La bici

Després de les classes de cal·ligrafia, vaig començar a fer classes d’anglès, gratuïtes gràcies a la intercessió del meu amic Maruf, que semblava entestat a fer de mi una persona formada. El professor, i amo d’aquella petita acadèmia, era el seu amic Waiss.

Després de la primera classe, i amb el cap ple de i am, you are, he is, she is, meravellada per la novetat i les promeses que em portava —el món de fora rutllava en anglès i estava decidida a entendre’l—, en Waiss em va venir a trobar.

—Què t’ha semblat, la classe? Voldràs continuar?

—Sí, i tant, m’ha agradat molt, gràcies…

—On vius, Zelmai?

La pregunta, en altres circumstàncies, m’hauria posat en guàrdia. Preferia no deixar empremtes enlloc, era més segur. Però en Waiss era amic d’en Maruf, no tenia sentit mentir o escapolir-me. Vaig respondre, doncs, i vaig experimentar un alleugeriment insospitat en el fet de confiar en algú.

Tots dos vivíem al mateix barri, i ell em va proposar de tornar junts cap a casa, cadascú amb la seva bicicleta. Durant el trajecte, ell avançava amb precisió, jo erràtica i insegura, i havia de parar sovint per no xocar amb algú. A en Waiss, li vaig dir, però, que m’aturava per deixar passar. El cert és que no em feia cap il·lusió admetre que no en sabia gaire d’anar en bicicleta, tot i que ja feia temps que la tenia i que era, de molt, la meva propietat més preuada.

La vaig comprar, per impuls, un dia que m’havia enfadat —per variar— amb el fill de l’amo del camp. Aquell cop em va pegar perquè se m’havien escapat les vaques, i jo, enrabiada i humiliada, vaig decidir plantar-lo un altre cop. Confiava que quan ho sabés el senyor Bismil·là em demanaria de tornar, com la vegada que vaig plegar i vaig treballar un dia com a cuinera per als talibans. Per tant, no em vaig molestar a anar buscar una altra feina: vaig agafar els diners que l’Amid em va pagar pel jornal i vaig anar cap al centre. Tot passejant, vaig passar pel carrer on se situen les persones que es volen vendre la bicicleta. I de cop ho vaig veure clar: me’n compraria una. A Kabul és segurament el principal mitjà de transport, perquè molt poca gent té cotxe; segur que m’aniria molt bé per desplaçar-me, i també per augmentar una mica el meu esta tus.

Vaig regatejar fort i vaig aconseguir un bon preu per una bicicleta preciosa, de color gris metàl·lic, que com totes tenia a darrere del selló un seient per portar un passatger. El venedor m’animava a provar-la, però jo vaig fer veure que l’examinava i que ja en quedava satisfeta.

Me la vaig endur, a peu, més contenta que un gínjol. I quan ja arribava a casa, vaig sentir els crits dels meus amics del camp: «Uau, Comandant! Tens una bici! Ensenya’ns com va!». Mentre venien corrents a admirar-la, em vaig ajupir i vaig obrir el pas de l’aire de la roda per desinflar-la. Així vaig tenir una bona excusa per no enfilar-m’hi davant d’aquells nens a qui m’agradava impressionar. Des del tricicle que em va regalar el pare quan era petita que no havia pujat a cap estri amb rodes, i tenia por de fer el ridícul. En canvi, ells, que eren molt més petits, en sabien tots sense problema.

L’endemà em vaig llevar quan encara era fosc i vaig sortir a fer pràctiques pels carrers deserts. Vaig posar una pedra grossa per enfilar-m’hi, i provava de coordinar peus i mans per avançar una mica. No sospitava que costés tant: vaig caure desenes, centenars de vegades abans d’aguantar-me una mica dalt. Quan va arribar el matí tenia els genolls pelats i la bici una mica desmillorada, però ja era capaç de pedalar sense caure. El problema era que encara em costava engegar i, sobretot, que no sabia baixar-ne. Vaig tornar al centre, cap al camp de futbol, i després vaig tornar per anar a treballar, i pel camí vaig fer caure un home que duia una caixa de plàtans, i també vaig topar amb una dona, però no em podia permetre de parar i em vaig escapar de les queixes i els insults. Em sentia feliç!

Quan vaig arribar prop del camp, vaig trobar el senyor Bismil·là i no vaig tenir altre remei que aturar-me, tan bé com vaig poder.

—Ei, Zelmai! Com es que avui no has vingut a treballar a l’hora?

—No l’hi ha explicat l’Amid? Ho sento, oncle, però ahir em va tractar molt malament i em va pegar. Jo així no vull tornar.

—No, home, no pleguis! Quin fill tan animal que tinc. Ja parlaré amb ell, però tu queda’t. Entra a casa, pren un got de llet, i després et pots quedar a dinar.

Mentre parlàvem, va arribar l’Amid, i son pare li va llançar una mirada furibunda.

—Amid, demà en Zelmai tornarà a treballar amb nosaltres, i les coses hauran de canviar. Has vist quina bicicleta que té?

—Sí… felicitats, Zelmai.

Tot plegat va sortir més bé del que havia esperat.

Els dies següents em vaig dedicar a decorar la bicicleta a consciència: hi vaig enganxar papers brillants; hi vaig posar una cinta verda que onejava quan corria molt, i fins i tot vaig comprar un clàxon que feia una musiqueta, que als vells del barri no els agradava però que a mi m’encantava. El feia sonar i tothom sabia que havia arribat en Zelmai… I a l’hivern em vaig fabricar unes «cadenes» per a les rodes, fetes amb cordes de plàstic, per poder avançar per la neu. La meva bici era inconfusible.

Amb el temps vaig aprendre a portar passatgers, i sovint em tocava acompanyar les cosines al metge, recollia coneguts que esperaven l’autobús o que no podien pagar un taxi… Fins i tot a vegades transportava dues persones alhora.

Però quan, anys després, vaig pedalar al costat d’en Waiss, em vaig adonar que tenia una manera de conduir la bici molt destralera. I, també en això, em vaig decidir millorar.