Me’n vaig

La vida universitària era més relaxada que la d’estudiant de secundària, però tot i això el meu horari continuava sent prou atapeït: el matí el dedicava a la pregària —anava a la mesquita quan encara era fosc, abans de les cinc— i els estudis. Al migdia, recollia el fill de l’oncle Ganí a l’escola i el duia a casa, on l’ajudava a fer deures mentre la mare preparava el dinar. Menjàvem junts i quan ell feia la migdiada, jo me n’anava a Cawaf, on arribava després d’una hora de camí. Si no hi havia res d’especial m’hi estava fins a les cinc. Després anava a casa de la meva amiga Manijà i li feia classes a ella i als seus germans petits. A les vuit del vespre agafava la bicicleta per pedalar una altra hora fins a casa, on arribava rendida, però encara em tocava fer deures i estudiar una mica abans de sopar i poder ficar-me al llit. Sort que els divendres era festa i podia sortir amb els amics, perquè, si no, no sé com ho hauria suportat.

Però aquesta època no va durar gaire, perquè va sorgir la possibilitat de fer un nou viatge a Europa. Aquest cop, a Barcelona, i amb visita mèdica garantida. La Sara m’havia demostrat que parlava seriosament, que tenia contactes de debò i que me’n podia refiar. A més, com que venia de tant en tant a casa, la mare també la coneixia, i tenia el seu vistiplau. Jo li deia que com que ja parlava anglès, em podria defensar bé tota sola, i ella només em va fer prometre que si em sentia malament, que tornés sense manies.

Els metges que m’havien de visitar, i operar, formaven part d’una organització que es deia Cirujanos Plàstikos Mundi. Abans de viatjar, em volien conèixer, i em van citar a Sharnau, un barri modern i occidental ple d’ambaixades, ONG, hotels i restaurants. Un dels llocs preferits per als estrangers establerts o de pas per Kabul.

Ens van rebre dues cooperants, amables i somrients. A una no li podia treure els ulls de sobre, perquè era molt exòtica per a mi: rossa com un fil d’or i amb uns ulls blaus com no havia vist mai. Totes dues em van donar moltes esperances: deien que era gairebé segur que em podrien operar, i que havien aconseguit el suport d’un hospital de Barcelona per fer-ho. Amb la Sara van parlar de qüestions administratives del viatge —o això em van dir, perquè parlaven una llengua que jo no havia sentit mai—, i em van explicar que estaven buscant famílies que em poguessin allotjar mentre no estigués a l’hospital. Jo, encara que mantenia un punt d’escepticisme (vés a saber si a última hora no es farien enrere), començava a creure-m’ho i a il·lusionar-me. Tot anava lligant…

El següent pas va ser anar a veure l’ambaixador espanyol. Jo no acabava d’entendre quin paper tenia aquest senyor, però la Sara va insistir que era molt important per aconseguir el visat, i per això jo estava una mica nerviosa. Però m’acompanyaven ella i un col·laborador seu, i això em tranquil·litzava. Vam quedar a última hora de la tarda.

—Ja hi som, nois! L’hotel Serena! —va anunciar la Sara quan el taxi es va aturar. Des de fora, només es veia una paret beix sense cap gràcia, una filferrada i una pila de guàrdies de seguretat que es van posar en tensió quan em van veure sortir del cotxe, i que es van relaxar quan darrere meu van aparèixer els dos estrangers.

Potser l’entrada no tenia cap encant, però quan vam passar la porta… va ser com si de cop hagués volat de l’Afganistan cap a un altre país, ple de luxe i benestar. Costava de creure que a Kabul hi pogués haver un lloc així. De cop, vaig sentir la crida del muetzí, que travessava les parets i els vidres d’aquell lloc i em recordava que sí, que continuava al meu país i que ja es podia trencar el dejuni del Ramadà. Maquinalment vaig treure’m un suc de cirera iranià de la butxaca i vaig començar a xarrupar mentre mirava del tot fascinada el que m’envoltava: llums, sofàs, terres brillants, sostres alts, miralls, clients mudats, treballadors d’uniforme impecable…

—… prou?

Estava tan meravellada que ni havia sentit què em deia el company de la Sara.

—Què dius?

