S’acosta el dia

Es preparatius per al viatge van avançar sense entrebancs. I un dia de tardor, la Sara em va fer anar a Cawaf perquè em va dir que ja ho teníem tot a punt. Quan vaig sortir de casa de l’oncle Ganí semblava que els pedals de la bicicleta no em volguessin obeir i se m’entortolliguessin als peus. Distreta amb els meus pensaments, feia ziga-zagues sense voler i vaig estar a punt d’atropellar més d’un vianant, que em va maleir els ossos. Llavors, despertava del meu somieig i també m’enfadava i cridava. Estava molt nerviosa.

Vaig entrar a Cawaf i vaig córrer cap al despatx de la Sara. Buit. Estava tan impacient que no podia més, i feia voltes i més voltes al petit despatx mentre els companys em miraven atònits.

—Perdona, Nadia —vaig sentir darrere meu al cap de pocs minuts. La Sara, amb l’abric i el mocador encara posats, i un somriure d’orella a orella, m’ensenyava uns papers que tenia a les mans—. Estàs a punt? Ja tens data per marxar.

Els últims dies havíem preparat tots els documents: ja teníem el passaport i el visat, i ara la Sara m’ensenyava el bitllet i el programa del viatge. Vaig fullejar amb gran respecte tots els papers que parlaven de mi, amb una foto carnet —de noia—, el meu nom autèntic, i el lloc i la data de naixement que s’havia inventat el pare de la Mariam, l’oncle Ganí, quan va anar al registre fent-se passar per familiar meu. Fins i tot tenia un cognom, cosa insòlita per als afganesos. El vaig rellegir en veu alta, a poc a poc.

Que estranya que és la vida. El primer cop que havia entrat al local de Cawaf era un noi pobre i amb cl futur incert, i aquell dia en vaig sortir amb aquell visat que deia que era una dona jove de vint-i-un anys que tenia llibertat per viatjar. Hi havia reflexionat molt, en tot el que volia dir allò. No era només un visat a Europa, via Dubai. Era un passaport a una nova vida que desitjava i temia, tot a la vegada. La ciutat de Barcelona no sabia que existia fins que la Sara me la va situar en un mapa del món. Però el més inquietant és que, igual que jo no coneixia Barcelona, tampoc no coneixia la dona jove que hi aniria segons aquells documents. Aquell jo estava per estrenar, i no tenia clar si m’agradaria conèixe’l. Després de tot, la Nadia matava gairebé tota la vida que havia conegut des de llavors, i que havien estimat els meus amics, les meves germanes, el meu món… No tenia dubtes que sabria adaptar-me a una nova ciutat —m’he adaptat a situacions terribles; segur que a un país ric també m’hi adaptaria bé—, però com em convertiria en una dona «de veritat»?

N’havia parlat moltes vegades amb la Sara. M’operaria, i quan tingués reconstruït el cos i sobretot la cara, tornaria a l’Afganistan amb la meva nova identitat femenina. Començaria una nova vida sense tornar a veure la gent d’abans. Com si en Zelmai que era jo també hagués mort. La decisió era ferma, no faria marxa enrere, però no podia evitar de sentir una tristesa molt gran, un dol immens per aquell petit Zelmai que les havia passades tan magres.

Sentia una necessitat immensa d’anar a casa, i fer una pausa de les emocions d’aquests dies convulsos. Tenia ganes de sentir que encara no havia canviat tot, aspirar l’olor de casa meva, estirar-me al llit que compartia amb la mare i refugiar-me una estona en allò que coneixia i, per familiar, em tranquil·litzava, en el que encara era la meva vida —per poc temps—. Vaig pensar que continuaria un treball de la facultat que volia acabar abans d’anar-me’n.

Quan vaig arribar, però, vaig veure que els papers que havia deixat a mitges estaven tacats, amb grans marques de tinta en forma d’arc, com si algú hi hagués passat la mà per sobre per escampar-la… Vaig buscar el pare amb la mirada, i el vaig veure arrupit en un racó, amb la seva no-presència a què ja ens havíem acostumat, amb la mirada buida. Al seu costat, un pot de tinta. I sí, les mans brutes de color negre. Vaig perdre els papers, el vaig escridassar i gairebé li vaig pegar, plena de ràbia. En lloc de trobar la pau que necessitava, havia perdut els nervis en menys d’un minut. A vegades el pare sortia del seu estupor i li agafaven atacs violents, ens insultava i ens intentava pegar. L’havíem de reduir sovint amb l’ajuda dels veïns, perquè no sabíem d’on treia la força, i donar-li algun calmant. Però un atac tan sofisticat com fer-me malbé un treball era insòlit, i encara més dolorós per a mi. «Per què en lloc d’ajudar-me sempre he de trobar que a casa em fan la traveta?», pensava.

Estava tan sulfurada que era incapaç d’entendre el que realment havia passat: que, a la seva manera, el pare m’havia volgut ajudar. De fet, aquell petit desastre era cl primer gest protector que havia tingut ell en molts anys: el que pretenia cl pare era treure el pot de tinta de sobre la taula perquè ningú me’l toqués o me’l fes caure. Però per culpa del seu tremolor constant, ell mateix havia vessat tinta sobre el treball, i l’havia volgut esborrar, matussera-ment, inútilment.

Quan ho vam descobrir, encara em vaig sentir més malament per haver-lo esbroncat. Aquelles taques de tinta al paper, que també havien deixat rastre sobre la catifa quan s’enduia el pot, eren una mostra de la seva discapacitat… i una mostra d’amor.