Un aiguabarreig desaforat

Bec plàcidament una eventual taronjada feta a base de glutamat de sodi i estabilitzants variats amb la qual miro d’empassar-me un menú que no es mereix l’hostessa negra que el despatxa. Som al novembre de 1984 i sóc al vol Madrid-Nova York, on viatjo entaforat entre joves d’excursió i jubilats de tarifa reduïda (penso que ja no tinc edat per viatjar així —o que no la tinc encara). Surto cinc dies abans de l’Encontre que he organitzat al Wilson Center: un parell de dies per escriure la meva intervenció a la Bobst Library de NYU i tres més per fer els últims arranjaments amb la gent de Manhattan. Volia treballar ja a l’avió, però me n’ha distret una índia de Michoacán que torna a veure els seus cinc fills després d’haver servit dos anys a Espanya. «Són cinc», m’aclareix, «però no es pensi; cada un té el seu pare». I tot el viatge ens el passem xerrant.

I com és que acabo sempre igual? En l’anterior viatge a Nova York també volia preparar una conferència, però vet aquí que em cau al costat una senyora gran i polida que parla un castellà més fi que sonor i amb un lleu accent pijo. Abans d’una hora ens hem intercanviat revistes i cigarretes (O tempora! O mores!) i abans de dues, ella ja ha fet per explicar-me la seva vida: el seu primer fill, la guerra a Sant Sebastià, la millor botiga de perfums a Nova York, les noves píndoles per dormir que l’endemà no et deixen ressaca, les voreres de xiprers a la Toscana, la seva primera «aventura» i les seves contingències matrimonials: «Llevabamos dieciocho años casados y yo nunca le había puesto los cuernos».

La conversa s’ha anat fent una mica massa íntima, però no arriba a incomodar-me. La senyora té l’avantatge de pertànyer a una galàxia perfectament diversa a la meva, i de saber-se explicar sense demanar una estricta correspondència. No és pas que no em pregunti, al contrari. Però quan jo li responc allò de sóc «català», «professor» o «escriptor», ella no canvia per res de tema ni de to. No pretén, aleshores, parlar-me de filosofia, de la Universitat o «de las autonomías ésas». No: per a ella el que jo faig en la vida no interfereix per a res amb el que jo sóc, assegut al seu costat. I la sensació és, per a mi, prou còmoda. Una mica marejat pel vi i per l’altura, repasso la llista de les meves relacions d’avió: el pagès colombià, la matrona gallega, el comerciant coreà, el tennista txec, l’italià enclenxinat amb fixador brillant.

Tots són records més aviat agradables, que comencen amb el «cordeu-vos els cinturons» i acaben amb «la companyia els agraeix…». És sorprenent, però es comprèn que sigui així de plàcid. Conta Leopardi d’un savi hebreu que quan algú va dir-li que se l’estimava, va respondre: «Per què no m’havies d’estimar si no ets de la meva religió, ni parent meu, ni el meu veí, ni persona que em mantens?». En efecte, cap d’aquests companys de viatge no era de la meva trepa i això no solament evita moltes tensions i malentesos, sinó que afavoreix la franquesa; una franquesa més relaxada i intensa com més limitada en el temps. La consciència d’una pròxima i definitiva separació ens dóna la tranquil·litat per fer confidències o per contar secrets que en les relacions habituals, més a llarg termini, sabem per experiència que no sempre és prudent d’airejar.

