3. CLAROR

Al sortir al terradet de la sala, la Mila quedà desencantada: no feia sol! La baraneta de ferro suquejava rovell, que, al tocar-la, li enrogí les mans; les llambordes del pati eren ben molles, i perlejava la rosada en les arestes de vidre clavades en la crestallera ennegrida de les altes parets.

El griso gebradenc del matí semblava ple d’agullons que fiblaven la pell.

La Mila s’orientà: a mà esquerra tenia la porta de la cuina; a mà dreta, en l’altre cap de passadís balconer i sobre mateix de l’escala, hi havia una nova porta, que no havia reparat el vespre abans; estava tancada amb un forrellat.

«Tot són forrellats en aquesta casa!», pensà ella, pels que ja havia vist.

El despassà, i va trobar-se en un altre terrat llarg i ample, que donava a migdia. Ja el coneixia vagament, aquell terrat, per les explicacions que n’hi havia fet en Matias, mes no es pensava que fos d’aquella manera. Tot al llarg d’ell, per la banda forana, hi corria una pareteta baumada i plena de terra, on s’hi escabellaven lliurement feixos de fullatec tendrívol. A ponent li feia parabanda el cos ixent de les cambres, i a cada cantó un cossi esquerdat i encercolat de ferro servia de test a un arbrot raquític, ple d’esporguims secs i de brots novells, que tot just rebentaven. En Matias n’hi havia contat meravelles d’aquell terrat i de la vista que tenia: mes per ella fou una nova decepció.

El terrat semblava suquejar tot ell, com la baraneta passadís, i les parets escrostonades i amb el rebatut antic ple de taques fosques, s’hauria dit que patien d’un mal lleig. L’enrajolat li portà a la memòria una veïna de seva terra, el dentat de la qual era tot somogut, anant-se-n’hi cada peça pel seu cantó. Així mateix aquells rajols: aixapats, consumits, rosegats com un formatge ratat, els clapejava de verd la molsa relliscosa i els sosllevava tots l’agram que atapeïa els amples junts.

I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons…

Sols trabucant-se sobre la barana es veia quelcom diferent: pels rostos aspres del volt de l’ermita, pinots renadius, mates de garriga i qualque mota de romagueres embullades, es partien la terra i un bocinot de paretota enrunada ací, un altell sense gaire lluc més avall, eren els principals ornaments del quadre.

La Mila recordà el mal cop de cor que sempre havia tingut amb l’ermita; recordà les visions tèrboles del dia abans, el mateix somni de la nit passada, i…, se n’anà del terrat amb por de rentar-se la cara amb llàgrimes de bon matí.

Era a la porta quan la sorprengué un ressò estrany, una mena de bruel perllongat que semblava sortir d’allà mateix i ensems venir de l’altra banda de muntanya… Acabà de passar. De ventre sobre el brocal de la cisterna, amb mig cos endins i penjant les cames a la banda de fora, en Baldiret desvetllava els tornaveus.

—Aaaah…! —feia, engruixint tot el que podia el so de la seva; i: «Aaaah!», li responien altres sons misteriosos que sorollaven llargament per sota la volta. I el nen, quasibé cap per avall, pernejava alegrement.

La Mila se’l guaitava amb l’ai al cor, tement veure’l caure a la cisterna. Mes en aquell punt sonà una altra veu, la del pastor, que sortia d’enllà del corral.

—Petit! Ah, si t’arreplegui! —I el pastor eixí, diligent, per a amonestar-lo a mitja veu—. Saps pas, aucei de bardissa, que a dalt dormen, per a refilar d’aquest aire?

—No pas tothom, pastor… Bon dia! —féu la Mila, baixant l’escala.

—Vatua conques…! Seu vós, ermitana…? Bon dia que Déu mos do! Jo vos contavi encara entre blanques i negres… Atrament, vol dire que reposàveu pas gaire bé, que hagueu matinejat tant…

La Mila pensà que ell devia haver fet el llit, i no volgué agraviar-lo.

—És que tenia ganes de veure la casa.

—Ah, vaja! Si és això rai, frisareu pas gaire… I l’ermità?

—Estava tan cansat, que s’hi ha girat de banda una estona més…

El pastor hi rigué, fregant-se les mans.

—Bé, bé…! Té atre gènit que vós l’ermità, pensi… Ell tot s’ho pren amb catxassa, i vós seu un manat de nyirvis…, m’erri?

