7

NO TENIA CAP esperança de trobar a casa en Nèstor despert. Si jo no hi sóc, com que matina (treballa els seus músculs amb tanta cura com treballa les seves neurones matemàtiques), se’n va aviat al llit. I, segons el meu capriciós rellotge, eren ja les dotze de la nit. El temps té una dimensió especial: el meu rellotge i el dels altres no coincideixen. Qui em podria retreure, doncs, que la meva vida sigui un caos?

Doncs no, senyor: a casa hi havia no sols llums encesos sinó també rialles. Em va semblar sentir el so de la Júlia Allister, però m’estranyava una festa o qualsevol forma d’orgia on intervingués aquell ésser asexuat i intel·ligent a les dotze de la nit i a casa meva. Déus de l’Olimp: en Nèstor té una doble vida i l’acabo d’enxampar, com en els acudits?

A la saleta només hi havia la Júlia i en Nèstor, més un xicot d’aquells que a mi em fan ràbia. No sé què m’hi fan, però no m’agraden: hi ha al·lèrgies espirituals o tot és qüestió de pell, com diuen a les novel·les de noies? Era jove, robust, amb una barbeta curta i mal retallada i una horrorosa samarreta que no necessitava una rentadora sinó un cubell d’escombraries; hi deia alguna cosa de salvar les balenes. Ignoro com creuen aquests xicots que se salven balenes, asseguts en saletes alienes, però el cas és indefugible: ell era allà i les balenes agonitzant a milers de quilòmetres lluny. La contradicció no l’inquietava. Era un kumbaià de mans grosses, com si tallés llenya i carregés mobles. La flaire era inequívoca: els molt podrits prenien xocolata desfeta a la meva esquena i hi sucaven xurros d’aquells grossos que a mi tant m’agraden.

Es veu que la meva presència els va causar tanta sorpresa com a mi la d’ells.

En Nèstor va fer un bot, però no em va semblar de culpabilitat sinó d’alegria:

—Nil! Estàs guapíssim! Què t’han fet a Roma, nen? Estàs…, estàs… Eh, Júlia, que està fantàstic?

I tot i que les efusions estaven tàcitament prohibides en públic, em va fer una abraçada. Però d’aquelles masculines, en què et tusten violentament l’esquena fins a esquerdar-te els omòplats. Els homes ens passem la vida demostrant que som forts, valents i llestos. Quina llàstima que aquesta triple combinació només es dóna en els herois medievals i en els còmics.

—Què feu endrapant xocolata desfeta a aquestes hores?

La Júlia va mirar el seu pulcre rellotge de polsera i va dir que només eren tres quarts i mig de deu i tot seguit va afegir:

—Aquest és l’Òscar Galvany, un col·laborador del departament.

—I la xocolata desfeta era per celebrar que hem acabat un article. Tots tres. Com que treballàvem en la redacció final al meu despatx d’aquí, hem votat com celebrar-ho i ha guanyat això. L’Òscar ha trobat aquests xurros boníssims i jo he fet la xocolata.

—Fa una olor magnífica —vaig dir intentant que els meus sucs gàstrics no fessin massa soroll. Tenia aigua a la boca, ai de mi.

En Nèstor em va mirar, em va comprendre i, amb una rialla maternal, va dir:

—En vols?

—Doneu-me un minut i em canvio.

Quan vaig tornar a la saleta m’havien preparat una tassa i just en seure la Júlia em servia un doll calent de xocolata espessa i fosca. Qui digui que Déu no existeix és que ignora com és la xocolata desfeta que fa en Nèstor.

Primer vaig calmar la meva autoritzada voracitat. Quantes calories estava endrapant? Un nombre indecent, còsmic, dels que embussen totes les artèries, d’una en una. Però oi que si t’hi han autoritzat la culpa és dels altres?

Quan començava a sentir-me assaciat —quina fila devia fer, menjant com un nàufrag—, vaig mirar-los amb més calma. Feien un trio estrambòtic: en Nèstor tan bell, la Júlia tan definitivament lletja —que no ho sap, aquesta dona, que les celles es poden depilar?— i el salvador de balenes com una imatge incongruent en aquell conjunt.

—Saps l’article en què treballava totes aquestes setmanes?

—I és clar —vaig mentir amb aplom.

—Doncs, mira, ja està.

—Ramon —va dir l’Allister—, i el teu cas com va?

—Resolt.

—Per això tens dret a xocolata desfeta. Tant com nosaltres, no?

—Júlia, estimada: si jo pesés quaranta quilos com peses tu tindria molts drets. La igualtat de drets és impossible. Per això la Carta dels Drets Humans és una fal·làcia. Tenim necessitats diferents, així doncs tenim drets diferents.

—I deures diferents —puntualitzà la Júlia.