«No deixis de fer-me una trucada, si us plau, quan passis per Madrid», em diu ara la senyora. Jo li contesto que sí, i fins i tot penso que ho faré. No goso encara confessar-me que la vertadera clau de la nostra franquesa consisteix precisament que no he de tornar a veure-la, ni a ella ni a la michoacana mare dels cinc fills i esposa dels cinc marits, ni a l’italià enclenxinat…

Abans de desembarcar em pregunto com és que encara necessito viatjar, tenir noves impressions, collir imatges que em facin pessigolles a la retina. És que no n’estic botit i ben impregnat? És que tindré mai prou temps o prou estómac per acabar de pair les que he arreplegat? La veritat, però, és que no viatjo per cercar sensacions ni aplegar emocions; més aviat pel contrari. Quantes experiències no hauria tingut sense sortir de la meva cambra, mirant per la finestra o tot just resseguint amb la mirada les vetes dels mobles o la pàtina de les parets! Sense una mica de diversitat i distracció externes, això sí, aviat hauria sucumbit a l’angoixa que comporta el tracte immediat i continuat amb mi mateix. Per això segueixo fugint d’estudi, però no per tenir més sensacions o experiències, sinó per introduir una cadència més lenta a tot plegat, per trobar una vida més pausada mentre salto (fujo?) de país a país, de ciutat a ciutat.

Com sempre, l’arribada als EUA és caòtica i vexant. Vexant per a tot estranger no estrictament suís, sempre suspecte de ser un potencial immigrant clandestí. Es tracta d’una manifesta incompetència organitzativa? O no deu ser més aviat una deliberada, calculada negligència de la policia? Com és que en un país tan modern i pragmàtic no tenen ja un ordinador per saber si el visitant és comunista o vol matar el president? Com és que per esbrinar-ho han de consultar treballosament una espècie de guia de telèfons infecta? I com és que en els dos fulls que us donen —immigració i duana— heu d’escriure la data de naixement en un ordre distint (dia-mes-any a l’un, mes-dia-any a l’altre)? Com és que això pot durar en un país on tot i tothom us recorda que el temps és diner? Surto de la duana amb el convenciment que tot plegat ha de tenir un paper intimidatori o altre, però només de pujar a l’autobús cap a Manhattan llegeixo dos rètols que em fan pensar que potser no és així, que potser els EUA tenen també una tirada al joc de paraules i a la paradoxa. El primer rètol és a l’etiqueta d’una ampolla de píndoles: «Si cau aquesta etiqueta, no ingeriu el contingut». El segon, un anunci de prevenció de la sida adverteix contra les «activitats sexuals d’alt risc», tot seguit definides com a sex acts with multiple partners that involve the exchane of bodily liquids. Perquè després diguin que això del realisme màgic és cosa de l’Amèrica Llatina!

Tot just posar el peu al carrer, sento un glop del temor i la il·lusió del meu primer viatge, l’any 1962, quan entre els perills de Nova York no hi havia encara el de trobar-t’hi mig Barcelona buscant els escenaris de Woody Alien. Tenia vint-i-tres anys. Abans de sortir cap a la Universitat de Cincinnati, a Ohio, vaig viure aquí tres dies d’aquella levitació deliciosa que produeix un entorn amb més estímuls dels que podem o sabem processar. Una levitació, això sí, tocada de canguelo professional: al cap de cinc dies havia de començar les classes sobre Fortunata y Jacinta de Galdós (que no havia llegit) i sobre la Il·lustració Espanyola (de la qual no sabia ni brot). Tampoc no sabia, llavors, que les coses no es coneixien abans, sinó després d’haver-les ensenyades. De moment, vivia encara en aquell lapse tan ben descrit per Céline com «un interval en què els costums del país precedent us abandonen sense que els altres, els nous, us hagin embotit, estabornit, embrutit completament».

L’excepció americana (afegit de 2002)

Com diu l’acudit, qualsevol barceloní que es vanti ha d’haver estat a Nova York «una vegada o almenys cap». Qui no ha assistit a un sopar on es discuteix apassionadament si la millor botiga és la de la 17 amb Union Square o si, per sobre de tot, cal anar a la galeria de la Cooper Union? «I si no has vist això, no has vist res», conclou el nostre cosmopolita ocasional.

