Buenos Aires, 1982: tres dies amb Borges

El text que segueix no aspira a descobrir cap Borges nou ni a fer una anàlisi de la seva obra. És tan sols la transcripció pelada del que vaig sentir quan vaig passar tres dies amb ell, del 26 al 29 d’agost de 1982. Venia d’una representació de la CEE als països de l’Est, havia agafat l’avió a Budapest, transbordat a París, parat a Lima i arribat a Buenos Aires a les set del matí. Feia quasi dos dies que no dormia, però tenia la primera cita amb Borges aquell mateix matí, de manera que opto per esperar assegut a la plaça San Martín. Quan és l’hora, m’atanso a casa seva, a Maipú, 994, sexto B, i contra la resistència tenaç d’una minyona malhumorada que no em vol deixar entrar, aconsegueixo penetrar, saludar-lo i quedar amb ell per a l’endemà. A les sis arribo per fi a l’hotel de destinació.

Tothom recorda el llit i el dia que més calor o més por va passar: jo recordo aquell hotel pretensiós i tronadet com el lloc on més fred he patit a la meva vida. L’agost a l’hemisferi sud, ja se sap, és com el febrer en el nostre. Demano un hornillo elèctric que tot remugant acaben duent-me. Les resistències de l’escalfador, quan es posen vermelles, fan la figura d’un Sagrat Cor. De calor, ni mica ni molla; en aquest sentit l’aparell resulta més aviat decoratiu. Demano unes mantes (que tampoc tenen) i sento el fred que em va penetrant als ossos. Són ja les vuit de la nit a Buenos Aires, qui sap quina hora a Budapest o a Barcelona. Gelat però més despert que un gínjol, m’aixeco del llit per escalfar-me els peus a la vora del Sagrat Cor incandescent. A la taula tinc les notes que he anat prenent aquesta tarda amb Borges i així és com em poso a escriure quatre o cinc hores seguides, sense parar i cada cop més congelat.

Reprodueixo ara el diàleg i també l’estranya reacció visceral que m’ha produït Borges: una sensació que encara guardo a hores d’ara, viva, a la pell. Res a veure, doncs, amb aquell «interval silenciós i pacient» que, d’après Proust, ha de separar una sensació de la seva traducció escrita. Aquest és un esborrany fet a sobrebot, un esborrany esquemàtic, immediat, precipitat.

Però el temps que no vaig donar-me per elaborar les meves impressions amb Borges me l’he donat, en canvi, per acabar de publicar-les. Si les vaig esbossar immediatament no les he polit ni embastat fins ara, més de vint anys després. Les raons d’aquest ajornament? D’una banda, que bona part de les meves observacions em van semblar parcials o irrellevants, segurament injustes i certament desproporcionades. De l’altra, he de confessar-ho, la por que Borges ho llegís i s’enfadés va fer-me deixar el manuscrit al calaix fins a oblidar-lo. Sembla mentida, però Borges estava a l’aguait de tot el que sortia sobre ell. Feia uns dies, a Lima, Mario Vargas Llosa m’explicava que havia publicat una entrevista a Borges, extreta d’una visita semblant a la meva (amb minyona geniüda inclosa) per a una revista dels alumnes de la Universitat de Maracaibo. «Una revista en ciclostil pràcticament clandestina», va aclarir-me. Al cap de pocs mesos, el Mario s’havia trobat Borges, que immediatament li va dir: «¿Cómo es eso de que vivo tan desamparado, solo y con una criada pícara y vieja?». Ell no s’explicava com Borges podia haver arribat a llegir aquell paper ocult, quasi furtiu, d’un departament universitari veneçolà. (Penso que ara encara és més difícil d’ocultar-li res, però segur que des del cel ja res no li farà ni fred ni calor: potser, tot just, una mica de gràcia).

Per fer temps m’atanso a la plaça San Martín, i la meva primera associació és…, l’Índia. Alguna cosa a Buenos Aires em recorda Nova Delhi. Alguna cosa, però no sé què. Res, ni els edificis ni la gent, té a veure amb el sorollós, colorat i míser batibull de Delhi o Calcuta… I com sempre que no sé el que em passa, vaig donant voltes a aquesta primera sensació, buscant una «explicació» que la neutralitzi i me la tregui de sobre. M’assec, així, en un banc de la plaça on la mirada perduda d’un home, de cabell arrissat, assegut a una vorera, em dóna una primera pista que semblen confirmar de seguida els inquilins de la resta de bancs. Aquí, com a Delhi, cada rostre sembla traduir una biografia peculiar, un problema personal, un nervi o un desig específic. «Ves per on», penso, «aquí no es moltoneja com s’acostuma a fer a altres ciutats del món». I ara crec entendre per què, com em passava a Nova Delhi, per què també aquí sento una mena de pudor en mirar aquesta condició humana tan específica, tan descarnada a cada cara.

Cert que aquesta condició sembla més còsmica o mítica a l’Índia, i més subjectiva o íntima a Buenos Aires. Per aquesta raó, a l’Índia jo vaig sentir, de seguida, que trepitjava un lloc sagrat (una terra que produeix religions amb la mateixa espontaneïtat amb què produeix telers o ordinadors), i aquí, en canvi, em sentia en un lloc demoníac, a la pàtria de la hegeliana «consciència infeliç»; a l’aristotèlic «lloc natural» de la psicologia; a la llar d’una individualitat tan exacerbada com descastada. Però no deixo de donar-hi voltes: i per què això passa precisament aquí? I què els distingeix tant d’altres sud-americans?

