13. EL CIMALT

Havia arribat l’hora en què el pastor deixava l’ermita per a tancar durant tota la hivernada el mas de Sant Ponç, en la jaça gran, arrecerada sota l’immens cap granític de la Nina Blava. Coneixent per ciència i experiència que ell era l’ànima d’aquella casa i que, fora ell, la dona quedaria a mercè dels desconhorts que l’assetjaven, havia procurat retardar sa baixada tot lo possible, però ja no podia esperar més. Tenia a sobre l’època de les pluges i més d’un dia el ruimeig seguit l’havia privat de traure el bestiar, obligant-lo a n’ell a passar les hores mortes a la cuina, fent qualsevulla fotesa sobrera o conversant amb els cabrers de Murons i de Ridorta que també s’havien tingut de refugiar allí a mig pasturar ses bèsties; a Sant Ponç ja se li havien queixat alguna vegada perquè tardava tant, amb l’excusa de que en Baldiret perdia els estudis, però en realitat perquè els hi dolia la minva d’adob que aquella tardada representava pel corral; i fins l’Ànima, la mala avespa de l’Ànima, un dia que es trobà tu per tu amb la Marieta del mas en els relliscalls de la Calavera i el camí els obligà a marxar plegats una estona, s’atreví a dir-li que no l’esperessin pas a baix en tot l’hivern, al pastor, puix tenia massa quefers en l’ermita, ara que en Matias n’era sempre fora i ningú li feia nosa. La Marieta recontà, fent-ne alçaprem de la seva idea, aquella malignitat de l’Ànima, i el pastor, malgrat haver respost a la jove amb una mitja rialla tranquil·la i platxeriosa, s’havia dit resoltament a n’ell mateix que era hora de deixar l’ermita d’una vegada. Aquella vetlla ho participà a la Mila. Estaven tots tres, ella, ell i el nen, a la cuina, fent paret vora la llar; en Matias no havia pujat encara o, el que era més segur, no pujaria ja.

El pastor acabava d’encastellar tres o quatre garrigues sobre la flameta naixent i tot acotat per a asseguraries, entregirà el cap vers la dona.

—Atrament, ermitana, calrà que vos ne munti una bona replega d’encenais, abans de vos jaquir per arreu… Demà mateix el menut i jo farem la guerra a les feixineres, no fa, estorlic?

La dona s’havia girat vivament.

—Que ja vos en voleu anar aviat?

El pastor aixafà les garrigues amb el pla de la mà.

—Avui sem a dissabte, no fa…? Donques per allà a…, a mitja setmana entrant.

Havia volgut dir «el dilluns o el dimarts», però no s’hi atreví. La Mila sentí una alenada calenta sobre les galtes, i només murmurà:

—Ah, sí…? —però acte seguit els ulls se li enaiguaren. Al pastor li semblà, en la foscor pampalluguejant de la peça, que ella es passava dissimuladament el dit pel llagrimer, i girà la cara de l’altra banda per a no tenir-ne assegurança plena.

En Baldiret retallava amb molt de compte els rodolins d’una auca que li havia donat el senyor Rector i no estava més que per la seva feina.

La dona sil·labejà amb veu confosa:

—I doncs, com ho faré jo ara, aquí, tota sola…?

El pastor tornava a remenar les garrigues i aquestes cruixien igual que paper rebregat; com no contestés res, a la dona va quedar-li el dubte de si l’hauria sentida. Al cap d’una mica, tornà a fer amb el mateix to:

—Vós m’havíeu promès que pujaríem al Cimalt…

Aquest cop el pastor la sentí perfectament.

—Bé hem de pujar-hi, si Déu ho vol! Bo! Mancaria pas més, que quedéssiu de vore nostre cimbori! De la Creu estant, perilla descobrir-se mig reialme…

—Però, si vós vos en aneu…

—Dies queden, per això…, i mos en cal pas més que un per a aqueixa tasca, pensi… Quin vos escau?

—Per mi si que… Per les feines que tinc a fer…

—Demà toca la missa; jaquim-lo estar… I, si hi anéssim dilluns?

El diumenge plovisquejà i la Mila va sentir-se presa tot el dia d’un neguit estrany, mes cap al vespre s’asserenà el cel i el pastor prometé bon temps per a l’endemà. S’aixecaren que encara no llustrejava, i la lluna es veia en la freda blavor com una unglada blanca.

La Mila havia estat febrosa tota la nit, i un lleu desvarieig, que li privava de saber si somniava o discorria normalment, li havia deixat una mena d’atzarament esglaiadís. Mentre llescava la meitat de la roda negrosa que hi havia sobre la taula, el pastor aconsellà a la dona que anés ben arreuada de roba, perquè la matinada seria fresca com una fulla de daga.

En Baldiret, amb les mans a les butxaques i les espatlles sota les orelles, s’ajomollia vora el foc, badallant fins a esqueixar-se la boca. Aquell dia quedava mestre de l’ermita i del cabal, puix com en Matias també era fora i ell ja havia estat prou vegades al Cimalt, el deixaven per a que arrangés les bèsties i comencés a treure-les si a l’hora de sortir no haguessin tornat encara el pastor i la Mila.

Les estrelles s’havien fos totes quan aquests deixaren l’ermita, baixant pels ermots cap a les primeres pinedes.

Darrera seu sentien el bagolar del Mussol, exasperat de no poder seguir al pastor, i una veu tendra i percutidora que, del terrat estant, els hi cridava: «Adéu…, adéu…» enmig dels tornaveus sarcàstics de les Llufes.

