4

ELS IMBÈCILS dels advocats em van posar totes les pegues imaginables perquè jo no posés les meves mans pecadores sobre el «seu» Casas de pacotilla. Vaig estar a punt de trucar a en Mendelejev en persona —a l’empresa, tothom el temia com si fos una nèmesi venjadora, i potser ho era.

Quan el vaig tenir a les mans, això sí, sota l’atenta mirada de Domènec Roger, del qual no sabia si hi estava del tot empastifat o era innocent del tot, doncs el vaig desmuntar sense miraments.

—Observaràs, Ramon, que els claus són de l’època i que…

—Quin falsificador faria servir claus actuals, ostres, Domènec? Que em prens per un novencell?

—Observaràs també que té el segell d’autenticitat, però ara sabem del cert que és una falsificació.

Érem al meu despatx i jo vaig prémer l’antiquat intèrfon i vaig cridar:

—Rita, ja ha arribat?

Una pregunta que va fer corrugar les celles al Domènec, perquè jo li havia donat el to d’aquelles rondalles que fan: «Germana meva, veus pols en el camí?», que crec que és de Barbablava.

—No. T’aviso.

—Fes-me el favor.

—No cal que et digui, Ramon, que aquest quadre, falsificat o no, és propietat del nostre client. I, el que és més important, té un Picasso a sota. Tracta’l amb miraments, home!

Jo el Picasso l’havia examinat amb cura a contraclaror de la bombeta del meu flexo, i la Rita me n’havia trobat la catalogació: un Picasso de l’any 39 que havia estat robat de casa del seu comprador, un francès que es deia Jean Del Beau. Mai no hi va haver una denúncia i es veu que diversos col·leccionistes l’havien buscat endebades. Fins i tot, em va explicar la Rita entre les seves pauses asmàtiques, una dècada enrere un col·leccionista anònim havia ofert, a través de la premsa, un pagament extraordinari i la garantia del secret professional a qui el trobés.

De fet era una tela petita, de 40 × 30, que representava una dona nua amb el peu, enorme, de cara a l’espectador, i la barbeta, també enorme, completament quadrada. Només es veien tres colors: el gris, el vermell i gran abundància de negre, com fet amb brotxa. Vaja: un Picasso molt Picasso. Devia valer una pasta.

Mentre meditava la sort que havia tingut el Menéndez dels collons, va sonar l’intèrfon.

—Ho tinc en pantalla. Més val que vinguis.

Al seu despatx i ocupant tota la pantalla del seu sofisticat ordinador hi havia la reproducció del segell autenticador que, com a les pel·lis de Missió impossible, s’havia d’autoesborrar en cinc segons.

I un rave: no coneixen la meva Rita. Va prémer unes tecles, va baixar un llistat de símbols estranys, va fer unes escasses operacions més i, ale hop, la impressora ja vomitava el sagrat segell, que ni que fos dels templers, punyeta.

Ella no va dir ni un mot i en Domènec la mirava ara a ella ara a mi una mica alarmat. Què amaga, aquest manso?

La comparació que vam fer va ser indubtable: allò que hi havia al quadre era una taqueta esborradissa i el que teníem imprès en una pulcra quartilla era un petit segell rodó, de dos centímetres de diàmetre, amb cargolats dissenys que devia haver inventat algun lector enfebrat de Freud.

—És que tenies cap dubte que el quadre era fals, Ramon?

—No. Però necessito pistes per saber qui és el falsificador.

—I què hi guanyem nosaltres si sabem que es diu Pere o Berenguera?

—Sembles ximple: que no ho veus, que si trobem l’estafador li encolomarem tot l’afer a ell i nosaltres no pagarem un ral?

—Tu veus visions! El nostre client ha estat estafat, i nosaltres l’hem de compensar. Són riscos que correm, i que sabem que correm.

Vaig fer una pausa teatral i vaig obrir els braços:

—Estafat? En Menéndez? Que tenia un Casas i ara té un Picasso?

* * *

Per a sorpresa meva, l’endemà era diumenge i no es treballava enlloc. Me’n vaig adonar quan ja era davant de l’edifici de les nostres oficines. M’estic guillant? Arrossegant els peus —un símil per dir conduint a poc a poc el meu antiquat Renault, que és de color merda de criatura— vaig tornar a casa i vaig pujar humilment a l’ascensor i vaig obrir amb cura la porta sense fer soroll: el meu Nèstor de segur que sabia que era diumenge i aprofitava per aixecar-se tard. És l’únic dia que no fa exercici. Allà a la seva facultat tenen un gimnàs i pistes de tennis. Ell fa uns pesos i després, almenys tres dies a la setmana, una partideta de tennis amb un imbècil del seu departament, un tal Leandre Dolç, que havia entrat al sagrat recinte de l’Olimp matemàtic directament endollat pel rectorat i que el dedicaven a les tasques de gerència que no vol fer ningú (excepte el Leandre, que volia estar manant sempre, i la gerència ajuda molt a fer-se el milhomes; tanmateix, era un magnífic tennista i va fer amistat amb en Nèstor. La diferència de quocient intel·lectual entre els dos era, però, astronòmica).