De fet, els problemes d’identitat són patrimoni comú de tots els pobles i cultures americans als quals, des del segle XVI, se’ls furtà el passat i se’ls imposà un present postís (més o menys espanyol) i un futur ideal (més o menys napoleònic). S’ha dit sovint que aquests països no han pogut desenvolupar-se normalment perquè varen néixer a la modernitat com Atenea, és a dir, «ja adults», o com Mr. Jourdain, «parlant ja en prosa». I no pas en qualsevol prosa: els seus primers balbuceigs foren l’estilística barroca i el seu cartipàs fou la retòrica escolàstica. A diferència de Mèxic, però, on aquest llegat va generar un problema d’identitat col·lectiva, a l’Argentina això s’ha traduït bàsicament en un problema d’identitat personal: el col·lectiu «Laberint de la solitud» descrit per Paz es transforma aquí en la «Solitud al laberint» de Borges. La raó, d’altra banda, sembla òbvia. Teotihuacán o Tenochtitlán, Cusco o Tahuantinsuyo, eren testimonis vius d’una civilització anterior; testimonis que avui poden donar cos a un ressentiment orgullós o a un indigenisme alternatiu. Aquí, per contra, no existeix el gruix d’una memòria mítica cap a la qual fugir o des de la qual enfrontar-se al món europeu: un món que els va fer el que són, però del qual no acaben de ser —o en són més del compte i cuiden sovint de sobreactuar-lo.

Sempre he pensat que l’Argentina és un model de laboratori del que podia arribar a ser una pura colonització il·lustrada, més que no pas clerical. D’aquí ve que sigui també el país sud-americà que més net va quedar de rastres precolombins. I a què es deu, això?

D’una banda, penso, als latifundis. El 1840, el cabdill Rosas deroga les lleis colonials de l’emfiteusi (que prohibia la venda de terres públiques poblades per indígenes), reparteix les concessions entre els seus clients o supporters i crea les grans «estances» de blat o de ramaderia extensiva. D’altra banda, respon a la cultura dels conversos a la Il·lustració (que jo n’he dit els «indígenes de les llums»). A la segona meitat del segle XIX, i sobretot a partir de Balcarce («l’heroi del desert» contra els pampes), seran ells els que persegueixen, foragiten i delmen els indígenes, com a les praderies d’Arizona.

Aquestes són les vagues i tendencioses consideracions que m’anava fent camí al domicili de Jorge Luis Borges, el geni que va saber elaborar i transformar totes aquestes (i altres) històries personals en autèntiques fàbules: «Allò que ara explico», havia escrit, «va ocórrer l’any 1969 i el meu primer propòsit va ser oblidar-ho, però ara penso que, si ho escric, els altres ho llegiran com un conte i, amb els anys, ho serà potser per a mi […], quan jo no sàpiga ja si ho recordo de veritat o si només recordo les paraules amb què ho explico».

Otto Rank deia que l’alternativa a analitzar una neurosi és utilitzar-la fent-ne una obra, és a dir, no cercant la vertadera història, sinó fent-ne un autèntic conte. I això és, en tot cas, el que em vaig quedar pensant després de passar amb Borges tres hores, la tarda del 26 d’agost de 1982, quan el rank de l’ascensor va indicar-me que havia arribat a la planta segona de l’edifici número 994 del carrer Maipú. (La descripció i la conversa que segueixen vaig transcriure-les en present i en castellà —i així les he deixat).

Ja ho he dit: als seus vuitanta-tres anys, Borges viu sol amb aquella minyona vella i ronca («analfabeta», insisteix Borges amb certa complaença). La seva germana Norah, vídua de Guillermo de Torre, ve, dia sí dia no, a sopar. En les seves sortides, l’acompanya María, la bella que se’m plany que així no té temps per escriure la seva tesi. («En lugar de tener la tesis, me tiene a mí», respon Borges a les seves queixes).

Tot i ser vella i analfabeta, a la minyona no li manquen reflexos, ni una admirable capacitat d’utilitzar en benefici propi allò que es presenti. Així, en menys de deu minuts passa d’engegar-me a dida, quan truco la primera vegada; a dialogar des de la porta estant amb la tanca posada, quan truco la segona vegada; a lliurar-me, per fi, el seu amo i senyor i aprofitar (ara que el té acompanyat i distret), per fugir de la casa i no tornar fins tres hores més tard. Unes hores en les quals, entre altres coses, jo faig d’aplicat telefonista. Truquen.

—Es de los Estados Unidos —li dic—; quieren hablar con la secretaria del Señor Borges.

—Dígales que no estoy y que no tengo secretaria —em xiuxiueja tot deixant-me amb la responsabilitat d’explicar qui caram sóc jo que contesto. També sóc jo qui s’encarregarà poc després d’obrir la porta al fill de la minyona, que ve a berenar, o d’atendre la dona d’un llibreter que es va suïcidar fa uns mesos i a qui Borges ajuda signant-li llibres que ella ven als estrangers…

Indiferent a les trucades, tranquil a les meves anades i vingudes, Borges només manifesta una certa ansietat quan ens quedem sols, parlant sense interrupcions. Només en aquesta pau manifesta cert neguit que jo no acabo d’entendre. És que en el silenci i la quietud tem que es manifesti «todo aquello que, como la cópula o los espejos, reproduce este gran error y malentendido que es la naturaleza humana»? És el rar estigma, com diu ell mateix, «de esa gente que prosigue en mí, oscuramente, sus hábitos y sus temores»? Res a veure amb la cosa freudiana?… Quim Sempere deia que Eugeni d’Ors «feia bo» Lukács, i estic temptat a pensar que Borges fa bo Freud. El mateix Borges, està clar, no vol ni sentir-ne parlar, de Freud, de «ese maníaco del sexo». Tota la seva obra sembla més aviat una fugida dels pantans psicològics tot transformant els individus en tipus o xifres d’un algoritme; triturant la psicologia individual, per fer-ne lògica, o mitologia o metafísica, o el que sigui. És el n’importe où hors de la psychanalyse. Al capdavall, tots els camins sembla que li són bons per escapar d’una interioritat espantable. Fins i tot, exhibir-la. Fins i tot, inventar aquella psicologia-ficció dels seus contes. Fins i tot, endinsar-se en una metafísica encara que, per a ell, la metafísica «no es más que una rama de la literatura fantástica».