El pastor havia tingut raó: feia un fred intens, accentuat pel rompent de la matinada. No hi havia hagut encara cap nevada, però el gebre blanquejava el sòl i semblava que es trepitgés esquerdís de vidre. Als cinc minuts d’haver deixat les teulades, la Mila tenia piulots i, escarnint a n’en Baldiret, no parava d’amagar-se el coll enmig de les espatlles. S’acostaven al Bram i la fressa brunzidora, regolfant primer per sa cofurna i pegant després de penyer en penyer, portava al lluny l’etern bleix de la muntanya.

Quan hi foren a prop, aquella fressa centuplicada per les il·lusions hiperacústiques de la nit, imposà a la Mila en tanta manera, que, tota esporuguida, s’arrambà al pastor.

Aquest anava callat i pres de Déu sabia quines cabòries; al sentir-se la dona a frec de braç tombà el cap, i el somriure iniciat se li esborrà en els besllums incerts de l’auba.

—Oh…! Quin bo dóna anar pel món a certes hores, atrapeu? —va fer d’una veu tota suavitzada; i sense esperar resposta, tornà a mirar fixament cap endavant.

La Mila sentí aleshores el que ja havia sentit forces altres vegades: que mentre li estava a prop i percebia fortament la presència d’aquell home, ell, dut per les ales de pensaments misteriosos s’absentava d’ella, oblidant-la enterament.

Semblant revelació, que sempre li era nova, i la feria amb la mateixa sorpresa, la feia apartar-se del pastor amb una mena de pudibundesa avergonyida. Així li passà també aquesta volta. Atravessaven les pinedes de la doble vessant per a agafar un viarany de cabres que seguia pels repeus intrincats del Roquís Alt. La dona deixà que ell anés tot davant per entre la mitja fosca destenyida, i ella l’anà seguint a retaló.

Les primeres lluïssors del jorn començaven a caure imperceptiblement com una polsina suavíssima, i sa mateixa vaguetat, més que les plenes tenebres, farcia el bosc de sospites i recels. Els termes i les proporcions es confonien i tot prenia aparences màgiques, com en els contes del pastor. La Mila, tot marxant d’esma, anà girant, sempre més sovint, el cap d’una banda a l’altra, sentint desvetllar-se-li en el fons de son ésser una por il·lògica, folla, que l’havia martiritzada molt quan era petita. Tantost la sorprenia la sensació de que caminava sense tocar-li els peus a terra, tantost li semblava que de cada replec de roques, de cada grop de bardissa, havia d’eixir-ne una blanca mà d’ossos per a estirar-li les faldilles; i els pins, aquells pins de siluetes fantàstiques i borroses que deixaven grans clarianes de tant en tant per a agombolar-se a colles ça i enllà, prenien a sos ulls l’aspecte d’aparicions dolentes que, immòbils i sotjadores, esperaven que ella passés per a juntar-se després totes i córrer-li al darrera amb intencions perverses. I aleshores ella sentia impulsos de córrer també bosc endintre, cap a no sabia on… Així caminà una estona fins que, d’improvís, l’unglot despullat d’un bruc li esgarrapà el davantal, i aleshores l’impuls fou tan viu que, incapaç de contenir-se, llançà un xisclet, precipitant-se barroerament cap al pastor. Aquest es girà com per ressort sobre ses cames i demorà sobtat.

—Què teniu, ermitana?

Sa veu era alterada per forta impressió.

—Ai…! No ho sé…, res… Una bogeria. —I la dona, avergonyida de sa basarda, s’enrojolà tota sota la mirada del pastor.

Aquest va tranquil·litzar-se repentinament.

—Les fotges encara, no fa…? Jo em pensavi Déu sap què, amb aquei xeric… I donques, s’ha mellorat pas gaire la vostra malaltia! Seu de plànyere, a fe…

I com penedint-se d’haver-la tinguda desatesa tanta estona, ja no se li apartà gaire de la vora. Per l’estretesa dels passants, a voltes llurs cossos es tocaven, i, en la fresca seca del matí, la dona creia sentir l’escalfor del contacte i una esgarrifança delitosa li feia bellugar les espatlles i recenyir-se-les amb el mocador d’abric. Caminaven en silenci, llençant a cada bleix blanques fumarades per nas i boca, que, com esqueixos de boira, els hi vagaven davant la cara, i el refrec de llurs peus sobre l’alhumaix gebrat era l’única fressa que sentien.

Anaven deixant el tou del bosc, i el congost, ja de si estret, s’estrenyia més a mida que els pins s’aclarien, acanalant-se com la rega divisora de dos pits entre les vessants enesprades dels Roquissos bessons. Aquests s’adreçaven, imponents com muradals ciclòpics, a cada costat, i semblava que s’anessin acostant amb desig d’unir-se i esclafar enmig d’ells a les dues volves humanes que s’atrevien a torbar-los-hi el repòs en aquelles hores desavinents.

La Mila, novament inquietada per una sensació estranya d’ofegament, arrapava les mirades pels rebrolls, florits de blancs degotalls, i les pujava amunt, amunt, fins a trobar el velari tèrbol del firmament. Arran d’aquella gaia de seda unida i sense llustre encara, hi percebé, tot d’una, com una fosforescència sonorosa, un xeriqueig seguit i bellugadís que semblava suspès enlaire, planant lleugerament sobre el Coll de Sant Ponç i sense força per a aplomar-se esquerda avall.