Ell va somriure:

—Que si després d’un dia sencer sense menjar ja en tens prou amb un suc!

—Sí, sí… —vaig respondre distreta.

La Sara va preguntar per l’ambaixador, i al cap de pocs minuts el vam veure sortir d’un ascensor brillant, acompanyat d’un home que devia ser el seu secretari. Em va saludar donant-me la mà, somrient, em va dir hola en darí, i ens va fer sortir al jardí de l’hotel. Un jardí cuidat, amb gespa, sortidors, para-sols, espelmes… Els estrangers prenien cerveses i coca-coles a les taules com si fossin a París o a Nova York. Per a mi tot allò era simplement al·lucinant. Tots vam seure a taula, i jo vaig continuar badant sense fer gaire cas del que deien al meu voltant.

De cop em vaig adonar que darrere tenia un cambrer, pantalons negres i camisa blanca, amb una cartolina a la mà, esperant alguna cosa de mi. No sabia ben bé què havia de fer, no estava acostumada a aquestes formalitats, i la carta de menjars, escrita en anglès, era massa difícil de desxifrar per a mi. La Sara em va salvar:

—Nadia, et ve de gust un sandvitx i unes patates fregides?

—Sí, estaria molt bé, gràcies.

Ella sabia que m’encantaven les patates fregides. Del sandvitx d’enciam, tomàquet, tonyina i maionesa, només pensava una cosa: que a la meva mare, a qui li faltaven moltes dents, li aniria molt bé. Era tan tou i sucós… Els meus companys de taula anaven parlant en aquella llengua estranya, i de tant en tant m’interpel·laven en anglès i jo contestava invariablement: «Thank you, thank you». Però gairebé no els mirava: preferia observar els clients de l’hotel, tan elegants i aliens a la misèria que hi havia pocs metres enllà, els guàrdies de seguretat que es movien sense parar com formigues nervioses, i aquell jardí de conte de fades.

No em vaig poder ni acabar l’entrepà, i vaig demanar si me’l podia endur a casa. A l’Afganistan això és impensable, perquè ningú no deixa mai menjar al plat, però en aquell hotel no devia ser tan estrany perquè ningú no va fer ni mitja ganyota… Un cop vaig tenir el paquet a la mà, vaig començar a frisar per arribar a casa.

—Mare, marc! No t’ho creuràs. A Kabul hi ha llocs tan luxosos! Són com aquells on va el president Karzai quan el veiem per la tele… Em sembla que el pare no deu haver anat mai a un lloc així. Hi ha sofàs, molts llums elèctrics, passadissos llargs, tot de ciment i no pas de fang… M’han presentat un home important, que em sembla que és el president d’Espanya! I hi havia menjars tan deliciosos… T’he portat un entrepà, és molt tou, ja ho veuràs!

La mare ja havia sopat, però em va veure tan emocionada que va tastar el sandvitx. Després em va dir que ja estava molt tipa, i que el guardaria.

L’endemà, quan ens vam llevar per menjar abans que sortís el sol, la mare era va confessar que no li havia agradat l’entrepà, i em va regalar el tros que en quedava. Jo ni em vaig plantejar si a mi m’agradava o no: em feia tanta il·lusió menjar-me’l que el vaig assaborir com si fos el plat més exquisit. Aquell matí em va semblar que començava el dia amb molta més energia. I al vespre no vaig perdre l’oportunitat de fer-me la interessant amb els amics. Ells em miraven amb admiració, i l’Afzal feia broma:

—Ai, aquesta Sara! Ja veig que tindrem una cunyada estrangera!

Els vaig mirar i se’m va pansir l’alegria. Aquells amics estaven contents de saber que les coses m’anaven bé, i jo els estava enganyant. Ni podia casar-me amb la Sara, ni els podia dir què havíem anat a fer de debò a l’hotel Serena. Vaig començar a ser conscient que si les coses m’anaven tal com jo desitjava, si podia viatjar a Barcelona i em re-feien el cos, si podia tornar a viure com una dona, segur que mai més tornaria a passar una estona entre amics com aquella. Per aconseguir un futur en què pogués viure d’acord amb mi mateixa, sense mentides, hauria de pagar un preu molt alt.