Doncs els diumenges, com Déu Nostre Senyor, en Nèstor descansava. Per això em va sorprendre sentir-lo xiular a la cuina.

—Que no tens son, nen?

—Jo també et desitjo un bon dia.

—Saps que és diumenge?

—Jo sí. Ho saps tu? Més ben dit: ho sabies quan has sortit de casa a les set del matí?

—Tocat i enfonsat. Per què portes davantal?

—Estic fent el dinar.

—Però si són… Bé, si és molt aviat!

—Són les vuit i deu. I faig un dinar sensacional.

—Perquè m’estimes molt i m’has aixecat la veda de la dieta cardíaca?

—Bé, avui afluixarem, ateses les circumstàncies.

—Ja ho sé: ve la Júlia Allister a dinar!

—No siguis burro. Per a la Júlia demanaria una pizza per telèfon.

—I doncs?

—Mira que ets desordenat, caòtic i desmemoriat! T’ho he estat dient tota la setmana. Després ens acusen als matemàtics de despistats. Vénen la meva germana i el seu home, tio!

La Rosa era la mare-germana-esposa-confident d’en Nèstor. I tanmateix, jo l’adorava quasi tant com ell. Fins i tot em queia bé el seu home, Martí, un oculista molt culte i divertit. No tenia gelosia de la profunda amistat entre els dos germans, tot i que sabia que el meu Nèstor li ho contava tot a ella i viceversa. Cosa que vol dir, ai horror, que la Rosa ho sabia tot de mi. Tanmateix, en una de les meves agudes deduccions, havia conclòs que si em tenia tanta simpatia malgrat saber totes les meves flaqueses (valga’m la metàfora), és que els secrets que li contava en Nèstor eren afalagadors. Si tingués una corona de llorer, li plantava a la closca, al meu Nèstor angelical. Jo parlaria molt malament de mi mateix, si em veiés en el cas.

Aquell diumenge, doncs, tocava encant familiar, un àpat suculent i algunes rialles. A més, m’havien promès aixecament de veda, pel que fa a la dieta. Només hauria d’apartar del cap les cabòries i mirar d’estar a l’altura de la llengua afilada de la Rosa.

—Què ens fas, de dinar? Et puc ajudar?

—És un secret. I, en conseqüència, no em pots ajudar. Vull el teu nas lluny de la cuina. Vés i pren-te una dutxa llarga, fes un passeig, treu el gos a fer caca…

—Nèstor: no tenim gos. O sí?

—Tu fes veure que passeges el gos i posa-hi paciència.

—Puc veure la tele?

—Ni veure la tele, ni llegir. Activitat! Brillo! Mou-te!

Ai de mi.

Quan van arribar la Rosa i en Martí, ell carrejava alguna cosa pesada que no va dir què era i que no ens va deixar tocar.

—És una sorpresa —va dir amb una rialleta crispada, per l’esforç del pes que aguantava.

—Martí! —el va renyar la Rosa.

Pobre Martí. Està tan enamorat de la Rosa com ella del seu germà (en el bon sentit. Crec). La gràcia que tenien els dos germans era que es feien confidències tant si hi havia gent al davant com si no, i que fins i tot parlaven dels presents com si no hi fossin. Una cosa molt engavanyadora, vatua. Ells formaven un grup a part, inaccessible. Tanmateix, eren tan encantadors que era impossible molestar-se amb ells. Però l’efecte d’aquesta mena de cercle tancat (ai!, si en Nèstor em sentís: un cercle tancat!) era que en Martí i jo havíem de parlar sovint. A part del jazz, passió que compartíem, jo no sabia res dels ulls ni d’esports, els dos temes que dominava. Jo, com que no en domino cap, sóc més fàcil de portar. No de transportar, però sí de portar.

Només entrar, la Rosa ja parava taula amb un deseiximent que sempre em colpeix. Jo, que no sóc gens tímid, sóc absolutament incapaç de parar taula a casa de ningú. De vegades, ni a la meva mateixa casa. I ara a la cuina ara al menjador, els dos germans ja es deien coses espaterrants i incomprensibles. Sentia les rialles d’en Nèstor amb una punta d’enveja i les de la Rosa amb una punta de malfiança. De bon rotllo, això sí. Però coi de germans. De segur que de petits havien fet múltiples porcades entre púdics llençols. Paciència.