—És l’Auceiera —féu el pastor signant-li l’alçada amb un aixecament de parpres—. Ara i a darrera hora, si vos hi atrapéssiu, allà al cim, els moixonets vos treurien els uis. N’hi ha com a milers de milers, penseu… D’ací dalt cauen sobre els graners de la plana i deixin pas res per verd…

Una mica més avall de l’Aucellera, el muradal de la dreta s’esberlava com estisorat, i dos esquelaixos dentats ressortien atrevidament de tots els altres, semblants a dues grans urpes embrionàries.

—Què és allò d’allà? —preguntà la Mila, al reparar-ho.

—Les Pintetes. Aqueixes dues són les grosses i de l’altra banda del Coll cau la petita. De la carena del Badador se veuen totes tres de rengle, i per això de la gorga que hi ha a sota se’n diu la Gorga de les Tres Pintetes. En temps de la veior diu que erin d’argent colrat, i les encantades les muiavin en les aigues mortes de la Gorga i després hi escarpien a les persones que volien mal per a que les hi quedés, de bona jovenesa, la cabeiera blanca com un moixei de cànem.

El pastor, sense ganes d’enraonar, no allargava les explicacions, i tornaven a caminar en silenci, fins que un nou accident del paratge desvetllava en la Mila una nova curiositat.

Fins aleshores el còrrec havia anat caient, i a l’arribar sota mateix de les Pintetes, el pastor i la Mila es trobaren en el lloc més enclotat El tallat dels rampants s’obria en forma de «V», i les parets, de grossos crostons que ressortien uns dels altres com una granança empedreïda en la pell escatosa d’un gran monstre, regalaven d’aigua mateix que acabessin de copsar una gran ploguda, i eren tots cendrosos de les naixents blavors del cel que emmirallaven apagadament. Al cim de tot, el dia rebentava, i sa clarícia semblava enfosquir més l’ombriu de la collada.

—Quina por que fa això! —murmurà la Mila resseguint-ho tot amb la mirada i acotant-se els braços contra el cos.

—Sem al Clot del Pas de Llamps. Si mai tinguéssiu qualque animeta dolenta agraviada, hi pàssiu pas ací tota soleta. Un roc que vos gitessin de les Pintetes vos deixaria planera com una hòstia. Jo m’hai desvesat fa temps de venir-hi amb la costura… Hi ha pas que fiar braument.

I una rufagada seriosa arrugà el front del pastor. Ara la Mila, vegent-hi bé en aquella fosquedat, examinà de caire les faccions de l’home i les hi trobà quelcom d’estrany i de sobreposat; una expressió que li era desconeguda. Tot seguit un esfereïment li atravessà el cor. «I si fos ell mateix l’animeta dolenta de què parlava, i de repent, es girés contra ella?». A tal pensament la dona sentí que s’esblaimava i quedà aturada en sec. El pastor, creient que ho feia per l’estretor del camí, passà endavant tranquil·lament. La capa roja, plegada i entravessada a les espatlles, li tapava coll i esquena fins a plec de braç, i la inflor del sarró, amagat sota el burell, li feia com un gran gep. La dona hi fixà llargament les ninetes, encara dilatades de l’esglai, en aquella esquena. No: el pastor no ho era una animeta dolenta; ella n’estava certa i segura com de sa mateixa vida; mes… —i la idea sospitosa prengué un viarany més dissimulat per a desvetllar novament la inquietud— mes…, els homes, fins sense ésser dolents, tenen dèries, tenen follies que de vegades els hi fan donar empassegades, caigudes que traspassen totes ses intencions i els hi capgiren la consciència. Diu l’adagi que l’ocasió fa el lladre, i ells en aquell punt estaven dins d’un abim, lluny de la vista i de l’oí de tota persona nada; sols Déu els sabia en aquell lloc i podia ésser únic testimoni de llurs actes; mes qui té un mal punt no se’n recorda pas d’amagar-se de Déu; pensa sols en els homes…

I la Mila, estremida per un llarg calfred, revegé, en l’obagor gebrada de Pas de Llamps, aquella mirada calda, devota, infinida, que esborrà allà, en l’aixart, el matí de la desfeta, la vermellor dels llavis de l’Arnau de Sant Ponç, trencant per arreu el corrent atractívol que s’havia establert entre el minyó i la dona. Aquella mirada semblava una revelació, una prometença… Doncs, què tindria d’estrany que…? I la dona, sangglaçada, admeté la possibilitat de l’ocurrència paorosa.

Fou un nou minut d’esfereïment instintiu; mes, de repent, com si obrissin la porta d’un sarau en plena nit, son espaume s’omplí de resplendors que l’encegaren, i una turbulència brunzidora l’eixordà. De cop i volta vegé dar en el fons de la seva ànima, i sentí sense ombra de dubte o de misteri que si hagués esdevingut o esdevingués la cosa aquella, ella, vençuda, rendida abans de lluitar, no trobaria pas en son si un impuls de revolta o de defensa. No: si ell, l’home savi i bo, allà en la tranquil·litat asserenada de les cimes o aquí, en la fosca temptadora del pregon, s’hagués acostat a n’ella i l’hagués presa entre sos braços, tal com prenia a l’anyellet tot just eixit de les entranyes de l’ovella, ella no hauria pas tingut virior de cridar, no hauria pas tractat de fugir, no hauria pas trobat un mot de refús o un alè de despit… No, no: ella s’hauria deixat prendre mansament, joiosament, s’hauria deixat estrènyer contra aquell pit emparador i anihilada en la delícia de les delícies, hauria donat de grat a l’amic la claror de ses nines, la cremor de sos llavis, la sobrera ventura de son cos… I amb l’esguard emboirat pel deliqui del somni, la dona gustà les dolçors de l’amorosa abraçada i es sentí transportar cap als mons de misteri que visitava ell sol quan la seva ànima s’absentava de la terra.