Nova York constitueix per a nosaltres un d’aquells mites d’estar per casa que han suplert els grans mites religiosos, ideològics o polítics que havien il·luminat —i enlluernat— la nostra adolescència. Tot sembla indicar, en efecte, que ni la Salvació, ni la Revolució, ni la Ciutat Ideal ja no ens serveixen per connectar-nos directament amb la Veritat i la Vida… Però heus ací una nova remesa de déus menors que, abandonant la ideologia, semblen haver baixat a la topologia més prosaica i han acabat vivint entre nosaltres. Els exemples es podrien multiplicar. Així, Europa, com a lloc on la praxi dels nostres avantpassats ha precipitat en camps i ciutats, en usos i institucions que ara operen com a frontissa (exis) de la nostra acció. O la Mediterrània: el seu equilibri, la seva escala, la seva Melina Mercouri, la seva dieta equilibrada, el seu joiós paganisme, el seu viatge a Ítaca, el seu oli d’oliva i la seva poètica entre Durrell i el sirtaki. O la Ciutat: el model Barcelona, la Catalunya-ciutat. O la Nova York pasteuritzada i feta apta per a totes les sensibilitats —i per a la catalana més que per cap altra.

A diferència dels anteriors, aquests mites ja no apel·len a la nostra Fe o a la nostra Raó; es limiten a capturar la nostra imaginació, o a deixar-se capturar per ella. I el cas de Nova York és emblemàtic: ha arribat a seduir fins i tot els que tenien els prejudicis més aguts contra els Estats Units o contra els americans. «És que Nova York és una altra cosa», diuen. Nova York ha resultat, així, una sublimació dels EUA perfectament digerible per a europeus més o menys cultes; per als altres amb Hollywood ja n’hi havia prou.

És cert que tampoc no falten les analogies d’ocasió. Barcelona, com Nova York, és menys que una capital i més que una ciutat. És cert que una mena d’individualisme voraç i creatiu troba allí el seu lloc, i s’hi reconeix. Cert que totes dues han generat una espècie de narcisisme cosmopolita de rendiment excel·lent. Cert també que són el centre i l’eix d’una àrea que allà pot ser la West Coast fins a Cape Cod i que aquí és alguna cosa així com els Països Catalans. Cert, en fi, que des de fa temps ambdues ciutats han estat capaces d’absorbir i metabolitzar grans contingents d’emigrats. Tot això jo ho he viscut. Ho vaig viure, primer, un any a Harvard, i, després, durant els tres anys de la càtedra Barcelona-Nova York (1983-1986), amb Pasqual i Diana Maragall vivint a l’East River i Mary Ann Newman ensenyant a la NYU. Com diu la mateixa Mary Ann, en aquells anys vam aconseguir generar «la major transhumància mai produïda entre Barcelona i Nova York». Allà es trobaven pintant Perico Pastor, Antoni Miralda, Antoni Muntadas i el meu fill Gino; ens visitaven Quim Monzó, Oriol Bohigas, Manel i Ignasi Solà Morales, Àlex Susanna i Marta Mata; es van projectar les nostres pel·lícules, va cantar Raimon i van impartir cursos o conferències Jordi Llovet, Pep Subirós —que van organitzar també la Càtedra—, Martí de Riquer, Miquel Roca, Eugenio Trias, Lluís Izquierdo… Va sonar Mompou en la flauta de Barbara Held, envoltada per una instal·lació d’Eugènia Balcells… Durant la dècada següent, la casa de Mary Fitzgerald i el club d’Arthur Schlesinger em van servir per arrossegar els demòcrates més amics a les nostres tesis sobre l’OTAN, i al New York Institute for the Humanities dinava «els dimecres del seminari» amb Paul Ricœur, Thomas Kuhn, Roland Barthes, Susan Sontag, Dick Sennett, etc. (Només va fallar Hannah Arendt, que estava de viatge aquell semestre).

Que civilitzat, que cosmopolita tot plegat, oi? Tot per confirmar que Nova York continuava sent «l’excepció americana».

