Un sou

Molt lentament es va instal·lar una nova normalitat, en què la tristesa estava sempre present però ja no era el centre del meu món. La lluita per menjar i viure amb una certa comoditat va tornar a ser la meva preocupació diària.

Un dia, una noia que coneixia de l’institut em va dir:

—El meu pare diu que si em portes una foto de mida carnet ell la passarà a una associació on t’ajudaran i no et caldrà treballar més.

M’ho veia a venir: «Què et va passar? Què fa la teva família? Com t’ho fas perquè no et descobreixin? Tens por? Com et guanyes la vida? Estàs trista? Què voldries fer a la vida? Quin paper creus que haurien de tenir les dones a la societat?». Ja me la coneixia, aquella història. La pobra noieta desgraciada, quin símbol tan vistós del patiment de l’Afganistan! I n’estava cansada. Desitjava amb totes les forces deixar d’explicar cada dia les meves penes, haver d’entomar pietat, i passar-me la vida expressant la meva gratitud a tots aquells que em volien «salvar». Tant de deute pesava. Només volia estudiar i tirar endavant. I també em feia por que si una nova ONG em volia ajudar econòmicament, l’oncle Ganí se n’assabentés i ho considerés una deslleialtat cap al senyor Hans.

El problema era que necessitava diners. Així doncs, vaig fer arribar una foto al pare de la meva companya i ell em va citar un dia, després de classe, amb tres persones de Cawaf.

Quan els vaig veure aparèixer amb una càmera de filmar, vaig estar temptada de girar cua. Però ells, a diferència d’altres, no em van mentir: em van explicar que representaven una organització europea que tenia projectes al meu país, i que volien fer una entrevista per donar a conèixer la meva situació i atraure fons per ajudar les dones afganeses. A canvi, em donarien cinquanta dòlars. De manera que vaig passejar amb ells pels meus carrers, fins i tot els vaig dur al cementiri d’en Zelmai. Vaig contestar totes les preguntes que em va fer la que portava la veu cantant, una dona jove estrangera que es deia Sara, encara que amb desgana, i no sempre fent honor a la veritat. Més que dir el que pensava, vaig dir el que ells volien sentir, i semblava que allò els satisfeia. Per què m’havia d’esforçar a ser sincera, si l’endemà segurament desapareixerien i no en sabria mai més res?

Aquell cop, però, em vaig equivocar. Amb la Sara, vindrien moltes més entrevistes i documentals. I molt més que això: ella va ser clau per canviar la meva vida per sempre.

Durant uns mesos, però, no vaig tenir notícies de Cawaf i em vaig resignar a continuar fent la mateixa vida. Tenia els ingressos fixos de WIFW i les ajudes puntuals del senyor Hans, però no superava la pobresa: si volia comprar carn o havia de dur la mare a cal metge, necessitava fer alguna feina extra —com arreglar un pou o fer de manobre— per arribar a final de mes. I gairebé un any després, quan ja no hi comptava, va tornar la Sara d’Europa amb una proposta per a mi.

L’oficina de Cawaf era a New Street, al cor d’una de les zones més modernes de Kabul, on hi havia les botigues i els restaurants de més anomenada.

La Sara va ser directa, a la reunió:

—El que t’oferim és una ajuda de cent cinquanta dòlars al mes perquè puguis estudiar sense patir per res més.

Se’m va il·luminar la cara.

—Però…

Hi havia un però.

—… com a condició, no podràs treballar enlloc ni concedir entrevistes a ningú.

Per què tothom s’atrevia a posar condicions tot i saber que això em condemnava a viure amb tan poc? Per què pel fet de ser pobra i acceptar ajuda, havia de perdre el dret de prendre decisions sobre la meva vida? No els vaig dir res del senyor Hans i de WIFW, de moment. Per què ho hauria de fer? Que potser els dirigents de Cawaf vivien amb només cint cinquanta dòlars i acceptarien que algú els impedís d’aspirar a més? Pensava tot això, però només vaig dir:

—D’acord. Gràcies.

No em va passar pel cap ni un moment de renunciar a qualsevol oportunitat de rebre nous ingressos, encara que sabia que ho hauria d’amagar (ja no em venia d’aquí). I vaig fer feinetes de tota mena: des de repartir galetes a l’hora de pati, pagada per una ONG, fins a classes particulars, passant per una col·laboració amb un periodista del National Geographic.

I va arribar el que havia d’arribar: un dia que vaig anar a cobrar el «sou» de Cawaf, en lloc de diners vaig rebre una bronca de les que fan història.