Tan fortes són les evocacions freudianes que no aconsegueixo evitar el nom de Freud a la conversa. Però em limito a parlar només de l’única de les teories freudianes amb la qual, penso, Borges pot estar conforme: la tesi del plaer com a fugida del dolor que ens produeix la pròpia identitat, un dolor que tractem d’evitar amb tota mena de catarsis, ataràxies, serotonines, catexis i altres anestèsies. Sorprès, comprovo que Borges no identifica aquesta tesi freudiana i, més estrany encara, que ni tan sols l’associa a una tradició budista (o schopenhaueriana) que ell coneix prou bé. És cert que, en comptes de fugir cap a dalt (cap al cosmos, com els orientals), Freud suggereix fugir cap enrere, cap a la genealogia, i Borges acaba de completar el quadre fugint cap endavant, cap a l’escatologia-ficció, l’enciclopèdia fantàstica o la biblioteca universal. De totes maneres em sorprèn la pròpia sorpresa de Borges. I més em sorprenen, ara, cinc o sis trucs a la porta, llargs, impertinents. A Borges, no. No mou ni una cella, deu estar-hi acostumat.

—¿Abro?

—Sí claro, es el hijo de la portera.

El fill entra com una bala, amb una rata pèl-roja a les mans. Es dirigeix a la nevera i dóna a la rata un bombó…, que jo he portat. En tornar al saló, Borges està intranquil.

—¿Traía la rata? ¿Sabe usted que hay un tipo de ratas que sólo comen a sus hijos? Son muy prolíficas, claro está: en el mundo literario, cuando yo era joven, ocurría algo parecido, no sé en el filosófico…

M’atreveixo a interrompre’l, potser una mica picat per les seves consideracions sobre la filosofia com a branca de la literatura fantàstica:

—El mundo filosófico —li dic—, es mucho más realista, no sé si más real, que el género fantástico en que usted lo incluye. Una de las reglas del género filosófico, una de sus convenciones, consiste precisamente en hablar como si se hablara de las cosas mismas. Ésta es, si alguna, su gracia.

—No entiendo —diu, però fa cara d’interessat, i fa abaixar el volum de la tele que la seva germana ha posat massa fort a la cambra del costat. Jo continuo:

—Si algo tienen en común cosas tan distintas como un diálogo de Platón, un escolio de Spinoza o un aforismo de Nietzsche es que se escriben como si trataran de cosas reales y bien reales: las más reales incluso. Decir pues que «la filosofía es una rama de la literatura fantástica» es tan absurdo como decir que la novela es una rama de la biografía: en ambos casos la gracia es serlo, si es necesario, pero no decirlo y ni siquiera, quizás, acabar de saberlo. La propia etimología…

Amb això de l’etimologia, Borges se sent ja feliç i segur. Em parla ara d’arrels que poden generar paraules de significat advers: «blanc» i «black», per exemple. Llur similitud fonètica —em diu— no és casual sinó que ve de la matriu comuna «bleich», que en saxó amic significa «sense color». Aquest primer sentit —insisteix— es conserva en el terme anglès «bleak» (pàl·lid) però després el no-color significarà, per als uns, «blanc» i, per als altres, «negre». Parlem, és clar, de Cràtil, del caràcter representatiu o no dels signes, i acabem especulant sobre un altre exemple que li proposo: el dels acudits procaços, que en castellà són «verds» i en anglès són «blaus» (blue jokes). Borges expressa la seva sorpresa i reconeix no entendre aquesta inversió: per què verd, que lògicament hauria de significar natural, tendre, innocent, ha acabat associant-se en castellà a tot el contrari? Està definitivament excitat pel tema i promet escriure’m «quan trobi la solució». Molt propi de Borges, això: ell parla sempre de qüestions retòriques, o poètiques en termes de veritat, solució, exactitud. «Es un verso casi perfecto», em diu parlant del poema eròtic d’Eduardo Marquina «su cuerpo resonaba en el espejo vertebrado en imágenes constantes…»: «Sólo le sobra la palabra “constante” aunque, claro, era difícil encontrar una solución al problema del endecasílabo…».

Estic esgotat. Al meu rellotge són ja les vuit del matí de l’endemà. «Debe de ser ya hora de retirarnos», li dic, «seguro que querrá descansar y no quiero retrasarle la cena». La seva germana ha arribat ara fa poc i és a l’habitació contigua, esperant-lo; la minyona acaba de preguntar-li a quina hora soparan… Una tremolor el sacseja, com si temés tornar a la rutina quotidiana. Sigui el que sigui, Borges no ho diu —hi ha coses que ell mai no diu. En comptes d’això, comenta vivament que hem mantingut un autèntic diàleg, «cosa rara en nuestros días, aquel género que se inventaron los griegos y que significa “razonar juntos»”. Vull dir-li que en català aquesta arrel es conserva literal en el terme «enraonar», però em continc per no allargar la visita. Li suggereixo, però, que diàleg i conversa em semblen dues coses distintes: que si el diàleg és grec i filosòfic, la conversa és més aviat anglosaxona, i tracta precisament d’evitar els Grans Assumptes tot parlant del temps o de l’horari dels trens, és a dir, de tot allò que permet no aprofundir en els temes més enllà d’una prudent, impersonal, cortesia. És el que diria la meva filla de vuit anys fa uns dies: «Parlem, papà, parlem, que així sento que volem parlar més que no pas dir alguna cosa». O el que escrivia Capote en la seva darrera novel·la: «No importava el que deien, la superfície suau i complaent de les seves veus es removia i dissipava entorn seu».

Borges torna a semblar inquiet i tracto de tranquil·litzar-lo: «No, no es que disienta de su afirmación; se trata sólo de un matiz terminológico…». Borges es relaxa, respira i em somriu. Sospito que el meu plantejament estava, per dir-ho d’alguna manera, a una «mala distància» de la seva manera de veure-ho.

