6

COM JA HAVIA comprovat, la Sandra no sols era guapa, sinó que tenia classe. Havíem quedat per dinar en un restaurant del centre, a la Via Cavour, d’aquells que tenen reservats. Em feia la impressió que hi havia anat una pila de vegades amb en Simeó. El maître la coneixia molt bé. Ara que, a mi, la seva vida sexual m’era perfectament indiferent. Com si em parlessin dels costums religiosos dels habitants de Nova Guinea o dels rituals del vudú. Cadascú, de cintura en avall, fa el que pot i com pot. I sobretot amb qui pot. La resta és antropologia. Les religions sempre hi fiquen cullerada perquè els preveres sempre van calents i, a més, tenen la perversa inclinació de ficar-se en les intimitats de la gent. Deuen pensar que si agafes ben fort els testicles a un home (o el que sigui d’una dona) el tens dominat i capcot tota la seva existència, tant que el pobre tenallat estarà fins i tot disposat a matar per tu. Ara, en aquests rodals, ja els hem vist el llautó, i d’això es queixa la criatura. Els molesten els minarets però tenen altars a tot arreu del món. Qüestió de poder: si la partida l’haguessin guanyat els del turbant, seria exactament a l’inrevés.

La Sandra és una dona que sap vestir, que sap seure en una cadira i que sap triar un vi sense fixar-se només en el preu que marca la carta. Tenia uns ulls verds obscurs. Obscurs en tots els sentits. I fins i tot jo m’adonava que eren inquietants.

Vaig decidir parlar-li d’igual a igual i deixar-la confiar-se. Perquè no sé què li havia dit la Rita i sóc molt dolent en endevinalles.

—Estic preocupat, saps? Molt em temo que haurem d’acabar pagant.

—Tan fotut està el cas? M’havien dit que eres una mena de geni. O de mag.

—Ho sóc. Però ara mateix no n’exerceixo.

—Eh que estàs més prim?

—Només m’he aprimat dos quilos, però he hagut de fer un forat més al cinturó. Estic irresistible, no?

Va riure, sense burlar-se’n, amb simpatia.

—Em caus bé, Barral. Si puc ajudar-te… Suposo que sí: si no, no estaríem dinant junts en aquest restaurant caríssim…

—Vols dir que pago jo?

—No, rei, no: paga l’empresa. L’entrevista l’ha concertada la teva secretària.

—Però no és una entrevista oficial.

—T’ho vols fer amb mi o és veritat que ets homosexual? Aquí, a Roma, no sabem res del que passa a Catalunya. Fora dels gols del Barça, la desconnexió és total.

—No saps com m’agradaria fer-m’ho amb tu, però els homosexuals hem de mantenir la bandera alta. És per allò de l’orgull gai, m’entens?

—Ja m’ho imaginava, que per a tu no hi havia armaris.

No, guapa, vaig pensar: el que tu maquinaves era portar-me al llit per deixar-me fora de combat. Volies estar segura si sóc o no hetero. Ara ja ho saps. Mala sort, preciosa.

—Sandra, tinc un problema que tu potser em resoldràs.

—Em tens a la teva disposició. I si no vols que en Simeó sàpiga res, puc ser molt discreta. Si val la pena, és clar.

Mira la marfanta aquesta: ara em volia treure pasta. I de seguida li vaig replicar:

—No trobes que aquest Terlaner és una mica salat?

—Ja ho té això, el Terlaner. És blanc no fruitat, cosa ben singular, però té aquest petit regust de sal. A mi m’encanta. Deies que et puc ser útil?

—Crec que sí: necessito un gos.

—Com dius?

—Saps què és un gos, no? Doncs voldria un terrier de Yorkshire, saps quins vull dir? La gent sol posar-los un llacet per recollir-los els cabells. O els pèls del cap, com es digui.