El pastor es girà tot d’una.

—Vatua conques! Ja vos heu donada?

La Mila, caminant d’esma, s’havia endarrerit i acabava de quedar novament aturada. Les paraules de l’home la sobtaren com un tret inesperat. Tractà de somriure i contemplà el pastor amb l’esguard atònit amb què es guaita lo incomprensible, lo que està fora de lo natural.

Allà, a una dotzena de passes s’estava ell, esperant-la, aturat, amb son aire calm i serè de costum i amb l’eterna rialleta vagant sobre sos llavis.

La dona es vegé amargament ridícula a sos mateixos ulls. Ell tenir un mal punt? Ell tractar de prendre-la amb l’avidesa folla del desig o amb la fortalesa engallardida d’una gran voluntat? Quina bogeria…! I l’evidència d’aquella nova decepció li fuetejà vergonyosament el rostre com un sarcasme. Se sentia bella, saborosa, cobejable i cobejada pels homes; les feres vicioses de l’aplec primer, les colles ciutadanes de caçadors després, i a tota hora la plenitud anhelant de la seva ànima li ho havien prou demostrat. Doncs, si així era, per què no la cobejaven també, per què no mossegaven en ella com en fruita dolça i madura, a punt, aquells dos homes —en Matias i el pastor— als qui ella havia volgut fer do generós de si mateixa? En Matias la tenia com es tenen totes les habituds: sense cap encís, sense cap sorpresa, sense cap recança; ni una espurna del caliu sagrat havia pogut prendre en aquella animeta freda per a animar-la i fer-li brollar la flama enartadora. I el pastor? El pastor no la tenia ni la voldria tenir de cap manera. Abans, com després de la desfeta, havia estat per a ella, el mateix que per a la jove del mas, que per a en Baldiret i fins per a les mateixes bèsties, una mena de providència benefactora que tot ho emparava per igual, sense distincions ni preferències.

De repent, aquella providència tocà el braç de la dona, la qual, sorpresa enmig de ses meditacions, féu un salt enrera.

—Sempre vos esglaieu, tanmateix! Un hom diria que seu feta d’argent viu… Ah!, aqueixos nyirvis, aqueixos nyirvis, ermitana…! —I el pastor l’amenaçà carinyosament amb sa mà cuirosa.

—Anava distreta —confessà la dona.

—Ho cregui pla bé! I que teniu una mena d’anar distreta que repareu pas mai en res. Atrament, jo volia dire que ara ja podem enraonar. Mentris vai per cataus amagats i a les fosques, m’estimi més moure els uis que la llenga. Un hom sap pas tot lo que la muntanya pot dure al damunt, enteneu? Ara, con pusqui escampar la vista, ja és atra cosa.

Aleshores la Mila s’adonà de dues coses que li havien passat per alt: una, de que ja era dia clar, l’altra, de que estaven per a sortir del Coll de Sant Ponç. Vint passos enllà, el muradal de la dreta s’estroncava, quasi bé tallat a plom, i el Coll desapareixia sobtadament com un carrer que s’acaba. Omplia el buit un pany de cel clarífic i llis com una lluna d’espill, i dalt del segat altíssim, com rematant-lo, s’aixecava un esqueix de penyaral solitari i airós com una torricel·la de castell migeval.

—Sembla la Fita dels Moros —digué la Mila, signant-lo.

—Hi ha pas poca diferenci, ermitana! —li respongué el pastor—. La Fita és un granet de mill pel Jueu de Pom-Xiscleny… Això pot éssere que tinga alçària com a deu campanaris de l’ermita, i posat allà al cim un hom s’afiguri pas més que un mosquit… Hi vai muntar pel dret fa anys i vai perillar de pèrdere la serva. Cosa més enesprada! Hauríeu dit que feia peuet a la punxa d’una agulla.

Fora del Coll tota l’amplada riallera de l’espai es revolcava sobre la muntanya, maurant dolçament pendissos i repujades i donant als darrers termes una transparència i coloracions irisades de crestall venecià.

«Oh!, que bona és la claror!», pensà la dona, sentint que el cor se li esbatanava com l’espai i com ell es lliurava repentinament dels rosecs destructors que congria la fosca. Aixecà el cap, ja ben asserenat d’idees metzinoses, i respirà a boca plena la fresca resplendor que l’enrondava. L’aire del matí, tallant com un rasor en aquells cims, l’envestí de front, amb topada franca d’amic, i se li emmotllà al rostre mateix que una careta de metall.

El pastor s’aturà, apuntalant-se amb el ganxo de lledoner.

—Veieu quin present de dia, ermitana. Ni un tel de boira sobre la terra ni una volva de nigulet al cel. Podíem pas atrapar mellor, com hi ha món! De dalt vorem fins a les darreres darreries… —I ullprès, encisat, passejà d’una banda a l’altra la mirada, amb la lentitud majestuosa que un rei la porpra.

—Mai diríeu què em passa, quan m’enfilo així? —preguntà de repent la dona, cloent els parpres i tirant el cap enrera.

—Què sap un hom, Mare de Déu! —féu el pastor, bromejant—. Diu que a les dones sempre els hi passi qualque cosa d’estranyot.

