un Ferrari.

Quan vaig obrir la porta sonava l’Adagio d’Albinoni, que m’estova el cor. En honor meu. A la saleta hi havia llum. Espero que no hi hagi reunió de matemàtics baleners.

No. Hi havia en Nèstor. Sol. Era assegut a la butaqueta on sol seure. Tenia els dos peus a terra, com els musulmans, i els palmells de les mans sobre els genolls, mirant la porta. Anava completament nu. Déus, que vol que tingui un altre infart, aquest noi adorable?

Oblidant el meu desagradable olor de cogombre, em vaig anar despullant pel camí. A la merda, la panxa. La meva roba em va servir de catifa triomfal. I vaig seure al sofà, al meu lloc de costum, just a tocar d’en Nèstor, que, a part de somriure, no havia mogut ni un múscul. Bé: només un. Vaig seure i de seguida ell em va allargar un got amb una cosa de color ambre i un glaçó nedant-hi. Quan hi havia posat el glaçó? A l’altra mà hi havia un platet amb encenalls de pernil.

—He encertat la música?

—Ho has encertat tot; també el barnús blau que no portes.

—No trobes que he estat un mica vulgar, rebent-te a pèl?

—Nèstor: tu no podries ser vulgar ni que t’ho proposessis.

—Per on vols començar? Primer menjar? Vols primer dutxar-te? O em vols a mi primer?

—Adoro el pernil i aquest malt fa molt bona cara. Però tu no pots ser altra cosa que el primer.

Vaig mirar, però, de reüll el got i el plat, però un és un cavaller, no? Tot i això em vaig beure el malt d’un glop: el glaçó l’hauria espatllat irremissiblement.

—Això s’assembla a un diàleg de Florita.

—Qui és Florita?

—El tebeo per a nenes que llegia la meva mare quan era petita. La Rosa i jo l’esmentem sovint.

Li vaig tancar la boca amb un petó, per dir-ho a la manera d’aquesta Florita. Que els homes no tenim dret a ser cursis?

En aquell moment va sonar el telèfon. El fix. Tothom sap com molesta i com talla les embranzides amoroses.

—Merda!

Va contestar ell.

—És la Rita.

—La mare que m’ha parit! Què vols, Rita?

—T’he de passar una trucada. No hi tinc escapatòria (pausa), algun bocamoll els ha donat el meu telèfon per localitzar-te a tu.

—Me les pagaràs.

—Ramon, que fas catúfols o (pausa) què? Ets tu qui em paga a mi!

Vaig sentir un clic i la veu alegre de López Bernils:

—Barral? Escolti, volia parlar amb vostè. Sap què passa? Que tenim una direcció general vacant. El meu amic, en Llausà, el conseller d’Interior, necessita un director general de seguretat. Li he dit que vostè era el millor i hi ha estat d’acord. Què li sembla? He vist com pot ser de brillant. I el necessitem, Barral.

Vet aquí el que es diu velocitat política. La compra de les persones és així de fàcil. I feta de pressa, abans que el manso en qüestió, és a dir, jo, tingui ocasió de contar res a ningú.

—No sap com ho sento, conseller. És una promesa que vaig fer a la mare, just abans de morir: mai no em ficaré en política. És que, sap?, jo era una mica del morro fort i vaig anar a la presó. No sap el disgust que va tenir la dona.

—Primer, que aquest és un càrrec tècnic, no polític, i, segon, que haver estat a la presó, en època franquista, és un honor, Barral.

Per qui em prenia, aquell bandarra? Per Matusalem?

—No, no: va ser per fer de camell. Em van enxampar. Tinc antecedents, sap?

—Bé, si ho va prometre a la seva mare, jo ho he de respectar. Però voldria demostrar-li l’agraïment que sentim tota la conselleria per com ha portat les coses.

—Conseller: hi pensaré a les llargues nits d’hivern.

Aleshores, ja sense noses, em vaig abraonar sobre el meu Nèstor. Feia olor de menta i de fusta. I el plaer va ser tan intens que quasi vam sentir la ràfega dels déus bufant-nos a l’orella. Digui el que digui aquella Florita.

* * *

—Ramon, l’he perduda.

En Mendelejev feia unes ulleres de pam i tenia els ulls aquosos. Se’l veia vell i derrotat.

—Tan bon punt la tregui de nòmina, què vol que la retingui? —va insistir, amb veu planyívola. A què pot arribar un home quan els baixos s’escalfen?

El vaig mirar amb objectivitat. Era un tio francament lleig, amb els seus tirants i les seves celles abundants i salvatges. No, nen, no hi tens res a pelar si no pagues.

—Però no tinc altre remei que fotre-la fora, oi?

—Pensi una cosa: la terra és plena de Sandres.

—No com aquella. No: ni una!

—I totes tenen el mateix preu.

—És vostè un cínic. Però en això del preu s’equivoca estrepitosament.

—Sóc cínic quan dic el mateix dels homes. Amb això de les Sandres, o de les sandretes, més barates, només sóc viril i, per tant, misogin.

—Com s’ho fa vostè perquè l’estimin per vostè mateix?

—Llegeixo la revista Florita cada dia.

—Què?

—I hi sumo el meu irresistible encant.

—Vagi-se’n a la merda!

No li vaig dir que gràcies, però que ja hi era, a la merda, al seu despatx. El vaig veure massa fumut.