Estava tan estupefacta que vaig poder comprovar que se li aclaria l’iris fins a un verd grisós. Tenia els llavis entreoberts i em mirava primer atònita i de mica en mica se li va anar endurint la cara i em va fer una llambregada d’hostilitat abans d’endinsar la mirada en el seu menjar. Una mena de mandonguilles de peix que ella va anomenar pel nom que li donava el xef de la casa. Jo em cruspia un cast lluç a la brasa, pensant en els sacrificis que havia de fer pel meu Nèstor.

—Què saps? —va dir en un murmuri.

—Sandra, sé que tens el Casas. Sé com el vas sostreure a l’avió. Sé que has aconseguit colar un Picasso, i se me’n refot: nosaltres no el vam assegurar. Però el Casas, el vull.

—No sé de què em parles.

—Nena, no em facis perdre temps i paciència. Vull pagar aquest dinar, que ens aixequem amigablement de taula, que anem a ta casa o al lloc on tinguis el Casas, que me’l lliuris sense fer soroll i que et quedis calladeta una temporada. A canvi…

I aleshores, tot de sobte, va aixecar la seva copa de vi i me’l va llançar a la cara. Com a les pel·lícules. Si ho hauré vist de vegades! Però a mi no m’havia passat mai. Mai de la vida. De fet, si no fos una putada, tenia un regust retro d’allò més cool. La frescor del vi, l’estupefacció d’un moviment no previst —i tu et dius jugador d’escacs, gras de merda?—, el sentit del ridícul, tot plegat va ser massa per a mi. Era una estupidesa per part d’ella, perquè estava atrapada, però el mutis l’havia fet de conya.

Va agafar una mena de mocador volàtil que tenia sobre la cadira del costat i la seva bossa i es va alçar com una estrella de cinema. Es va perdre el que li anava a dir: que si ella s’estava quietona i calladeta jo també ho estaria i en Simeó no la faria fora de l’empresa. Era un bon tracte. Però ara jo era un paio gras regalimant vi i amb les galtes apegaloses.

Un cambrer va córrer a ajudar-me i em va oferir tovallons i tovalloletes impregnades de colònia. Em vaig limitar a demanar un taxi a la porta i a pagar el compte. Sort que era un reservat, però la sortida fins a la porta em va costar com si carregés un carro costera avall (que costa molt més de traslladar que el mateix carro costera amunt). Del taxi a la meva cambra a l’hotel vaig continuar estupefacte. Però ja a l’habitació vaig fer balanç de la destrossa. Jo portava una muda, compresa una camisa, però l’americana i part dels pantalons estaven inservibles. Podia fer dues coses: una, avisar el servei de tintoreria i esperar en calçotets les tres o quatre interminables hores que em farien gruar, per generosa que fos la propina. I l’altra era comportar-me com un senyor.

Em va agradar més la segona opció.

De fet, pagava l’empresa, no?

A recepció em van posar amb la boutique d’homes de la planta baixa. Només gastaven Ermenegildo Zegna, però sí que tenien la meva talla i el gris fosc que a mi m’agradava. Em vaig canviar la camisa i vaig esperar. Uns deu minuts després trucava a la porta un discretíssim sastre que no va ni parpellejar. En un hotel s’han de veure moltes coses cada dia, imagino. Portava dos vestits: el primer em venia balder; el segon em venia perfecte. Era creuat, amb solapes amples, a l’estil gàngster, que es veu que torna a estar de moda. I em queia com un guant. Ara sí que m’assemblava a Philip Seymour Hoffman, en més alt. Beneït sigui el senyor Zegna i els seus dignes empleats. El preu era tan escandalós que em vaig permetre arrufar les celles abans de lliurar la meva Visa. L’homenet portava un confirmador de targetes de crèdit, així doncs tot plegat va durar menys d’una hora.

Cinc minuts després parlava amb la Rita i li demanava el domicili particular de la Casares.

—Algun problema, Ramon?