—Sí que ho és, d’estrany… Mireu: els ulls se m’enguerxen i em sembla que el cel gira com una roda de molí, anant lo de dalt a baix; i quan el veig a sota meu tal com si me’l guaités en una bassa d’aigua, me vénen unes ganes de deixar-me anar i d’enfonsar-m’hi tota, a dins del cel…!

El pastor la considerà amb estranyesa.

—A mi també me passi quelcom d’això, veieu! Sols que jo senti pas cap enveja d’anar en avai, com una pedra, sinó en amunt, com els auceïcs de Nostro Senyor.

I tornà a caminar a l’esgaiada per la muntanya sense camí, pujant sempre i cercant-se, com les cabres, el bon passant pel mig de les estepes, garrigues i romanins, tan plens de gebre que s’haurien dit empolsimats amb sucre granat. De tant en tant es girava per a animar a sa companya.

—Com va el delit, ermitana? Perdeu pas la pacienci, que aviat atraparem una bella miranda.

—No em canso pas, pastor… Si sembla que tot just surto de casa! Això és com escalons, i aquest airet tan fi dóna un bo per a pujar! —I, en efecte: la dona, enardida com un soldat que marxa sota un pany de bandera, pujava amb bona empenta, sentint a dins del pit una escalforeta dolça de niu, que li feia més grata encara la viva frescor de l’atmosfera.

A son pas les garrigues remogudes deixaven anar els didals buits de les ballarugues, i els branquillons encara florits dels romanins li arrossaven les faldilles, espolsant-li al damunt els crestallets de gebre que els cobrien.

La dona recordà llavors la primera pujada a la muntanya, amb en Matias: aquella pujada tan trista, tan fadigosa, tan punyida per pressentiments tèrbols enmig de la tranquil·litat real de sa vida d’aleshores. Quina diferència d’aquella pujada amb la d’ara, tan agradable, tan rejovenidora en plenes crueses hivernenques, en plena pobresa i malestrugança matrimonial! En cosa de mesos tot s’havia enfonsat a son entorn, havia fugit d’ella tot lo alegrador i, malgrat això, ara tan sols començava ella a sentir-se animada i com segura sobre la terra, engrapada fortament a quelcom que, volent o no, la mantenia a flor, sense deixar-la anar de fons amb tot lo demés. «Oh!, el que són les bones companyies!», pensava la dona mentre sos ulls amoixaven novament, mes ara sense turbulències insanes, aquella esquena enfarfegada que li anava tot davant. El pastor aturà el pas altra vegada.

—Goiteu l’Anap del Rei! —i signà muntanya avall amb un gest segur de guia que sap de cor tots els paratges que passeja.

—Ai, bon Déu! Sembla una paperina! —exclamà la Mila, admirada—. Calleu! No és la Nina Blava, allò? I el mas, i el Pont del Cop, i…?

—Justament! I Rocapera, i la Cadireta del Penjat, i el Bau de les Olives… Tot lo que s’atrapi anant pel camí de Murons…

—Tant de tros que hi ha d’una cosa a l’altra, passant-hi, i d’aquí tan acostat que sembla tot…!

Com de fet. Al fons d’aquella mena d’embut que formava la cloterada d’unió dels tres Roquissos s’hi veia, tot amuntegat com la runa del pòsit en el colador, un bé de Déu de paisatget de pessebre, ple de cataus, de viarons, d’altells naturals i de modestes belleses sobreposades per mà de l’home, com en preparació i recerca d’un bon cop d’ull.

—Veieu aqueia mena de pilota rossa que sembli que rodoli cap al Bau? És Rocapera. Si hi poséssiu l’oreia arran de terra en les revoltures de temps, hi sentiríeu roncar a dins com una mala besti que estigués braument enferestida…

—I què és, pastor?

—Un hom què sap, ermitana! La gent entesa conti que tota la muntanya està baumada i plena de cavorques com un formiguer en gros, i que la remorassa aqueia és la de la mar, que rondini hores lluny…

Després de satisfeta la Mila de contemplar la bella miranda, tornaren a caminar per la dreta pendent, fent ziga-zagues, ara endavant, ara com si retornessin sobre sos passos, mes pujant, pujant, pujant sempre. I a mida que pujaven, els Roquissos creixien i s’eixamplaven, descobrint a cada pas a la dona encuriosida tots els llocs de que li havien fet esment i donat coneixença les rondalles del pastor. Potser no eren aquells llocs tot lo bells i imposadors que la paraula magnificadora de l’home li havia fet creure, mes el dia era tan clar, l’hora tan vivificant, l’ascensió tan distreta i platxeriosa, que la Mila tot ho trobava meravellós.

En una de les reculades cap a llevant, tot de cop li aparegué al bell dessota com una gran capa estesa de vellut verd, amb el vol en la falda de la muntanya i estrenyent-se enllà, cap a una mitja rodona plomissa que semblava fer-li de valona i que acabava a son torn en una franja vermellosa i curta que s’hauria dit la tira del coll.

—Ho coneixeu? —preguntà el pastor, signant-ho.

La dona es fixà.

—Reina, l’ermita! —I amb un alegroi de criatura—: Que remenuda, que neta, que bonica…! Mireu el terrat! Mireu el teuladet de la cuina…, i el campanar, estirat i blanc com un coll d’oca…, i la solera, i les pinedes…! Quines són aqueixes tan espesses, les primeres o les segones?

—Les primeres, dona de Déu! Que hi veieu pas el cap de drac del Bram, com trau el morricot enmig d’elles?