La Mila féu un gest rioler per a amagar la pena que li donava el que tothom conegués l’anar d’en Matias.

—Mala cosa els nyirvis, ermitana —seguí dient el pastor—. Lleven la quietud i castiguen el senderi… Per mi el vostre home ho entén mellor. Els maldecaps són grues de paper: com més fil se’ls hi dóna, més lluny se’n van… Mes ara pensi que vos cal desdejunar, i aquí m’estigui fent petar el queixal… Entrem, entrem ací dins…

—No tinc pas gana, pastor…

—Com és això? Pensareu pas fere penitenci, conti? Cal trencar els aires amb quelcomot, i a dalt hi ha pas encara un broc de caliu per a encendre la pipa… Petit, do’m l’escudeia… Vos munyiré un xarrup de llet.

La Mila volia protestar, però el pastor no li féu cas.

—Ja hem eixugada la cabra entre el petit i jo, veieu… Per avui haurà d’ésser de xaia… —I arreplegant-ne una per la pota de darrera, s’acotà i començà la feina.

Els rajolins, drets i prims com agulles d’ivori, queien rabents, ara d’una mamella, ara de l’altra, i la mesura s’omplia amb rapidesa de bromera nevada, que fumava i cruixia lleument. Quan fou rasa, el pastor s’aixecà, d’una bufada tirà a terra tota la bromera, i allargà l’escudella a la Mila. Una repugnància extremada sobreprengué a la dona: la llet xaiejava d’una hora lluny, i en la tassa hi havia senyals d’haver-hi begut altres: mes el pastor l’oferia amb tan bona voluntat, que la Mila no tingué cor per a refusar-li. L’agafà i va buidar-la tota sense bleixar, dominant-se per a no fer una ganyota reveladora.

—Oidà! Voreu com ara vos se reviscola aqueixa carica tan minse! Atrament, ja que l’ermità dorm, calrà que primer atalaiem les foranes…

—Que no heu d’engegar, avui?

El pastor es posà a riure.

—És massa d’hora, tanmateix! Cal deixar fondre una mica els aigatges… Això és pas la plana, que de seguida sembla un forn… Avui tindrem pas sol fins a les deu…

—Voleu dir que a les deu en farà?

—Conti que sí; vuiu pas dire que mos colri la cara, sabeu…? Mes, qualque ruixadota… —I mirant enlaire, afegí—: El tel és prim…

—Ai, per poc que fos…! —exclamà la Mila, juntant les mans—. Si fes sol, tot semblaria una altra cosa… Del terrat estant aquella boirada fa una pena!

El pastor hi rigué més.

—Vatua conques! Ja vegi que seu pas muntanyenca, vós, que la boira vos espanti. A mi, veieu, me doni pler i me fa fere uns pensaments, uns pensaments, la boira…! M’agradi passejar-me pels cims ensoleiats amb la ramada, i veure lli enllà, sota meu, tot el món colgat per la fumera… Hi ha camins que senti veus, veus fondes, i no vegi ningú, i jo pensi en les goges que s’espitllin o que rentin la roba entorn del gorc… És una bella cosa la boira; digueu pas, ermitana!

Tot enraonant havien pujat a la cuina, i mentre el pastor encenia foc, la Mila llescà les sopes i penjà l’olla de les lleves; després tornaren a baixar, tragueren barra i ferramenta de la porta forana i eixiren rera el nen i el gos que s’havien precipitat ermots amunt, esbojarradament, llançant xiscles i lladrucs.

L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es destriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l’esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.

A quatre canes de l’ermita hi havia les parets mig enrunades d’un corral, amb dos pous sense brocal i grans basses fondes, plenes d’aigua plujana, a la vora; i rera el corral el davallant s’eixamplava tot mostrejat de mates d’estepa i romanins florits, enmig dels quals ressortien, semblants a grosses coraleres blanques, dues figueres, que esperllongaven encarcaradament sos mil ditots retorts i contrets de gotós. A la fi de tot, i a mig camí dels dos Roquissos, s’inflava un muntinyol llis i rabassut, mena de gep d’aquella llarga carcanada de granet que barrava el fons.

Baixaren l’escaleta que duia a les feixes, en quina entrada dos xiprers centenaris es torcien l’un cap a l’altre, dos gegants beguts, abraçant-se cap al cim i confonent ses verdes gramalles, esparracades allà i ací pels unglots del temps.