I què és això de la «mala distància»? Penso que ens sentim còmodes i argumentem bé enfront d’idees força semblants o força allunyades de les nostres: amb idees que bé podem identificar amb la nostra posició, o bé podem enfrontar com una posició contrària. Més inquietants, però, són aquelles que se’ns presenten als territoris intermedis, a la mitja distància. Són idees que no podem acceptar ni rebutjar de ple, sinó que ens obliguen a un lleu però cert desplaçament del nostre punt de vista. D’aquí ve que ens desconcertin i que tractem de passar-les per alt… En alguna mesura això ens passa a tots: tots temem aquests desplaçaments obligats (hom s’ha fet laboriosament una «opinió», un «punt de vista», una «concepció» de les coses que no està disposat a llençar així com i així). Però els homes de lletres, els intel·lectuals, són els qui més les temen; són els qui més han invertit en punts de vista i els qui més arrisquen, per tant, en l’operació —ells que tenen una «opinió formada» respecte de gairebé tot. Ho hem vist aquí mateix, a propòsit de Roland Barthes, i una cosa semblant va passar-me amb Marvin Harris, quan un afalac massa matisat va semblar-li una objecció i no va saber trobar aquesta mitja distància tan difícil en l’escriptura com en la boxa.

«No me he cansado de repetir que las opiniones de un individuo son lo menos interesante de él», em diu ara Borges, que sembla llegir-me el pensament. La seva afirmació és exactíssima, i la història recent, des de Sartre fins al mateix Borges, és un bon mostrari de com de simplistes —o simplement equivocades— poden arribar a ser les opinions polítiques o socials de les persones més intel·ligents. Ell mateix ho diu: «Yo trato de intervenir lo menos posible en la evolución de la obra. No quiero que la tuerzan mis opiniones, que son lo más baladí que tenemos…». I tanmateix, jo tinc la sensació que Borges s’ha passat la vida escrivint i elaborant la seva experiència precisament a fi de no qüestionar les seves opinions i conviccions més arrelades. Aquest és, d’altra banda, un dels mòbils més potents de la vertadera activitat intel·lectual: la voluntat de casar allò nou amb allò ja sabut; d’anar processant l’aliè fins a aconseguir integrar-ho en el que ja és propi. I també és aquest, sovint, el mòbil de la creació, de la invenció, de la innovació. És per això, suposo, que inquieto Borges (com ell m’inquieta a mi) en la precisa mesura en què sovint les meves sensacions o conviccions tot just són anàlogues, semblants, frontereres amb les seves —tot i que jo no li arribi a la sola de la sabata.

És només en contradir frontalment o en corroborar literalment allò que ell diu, és només aleshores quan Borges respira feliç i content. Després d’haver-me parlat despectivament del «pensador aquell de cementiri d’església» (I. E. Kierkegaard, de «Kierk», església, i «Gaard», jardí), li suggereixo que en alguna cosa se li assembla: «Desde su deseo de pensar “como si estuviera muerto” hasta la pasión por los pseudónimos y apócrifos, su mismo temor al “síndrome del tirano”: aquel aburrimiento de estar encarcelado en el propio poder o imagen y, como el príncipe del cuento, disfrazarse de plebeyo para encontrar una chica que le ame por sí mismo». Ara Borges sí que es diverteix. És davant d’aquest tipus de matisos i arguments que reacciona, elabora, corrobora, divaga i, com un bon malabarista, acaba reprenent el tema des d’una altra perspectiva. «Hace tiempo», diu, «intenté liberarme de Borges y pasé de las mitologías de arrabal a los juegos con el tiempo y el infinito. Pero estos juegos son de Borges ahora, y tendré que idear otras cosas. Otras cosas», afegeix ara, «que no sobrevivan semantizadas. ¡Qué horror eso de sobrevivir como adverbio o adjetivo —como los términos “kafkiano”, “dantesco”, “borgiano”!».

Tot seguit, però, torna sense venir a tomb, al tema del tirà. El veritable tirà és per a ell Pere el Gran, que també es disfressava, però no pas de captaire, com el príncep de conte, sinó d’implacable cabdill il·lustrat. Al príncep que, rere la seva disfressa, busca l’amor vertader, Borges prefereix aquell tsar de totes les Rússies que per conèixer de primera mà el treball, el vertader treball que pot fer progressar la seva gent, se’n va dos anys a laborar d’incògnit a una fusteria holandesa i a una drassana anglesa.

En un oasi de la conversa, se m’ocorre dir-li, ben sincerament, que per a mi «Borges és el millor escriptor de…», però ell m’interromp tot seguit i no em deixa acabar. Borges fuig o s’escapoleix de tota lloança directa i reiterada, que ell deu trobar, de segur, massa promíscua. Però és també el més fi pescador al vol de l’afalac. Quan se n’ensuma un, d’afalac, quan pel to amb què començo jo una frase anticipa l’elogi incontinent, m’interromp i canvia ràpidament de tema.

Sento, tanmateix, que necessita aquests conats de reconeixement que evoquen la seva fama sense acabar d’enunciar-la mai. El filòsof Jaume Balmes —que Borges, oh sorpresa!, havia ben llegit— va descriure aquesta mena de reacció dels grans homes enfront dels compliments: «Ells saben molt bé que l’encens és encara més honrós quan l’ídol no manifesta delectar-se amb el seu perfum […]; d’aquí que mai us posaran a la mà l’encenser ni consentiran que el feu pendular massa a prop d’ells». Sens dubte, Borges té de la fama, com de tantes altres coses, una imatge virgiliana. «Fosca sota la nit solitària», la seva fama és, com es descriu a l’Eneida, «petita i poruga al principi, aviat es remunta als aires i, amb els peus a terra, amaga el cap entre els núvols».