—Just, just! Fins sento la fressa… —És girà tota decidida cap al pastor—: Per què no m’hi fèieu venir més aviat, aquí? És el millor tros de la muntanya…

—Mes vós heu pas reparat pot éssere aqueis carrers de garrigues cremades i sense una fuia? Els cabrerots de Murons hi calin foc per a tenir-hi brotada tendral en la primavera, i ara les bestietes hi atrapin pas més que carbonis i veieu, és pas una bella menja per a elles, pobretes! Per això me decanti sempre de l’atra banda. Aquei reialme és més assossegat i m’hi vingui pas ningú a fere la guerra.

La Mila seguia mirant amb fixesa l’ermita.

—Què deu fer ara el nen? —preguntà a mitja veu.

—Munyint per l’esmorzar —li respongué l’home; mes, reprenent-se de seguida, afegí—: …o fent-se una torrada vora el foc… Vegi un glop de fumera en la xemeneia…

I tots dos, ell i ella, entendrits repentinament per l’afecte comú, revegeren amb els ulls de la voluntat a la criatura estimada que per primera volta, i moguts potser per un inconfessat desig de trobar-se a soles, havien deixat sense recança.

En efecte: durant les llargues i erràtiques passejades de la revifalla, tan plenes per a la dona d’encís recòndit i d’ànsies d’intimitat, la presència d’en Baldiret li havia estat més d’una vegada sobrera per ses irrupcions intempestives, sos xisclets astoradors i sa bellugadissa entremaliada. Sense haver minvat gens, son deliri pel vailet no era tan esclatant ni absorbidor feia una passada, com si en ella tornessin a dominar els sentiments de la dona sobre els de la mare; i bo i sense dir-s’ho, més d’un cop havia esperançat una d’aquelles fugides de tot i de tothom amb què somnien eternalment els enamorats, amb doble raó quan l’instint, si no el càlcul precís, semblava suggerir-li que sols per aquell camí arribaria potser a fondre’s el gel de la indiferència o de la reserva impenetrables, esdevenint sobre sa vida quelcom d’importantíssim, d’irrevocable. Mes el curs de les ocurrències mai és el que els hi senyala la fantasia dels homes, i ara ella ho veia bé. Ja hi havia arribat a la fugida a soles, al dolç isolament amb l’ésser benvolgut, i malgrat ses temences i prejudicis no havia esdevingut res, no havia tingut lloc cap enormitat. Fora l’estona tenebrosa del Pas de Llamps, en què la dominaren torbacions i defalliments que ara, a franca claror, li donaven vergonya, la passejada d’aquell matí li resultava lo mateix que totes les altres, potser més tranquil·la, més innocent, més desproveïda d’emotivitats amagadisses. Sí, allò era lo cert; mes, així i tot, de què li venia aquella alegria de plena vida que li endiumenjava el cor, avui més que mai?

El pastor semblà tornar-li contesta. Cansat de veure-la aturada i com abstreta guaitant l’ermita a tall d’aucell, baté de cop les mans amb un clec sonorós, per a esparpellar-la, tot exclamant:

—Que hi tornem, ermitana? Vos se m’hi heu quedat tan enfavada goitant la vostra caseta, que me dolgui pla bé d’esbuiar-vos la quietud. Mes, veieu, el solic corre depressa com un centcames i nosatros, amb les estaries que fem, arribarem pas mai més a terme…

—Teniu tota la raó. Anem, anem…, i cada vegada que m’aturi doneu-me un bon pessic. Me torno encantada per culpa d’aqueixa muntanya tan bonica…!

—Vos ho deia pas jo con vos havíeu empeguït d’aqueia manera que tot ho atrapàveu pitjor que un pecat mortal? Cal repassar-les bé, les coses, abans de fere calendàries…

—Què voleu adobar-hi, pastor, si jo no tinc la vostra catxassa? —respongué ràpidament la dona, amb una animació tota arruixada que a n’ella mateixa li féu gràcia.

També en féu al pastor, qui exclamà tot rialler:

—Així me plau vore-vos, dona, pas amb el bec sota l’ala com temps avai! Alabat sia Déu que heu gitat l’embruix d’una vegada!

—Mercès a vós, pastor —féu ella, novament seriosa.

—Justament a mi! Me feu pas riure, a fe… Això, Sant Ponç gloriós…!

—Deixeu-lo estar a Sant Ponç, que fa tant cas de mi com de lo que he trobat avui! Vós, vós sol heu fet el miracle amb les vostres falòrnies, que tot ho capgiren i ho fan veure pel costat més bonic… Sense vós m’hi hauria ben mort en aquesta muntanya, i a hores d’ara faria companyia a l’ermitana vella que hi ha sota la llosa de la placeta.

El pastor no respongué, perquè va veure a quatre passes a un jovenet que s’enfilava pel pendís escarpat, tot cap baix, amb una verga d’aloc a la mà dreta i balancejant l’esquerra com una pèndola. Darrera seu un escamot de cabres, la carota avespada i la barbeta inquieta, diablejaven esgarriades pel pedreny.

Quan es creuaren:

—Hola, noi…

—Bon dia, Gaietà…

—Surts dejornet!

—Què s’ha de fer…! Aqueixes bruixes se fumerien la custòdia, a dins…

—Per això nasqueren… Que no t’hi cansis!

—Adéu, Gaietà, amb la companyia!

I s’allunyà reposadament, canturriejant una taral·la.

—Que m’hauria agradat d’ésser pastor! —féu aleshores la Mila.

