La casa d les espelmes
Des d’aquell dia, el senyor Khalil em va començar a saludar sempre amb una certa deferència, d’una manera que semblava que compartíssim un secret. Això provocava la curiositat dels meus companys al camp, i una gran incomoditat per part meva. No volia de cap manera cridar l’atenció, no m’agradava que em prengués per una mena de sant, i no em vaig plantejar en cap moment d’anar a conèixer el seu mestre de la tariqa. Però el meu destí era anar-hi a parar, perquè poc temps després, sortint de la mesquita, vaig retrobar un antic company de feina, que va estar molt content de veure’m, i al cap de pocs minuts de parlar em va convidar a participar un dia a la reunió de la seva tariqa. Després de comprovar que, tot i compartir filosofia, no era el mateix grup que el d’en Khalil, vaig acceptar la invitació.
Divendres al matí vaig anar a l’adreça que em va indicar el meu amic: una casa del centre, feta de fang a l’estil tradicional, que aparentment havia resistit intacta a la guerra. Vaig trucar a la porta i em va obrir un home molt, molt arrugat al qual no quedaven gaires dents.
—Bon dia, senyor. Sóc un amic d’en Massud, en Zelmai.
—Benvingut, Zelmai. Entra, sisplau.
L’home, tocant-me lleument l’espatlla amb la seva mà ossuda, em va guiar pel que devien ser les estances de casa seva —una casa senzilla— fins a una sala que tenia la porta tancada. La va obrir i em va fer un gest perquè el precedís cap a dins. Els ulls se’m van enxiquir instantàniament per veure alguna cosa en la mitja penombra de l’habitació, causada per les cortines vermelles, força opaques, que tapaven les finestres. Quan se’m va haver acostumat la vista, vaig comprovar que era una sala no gaire gran, amb les bigues de fusta visibles al sostre i el terra cobert de catifes que devien haver estat boniques ja feia molt de temps. A les parets hi havia pòsters amb fragments de textos religiosos, i, distribuïdes estratègicament, vaig distingir quatre o cinc espelmes —l’única font de llum artificial que vaig veure—, que havien regalimat sobre les restes de moltes altres espelmes desfetes. Potser encara eren toves i tot, perquè feia poca estona que havia sortit el sol, i l’estança encara feia l’olor dolça de la cera. M’encantava sucar els dits en la cera quan encara era tèbia, però no vaig tenir temps ni de pensar a fer-ho, perquè tan aviat com vaig entrar, els quatre homes que hi havia asseguts a terra es van aixecar per saludar-me amb un somriure als llavis. Jo només hi coneixia en Massud, el més jove del grup, però també els altres em van acollir tan afectuosament com si ens coneguéssim de tota la vida. Un per un, em van agafar les mans entre les seves, em van donar la benvinguda i van agrair que els acompanyés. A mi, que estava acostumada a l’estil rude del camp, aquella calidesa em va tocar el cor. Era com si hagués entrat en un altre món, i vaig saber de seguida que m’hi sentiria molt a gust. Em feia vergonya recordar com ens en rèiem amb l’Amid, de les tariqes, dient que eren un cau de sonats. Mai m’havia sentit tan bé només d’entrar en un lloc.
Després de presentar-me, em van convidar a seure entre ells, en una rotllana. En silenci, vaig escoltar com explicaven les sensacions i les visions que havien tingut durant els precs de la nit. Estaven junts des de la mitjanit passada, quan havien començat a recitar les seves pregàries rítmicament, sense aturar-se, com una mena de mantra budista, i això els havia portat, al cap d’una estona, a un estat mental que afavoria vivències i somnis molt especials. Amb l’arribada del matí, i després d’un esmorzar per recuperar forces, quan jo vaig arribar, era el moment d’explicar les seves experiències: un deia que havia vist un home vestit de blanc que s’acostava a ell, i irradiava pau; un altre estava commocionat perquè s’havia vist a si mateix sagnant… El mestre de la comunitat —l’home que m’havia obert la porta— interpretava el sentit de cada somni. Alguns explicaven coses realment xocants, però ningú no se’n reia: tothom escoltava els altres, i especialment el mestre, amb un gran respecte, i després dels seus comentaris, semblaven quedar tranquils.
Jo també volia viure una experiència tan intensa, volia sentir-me part de tot allò almenys per una vegada, i vaig demanar al mestre si em deixaria anar-hi el següent dijous a la nit. Ell em va explicar que normalment els nens hi anaven acompanyats del pare o d’un avi, i en qualsevol cas no era convenient que passessin la nit sencera pregant, com els altres. Em va recomanar que aquell dia anés a dormir ben d’hora, i que em presentés a la reunió a les quatre o les cinc de la matinada.