A més de Balmes, Catalunya és, per a Borges, Coromines, Mallorca i un poema d’Eduard Marquina («el mejor uso moderno de la anadiplosis, el paralelismo, la conversión, el retruécano o lo que sea») i la llibreria de Salvat-Papasseït, «donde», diu sorneguer, «había de todo».

—¿Pero lo ve usted? —faig jo—. ¿No ha dicho en algún lugar que el partitivo (tu en veux, nous en pendrons) es un bello giro del francés que no encontramos en otras lenguas? Pues ahí tiene usted el catalán: «Hi havia de tot, dóna-me’n un tros, no te me’n vagis».

El nom sembla no dir res a Borges, malgrat que tant la seva forma d’adjectivar com la seva ideologia sovint em recorden Pla: des d’allò d’un senyor que «sentía un placer cuasi filatélico al cometer sus sonetos», fins a aquella «atronadora, ecuestre, semidormida, llegaba la policía»; des de la seva afirmació «me hice del partido conservador, que es una forma de escepticismo», fins a la seva confiança que «los hombres, a la larga, acabarán mereciendo no tener gobierno…, ni eternidad». És el to, en tot cas, el que l’allunya de Pla i esdevé més greu i transcendental en Borges: «La tierra es una incompetente parodia. Los espejos y la eternidad son abominables porque la multiplican y la afirman». Valga’m Déu, que exagerat!, que diria l’escriptor de l’Empordà.

Quan li parlo d’un lloc, Borges tracta de seguida de buscar-ne l’etimologia. Els grecs dotaven d’universalitat els llocs o els fets assignant-los un déu, un model o arquetip. Borges tracta de desconstruir aquesta mitologia a partir de l’etimologia.

—¿Andalucía? Sí, claro, Vandalucía, tierra de vándalos. ¿España? España es el Sarkland (tierra de sarracenos) con que las sagas escandinavas se refieren tanto a lo que es hoy España como a Marruecos y Argelia… Claro está —afegeix ara tractant de tornar-me el compliment— que esto no incluye a Cataluña, y que en todo caso España hubiera sido otra cosa sin esta Castilla árida y ávida, etc.

Però jo tampoc suporto el compliment o l’afalac massa explícit, i també m’agrada ser una mica impertinent, a vegades.

—¡Pues claro que Cataluña es también Sarkland! Por algo un hombre culto como Almanzor quemó Barcelona y sus tercermundistas del año mil. En cualquier caso, yo prefiero la etimología-ficción a la historia-ficción retrospectiva: al cuento de una península posible sin el tratado de los Pirineos, sin Caspe o con una exitosa revuelta de 1670 en Cataluña tampoco…

Però d’on em surt aquesta rèplica nerviosa que el meu to suau i cortès no acaba de dissimular? No ho sé; la seducció que Borges exerceix sobre mi és tan forta com ambivalent. Em sento alhora seduït i repel·lit per l’anàlisi i el desguàs sistemàtic —minuciós, gairebé quirúrgic— a què Borges sotmet el món de l’experiència. És amb els membra disjecta d’aquesta experiència, ja ben esparracats, que confegeix les més subtils (i també divertides) combinacions. Un exemple ben conegut —sovint via Foucault— és la seva apòcrifa classificació xinesa dels animals dividits en: 1) pertanyents a l’emperador; 2) embalsamats; 3) capturats; 4) porcellets; 5) sirenes; 6) fabulosos; 7) gossos en llibertat; 8) no inclosos en la present classificació; 9) que s’agiten com a bojos; 10) innombrables; 11) dibuixats amb pinzell molt fi de pèl de camell; 12) etcètera; 13) que acaben de trencar-se el morro; 14) que vistos de lluny semblen mosques.

Tinc la sensació que, amb totes les seves fintes, Borges no ha pretès altra cosa que apartar-se d’aquell lloc on formes i sentits, raons i sensacions, s’amalgamen i es fonen de forma plàstica, clàssica. I és segurament aquest ús dels recursos clàssics contra el mateix classicisme allò que em desconcerta i m’ha portat a replicar-li —tòpic per tòpic— que, posats a fantasies, també es podria imaginar la història de l’Argentina sense Buenos Aires; sense aquesta Plaza de Mayo emblemàtica i majestàtica que ha volgut fer un país enorme a imatge del tòpic porteny. Un país sovint més atent a la infiltració que a la gestió, especialitzat en el look like i el go-between descrits per Céline al Voyage au bout de la nuit, i que ni amb un hinterland molt ric ha acabat d’aconseguir… «Éste es», m’interromp ara, «éste es el caldo de cultivo ideal para cualquier populismo». Borges es queixa un cop i un altre «de ese “absurdo” que fue el peronismo» (que l’any 1935 va decidir el seu «trasllat» de director de la Biblioteca Nacional a inspector d’Aus en el Mercat Central). Hi ha, tanmateix, quelcom de «militarista» i, fins i tot, de «juntista» en el seu to. Però no insisteixo en el tema i acabo amb una pregunta que resulta molt més provocadora del que jo pretenia.

—¿No cree que en algún sentido son los militares una buena muestra del instinto de infiltración y el sentido del escalafón que algunos han atribuido a este país?

En aquest punt Borges salta, literalment, del sofà. Si els seus instints d’oligarquia clàssica el portaren al seu dia a defensar els militars com a «restauradors» en front del peronisme, ara és la seva rància estirp castrense qui l’enfrontarà a aquests mateixos militars i a la seva Junta. Així ho apuntava M. Àngel Oviedo en un text de la revista Vuelta: «Borges creía en la democracia pero en su vertiente marcadamente conservadora. Por conservador era antiperonista, más que por democrático; por eso tuvo veleidades con las juntas militares después del retorno de Perón. Borges había heredado un concepto patricio de su país: Argentina era la nación que sus antecesores le habían legado y quería que continuase fiel a aquel modelo heroico». D’aquí ve —penso jo— la seva revolada davant de les meves darreres observacions. La seva resposta és, doncs, immediata.