—I tu qui ets, maco?

El balener-llenyataire va fer un gest de sorpresa en sentir-se al·ludit, però no semblava gens cohibit.

—Jo faig el doctorat. Amb el doctor Guasch.

El doctor Guasch és el meu Nèstor. Jo, quan el sento anomenar així, sempre hi trobo un regust eròtic. Eh que sona bé? Doctor Guasch! De vegades em costa entendre la jerarquia medieval de la Universitat. Ara bé, un espavilat que llepi els culs que ha de llepar pot relacionar-se amb els de dalt. Encara que sigui kumbaià. I l’Òscar dels pebrots era un d’aquests.

—I què fas amb els teus superiors, noi?

—El que ells em manen. És un honor, sap?

Sí, guapo, sí. Espero que no hagis abusat del meu Nèstor i que només li hagis tocat la vanitat, perquè si no t’enviaré d’una puntada de peu a salvar balenes de veritat. Pel camí pots fer focs de camp si vols i cantar «trobaré a faltar el teu somriure» o «muntanyes nevades».

—Una pregunta: de vosaltres dos, qui mana més?

Els dos matemàtics van somriure i van fer aquells gestos de vergonya que fan les persones ben educades quan han de dir simplement «aquí mano jo» o coses per l’estil. No tenen esperit militar, els matemàtics.

—Bé, tots dos som catedràtics —va confessar la Júlia.

—Sí, però ella és la cap de departament.

—Sí, però, en aquest projecte, ell és l’investigador principal.

—I tu què hi pintes, noi?

—Jo faig el doctorat i vaig tenir la sort que em triessin com a ajudant del projecte. Fins i tot posaran el meu nom a l’article.

—I com ajudes? Portes el cafè de l’esmorzar? Trenques la cara als qui volen copiar els seus secrets? Agafes diners del departament per comprar xurros als teus caps?

—Nil! Deixa el xicot en pau. Sàpigues que és un matemàtic notable i que, a més, és un treballador infatigable. Sense ell hauríem estat almenys un parell de mesos més. A sobre sap l’anglès tan bé que la Júlia i jo hem prescindit dels diccionaris.

—És que he viscut nou anys a Canadà.

—Feies de llenyataire?

—Doncs sí. De vegades. Com ho sap?

—No li facis cas, Òscar: el meu company és detectiu, i una mica impertinent.

—T’he portat un regal —vaig dir com a revenja per haver-me renyat en públic.

—Però si mai no em portes res! —i va fer aquell somriure seu. No els d’abans, els de sorpresa o compliment. No: el seu. Aquell que commou les pedres. Aquell que et vénen ganes de cridar, nu, pel carrer, sota la pluja, que ets feliç, lleuger i que sí que et mereixes la verga que els déus t’han concedit amb la seva sàvia llei de les compensacions.

—Doncs sí. Ara el porto.

—Ramon —va saltar la Júlia—: estàs desconegut. Véns amb un vestit espaterrant, engrapes tot el que t’està prohibit només perquè en Nèstor t’ho ha dit, t’aboques sobre el nostre doctorand com si l’odiessis i ara obsequies en Nèstor davant nostre?

Si no em caigués tan bé com em cau, la Júlia Allister, li hauria contestat amb els sarcasmes més feridors que se m’acudissin, com ara com recollons sabia ella que hi havia aliments que m’estaven prohibits o quina merda li importava a ella com anava vestit, que, jo, amb més motius, mai no li havia dit què em semblava ella a mi; així doncs, em vaig limitar a dir:

—El més sorprenent, però, és que no m’he ficat amb tu. I en tinc tantes ganes!

—Perquè sóc dona, perquè sóc lletja o perquè sóc companya de feina del teu Nèstor?

—Adoro les dones, tu no ets lletja sinó rara i el meu Nèstor té altres companys i tu ets la que millor em cau. El cas és que m’he comprat, per necessitat, un vestit nou, caríssim, que ja heu vist com m’escau, i que he desemmascarat una persona innoble i que he demostrat al meu cap que continuo en forma. D’acord?

—T’ho diré, Ramon: ets una de les persones més fascinants que conec sense necessitat de ser matemàtic.

—Tot això s’està posant apegalós. Vaig a buscar el regal.

A en Nèstor el va sorprendre el foulard, però més encara que anés dins d’una carpeta que contenia un pergamí.

—I això?

—Perquè facis numerets, o gràfics, o arbres o allò que t’agrada més fer.

—Abans m’agradava l’esquaix.

—Un esport innoble. Jo no perdono els qui mesuren les seves forces amb una paret. És la variant tronada del tennis. O de l’honorable pilota valenciana, l’única excepció.

—Doncs a mi m’agrada! —va exclamar, ingènuament, el llenyataire.

