Sembla que a tu, papà, et van trasbalsar una colla de vergonyes, sovint relacionades amb el teu pare. I, com fas sovint, pretens ara generalitzar la teva experiència. Però aquest no és pas el meu cas, ho sento. Les vergonyes davant teu (les teves ironies, per exemple, sobre un llibre o una pel·lícula que a mi em semblaven molt bones), més aviat em deixaven sec, garratibat. Era el desconcert, no pas la vergonya, allò que a mi m’estimulava, em feia créixer i em duia a buscar un criteri propi sobre les coses. De quin desconcert parlo? Doncs, per exemple, de quan tu i la mamà us referíeu a una mateixa cosa i ella deia: «Mira que n’és d’estranya», i tu deies: «Mira que n’és de bonica». O quan ella deia d’algú: «Mira que encarcarat!», i tu, en canvi: «Mira que ben educat»; tu: «Quins ulls tan bonics», i ella: «Quina mirada tan dura»… Era evident que parlàveu del mateix però rarament en dèieu el mateix. No pots pas imaginar-te com m’escarrassava al principi per esbrinar qui tenia raó. Ben aviat vaig adonar-me, però, que tot plegat reflectia un problema més general, més ontològic (com tu diries) que no pas psicològic. És així com vaig anar descobrint quelcom tan elemental com important: que una cosa són les paraules i una altra són les coses.

Ara bé, el que més em desconcertava era la teva reiterada defensa de les actituds com la candidesa o la veracitat…, i sovint en nom del pragmatisme. Era massa paradoxa per a un nen de deu anys, no te n’adones? De primer vaig entendre que em venies a dir allò de «val la pena dir la veritat per no haver d’estar sempre recordant les mentides que s’han dit». I en aquest punt de la meva vida jo havia experimentat ja com de torbador podia ser això d’explicar un sopar de duro i, després, haver-ne de recordar els detalls. Més tard vaig veure que no, que no era això, que el teu consell no anava pas per aquí. No sé tampoc si l’he interpretat bé, però sí que sé de què m’ha servit. Vaig recordar, aleshores, allò que també m’havies dit, mig en broma, a l’època que la policia entrava a casa per detenir-te i tu vas fugir a França: «Per a alguns, fer ara oposició clandestina és potser fer oposicions a un càrrec per quan el franquisme s’acabi». Érem ja a finals dels anys setanta… «Oposicions a què?», vaig preguntar-te. I em vas respondre amb una citació: «Doncs oposicions al poder, suposo; però no oblidis mai, si mai et tempta la política, aquella sentència de Plutarc: “El poderós és la pitjor mena d’animal salvatge; i l’adulador del domèstic”».

També en un altre sentit les coses a casa han anat a l’inrevés i ara potser per a bé. Molts pares diuen que els agraden els nens sobretot quan ja són prou grans per poder dialogar amb ells, quan ja són «personetes». Tu, en canvi, tu semblaves sentir-te millor en la carícia que en la interlocució. No és que tu no volguessis parlar i dialogar amb nosaltres, al contrari. Però era evident que més que parlar t’agradava fer-nos córrer, veure’ns jugar, lluitar amb nosaltres, fer-nos riure d’una manera o altra. Tot servia per a aquest fi: pentinar-nos indefinidament, rascar-nos a galet o amuntegar-nos tots tres al llit per fer lluites.

Passats uns anys, quan jo en tenia dotze o tretze, recordo que vas formular la cosa amb ironia però sense embuts: «Segurament allò de la dona-objecte és una aberració, però això del nen-objecte ha estat per a mi, mentre us heu deixat, una pura meravella». Tendres, aquestes paraules eren també ambivalents, i m’evoquen la carta tan cruel que va dirigir Scott Fitzgerald a la seva filla de quinze anys. Que no la recordes? Doncs te’n llegiré un paràgraf per si de cas: «Has arribat a una edat», escriu a la seva filla Scottie, «en la qual es pot ser d’interès per a un adult en la mesura en què semblis tenir un futur. La ment d’un nen petit és fascinant, ja que mira les coses de sempre amb ulls nous i te n’ensenya. Però cap als dotze anys la cosa canvia. L’adolescent que tu ets no ofereix res que un adult no faria millor…».

És per això mateix que aquesta relació amb l’adolescent ha de transformar-se. I tu no estaves tan segur d’haver sabut canviar de marxa i posar-te al nostre ritme. Per aquesta raó, segurament, t’has bolcat després quasi maníacament en els fills petits. Fins als vuit anys encara domines el gènere, però a partir dels setze ja no n’hi ha prou amb estimar els nens per saber manegar-los. I aleshores…, aleshores ja només saps deixar-te explotar o manegar tu mateix. Tot plegat, però, té encara més voltes. Uns anys més tard, quan jo en tenia vint, vas acusar-nos «d’haver tingut la mala educació de deixar-nos créixer i esdevenir uns gamarussos voluminosos i immanegables». I just a continuació, canviant de to, ja més seriós, vas confessar-nos que amb tantes carícies i amanyacs havies temut fomentar la nostra eventual homosexualitat…, o, fins i tot, la nostra tirania. Em vas deixar de pedra; em va semblar una «idea de torero» que no entrava, de cap de les maneres, en el repertori de les teves manies… De moment vaig recordar un dia en què havies posat la Sonata Kreutzer de Beethoven i vas llegir-nos un fragment de Tolstoi: «Provocar una energia de manera inconvenient, fora de lloc i de temps; provocar sensacions que no troben cap mena de sortida espontània; tot això no pot deixar de tenir efectes perversos».