—En efecto: eso son hoy los militares. Pero piense que los militares de mi estirpe no conocían otro escalafón que los campos de batalla. Era la vocación más arriesgada y es hoy la profesión más segura: entras en el escalafón y se terminaron los problemas, por poco que uno sepa no hacerse notar demasiado.

—¿Pero no hay acaso una raíz común de militar, militante y miliciano que (como en su ejemplo black/blanco), ha acabado tomando sentidos literalmente opuestos, como es el caso con oficial, oficioso y oficiante?

—Nada de oficiales —m’interromp—, sólo capitán, sólo capitán puede decirse en verso: imagínese lo que sería un verso que terminara en coronel o teniente. Y ahora… —continua Borges sense solució de continuïtat—, ahora lo que hacen es cambiar la denominación de las calles con estos nombres que no caben en un poema. Cuando yo era presidente de la Sociedad de Escritores Argentinos, hicimos una propuesta para que no se diera nunca el nombre de una calle a un militar…, ni tampoco a un escritor. El mismo Lugones lo reiteró antes de suicidarse (aunque ya ve para qué le ha servido). En cuanto a mí, tiemblo ante la idea de verme transformado en una avenida, en una esquina o en una bocacalle. Pero diga lo que diga, acabaran jugándomela. A mí me han engañado y tomado el pelo muchas veces, y de la manera más burda…, aunque he de reconocer ahora que pudieron hacerlo porque yo fui siempre cómplice del engaño…

—¿Un engaño que le llevó a negar la existencia de treinta mil desaparecidos?

—La verdad: yo no leía los periódicos y conocía poca gente, aunque sí, sí había oído hablar de «desapariciones». Pero mis amigos… —i el que ara continua ho repeteix fil per randa en una entrevista posterior amb R. Chao—, pero mis amigos me habían asegurado, sinceramente creo, que se trataba de turistas que cambiaban de sitio, pero que no había realmente «desapariciones». Yo les creí hasta que las madres y abuelas de la Plaza de Mayo vinieron a casa. Entre ellas se encontraba la prima de los propietarios de uno de los periódicos más importantes de Argentina. En seguida comprendí que esta mujer no era una actriz. Y ella me dijo que su hija estaba desaparecida hacía seis meses.

(Penso, però no dic, quina mena «d’amics» havien de ser aquests que li negaven l’existència de desapareguts i per què tan sols ho va creure quan li ho va dir a «la cosina del propietari d’un dels diaris més importants de l’Argentina»? Però Borges aprofita el meu silenci per escapolir-se del tema i ara reprèn l’argument anterior).

—Mira que acabar en calle (y calle de esta Ciudad, encima). ¿Pero usted no conoce aún Buenos Aires, verdad?

Sona el telèfon. Som ja a l’endemà i salto del llit; són les… Bé, aquí són dos quarts d’onze. Esperava sentir la veu dels nens que no eren a casa quan vaig marxar i a qui vaig deixar una nota amb els telèfons d’on pararia. Però no és la veu de cap d’ells, que no sé on paren: són camí de Grècia amb l’Eurorail?, a la platja d’Empúries o estavellant-se amb la moto a la sortida de qualsevol discoteca? Però no; la veu és la del mateix Borges, que de moment no reconec: «… Que ayer ya le dije; quiero enseñarle algunos sitios de los que hablamos y de los que no hablamos». «Usted no conoce Buenos Aires…».

Quedem a les dotze i ara ens dirigim a la Plaza de Mayo, amb María Kodama, que el porta d’un braç i jo de l’altre. Un taxi ens vol atropellar i ens saluda tot fugint. Un cop segurs a la vorera poso en marxa el casset que m’ha de permetre transcriure la conversa que segueix:

—En algún lugar dice usted que nació en un suburbio de calles aventuradas y ocasos invisibles, pero luego añade usted: «Aunque lo cierto es que me crié en un jardín, detrás de una verja con lanzas, y con una biblioteca ilimitada de libros ingleses».

—Sí —respon Borges—, era la biblioteca de mi padre y de mi abuelo… O mejor, de mi padre, de mi abuela y de mi bisabuelo.

Ja asseguts a la plaça parlem dels mites més tòpics d’aquest país: del tango i de la milonga, del gaucho i del vilero. Tots plegats confegeixen una geografia ideal, la «convenció topogràfica» en què el mateix Borges ha col·laborat i de què forma ja part. Heus ací el seu poema «Buenos Aires», del qual li recito de memòria uns fragments.

Mentre jo he recitat, ell assentia amb el cap, i en acabar li pregunto:

Així em parla mentre María Kodama i jo l’ajudem a pujar al taxi. De cop ha decidit que vol ensenyar-me precisament la seva tomba —«mi bóveda», com diu ell. María, que ja en deu tenir el goll ple, tracta de dissuadir-lo, però ell no dubta ni un moment. Passegem ja pels jardinets del cementiri quan jo li pregunto:

—¿Y por qué deseaba hoy mostrarme su bóveda?

—La verdad es que la sola palabra es un poco triste, ¿no? Pero es mi bóveda…

—La bóveda de sus antepasados… —Acabem d’arribar al sepulcre de la família.

En arribar jo a aquest punt, Borges fa un sobtat gest no sé si espasmòdic o colèric. Jo tracto de reconduir la conversa.

Callem. Quan el silenci es fa una mica torbador li dic que m’agradaria tenir una enquesta que revelés si la fe en Déu i en la immortalitat personal ha servit més per alleujar o per augmentar el temor dels homes davant la mort. I així continuem la conversa:

Però Borges no sembla estar ara per poemes, i passa de seguida a parlar-me del seu cunyat Guillermo de Torre, de les seves idees polítiques… Aleshores entra la minyona i es refereix a ella tot assenyalant-la.

