18. LA DAVALLADA

Les hores, impertorbables, havien rodolat mansament sobre la Mila, sempre asseguda i immòbil, com una estàtua vetlladora, en son de regatell de la solana. La nit li havia deixat caure al damunt sos mantells de serena, sense que ella hagués somniat ni per un instant en ficar-se a l’ermita. Al contrari: si alguna vegada ses mirades vagaroses se li havien dirigit cap aquell indret, la dona les apartava de seguida, moguda tota ella per una llarga estremitud.

Què feia allà? Esperava a n’en Matias. Ell li havia promès que pujaria i ella l’esperava. «Serà tardet», havia advertit l’home, i ara la dona entenia el perquè ho havia d’ésser de tard. En Matias jugava. Era la festa petita de Murons, i en totes les festes quelcom importants s’hi jugava, malgrat tot i tothom, en aquell poble. En Matias jugava i no hi havia perill de que pugés fins que s’hagués plegat el joc; mes després sí que pujaria. També d’aquest detall n’estava certa, avui. Per això permaneixia en la solana.

La Mila, doncs, esperava, i mentrestant la nit feia son curs amb una lentitud aparent de cosa indiferent, que trigava massa a passar; mes, amb catxassa o no, com que duia el temps amidat, la nit acabà de passar tota sencera, perquè ja era de dia quan ressonaren allà, cap al fons de la collada, les passes d’en Matias, i després, a manera de visió tèrbola de miratge, sorgí sa figura, encara borrosa pel poc esclat de les aubes.

Pujava apresserat i capbaix, rumiant-ne alguna, potser, per a enganyar-la a n’ella, a la dona, disfressant-li el motiu veritable d’aquella llarga nit blanca.

Ella l’anava seguint amb la mirada, sense fer moviment, i quan el vegé tòrcer cap a l’ermita el cridà amb veu natural. Ell s’aturà sobresaltat, guaitant vivament de totes bandes. Al descobrir-la s’hi atansà poc a poc, sorprès i recelós. Sa cara fadigada verdejava com la de l’Ànima.

—I ara! Ja ets aixecada?

—Encara no m’he ficat al llit…

I a seguit, sense crits, sense gestos, sense llàgrimes, amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Son recit tenia la concisió i netedat d’una inscripció lapidària, i en sos immensos ulls verds hi havia la tranquil·litat misteriosa dels gorgs pregons.

Quan ella hagué acabat, en el rostre d’en Matias s’hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.

Vegent que no obria boca, ella li signà l’ermita.

—Ara, ja t’ho deus pensar… Jo, allà dins, mai més…! Però no he volgut anar-me’n sense dir-t’ho…

El rostre cadavèric d’ell es desencaixà absolutament sota l’acció d’aquelles noves paraules.

—Què! —murmurà d’una veu aterrada—. Te’n vols anar? A on…?

Ella respongué amb esforç:

—No ho sé… On Déu voldrà… Tan lluny d’aquí com puga!

Aleshores ell, com l’Ànima hores enrera, trontollà de cap a peus, mateix que sorprés per l’embat d’una tempesta inesperada. Per un moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:

—Anem, doncs…

Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d’un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.

Allargà novament el braç d’un gest fatídic.

—Tampoc, amb tu! Mai més…! No provis pas de seguir-me… Te… mataria!

I resolta, se’l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l’ànima la terrible amenaça.

Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

Febrer, 1905