És cert que, avui, la imatge dels Estats Units ja no és tan caricaturesca ni estereotipada, però encara persisteix aquell ritornello del: «Sí, però Nova York no és Estats Units, és una altra cosa…, més europea…». O persistia, almenys, fins a l’11 de setembre, quan hi vam veure emergir una reacció nacionalista sense parió. Una reacció que ens va fer veure que Nova York era molt més semblant a Oklahoma del que crèiem. I, per desgràcia, també més semblant a Europa. Vegem-ho.

L’Amèrica profunda, de la qual dèiem que Nova York era l’excepció, estava constituïda, segons nosaltres, pels telepredicadors fonamentalistes del Middle West i dels seus new born; pels fabricants de junk food i junk entertainment dels quals ens havíem de protegir com de la pesta; per les convencions polítiques convertides en circ de majorettes i banderetes; pels lobbies que defensaven a Washington els interessos de les grans corporacions. Tampoc no faltaven els racistes del sud, els policies que es rabejaven tot perseguint els espaldas mojadas que aconseguien creuar el Río Grande, etcètera, etcètera.

La pròpia experiència i la realitat del nostre país ja ens ha esbandit gran part d’aquests prejudicis, sens dubte. Avui són els partits polítics de casa que parlen sense avergonyir-se —i fins i tot amb certa complaença— que cal fer lobby d’això o d’allò. Avui hem comprovat que aquests partits «d’idees» que aquí defensàvem es basaven sovint en un finançament no menys corrupte i molt més hipòcrita. Les pasteres de l’Estret i les reaccions xenòfobes davant la immigració magrebina han posat en evidència el sentit de l’acudit políticament incorrecte que jo algun cop explicava quan vaig tornar dels EUA, ja fa molts anys:

—Què t’han semblat, ara que acabes d’estar-hi un parell de mesos?

—Doncs un desastre, un fàstic, noi.

—I per què?

—Home, primer perquè són uns racistes, i després perquè està ple de negres.

A Nova York, com dèiem, se li perdonava la vida per ser una «excepció» americana més pròxima a Europa. Però la veritat és que Nova York val sobretot pel que sí que té —o tenia— d’americà, i pel que no té —o tenia— d’europeu. Per americà entenc aquí el seu tradicionalisme, la seva confessionalitat dissident, el seu esperit individualista entre àcrata i sectari, la seva al·lèrgia jeffersoniana tant al creixement estatal com a la dependència internacional.

No és casualitat, en efecte, que la colonització anglesa fos en certa manera inversa a la conquesta espanyola. Des del 1492, Espanya exporta a Amèrica una estructura administrativa centralitzada de base agrària i nobiliària que acaba procreant nacions criolles, sovint tan despòtiques com insolvents, i que reprodueixen clònicament la mentalitat de la metròpoli. Gairebé un segle més tard arriba a les costes de Massachusetts una onada de pròfugs puritans, episcopalians, catòlics, quàquers, buscant cadascú la seva llibertat personal. Aquest individualisme pietós és el que es tradueix i sublima després en una constitució on el que és foral empalma directament amb el que és federal sense passar pel nacionalisme i el legalisme europeus: un tradicionalisme vernacle sense un Dret Romà o una Església catòlica sempre disposats a vertebrar-ho tot.

I és això, també això, el que Nova York respira, el que de la ciutat ens sedueix —o ens seduïa— a Muñoz Molina i a mi mateix. Nova York és l’expressió cosmopolita d’un món d’escapats a la recerca de la felicitat personal. Nova York és la màxima expressió —no l’excepció— del patriotisme agraït d’aquells que van aconseguir fugir, arribar i fer-la. Un patriotisme ben distint del nacionalisme afirmatiu dels estats europeus, sempre amb la seva gelosa Identitat per darrere i el seu Destí universal vist pel retrovisor.