És potser per canviar de tema que Borges em demana ara si puc escriure-li una sentència de Don-Aminado que li havia referit al taxi.

—Apúntela, por favor, y déjela entre las páginas del Gulliver que está sobre la mesita (es el Gulliver, ¿cierto?). Sí, póngalas allí, así alguien podrá leérmelas.

Assenteixo, però mentre les hi escric penso que aquestes citacions tenen a veure amb trossos de la conversa que havia decidit de no reproduir per respecte al mateix Borges. De totes maneres li apunto l’acudit d’Aminado: «La bala és el mètode més ràpid i eficaç de trametre el pensament a distància». I ara crec entendre l’interès de Borges per la citació. On, al llarg de la seva obra, hi ha referència al tacte, al contacte, sigui físic o psíquic? No deu ser el símptoma d’un cert «pathos de la distància», de tot allò innombrable que Borges ha mirat d’esquivar o d’evacuar amb les seves metàfores, de tot allò que alhora el sedueix i el repugna?

I és com si endevinés els meus pensaments que ara just em diu: «El asco, la repugnancia incluso, son virtudes fundamentales. Y sólo dos disciplinas —lo tengo escrito en algún lugar—, sólo dos disciplinas pueden liberarnos de ese asco: la abstinencia y el desenfreno, el ejercicio de la carne o la castidad».

És clar que el sexe (ell diria potser «l’amor carnal») plana sempre per sobre o per sota de les seves ficcions. Però sovint sembla que tracta d’exorcitzar aquest desig, prohibint-se directament de representar-lo. És el sexe o l’amor el que envolta, per exemple, La intriga, la seva millor obra segons ha dit ell mateix. En ella hi ha l’amor i el sexe com a rerefons, però el veritable tema és la rivalitat, la complicitat i la venjança: la companyonia entre els dos germans que acaben per matar la dona que ambdós desitgen i que hauria pogut separar-los. Com en altres contes o versos seus, l’amor opera aquí com a coartada per descriure el grau zero de la violència, el conat de l’agressió, l’execució en suspens, la pura agressivitat continguda del cuchillero amatent o del tigre immòbil però prest a saltar i «que va complint a Sumatra o a Bengala la seva rutina d’amor, d’oci i de mort».

La crueltat, la violència continguda, heus ací quelcom que a Borges sedueix alhora que rebutja. Un primer tast d’aquesta seducció ens el dóna ja el to bel·ligerant de les seves declaracions pacifistes i fins i tot l’evocació del seu avi: el heroico general Borges muerto en una batalla con los indígenas, donde quedó solo y siguió avanzando solo, trotando en su caballo blanco, contra un enemigo que lo acribilló a balazos.

Removent-se a la butaca, insisteix una vegada i una altra que no es pot parlar dels crims de guerra sinó del crim de la guerra. I reprenent l’aforisme platònic, conclou que el pitjor de la guerra no és tant morir com matar.

—Morir, a fin de cuentas, todos hemos de hacerlo, pero matar podríamos ahorrárnoslo. Qué pena —afegeix— que los judíos hayan dejado de ser aquel pueblo «cuya patria es el camino» (Heine)… Ahora ya son como todos; los bombardeos de Beirut les han hecho entrar en la horrible historia del nacionalismo y la crueldad. —Es referia, és clar, als bombardejos de 1981.

Li parlo aleshores dels experiments de Tajfel i Milgram que semblen confirmar el seu propi suggeriment: que és més perillós l’«instint de pertinença» que el mateix «instint d’agressió». «Crec que al llarg de la història», insisteixo, «s’ha mort més per amor a Valors (nacionals, religiosos, etc.) que per odi a Persones concretes». Però tot això, que ve de fet a corroborar la seva tesi, sembla en canvi desficiar-lo. Al principi no entenc la seva reacció. Igual com sembla esquivar l’amor i el sexe en l’acte mateix de parlar-ne, Borges sembla també complaure’s en l’horror i la violència en el mateix acte de rebutjar-los. Més de vint minuts esmerça per explicar-me —trèmul— una sèrie d’horrors que en cap cas no deixa de condemnar, salmòdicament.

—Para que usted vea —Borges m’interromp i comença a instruir-me— que el peor dolor es el esperado y que, por este motivo, los torturadores de mi país empezaban las sesiones un poco más tarde de la hora anunciada.

Jo d’això en tinc una petita experiència, que la vanitat m’impedeix de callar-me:

—El recuerdo más acongojante que guardo de Via Laietana —li dic— son los minutos de espera anteriores a los dos interrogatorios, mientras veía bajar al que me precedía en la lista, con la sangre ya seca en la nuca e incrustada en el cabello.

Però Borges m’interromp amb brusquedat i jo m’adono de l’elemental impertinència comesa en tallar el delit amb què parlava de la tortura i amb el qual continua ara explicant-me:

—Pero donde más duele la picana, el torno eléctrico, más incluso que perforando los dientes sin anestesia, es en el oído, el oído precisamente. Un amigo mío lo resistió en los pies, en el sexo, en el paladar incluso, pero cuando se lo aplicaron a la oreja perdió definitivamente el sentido y no ha recuperado la razón desde entonces.

—Sí, he leído que en la tortura de San Francisco Javier… —però Borges torna a interrompre, cada cop més excitat.

—Ya que usted habla de historia, recuerde que Pedro el Grande quiso ejecutar personalmente a su hijo que había conspirado en Italia contra él: he indagado qué sistema utilizó para matarlo, pero no he podido encontrarlo en ningún libro o enciclopedia, aunque partiendo de los métodos usuales en la época tengo dos hipótesis probables…

Borges desenvolupa àmpliament les seves hipòtesis mentre jo, una mica anguniat, miro de portar-lo a un tractament més abstracte de l’assumpte.