—Nadia, sabem que t’han fet entrevistes i que continues treballant —va dir l’administrador, en un to amenaçador pitjor del que era habitual en ell—. Ens has enganyat i no te’n sortiràs així com així.

Em va explicar que a la Sara li havia arribat a les mans el reportatge del National Geographic on sortien les fotos en què jo feia veure que treballava en la construcció. Vaig haver d’admetre que m’havia entrevistat amb un periodista, però vaig negar una vegada i una altra que continués treballant de manera estable. De fet, havia plegat de WTFW i només feia coses puntuals que no interferien els meus estudis. Però l’administrador no em volia creure. S’anava enfilant cada cop més, i a mi les dents em petaven per culpa de la malària, que m’havia tomat, i de la por. Jo intentava concentrar els pensaments en la catifa vermella iraniana que havia transformat casa meva en un lloc nou gràcies als diners d’aquelles feinetes. No em volia ensorrar, no el volia sentir. Però l’agressivitat d’aquell home era terrorífica.

—Seu! Et dic que seguis. Ara escriuràs un missatge a la Sara i l’hi explicaràs tot. I hauràs de tornar tots els diners que t’ha pagat, perquè has trencat el teu compromís.

Jo no sabia fer servir un teclat d’ordinador, i el meu anglès escrit encara era molt precari. Però sota la mirada furiosa d’aquell home vaig començar a teclejar disculpes. El text devia ser gairebé impossible d’entendre, però ell, sense repassar-lo, el va enviar.

Potser va ser aquell missatge tan adolorit i caòtic el que va fer que la Sara em perdonés. Però la relació amb l’administrador no podia ser més tensa. O això em pensava en aquell moment.

L’únic de bo que va tenir aquell incident és que em va empènyer a aprendre a fer funcionar els ordinadors. I en això m’hi va ajudar molt la Flora. Era una voluntària italiana que vivia a l’Afganistan perquè el seu marit hi treballava. A estones mortes, a les tardes, em va ensenyar el que era un ordinador, per què servien els programes de tractament de textos i com funcionava Internet. Em va deixar veure les fotos del seu casament, em va buscar imatges de Florència i de Venècia… Jo estava meravellada. Tot allò em semblava pura fantasia: les fotos de noies llançant pètals de flors sobre uns nuvis que semblaven prínceps sortits d’un conte de fades; aquella ciutat on tothom anava amb barca perquè els carrers eren canals… Costava molt creure que tot allò fos veritat.

Quina troballa! Quan vaig acabar la primera d’aquelles sessions vaig anar directament a un local on anunciaven que et podies connectar a Internet per cinquanta afganis l’hora. Després de convèncer l’amo que tenia diners per pagar, vaig entrar molt orgullosa i em vaig asseure a l’únic lloc que quedava lliure. Hi havia cinc ordinadors en dues taules llargues, i les parets plenes de pòsters de Bollywood. Tot hauria estat perfecte si no fos perquè a l’altre extrem del local hi havia una cabina locutori, on els clients cridaven com bojos perquè els sentissin no sé quins familiars del Canadà.

Vaig mirar el teclat. No sabia què fer. Només se’m va acudir canviar el fons de pantalla, que és una de les poques coses que m’havien ensenyat en un minicurset, bastant inútil, a Cawaf. Vaig obrir un document de word. Vaig escriure una paraula. Li vaig canviar el tipus de lletra, el color, la mida. Vaig introduir-hi uns quants smilies.

Encara em quedava més de mitja hora. Vaig començar a guipar a l’ordinador del costat, on un noi jove no parava de teclejar, escrivint emails. Vaig intentar fer el mateix però no vaig saber ni com obrir el programa. Li vaig dir: «Em sembla que el meu ordinador no va bé». El meu veí va agafar el ratolí i va clicar la icona del programa de correu: «I tant que va bé! Havies de clicar aquí!».

Molt bé, ja tenia el programa obert. I ara què? No gosava preguntar més. L’amo del local em mirava amb desconfiança. Al final, el jove del meu costat va decidir donar-me un cop de mà perquè deixés d’espiar els seus moviments i el deixés tranquil. Em va recomanar que em fes una adreça de hotmail, i jo vaig anar seguint les seves instruccions i me la vaig fer. El problema era que com que no dominava termes com password o login, no vaig recordar quines dades havia posat i aquell correu no el vaig poder fer servir mai més.