Quan ens van avisar per dinar, en Martí m’explicava la consistència de l’humor vitri, amb unes comparacions no gens adients. Em picaven els ulls, d’escoltar-lo. El primer plat, que portava en Nèstor amb gran solemnitat, seguit per la Rosa, que duia un cullerot i una pala plana, va ser una lasanya que, per la seva grandària, molt em temo que seria el nostre sopar d’una setmana sencera. Però feia goig i sobretot feia una agradabilíssima olor. Què ho fa, que un formatge ben triat i ben gratinat ens fa segregar bondat i cordialitat als humans? Tothom, davant d’una lasanya, d’uns canelons o d’uns simples macarrons casolans somriu, no sé si ho heu observat.

El vi, que els àngels em protegeixin!, era un Vega Sicilia, si bé no era un reserva sinó un criança. Ignoro per què aquell àpat era tan especial i tan suculent, però jo sempre tinc fam. D’ençà que faig dieta —o més ben dit, que en Nèstor es pensa que faig dieta— la meva gana ha augmentat. Quan s’adonaran els metges contemporanis, tan amatents a fer-nos passar fam, que la gana és senyal d’alerta natural i que, com el dolor, la tos o la tensió als testicles, indica que ens cal curar necessitats urgents?

El segon plat eren escalopetes amb llimona, que és un plat que adoro i que a en Nèstor li surt brodat. Vaig menjar amb ferotgia, mentre intentava endevinar què caram volia dir que «la tieta Teresa tenia bigoti però només en la mitja cara bona», que explicava la Rosa, o què significava el misteriós missatge amb què li replicava el seu germà: «Senyal que mai no va aconseguir treure’s de sobre el cullerot que s’havia engolit». En Martí interrompia la meva voracitat amb recomanacions absurdes: ara volia que fes golf! Assegurava que era un esport tranquil, ideal per a persones com jo. Persones com jo? Jo sóc un home amb múltiples activitats, mentals i físiques. Tu sí que estàs tot el dia assegut, mirant ulls, que és la cosa més passiva que hi ha al món. Hi afegia que, a l’hivern, una mica d’esquí, però d’aquell alpí, tan maco, i a l’estiu, a trescar sobre l’herba. Jo anava fent «mmm, mmm», amb la boca plena. Gaudint del menjar.

De tant en tant, en Nèstor em feia una llambregada i somreia de veure’m tan afamat. I això que m’estima tant. Jo, si veig el meu pitjor enemic afamat, mira, sóc un tou, però una mica de pa sí que li donaria.

Les postres van ser la part més engavanyadora: la Rosa i en Nèstor van desaparèixer a la cuina, van tancar la porta i, per si, mentrestant, ens ho volíem fer en Martí i jo (què devien estar fent ells?), ens van comminar a apagar els llums. Ho va fer en Martí: jo estava massa estupefacte. Em sentia com una persona que assisteix a una obra de teatre i tot de sobte es troba que ell forma part de l’espectacle. Els teatrers moderns adoren aquestes collonades.

Va ser tan ominós que hauria volgut amagar-me a sota de la taula: els dos germans transportaven un gros pastís cobert d’una cosa blanca que crec que en diuen nata (és a dir, el greix de la llet d’una femella remugant barrejat amb sucre, ecccsss!), i a sobre hi havia una única espelma espurnejant. Els brètols anaven cantant una mena de cançoneta infantil que només canten les ànimes primitives, els malalts terminals i les criatures de pit. Anava adreçat a mi. Entre riures i els aplaudiments d’en Martí, tots tres em van felicitar pel meu aniversari.

Aniversari?

Jo no tinc aniversari!, vaig pensar, indignat.

—Sé que de moment t’enfadaràs, perquè aquestes coses no t’agraden, però la Rosa va pensar que ja era hora que ens comportéssim com una parella normal. I les parelles celebren aniversaris. De tota mena. No et pots enfadar. Avui no.

—Nèstor: jo no tinc aniversari.

—Nil: si fas mala cara al pastís que tan amorosament ha fet en Nèstor, ara mateix te n’empastifo la cara, com a les pel·lícules de Charlot.

—Esteu sonats!

—Molt bé, però tu bufaràs l’espelma. I observa que hem tingut el bon gust de posar-te’n només una.

Em vaig aixecar, els vaig mirar i vaig dir:

—Estic pregonament emocionat. La vostra cursileria m’ha robat el cor. Les vostres mostres almivarades d’afecte em retornen a la infància. M’ha agradat tant tot això que he decidit celebrar el meu aniversari cada mes…

—Això és una contradicció, Nil —digué en Nèstor amb els ulls lluents d’alegria, perquè els meus insults no li arribaven.