—Jo, no: ella té un problema gros. Però no hi fa res: ho sap tan bé com jo.

—Sort.

Goita: una conversa sencera amb la Rita sense cap pausa.

Com que la Sandra no era cap estúpida, m’esperava tranquil·lament a casa seva, un pis petit i alegre del Trastevere, que tenia un únic ornament: un Modigliani d’almenys 150 x 50 amb una d’aquelles dones lànguides d’ulls buits. Crec que era autèntic. Em diu el cor que aquest és el seu pis de debò, que el picadero que li ha posat en Simeó és en una altra banda. No és totxa, aquesta puteta.

En obrir-me la porta em va mirar, calibrant-me, de dalt a baix i va deixar anar un xiulet d’admiració.

—T’agrada?

—M’agrada. I més la velocitat amb què t’has abillat. Perquè un vestit així no va entaforat en un trolley de cap de setmana.

—Sóc ràpid. I no tinc prejudicis a favor de les dones. Vull dir que et puc fotre una bona tunda sense remordiments.

—Perquè ets maricó?

—No, reina: perquè ja t’he dit que el Terlaner no m’agrada. I sóc molt exigent amb el vi.

Érem asseguts com uns vells amics, però jo, que era al sofà, vaig posar els peus al llarg del sofà, sense importar-me que les sabates no estiguessin a l’altura de la vestimenta.

—Com ho has sabut?

—Meeec. Mala pregunta. Torni-ho a provar, senyora.

—Ho sap en Simeó?

—Meeec. Mala pregunta. Torni-ho a provar, d’això.

—Què passa si no te’l dono, el Casas?

—Meeec. Mala pregunta. Torna-ho a provar, nena.

—M’ha traït en Cosme?

Unes quantes llumetes es van encendre al meu cervell en sentir la paraula «Cosme».

—A part de tirar vi a la cara de l’única persona que et pot salvar de la garjola, què més saps fer tu, xata?

—Ho fas molt bé, de presentador de concursos de televisió. Vinga, darrera prova: què hi guanyo jo, si em comporto?

—Aquesta sí. Te la contestaré. Primer, guanyes que no et denunciï; segon, que no ho sàpiga en Simeó; i tercer, que no trinxi ara mateix el Modigliani de la paret.

—Va, tio, no t’encabritis, home! Parlant la gent s’entén.

—La gent, sí.

Es va aixecar i va desaparèixer per una porteta. Jo vaig baixar del sofà, vaig despenjar el Modigliani, i em va semblar que sí que era autèntic. Mi-te-la, la mossa, si n’és d’espavilada. Quan va tornar duia un quadre a les mans i jo tenia una grapa sobre la cara de la dona estilitzada del Modigliani. M’ho imagino o va empal·lidir?

—No et posis dramàtic. Té, el teu Casas.

—Meu? Ja m’agradaria. Té, el teu Modigliani.

—Penja’l. Sisplau.

Ho vaig fer. Després vaig seure i li vaig demanar un tornavís i unes alicates. Em va portar un cabasset d’eines de palla folrat amb tela de texans. Em mirava aprensiva mentre desmuntava el marc del Casas: a la vora superior lluïa el segell dels Colonna amb tota la seva esplendor. El quadre, a més, no tenia aquell blau prússia ni la teulada estava tremolosa. Era el Casas autèntic.

—Com sé que compliràs?

—Vols dir com saps que callaré?

—Sí, i vés amb compte: és un quadre preciós. I ja el tenia venut.

—El teu comprador haurà d’esperar que facis un altre cop.

—Vés-te’n a la merda!

—Pel que fa al meu silenci, no tinc garanties. Però tu mateixa comprovaràs que, si no em veig obligat a obrar altrament, sé ser molt discret.

—Serviries de proxeneta.

—Els proxenetes no són discrets; ho són les alcavotes.

