És cert, papà, que a casa podíem des de cultivar marihuana fins a dur nenes i tenir-hi totes les intimitats, per bé que no fossin d’obligat espectacle per als altres. Es podia parlar de tot, és clar, però no explicar intimitats eròtiques o efusions sentimentals gaire explícites perquè eren coses que feien vergonya. Com en la més puritana de les famílies, en aquella fràtria les coses havien de ser tàcites i més tàcites com més fortes (la nòvia de l’Albert podia donar testimoni de com havia de saltar per la finestra al matí i trucar a la porta com si acabés d’arribar): «Els sentiments ja es manifesten tots sols, i traspuen: no cal parlar-ne ni fer-ne massa plat», t’havia sentit a dir més d’una vegada. «La família és allò que ens uneix, però també allò que ens transcendeix, per això cal guardar-hi certes formes, certa reserva i circumspecció com ara en una cerimònia o un ritual». I qui diu sentiments diu desigs o passions. «L’amour, madame, je n’en parle pas, je le fais», sentenciava aquell ambaixador espanyol a París. Doncs a casa era igual: res de parlar de claus i palles; res tampoc de gaire entranyable no havia de ser tema —i menys espectacle. És per això mateix que no volies que veiéssim Heidi a la tele. Encara recordo les teves paraules el dia que em vas pescar veient-la i em queia una llàgrima: «Prou», vas dir apagant la tele, «això és un atemptat directe a les glàndules lacrimals dels nens».

L’instint sexual —ens havies repetit— apareix en l’adolescència com una força que et domina i que t’obliga. Un nou poder i un nou imperi que plana sobre teu precisament en els moments que t’estàs alliberant del poder anterior, del domini familiar. I el negoci no sembla pas gaire bo. Elimines el Pare, és cert, però ara has d’obeir el Pito: una força incontenible que ve a suplir-ne una altra. La situació és dramàtica, paradoxal, i sovint desagradable; és la d’un cert dégoût envers el sexe que no prové, com es diu sovint, d’una repressió externa, sinó d’un rebuig personal, íntim. Aquesta espècie de pudor —afegies—, aquest matiner rebuig al sexe és, doncs, la cosa més normal, lògica i natural del món. És el desconcert, la culpa de deixar de ser nen, el dolor i el dol de qui canvia de pell. Per a tu, tota intervenció externa en aquesta pietosa metamorfosi adolescent era sempre una forma d’intrusisme. Sia l’intrusisme del capellà que amb les seves lascives preguntes ens fa avinent què és això dels pensaments o tocaments impurs; sia l’intrusisme del modern educador que s’immiceix en aquesta experiència personal volent-nos explicar, de seguida, «allò que sentirem»; sigui encara l’intrusisme del pare tradicional que vol «estrenar» el seu fill i l’acompanya a examinar-se a una casa de barrets perquè es graduï en l’heterosexualitat més tradicional i ortodoxa… Però amb això encara no s’ha acabat tot. Just ara que t’estàs alliberant de l’opressió de la família, sigui en la versió tradicional o en la progressista, just aleshores et trobes enganxat a una altra «família»: la colla, el grup, les noies, l’equip, la trepa…

«Vergonya», «culpa», «pudor», «fàstic». Aquestes paraules sortien de la teva boca amb una estranya força, a vegades amb una virulència tolstoiana; a vegades, poques, amb una mica d’ironia chestertoniana. De fet, semblaves com escandalitzat pel sexe; més encara que per la violència, la guerra o el mateix «progrés» fet mercaderia política. És el que vaig gosar dir-te —no sé si te’n deus recordar. Jo sí que ho recordo perquè el teu nerviosisme va augmentar encara un punt més. «I tant que m’escandalitza», vas venir a dir-me. «És normal que un nano de vuit anys s’escandalitzi en saber que els nens es fan amb allò mateix que el pipí, només que orientat cara amunt per ensitjar-lo just a tocar de l’orifici urinari de l’altre sexe. O creus casual que els grecs fessin néixer Atenea del cap de Zeus i que la deessa hindú Kunti sortís pel forat de l’orella de la seva mare? Doncs, més vergonya encara hem de sentir», afegires, «quan als quinze anys ens fem càrrec que aquella emoció única i sublim que ens produeix la veïneta de les trenes rosses (the girl next door) és de la mateixa mena que la que ens fa trempar en besllumar un pit, una cama, una cuixa (qualsevol pit, qualsevol cama, qualsevol cuixa) sempre que gaudeixi d’unes proporcions, diguem-ne, idònies. En què quedem, doncs?», et preguntes, «és que la desitjava a Ella o és que desitjo a qualsevol dona per poc que tingui uns ulls o un cul mig ben posats? És aleshores quan comproves que les dues coses són veritat. I és aleshores que et cau la cara de vergonya, en comprovar que un impuls tan i tan individualitzat al cor, se’ns fa tan i tan ecumènic a l’entrecuix».

—Però d’on ve —va interrompre el Gino— aquesta confusió, vergonya o com vulguis dir-ne? —En alçar la veu ens havia sentit des del jardí i entrava amb la gateta que ara els veïns reclamaven.

—És que hem descobert —vas fer tu— que som un aiguabarreig d’individu i espècie, de cor i pito, i que tot plegat forma un garbuix molt poc presentable.

—Però impresentable davant de qui?, davant dels altres?, de les noies?…

—No, davant de nosaltres mateixos.

—Quin batibull —insistia el Gino, que no es donava per satisfet—. Abans deies que cal saber fer-se vell deliberadament; ara dius que s’ha de tenir «mala consciència», i recordo haver-te sentit defensar també que cal ser autoritari. I això ho dius tu, papà, que ni de vell, ni de purità, ni d’autoritari, n’has sabut mai fer. Aquí, potser només aquí, crec que l’has encertat: has aconseguit que et prenguéssim la mida i ens alliberéssim dels papers que representaves. Deixa’m, doncs, acabar amb una mica de paternalisme al revés, allò que tu en dius «fillisme».

»Ara que ja ets gran, relaxa’t, cuida’t una mica, no et trenquis més cames amb la moto, i mira d’educar els germans petits amb tanta gràcia com a nosaltres, però, això sí, amb una mica més d’eficàcia.