—Suposo que sou conscients que aquesta és una escena calcada de l’execrable Que bonic és viure, de Frank Capra. Espero que, a sobre, no m’obligareu a l’ominosa tasca de desembolicar regals.

Aleshores en Martí es va aixecar tot ell fent rialles i va extreure de darrere del sofà el gros paquet que portava en entrar (oh, gloriós estrateg!) i me’l va lliurar amb somriure de conill. En Nèstor em va posar la mà a sobre del braç i gràcies a aquest suport vaig tenir esma per obrir aquell embalum. Hi havia un regal meravellós: una caixa de dotze cerveses (naturalment de vidre) Paulaner Salvator, per a mi la millor cervesa alemanya en particular i la millor del món en general; tenia aquella perfecta barreja de llúpol i malt que la fa única. Vaig fer un petó a la closca al Martí, que rebentava de satisfacció, i vaig declarar que a partir d’aquell moment el nomenava cunyat meu amb l’obligació de fer-me regals tots els aniversaris, obligació que no era extensible a mi mateix perquè jo havia de reconèixer, modestament, que no em mereixia tal honor. Així doncs, ell esdevenia cunyat meu però jo no esdevenia cunyat seu. En Nèstor va dir alguna cosa sobre la propietat commutativa i encara va murmurar una paraula així com bijecció, però ni la Rosa no li va fer cas.

Aleshores, i quan la cosa ja fregava La casa de la pradera, la Rosa va dir una cosa que em va fer posar els cabells de punta:

—El meu regal espero que no t’ofengui. Pensa que està fet amb tot el tacte. Si és que això es pot regalar amb tacte.

Immediatament em vaig ofendre, i ella em va lliurar un paquet petit embolicat en un paper de quadres, com el kilt escocès. A dins hi havia un flascó de pastilles i un tub de crema. El nom de totes dues coses m’era desconegut: Fermapramil.

—Veuràs. Nil, i no t’enfadis: si et prens una pastilla d’aquestes cada dia, que són conglomerats naturals d’herbes, i et fregues l’això amb la pomada, en un mes o dos et desapareixerà. Paraula.

—Pretens que em faci fregues al pito amb l’esperança que s’encongeixi? No sé si saps que sol passar exactament a l’inrevés.

—No, burro: és per a la panxeta. És que darrerament en fas una miqueta, saps?

—És a dir, que el tacte de què m’has parlat és dir panxeta a la meva honorable panxa i al·ludir a la seva grandària dient-li que és una miqueta gran? Nèstor: desagermana’t!

Just en aquell moment una idea em va travessar el cap. Vaig entaforar-me un tros de pastís llefiscós a la boca i vaig sacsejar els cabells a la Rosa en senyal d’afecte (i per netejar la mica de nata que s’havia quedat als dits), mentre deia, o intentava dir, que havia sentit el telèfon i que era una trucada urgent. De Malàisia. Un cas de vida o mort. I que ja em posaria la crema a dalt, mentre atenia el truc d’un col·lega molt malcarat.

—Allà, a Malàisia, no celebren els diumenges. Només els dissabtes, i encara —vaig murmurar tot pujant l’escala i insensible al «Nil, home!» del meu Nèstor.

Els vaig deixar xalant a costa meva i vaig agafar el dossier del cas. Ja sabia què havia passat. Ja sabia com. Ja sabia qui. Només em faltava demostrar-ho. Em vaig armar de valor i vaig trucar a la Rita. Primer, tot van ser ais i uis, però quan li vaig dir la idea que em ballava pel cap va restar en silenci.

—Tu podries esbrinar la llista de passatgers d’aquell vol Roma-Barcelona? Aquell on viatjava el nostre quadre, ara no tinc les dades a mà, però tu sí. Recorda que era un vol internacional, amb escala a Barcelona. Va, Rita, tu que ho saps tot i saps fer de tot i…

—Si m’afalagues no em deixes pensar! Això és impossible (pausa). Ni jo sé entrar als arxius de Liberia. Si pogués entrar-hi qualsevol seria un greu revés per a la companyia (pausa). Però conec una tia…, com es diu?

—Maria? Adela? Míriam? Laia?

—Vols callar (pausa), que no em deixes pensar?

Pausa.

—Es diu… Bé, tant se val. Penja, que he de fer una trucada. I no t’apartis del telèfon.

—Vols que vingui a casa teva?

—Per a què? Per fer-me més nosa (pausa) de la que m’estàs fent?

Mentre esperava, sentia la xerinola de baix i anava repicant els dits sobre la taula. Com més hi pensava, més rodó ho veia. Ostres, quanta gent espavilada que hi ha!