—Com aqueixos? —exclamà l’home amb desdeny—. Mainada gandula que es posi a gordar per a no blegar l’esquena fent d’un ofici. A les meues mans ells…! Anguni em fan vore’ls d’hivern al sol, d’istiu a l’ombra, ajaçadassos pels repetges mateix que aireferits, sense una dèria a la cerveiera ni una esma de voluntat a cosa alguna. Fan parterir les pobres bestis de fam o d’enfits, i encara les esfotrassin a cops de pedra… Com que hi són pas per atra cosa que per la mandra, enteneu…? Oh!, que se pusqui malmenar la jovenesa així, com si fos pas cosa que passi per un jamés!

I el rostre del pastor, sempre placèvol, s’enserià amb una expressió tota severa.

I tornaren a veure, anant de nou cap a ponent, i de bon tros més amunt que la primera vegada, l’Anap del Rei, una mica variat d’aspecte, mes sempre baumat com una gola d’embut i amb son paisatge guarnidet, de pessebre, al fons; i revegeren també les Tres Pintetes que, apartades i un poc per davall d’ells, escarpien les blavors del cel, i després la gorja de Pas de Llamps, com una gran coltellada que fendia el roquer als peus mateixos de l’altívol Jueu de Pom-Xiscleny, i, darrera tot això, començaren a descobrir remotes terbolències vagament policromes i que no eren altre que les esfumades terres de la plana.

Aleshores la Mila s’aturà un punt per a preguntar:

—Digueu, pastor: per a anar amunt, no hi ha altre camí que el que hem fet ara?

—Certus que sí! Tants com ne volgueu. Com que tota la muntanya ho és, camí, podeu agafar-lo per on vos plagui…

—Sense passar per Pas de Llamps?

—Ah! Així no…, mancos d’anar pel dret, i això és pas per a cametes de dona; o per l’Ui de Corberes… Veieu: vui dire aquei collet d’a solixent, a l’altra banda de Roquís…

—Sí…? Deixeu-m’hi tornar per allà, a la baixada…

—Si teniu prou delit, rai! Mireu que és repte com una reïra i té pas gaire vista…

—No hi fa res: també m’agradarà.

El pastor es posà a riure.

—Ja vos vegi l’intent, a vós! Voleu apendre de cor tota la muntanya…

—Això és, això és, pastor…

—Donques, vaja: hi tornarem, pel collet… Vós ja teniu aguant i pot éssere que també vos escaiguin aqueis relliscais de la Calavera.

La Mila s’havia sortit amb la seva. No hi volia tornar a passar per Pas de Llamps, l’única taca d’aquella resplendent passejada. Què se n’hi donava a n’ella de girar-se les ungles del revés, mentre no tornés a enterbolir-se-li el benestar amb pensaments angoixosos de dona desencaminada, que feien sa vergonya i sa tortura?

I seguiren pujant, sempre fent angles aguts de llevant a ponent i de ponent a llevant. Ja els esguards de la dona, envejosos d’horitzons, començaven a dominar la carena espatlluda del Roquís Mitjà; ja la traspassaven, escallimpant també de l’altra banda l’ampla ratlla planera; ja veien enfonsar-se la Volva dins de la muntanya a manera de bòlid immens caigut del cel; ja disminuïa poc a poc, fins a semblar pujolet insignificant, el bonyegut Roquís Petit amb son Planell de la Fita, pelat com una nafra, enmig; ja el sol, d’una grogor d’or pur, batia calorosament damunt d’aquella columnada espessa, gratada en un esmotxall de la pedrera que tenien enfront, i que el pastor anomenava l’Orgue per la disposició de ses rebabes verticals, que recordaven confosament les dels canons d’un orgue de temple; ja, en fi, la dona s’emparava, sense obstacle visible, de les nou dècimes parts de l’espai, quan el pastor, que li duia una mica de davantera, després d’aturar-se i guaitar atentament a un punt, li féu senya de que ella tampoc avencés més.

La Mila obeí, observant amb sorpresa com el pastor cercava ràpidament quelcom, i després de collir una pedra com una piloteta, prenia la posa ardida i gràcil del foner, ratllant vertiginosament els aires amb un destre giravolt de son braç dret. La pedra partí com una bala, i del punt on caigué va aixecar-se’n com a cosa de tres pams sobre la terra quelcom que rossejà fonent-se de seguida. Tot això fou passat més depressa que dit, i quan la Mila va donar-se’n compte, ja el pastor, sacsejant son braç estirat, li mostrava una bestieta peluda que tenia presonera.

—Vos digui que avui els angelics estan de la nostra banda, a fe! Mireu quina flor de llebrot vingui d’atrapar a jaç. Està a punt de muda i serà més tendral que una fuia de lletuga.

Agafat per les orelles fredes, el caparró esberlat i ple de sang i passant-li tot ple de tremolins sota la pell, l’animalot espolsava amb ressalts pronunciats les potetes de darrera. Una bufada d’aire passà ràpidament, obrint-li clenxes i rodones en el pèl, llarg com d’una polzada i més lleu i fi que el borrissol del bufavent dels camins. El pastor el rebaté per terra tres o quatre vegades fins a rematar-lo, i explicà a la dona, admirada de la senzillesa d’aquella cacera, els costums de les llebres.