* * *

Vaig passar la tarda al Palau Corsini. A més de fruir de les immenses col·leccions que conté, el meu objectiu era la botiga. Tots els museus tenen botigues cares que paradoxalment són sempre plenes de turistes. Això em convenia. Vaig estar mirant i vaig triar una artística carpeta amb un full de pergamí autèntic a dins (quins preus, mareta!) de la mida que em convenia i tot seguit vaig pensar en en Nèstor. Hi havia un foulard que representava motius d’Escher que era prou auster perquè li agradés. La senyoreta que em va atendre va fer molt bona cara quan li vaig dir que ho volia molt ben empaquetat, per a regal, i que volava l’endemà a Barcelona. Quan dius Barcelona, siguis on siguis del món, tothom somriu. Si dius Catalunya, et miren amb cara de peix. La gent és rara.

A l’hotel vaig desencolar amb paciència l’enorme cel·lo amb l’anagrama del museu imprès amb què m’havien embolicat la carpeta que tenia a dins el foulard, i hi vaig col·locar el Casas. Ho havia calculat de conya. Tornar-ho a embolicar sense que es notés cap matusseria em va deixar esgotat. Per celebrar-ho, vaig anar a un restaurant que recomanava la Guia Michelin —fullejar una guia en una llibreria t’estalvia l’engavanyador trasllat del llibre a tot arreu— i vaig fer un bon sopar. De fet, quasi no havia dinat. I, de fet, em trobava molt elegant, i fins i tot molt prim amb el meu meravellós Zegna. I m’ho mereixo tant, nen!

L’endemà, abans de la sortida del meu vol, que era al migdia, vaig fer un parell de trucades i una visita. Totes infructuoses: a Itàlia s’han esfumat els falsificadors d’art. O els meus amics ja no es fien de mi. Bé, tant se val: ja tinc el Casas.

Al control de duanes de l’aeroport, un paquet embolicat per un museu no l’examina ningú: et poden mirar el color dels mitjons i fins i tot el forat del cul, i poden apropiar-se d’una agulla de cap que portes a darrere de la solapa. Però un paquet d’una botiga de museu és sagrat; i encara, si pesa, tens un amable policia que t’ajuda a embarcar-lo o que te’l porta ell a mà. Si la Sandra esperava que tindria problemes amb el control de la frontera, on solen tocar-te els pebrots per més Unió Europea que hi hagi, s’hauria d’avergonyir de la seva història amb un gosset, un vol internacional amb bodega per a gossos i tots els seus inútils tripijocs.

* * *

Vaig anar directament a les oficines perquè tenia necessitat de veure la cara que faria Domènec Roger en saber que havia recuperat el Casas. Tenia la lleu sospita que hi estava implicat. Ell o l’hereu, en Cosme Menéndez. Però ara tots els números els tenia en Cosme. La Sandra ven el quadre autèntic a Itàlia i es reparteixen els beneficis. Però què hi guanyava el tal Menéndez? És clar que m’era antipàtic, però la sospita no ha d’estar mai moguda per l’endocrinologia, car en definitiva les simpaties i les antipaties es gesten al laboratori de les hormones. I no cal dir les passions amoroses. Sóc un desgraciat materialista, vet aquí el que passa.

De tota manera, si en Roger hi estava implicat, per què tota aquella comèdia del gosset? Pel que jo sabia, en Roger havia anat a l’aeroport tot sol. Tot i això, volia veure la cara que feia; esperava primer sorpresa i després alegria. Si no era així hauria de ficar una mica més el nas i remenar una mica més de merda. I la merda de la ciutat sí que fa pudor, a diferència de la merda de la muntanya.