Aconsegueixo, per fi, interessar-lo en la hipòtesi de Harris i Rascovsky sobre el «fillicidi», sobretot en recordar-li que ja a les Pòntiques d’Ovidi, Atreu mana matar els tres fills del seu germà Tiestes i els hi serveix per a l’esmorzar. «¿No recuerda usted que también Brutus, en el libro sexto de la Eneida…?». Jo no recordo aquestes paraules i em demana que vagi a verificar el text. «Séptimo estante, tercer libro por la derecha», descriu amb tota precisió. Les paraules, que ara llegeixo, són les següents. «Ése sera el primero que, tomando la autoridad de cónsul y de padre, condenará al suplicio a sus propios hijos… ¡Infeliz! Sea cual fuere el juicio que de este acto haya de formarse la posterioridad, el amor a la Patria y su inmenso deseo de Gloria vencerán en su corazón…».

Jo desitjo canviar de tema però Borges no es deixa distreure així com així.

—¿Sabe usted —insisteix— que aún en la guerra de 1905 contra el Uruguay existía la profesión de degollador? Y es lógico que existiera esa especialidad. Puesto que se cortaba la cabeza sistemáticamente a todos los prisioneros; está claro que cada compañía debía tener un degollador particular, un experto igual como un afilador, un médico o un corneta. ¿Y sabe usted que los mazorqueños de Rosas llevaban en el costado izquierdo la cuchilla convexa a manera de una pequeña cimitarra, que Rosas mandó hacer expresamente en las cuchillerías de Buenos Aires para degollar prisioneros? Lo he escrito en un lugar, lea, léalo usted.

De la història del seu país, i en vista de l’èxit, tracto llavors de passar a la seva pròpia genealogia, però Borges segueix sense perdre el fil de la seva narració. «¿Le he contado a usted de cuando fusilaron al coronel Suárez, obligando a su hijo de 11 años, mi tío-abuelo, a presenciar la ejecución?», es queda meditant uns segons. «La ejecución», continua, «es la acción fundacional por antonomasia; así lo sugiere el uso mismo de la palabra: hacer realmente algo es ejecutarlo».

Quasi totes les etimologies que m’ha suggerit giren entorn d’aquests temes. Un, l’amor (dissolt en glossar-lo); l’altre, la crueltat (afirmada en repudiar-la). Ara em demana, un cop més, de consultar el Coromines, que té en una primera edició graponejada i mig estripada, com les novel·les roses en els quioscos de llibres rotatoris. La primera paraula que em fa buscar és «jazz»: segons ell ha de venir del verb «to jazz», que en l’anglès crioll de Nova Orleans volia dir «fornicar»: «fornicar», especifica, «fornicar de un modo breve, espasmódico y violento, como sugiere el sonido mismo de la palabra».

I del jazz passem al tango, pel qual Borges refusa l’arrel suggerida per Lugones —del llatí «tangere, tocar»— i defensa l’etimologia africana referida en el Coromines. «Noli me tangere? No, de ningún modo, oiga en cambio el sonido de “just jazz it»”. Mentre segueixo fullejant el Coromines la seva devoció etimològica pot amb el seu delicat pudor i a instàncies seves ens posem a buscar l’etimologia de «cunt» (cony). Ell dubta sobre si deriva, com volia Chaucer, de la paraula «quaint», que significa «misteriós», «irresoluble», o si ve més aviat d’una arrel indoeuropea que significa «forat».

—Y en algún lugar he leído incluso —apunto jo— que muchas palabras inglesas derivan de este «count»: como «country» (país), «cunning» (astucia), «kin» (parentesco).

—Sin duda, sin duda.

A Jorge Luis Borges, la fama no li ha arribat tard. Des dels trenta-cinc anys, la seva obra ha estat objecte de tota mena d’estudis i d’homenatges. Però ara, als seus vuitanta-cinc, encara se’n sorprèn, d’aquesta fama. I en té motius. La immensa obra de Borges és tot menys fàcil o blana. En la seva elaboració, tot hi és menys l’intent d’afalagar el lector… Jo penso que alguns autors escriuen per guanyar-se la vida. N’hi ha d’altres que escriuen perquè tenen (o creuen tenir) coses a dir. Molts escrivim per condescendència, per vanitat, o per fer-nos la il·lusió que guanyem la partida a la mort «Yo escribo», em diu Borges, «con la seriedad y aplicación de un niño que se divierte». Per això, segurament, llegir una pàgina seva és donar un cop d’ull a l’altre costat del mirall; el mirall del qual abomina però que fa temps que no li torna la mirada a la seva ceguera…

Una colla de coses m’han sorprès aquests dies passejant amb Borges de la seva tomba a la Biblioteca Nacional i la Plaza de Mayo, on la gent se’ns amuntegava per tocar-lo, com si fos un futbolista. M’ha sorprès, per sobre de tot, la vitalitat, el coratge, l’esma, la gana fins i tot amb què menjava un home cec de vuitanta-tres anys. M’ha admirat també la manera humil i atrotinada en què vivia, la precarietat de la seva existència. M’ha sobtat, encara, que per sota de la seva cortesia quasi oriental sembla bategar una irresistible atracció per tot allò que suposa violència, traïció, infàmia… M’han estranyat també les sobtades inhibicions enmig d’una exuberància verbal que sovint sembla més dirigida a camuflar púdicament les seves sensacions més que no pas a manifestar-les. És potser que els seus avantpassats podien defensar-se amb les espases i ell s’ha de defensar tot just amb les paraules? «Qué pena no haber muerto como los míos, en el campo de batalla, sino ser aquel que, en la vaporosa noche, cuenta las sílabas». I, tanmateix, sembla que comptar les síl·labes, salvar les paraules i reinventar les imatges, pot ser una manera molt més gloriosa i alhora pietosa de ser fidel a la seva estirp: «A esa vaga gente que prosigue en mi carne, oscuramente, sus hábitos, rigores y temores».