—Ja m’ho imagino. A la meva feina hi ha una manso, Domènec Roger, que fa esquaix cada matí.

Aleshores, literalment, van passar de mi. Desagraïts, que els deixo compartir la seva xocolata amb mi! La Júlia reia i s’eixugava els ulls i tot perquè havia contat un acudit de matemàtics. Era incomprensible, absurd i no gens graciós, encara que l’entenguessis. Sortien paraules com logaritme o proporció àuria, i els tres reien com beneits. Jo també sé acudits. I sé que no es poden contar més que en la intimitat. I no aixeco les cames per riure com fa el balener ni m’eixugo els ulls amb la punta del dit com l’Allister, però sí que moc la panxa —la meva musculosa, tibada i dura, adorable panxa!— per riure en silenci com el meu Nèstor. I si me n’anava a dormir? De fet, esperava que aquesta nit no tindria en Nèstor per a mi perquè l’imaginava dormint quan m’havia imaginat que eren les dotze.

Estava cansat.

Em vaig acomiadar polidament, i quan ja marxava em vaig girar i vaig dir, mirant la Júlia:

—Escolta: què és un logaritme? Jo ho havia estudiat i ara no ho recordo en absolut.

—És molt fàcil: imagina una potència a l’inrevés.

—Potència sexual?

—No facis l’ase, tu, ara.

—Per exemple, quatre elevat a set?

—No: no sabem l’exponent. Per exemple: quatre elevat a x dóna cinc. Quin pot ser l’exponent?

—Com la multiplicació i la divisió?

—O la suma i la resta —va afegir, tot milhomes, el kumbaià.

—Tu calla, mocós, quan parlen els adults.

—Doncs sí: és una operació inversa d’una altra. En el cas dels logaritmes, equival a esbrinar l’exponent que hi havia perquè donés un resultat determinat.

—Em pregunto si sóc logaritme d’algú.

I me’n vaig anar. La soledat també és bona. Molt bona. Heu provat mai de conversar amb tres matemàtics alhora? Sóc capaç de parlar de futbol amb en Martí o de la vaga de controladors aeris amb la Rita, i fins i tot tinc antics amics amb qui parlo d’estupefaents (no per perseguir-los, sinó per consumir-ne). Però els matemàtics…!

* * *

López Bernils ens va rebre entusiasmat i va dir que en Mendelejev era el millor professional del camp de l’assegurança (el camp de l’assegurança?) de Catalunya. Va examinar commogut el Casas. Ens va donar les gràcies en nom de Catalunya i quan va veure els fotògrafs va fer cara de saber qui era Casas. Fins i tot va deixar anar unes quantes collonades que havia llegit al Google. Tothom estava content i triomfant. Tots érem rics i plens. Jo més ple que ric, però tot no es pot tenir.

Quan la «canallesca» ens va abandonar —el tema no donava per a més—, ens vam quedar una estoneta amb el conseller i el seu secretari, que somreia, obsequiós. El poder, del grau que sigui, sempre és degradant.

Com que en Mendelejev no ho deia, ho vaig haver de dir jo:

—Conseller, ara ens hauria de lliurar el Casas fals. Les obres d’art falses millor si són destruïdes perquè ningú no s’hi enganxi els dits.

—Com? —va dir, admirat—. Que no ho saben? Jo, l’endemà de la subhasta, quan vaig comprovar que ens havien encolomat un quadre fals, vaig telefonar immediatament al seu expropietari, com és lògic. Es diu… Se’n recorda, Rigau? —va preguntar a l’amatent secretari.

—Sí, conseller: Cosme Menéndez.

—Per què?

—Home, ho vaig trobar el més correcte. No oblidem que qui ho compra és la conselleria, no un particular.

Jo no sabia veure-hi la relació, però el nas em va començar a picar.

—Per què no es va esperar que acabés la investigació?

—Això, Rigau, com va anar, tot plegat?

Era estrany que no recordés uns fets tan recents.

—Ens ho va aconsellar el servei jurídic de la Generalitat.

I un rave, moreno!

Em picava el nas.

I em van venir al cap algunes preguntes. La més important de les quals és per què la Sandra no va oposar cap resistència ni va intentar cap argúcia. Ai, Nil, beneit, que em penso que has ficat els peus a la galleda. O almenys la punteta d’un peu.

El conseller ni tan sols ens havia preguntat qui era l’autor de la falsificació ni com havia fet el bescanvi ni com era possible que en un avió desaparegués una obra d’art.

El problema és que a més de picar-me el nas, una sensació prou desagradable, em picava el cervell. Sí: em picava. Perquè hi havia una paraula martellejant-hi:

Logaritme. Logaritme. Logaritme. Logaritme.