—Veieu, ermitana, quina flor de terra de conreu… Jo m’hai entretingut qualque estona sobrera en bescavar-la, i l’ermità porà fer-hi lo que vulga de seguida. Si haguéssiu vist aquests ametlloners temps enrera, n’hauríeu pres goig: vos ho digui… Semblavin les muntanyes de França al pic de l’hivern: tot eri una blancúria… Repareu, repareu, quina faldada portin…

Però a la Mila li cridava l’atenció el muntinyol isolat del fons.

—Què és allò tan estrany, pastor?

—L’Orifany… Ei! La gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? —I com la Mila confessés que no sabia el que eren orifanys, el pastor li explicà.

—Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, conti: cada pota com un pi, veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa, que els hi pengi just davant la cara…

La Mila guaità al pastor: estava seriós, no se’n burlava. La Mila, aleshores, es preguntà amb estranyesa si aquell home seria ponderatiu com en Matias, i l’admiració que li tenia rebé una sotragada.

—Els vai atrapar una vegada pel camí de Murons, amb una gent que feia comedi per les places. A cop sobte me donaren basarda, veieu, mes després m’hauria agradat tenir-ne una per fantasia… Braues bestis, a fe…! No n’hai vistes més, i d’això que vos conti fa qui sap los anys: encara eri fadrí.

La Mila s’aturà, sorpresa.

—Sou casat, pastor?

—Viudo, ermitana.

Davallaven per uns gratalls relliscosos, i li donà la mà per a que no caigués: després es posà a contar, reposadament:

—Veus aquí que jo havia baixat tot just de la meua terra i gordavi al mas de Sant Ponç, i s’atrapavi allà una criada com un pitxer de flors. Jo me la vai goitar setmanes i setmanes, fins que un dia l’emprengui a soles, i li fai: «Atrament, Lluci, a mi em sembli que em cal muller…, te convindria pas marit, a tu?». I de seguida vam fer fira, sens estricolejar gaire, veieu! Sembla que ella també duia qualque pensadota a bestreta, feia temps… I així em vai casar… Ella era poc o molt parenta amb la jove i, com jo els hi duia els comptes pla bé justos, van voler de totes passades que ens quedéssim a la casa, com aleshores, fins que no pusquéssim més, i mos hi vam quedar… Bona gent, ermitana, els de Sant Ponç…! Quan el mal punt, feien enternir… Per això li duc llei, al mas: tots me sembli que encara em són quelcom…

—I la vostra dona, pastor? —preguntà la Mila, coneixent que aquella conversa plavia a l’homenet.

—La meua dona durà no més que vuit mesos, ermitana! Malagonyada, a fe, que era or de copella…!

El pastor féu una llarga pausa i després reprengué:

—Un dia havien escurat la cort, i el carro estava carregat enmig de l’entrada, a punt d’anar-se’n: ella va per sortir…, el cavai arrenca i me l’enclou entre el muntant de la porta i el botó de la roda…

—Verge santíssima!

—Diu que va fere un crit i un reblinco!

El pastor baixà el cap, i després afegí lentament, amb veu incerta:

—De seguida hi va éssere tothom; mes com ja estavi força enllà, enviaren un propi al metge, i al vailet que em cerqués a mi per la muntanya… L’atro arribà primer… Quan jo entravi, ja vai sentir els udols…, com d’una besti quan la degollin… Feia espaumar… I a dalt m’ensenyaren un angelic que cabia ací, en la conca de les mans… Hauria sigut una rosa vera, el manyaguet! Déu los perdó…!

La Mila llançà un esguard de llàstima sobre l’homenet: tenia els ulls vermells i els llavis estrets.

Ella féu, per a dir quelcom:

—I no vos heu tornat a casar?

El pastor bategà els parpres i trigà a respondre.

—Hai pas tingut cor, ermitana! Sempre senti aqueis udols dins de l’oreia, i vegi a l’angelic davant dels uis… Déu sap què es fa, i nosatros som pas més que granets de pols, mes…, aqueia cosa…!

I el pastor espolsà el cap com si encara no es sapigués avenir de la cosa aquella.

Ara la Mila se’l guaitava d’altra manera. També aquell home placèvol i rialler havia estat pessigat per l’escurçó del dolor, i amb tants anys com feia, encara la ferida li sagnava.

I ell, per això, no es planyia ni plorava sempre: tenia la fortalesa de prendre la vida tal com venia, i de recordar-se encara dels demés. No ho era, no, com en Matias i, quan deia que havia vist els orifanys, seria tal com deia.