—Estranyesa de cosa! L’animalet més sotil que pusqueu pensare, és més esglaiadís que vós mateixa. Tot se li figuri un desamic, i tantost s’espanti fugi com el vent. Mes, veieu, totes les masses piquin el cap, i la llebre, de massa córrer i de massa fugir del perill, vingui dia que se’l cerqui i s’hi tiri de dret ella mateixa. Con està ben llassada, li cal de força reposar, i aleshores, en paratges poc resseguits de caçadors, cerquin un bocí planer que tingui bona mira, s’aculin a un roc o a un matoi que els hi fa de paravent, i s’hi quedin tan adormides que semblin mortes. Sentin ni vegin pas res, arreu…, i és pas aquesta la primera ni la segona ni la terça vegada que m’esdevé d’acostar-m’hi a fregar sense que es moguin. Fins me dóna com una cosota a la boca del cor discórrer mal contra elles, mes, veieu, com si morin pas a les meues mans també han de morir a les d’un atre, me desi la llàstima per a mellor punt i les deixi al seti d’una bona pedrada… —I el pastor rigué, però veient que la dona havia pres un posat de celles tot migranyós guaitant al llebrot, hi afegí aquestes raons—: Mes, hi heu pas de fere el ploricó, vós també! Al capdavai se tracti pas d’uns funerals de sogra; i quan hi haureu clavades les dents a la cuixa, atrapareu que hai tingut bona pensada de traure-la del món. Perquè hi ha qualque diferenci de menjar per esmorzar una torrada amb ai o un llebrot a la brasa… I que si no m’erri aquest tindrà més gustos que una pubilla casadora.

La Mila es desemmigranyà tot de seguida, i convingueren que tantost arribessin a l’Orgue, courien el llebrot. I mentre per instants es refredava la pell d’aquest i perdien sos membres la flexibilitat, home i dona seguiren endavant amb un delit tot revifat i conversant amicalment. A cada dos per tres la Mila deixava anar rialles fresques i immotivades, i a son ressò escampadís s’animava la solitud de la muntanya i la quietesa profunda dels cims com si hi nasquessin degotalls de fonts.

Arribaren de seguida a l’Orgue, l’esmotxada alterosa ratllada de dalt a baix per fondes estries desiguals fetes pels arruaments de les aigües, que baixaven com catarates en les plogudes fortes. Encarada a llevant, oferia un redós temptador a la parella, que fins aleshores havia muntat per l’ombra o tocada d’esquitllentes i de cent en quaranta per qualque llepadeta d’aquell sol que ara es vessava allà en magnànima abundor. Tantost sentí sobre pell, envermellida pel fred, la manyaga d’aquell bé de Déu, la Mila recordà una impressió semblant de sa primera pujada a la muntanya: la impressió de sa arribada a la Fita, eixint de la Canal de Trencacames. Mes llavors estaven en la primavera, i, per grat que fos el sol després l’ombra, no podia ésser-ho tant com ara, enmig de les gelabrors de l’hivern. La Mila, tantost va aturar-se, aclucà beatament els parpres, estirà el coll, i, amb un gemeguet de goig, hi parà les galtes, primer l’una, després l’altra, a n’aquell sol, com demanant-li que la petonegés. I el sol va petonejar-la llargament, com recreant-s’hi també sobre ses galtes fresques, sobre son cos abrigat i ple d’esgarrifances.

—M’apar que hi trobeu bo, ermitana! —li digué son company vegent-la tan enartada.

—Ai, com retorna, això! —respongué la dona—. Fins ara, caminant, em semblava que no podia estar mellor, mes ara reparo que feia molta fred. Creuríeu que tinc els peus com fusta? No me’n sento gens…

—Prou, prou… Amb la humitat d’en terra i amb aqueixes sabates que dueu les dones, que semblin pas de cuiro…! Sabeu què poríeu fere…? Mentris cerqui la brossa, llevar-vos les sabates, posar-les al sol i fregar-vos els peus per a tornar-los-hi la calentor.

La Mila ho va fer. Es descalçà, i amb les mitges es donà unes fregues ben fortes fins a enrosar la pell d’aquells seus peus més blancs i insensibles que peus d’estàtua, i després, en lloc de tornar-se a calçar de seguida, els deixà nus sobre la terra tèbia i sota les tebiors platxerioses del sol, trobant un goig intens en resseguir a través de les venes el pessigolleig de la sang que es desencantava i tornava a circular lliurement. I allà, ajocada en un marlet del sòl, guaità trafiquejar a l’home, i després aguantà ferm les potes del llebrot, mentre ell, ganivet en mà i agenollat al seu davant, l’escorxava reposadament.

La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d’aquell enriolament espontani de la vida, l’escometeren impulsos de besar: uns impulsos apressarats, frenètics, irresistibles, de besar quelcom… Involuntàriament, tota tremolosa, es torçà vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia a tret de llavi la volta del cervellet, mes…, abans d’acabar l’acció, va estroncar-l’hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d’un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap alarmats per a guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim dels canons de l’Orgue, un grop obscur, un altre cap humà que planava en l’altura, sobre els seus, es féu vivament enrera i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasi bé, i malgrat això la dona i l’home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d’un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués restat estampada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d’unes dents de xacal.

El pastor fou el primer en revenir-se. En son rostre desfigurat hi aparegué l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. D’una urpada clavà els dits al pelut i l’estrenyé carrisquejant les dents, com per a esbravar la primera embranzida d’un anhel destructor: després mirà fixament a la dona.

—Heu vist? —va preguntar-li amb lentitud—. Com hi ha Déu l’esperavi tot avui: n’estavi cert de que ens seguia els passos. Mes, ah! —i son rostre placèvol s’enroentí d’una foguerada—: que em cerqui pas el cos, que me’l cerqui pas! Perquè, vos ho juri de cor, farà una mala fi!

I d’un cop certer de ganivet, esbotzà ardidament el ventre del llebrot.