Vaig entrar al despatx d’en Roger sense trucar, tot i que una amatent secretària em volia barrar el pas. Si en sé jo, d’esquivar secretàries! M’he passat la joventut practicant-ho, sobretot quan era de la bòfia. Ell estava mirant atentament la pantalla de l’ordinador tan entotsolat que ni em va sentir entrar, malgrat que la secretària deia no, no, no amb una desagradable veu aguda. Domènec Roger feia un gest lleig, en estar concentrat, tan diferent del seu somriure mundà que passejava per la vida. I és que en cada persona hi ha moltes persones. Jo, a jutjar pel meu volum, dec traginar una dotzena de persones a dins.

—Té.

I, teatralment, vaig posar el Casas davant seu.

Va ser maco. Va obrir els ulls com els dels animalons de la Disney. El va agafar. I aleshores, aprovat, tio, va somriure feliç.

—Com rediantres…?

—Rediantres? Hòstia, maco, tu sí que en saps, de dir renecs!

—Collons de Barral! La mare que t’ha parit! Hòstia puta!

—Bé, ara ja em sé el repertori. Mira: posats a triar, trio allò de «rediantres». T’ha sortit de conya, nen.

—Hi ha alguna esperança que em contis els detalls?

—Cap ni una.

—M’ho imaginava. Sou tots iguals. Us guardeu la informació com si els altres no tinguéssim ànima. I ara què toca fer?

—Primer, anem tu i jo, victoriosos, al despatx d’en Mendelejev.

—No tenim hora; si vols, la meva secre…

—Jo tinc sempre hora. Tu vine amb mi per donar-li solemnitat a l’acte.

—Però el culpable sí que ens el diràs.

—No. Nein. Tens el que volies? Doncs ja està. Després de la visita protocol·lària a l’amo, hem de portar-lo a l’hereu.

—Home, crec que seria més correcte portar-lo al comprador, és a dir al conseller…

—Jo no tinc manies. Apa. Passa tu davant. Vols portar el trofeu tu, com si fossis en Guardiola a la gespa del Camp Nou, o el porto jo?

—Puc?

I aleshores sí: em va dedicar el seu somriure robacors que gastava quan volia quedar-se amb tu. Jo, mal m’està dir-ho, no sóc gens vanitós. I qui digui el contrari menteix miserablement.

En Mendelejev va quedar admirat i em va mirar amb amor. Ell no va preguntar qui era el culpable. Vaig deduir que ho sabia perfectament i que m’agraïa la discreció. Perquè la Sandra és molta Sandra, però en Mendelejev encara és més Mendelejev.

Després va seure, amb el quadre encara a les mans, i ens va deixar allà bavejant, drets, al seu davant, com alumnes de col·legi al despatx del director. Té estil, aquest home. És un canalla, però té estil.

—Sabeu què estic pensant? Que vull premsa. I televisió. Molts periodistes. La idea és lliurar el quadre al conseller López Bernils. A la conselleria. Oi que sona genial?

—Un moment, un moment: es tracta d’una venda privada, segons tinc entès —va saltar el Roger.

—I una merda! Comprat amb diners públics i per exposar-lo una temporada a la conselleria i després cedir-lo al MNAC. Amb fotògrafs, també. Com si el regal el fes ell, no et fot?

—Ah, sí, és veritat! Ja me’n recordo. És que quan penso en una subhasta, se’m fa difícil imaginar despatxos oficials.

Ni en Mendelejev ni jo vam contestar aquella bajanada.

—Com ho té pensat?

—Hi vaig jo, amb el quadre. Vostè, Ramon, si vol, em pot acompanyar.

—No cal.

—Sí, sí, hi insisteixo. Però dues passes darrere meu, m’entén?

—Com si me l’estigués pelant discretament. D’acord. I no s’amoïni, que li prometo que no sortiré en cap foto. Jo, és que vestit perdo molt.

—Vostè, Roger, no. No puc anar-hi sol, però no vull portar al darrere tota la «corte del faraón».

Mecasundena. De vegades la vulgaritat no posa el fre quan passo jo i m’esquitxa la cara. La «corte del faraón»! Enginy, zero. Per més puto amo que siguis, desgraciat.