Havien passejat els volts de l’ermita i baixaven cap a les pinedes pel mig de ressalts i estretes cloteres ombrejades.

El Roquís Alt semblava desplomar-se sobre sos caps i el romball llunyer que la Mila havia sentit durant tota la nit penetrar en sa cambra anava acostant-se-li ràpidament, esmortint les rialles del nen i els lladrucs del gos, que follejaven ara endavant, ara endarrera.

—Cap on anem, pastor? —preguntà la dona.

—Al Bram, ermitana. Vai sentir que en parlàveu, i vui mostrar-vos-el lo primer de tot. L’aiga és mellor que la de l’ermita: una aiga braument saludable, a fe… Quan la trageri que tot just vos contavi, en vai tindre sort. M’havia empegueït d’una llei de manera, que el senyor metge de Murons en passavi ansi; i Sant Ponç, tot solic, me llevà del tropei… Un valent sant, Sant Ponç, ermitana…!

La Mila recordà altra volta el somni de la nit i el sant estrafet, amb una mà en l’arada i tirant-li amb l’altra els gallerans al front. S’estremí i es posà inconscientment la mà a la ferida.

El pastor va adonar-se’n.

—Això s’arrangi sol, ermitana. El taieric s’és clos, i aviat com si no fos estat res.

El corriolet, ple de giragonses, botava, davallant enmig de penyals, uns vius, altres despresos de la muntanya, i la fressa del Bram rebotia obstinadament de l’un a l’altre, com una fera engabiada que es volgués escapar.

Estava la Mila enmig d’una estreta pendent, quan sentí que li queia damunt, en una esvalotada correguda, el Mussol, el gos del pastor.

Ella s’arrimà de pressa a una roca i el gos passà com una bala a fregar-li les faldilles. En Baldiret, dalt de la rampa, es rebentava de riure.

La Mila girà el cap, aixecant-lo, i vegé quasi al revés la carota avespada del menut, amb sos ullots verds i la pell color de forment. El nen parà sobtadament de riure, envermellint-se, i la Mila, també de sobte, sentí que una alenada de febre li abrusava les entranyes. Veient-la aturada, el pastor, que ja era a baix, li digué quelcom, i la Mila acabà de davallar depressa.

D’improvís li semblà que la muntanya l’engolia o que entrava en una altra capella. Fosca, gebror i humitat omplien una pregonesa, una bauma gratada en la muntanya. Al fons d’aquesta bauma i a tres metres del sòl, hi havia un esvoranc —la boca d’un canal que es cargolava misteriosament al fons de la muntanya, inconegut dels homes— i d’aquell esvoranc en queia un raig d’argent fos, que petava, fent una gran polseguera de ruixim, sobre un aljub que ell mateix s’havia obert en la roca viva, i de l’aljub sobreixia bombollejant per a estimbar-se altra vegada en reguerons escabellats per l’estretor del torrent avall, en busca de l’altre torrent major que se l’enduia cap a la plana.

—Quina aigua més clara! —exclamà amb goig la Mila.

—N’hi ha pas de mellor al món, ermitana —respongué amb entusiasme el pastor—. Ben pensat podíem dure els cantirons per a beure’n. Mes vuiu dir-vos una cosa: prengueu pas mai l’aiga del Bací…, s’hi remuïn persones i bestis xacrades, i anc que el Bram ne passi bugada cada dia, fa mal d’uis, trobeu?

—Què és el Bací, pastor?

—Tota aquesta aturada que replega la cabeiera grossa… De dins fa com una conca, repareu bé… Atrament jo m’hai fet un canalic ací la vora, pel menester. Quan vulgueu omplir el cantiró, hi amorreu el tarot i de seguida babeja…

Com per a mostrar-li pràcticament el que deia el pastor, en Baldiret posà els llavis al canalic i xarrupà amb gran fressa.

—No li farà pas mal si ha begut llet? —preguntà la Mila.

El pastor declarà amb solemnitat:

—No es té memori de que l’aiga del Bram haja endanyat mai a ningú, ermitana: ella cura les tares i prou. Sap pla bé lo que es fa, Sant Ponç! Confegiu les pintures de la capeia i sabreu tots els miracles: que és cosa de sebre, cosa de sebre, us digui!

El vailet s’havia arreconat del Bram, tota molla la carota avespada de faunet. La Mila se’l guaità enlluernada, tornant a sentir en ses entranyes l’alenada calda de la febre.

—Miracles, miracles! —deia el pastor…— Veiam, doncs! —I abocant-se ella també a la penya i xuclant coratjosament aquell gel pur, que li trencava les dents i li aturava el respir, la dona féu de pensament un gran prec…

Tornaven corriol amunt, i els lladrucs del Mussol eren contestats, com el vespre abans, per les veus de les muntanyes.

La Mila digué somrient:

—Ahir vespre me donà un esglai, aquesta fressa…!

—Pot éssere sabeu pas què és?

—En Matias parlà de les Llufes…, però què són les Llufes?

—Les encantades, dona! Vegi que l’ermità vos ha pas contat res de profit, tanmateix… Calleu, que ja vos ho explicaré jo, quan tinguem lleure, per què fan les Llufes aqueixa comedi d’escarnir tot lo que sentin…

En Baldiret, que anava tot davant, pescà al vol les paraules del pastor i reculà amatent, penjant-se-li de la mà.

En Gaietà se n’enrigué.

—Goiteu al petit! En parlant de contar quelcom, ja el tingui clavat com una llagasta. Se deixaria escalivar per una rondaia, no fa?

El vailet es refregà la galta amb l’espatlla i es repenjà més, somrient.

—Però veies… La rondaia de les Llufes és massa llarga i ara mos esperen les sopes… Què faríem d’escabotar-la?

En Baldiret baixà el cap, tot malcontent.

El pastor hi féu una gran rialla.

—T’emmorronis pas per això, home! La contarem quan l’ermitana cogui el sopar. Te fa el compte, així?

El vailet aixecà, aleshores, tota riallera la carota picardiosa, i deixant la mà del pastor, tornà a córrer darrera el Mussol.

—Ei, petit, compte amb les calces! Aqueix arn t’hi farà un nas de jueu…! —cridà l’homenet veient-lo fugir sense mirar res; i afegí amb tendresa—: Sembli talment un roc de fona…! Un dia s’espenyarà, Déu mos en gord…! Ah, els pocs anys, els pocs anys!

—No és del mas de Sant Ponç? —li preguntà la Mila.

—Sí, ermitana… El menut de la jove… Me l’estimi perquè no té llei de traidoria al cor; mateix que un anyei. Quan m’enyori massa per aquests alts, me l’emmeni. No em deixaria mai, la criatura: i tot per les rondaies, veieu… A l’hivern, quan tanqui a casa seua, me fa rumiar sempre per traure-n’hi de noves…

Havien arribat al rost de darrera l’ermita i el pastor aixecà el cap.

—Què vos hai dit, ermitana? Mireu el solic ací darrera: aviat mos donarà una uiadeta…

En efecte: entre l’Orifany i el Cimalt una clarícia esblaimada, una flor de llum marfida transparentava borrosament a través de les glasses apagades del celatge grisenc.

Entraren a l’ermita; ovelles i anyells es posaren a belar, en Baldiret cantava com un passarell, totes les portes s’esbatanaren i la casa s’omplí de vida. Però a la Mila la ferí una ràbia trista: en Matias encara dormia com un santet, amb totes les ànsies sota el coixí.

Mentre el pastor donava una vista a les sopes, ella anà a despertar al seu home.

—No te’n dónes vergonya? Ja és hora d’esmorzar…

Mes de seguida sentí al pastor a la sala.

—Ara que hi pensi, ermitana… Volríeu pas anar al campanari abans d’esmorzar?

—Com vulgueu, pastor…

L’escala del campanar era estreta com un budell, i sos trams de fusta corcats i insegurs. El trau llarg i prim d’una espiera l’aclaria de tant en tant. Guaitant per aquells traus com per la ullera d’un tuttilimundi, la Mila vegé fragments de quadres compostos únicament de cel i muntanya, de cel i muntanya sempre.

Arribaren sota el cimbori, en forma d’apagallums. La Mila aixecà el cap, i amb una esma d’esfereïment reparà sobre seu les negres boques de les campanes, badant sos llavis endurits i circulars que deixaven penjar els batalls mateix que llengües baldades. Però no ho eren de baldades, no: així que el pastor agafà les cordes, aquelles llengües pesants s’agitaren llançant una cridòria esvalotada, que s’estengué de tots costats amb una gran irradiació sonorosa.

—Què feu, pastor? —xisclà la Mila, tapant-se les orelles.

—Salutegi la vostra vinguda, ermitana! Calia fere quelcom per vos recebre, si no es coneixeria pas que tenim hostes nous… —I repicà de ferm, rient animat; mes, com vegés que ella estava eixordada, llançà les cordes.

—Heu d’avesar el cuc de l’oreia a n’aqueixa serenata, perquè el dia de la festa tota la muntanya se n’entri.

Els fragments del quadre entrellucats per les espieres s’havien afegit i s’estenien amplament, sense més assumpte que l’etern, l’únic: cel i muntanya, muntanya i cel.

El Roquís Gros a una banda, a l’altra la llarga esquena massissa, de cetaci, del Mitjà, i al davant l’escorriment de la corregada, plena d’altells, fotges i malesa, en qual estroncada s’aixecaven i abaixaven noves muntanyes llunyanes, encara enflocades d’una lleu boirina.

La dona es quedà guaitant-les amb els ulls de bat a bat, les dents estretes i un estrany tremolor intern.

El pastor semblà adonar-se’n, d’aquell estat, i digué amatent:

—Així que el sol s’aixequi voreu quelcom de bonic ací davant, ermitana! Tot mirotegi mateix que fos fet de sal de roc i de vidrets d’arracada. Les muntanyes d’allà baix sembla que prenguin llum pel dessota, i el Roquís se les mira tot envejat i més blau que un mataparent. Per aqueixa banda, enllà del Coll, s’atrapi Murons, una vila braument grossa, i més ençà el torrent de Mala-Sang, que sempre baixi l’aiga vermeia…

El pastor s’interrompé.

—Sabeu per què l’hi baixi, vermeia?

La Mila no ho sabia.

—Tanmateix l’ermità mereix una estirada d’oreies: vos ha pas fet confegir les beceroles de la muntanya… Per això voleu pas atrapar res bonic. S’han de dire les fetes que hi han passades a les bandes per a que s’hi posi voluntat. Atrament, sapigueu que per anys hi havia sobre la vila, de l’altra banda de Roquís, un casteiàs de moros, amb el rei i tot, que tenia per seues aquestes muntanyes i no hi deixavi transitar ningú, llevat que fossin noies de quinze a vint anys, que aleshores se les feia dur al castei i si li queien a l’ui se les quedavi i, si no, les hi feia llevar el cap en rodó i gitar-les al torrent de Mala-Sang, que d’això li ve el nom i el dur les aigues vermeies. I cada any, per Nadal, si vos atrapéssiu al punt de la mitjanit sobre el Pont del Cop, que travessa el torrent, sentiríeu uns ais i uns gimecs, capaços a fere eneriçar els cabeis.

La Mila tingué un calfred.

—I què és, pastor?

—Són els caps taiats de les minyones rebutjades, que rebotin pels cuixals del pont i es queixin amb les seues veus tristes de difuntes…

L’horror d’aquella faula esblaimà a la dona; mes la figura placèvola del pastor l’asserenà, semblant dir-li que no tot era terrible i dolorós en l’enclòs d’aquelles muntanyes fosques. El pastor seguia, rient:

—Repari que vós sempre goiteu enlaire, com els ceguets… Cal escampar els uis pertot, dona… Veiam què m’hi dieu d’ací davall…

Ella es torçà sobre l’ampit del finestral.

Una gran plaça s’aplanava davant l’ermita, tota enrondada de parets i xiprers encara més grossos que els de les feixes, però drets i tofuts, amb les soques blanques de la vellesa i gruixudes com pilastres de pòrtic. Una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça fins als pinetons de més avall. A la Mila va agradar-li, aquella plaça d’un aire sever i ple de majestat, i tot mirant-se-la descobrí, pel mig de dues caputxes verdes dels xiprers, quelcom blau, com una taca, que es removia.

Sos ulls d’aucell endevinaren de seguida lo que era aquella taca.

—Un home, pastor! —exclamà admirada, com si acabés de retrobar lo que pensava haver deixat lluny per la vida.

El front del pastor s’ennuvolà.

—L’Ànima —va fer; i girant-se tot seriós cap a sa companya, afegí—: Pareu-hi ment amb aquest home, ermitana… És la cosa més roïna de la muntanya.

El sol pàl·lid havia arreconat les glasses sotils que el velaven, i un bany d’or rebaixat s’estengué per la carena nua del Roquís Mitjà.