Una mostra: el cap de la policia de les fronteres californianes m’acompanyava en una visita per les tanques que separen Mèxic d’Arizona. Jo li vaig preguntar per què posaven tanta filferrada i tants sistemes d’alarma. La resposta del policia em va sorprendre per la seva candidesa:

—Doncs miri, els que siguin prou eixerits ja s’espavilaran per entrar evitant aquestes barreres, i els seus fills, suposo, acabaran sent policies com jo. Però mentre no ho aconsegueixin jo he d’estar aquí, vigilant per fotre’ls fora.

Ni el més mínim deix de superioritat o de racisme en les paraules del policia, de les quals es deduïa que, per a ell, americà era simplement aquell que s’havia colat abans. Podem dir-ne darwinisme social o com vulguem, però el cert és que no té res a veure amb el nacionalisme que hem vist sorgir a Nova York a partir de l’11 i de setembre del 2001, quan la ciutat va deixar de ser un observatori del que passa lluny per veure’s convertida en front: en l’escenari mateix del conflicte, en el centre d’una batalla en la qual, com diu Baricco, «la llei del més fort ja no és garantia per a ningú, ni tan sols per al més fort».

Però és ben sabut que l’emfàtica i idealitzada identitat d’un col·lectiu s’alimenta de l’agressió de què és objecte. D’aquí ve que el líric i pietós patriotisme americà, que Manhattan havia suavitzat amb una pàtina entre civil i narcisista, comenci a assemblar-se més als xovinismes europeus —només que amb més força per afirmar-se violentament. Nova York s’ha sentit més americana, sí, però al preu de fer del seu patriotisme cosmopolita una cosa massa semblant al nacionalisme europeu. L’Imperi comença a reivindicar-se també com a nació i a sobre monolingüe: quina por! Només ens queda esperar que en aquest context de nacionalismes rampants, Barcelona —i Catalunya— pugui seguir el camí contrari i es vagi fent més acollidora, menys crispadament «diferencial», més relaxada i segura de si mateixa, més afirmativa que recelosa, en una paraula: més independent.

El paisatge humà de Nova York —dèiem— és un aiguabarreig desaforat, una sopa genètica realment singular i estrafolària: accent japonès d’uns ulls que semblen tallats amb bisturí sobre una pell fosca de cabells clars; deliciosos turmells indians, potser una mica massa prims, que suporten un tors xinès, potser una mica massa còncau… Ara bé, si aquest paisatge és sempre sorprenent, en arribar la primavera —que aquí es presenta tot d’una i sense avisar—, la cosa esdevé ja al·lucinant. Com els brots als arbres, com les flors mateixes, els cossos humans s’obren i exploten aquí de sobte i sense aturador. Res no sembla ja poder contenir-los. El pas de zero a vint-i-cinc graus en un parell de setmanes fa que emergeixin de cop les natges i els pits femenins que teníem ja quasi oblidats.

Baixo al metro de la tretze i em trobo amb un anunci d’Exxon que diu així: «Start wih US, stay with US» (on l’«us» vol dir alhora «nosaltres» i «Estats Units»). És una sort —penso— que en castellà no es puguin fer jocs semanticonacionalistes d’aquesta mena, per molta «ñ» que vulguin posar-hi.

Però no són només els sentiments nacionals els que estan en alça als EUA; també els sentiments privats als quals ja hem al·ludit són ara els protagonistes que s’enfilen a primer pla. Acomplerta (segons sembla) la revolució sexual, ara s’apliquen a fer la revolució sentimental: i vinga experiències íntimes i emocions compartides, relacions significatives, actings out de tot allò que duem a dins! Fins i tot els nois del carrer s’han après això que cal expressar-ho i «treure-ho» tot. Em topo, així, amb una mena de Tom Sawyer de Soho que fa gargots i grafitti a les parets envoltat d’amics que li demanen d’ajudar-lo. Està acabant d’escriure Moonks are cool amb lletra gòtica.

—I per què pintes aquestes coses? —li pregunto jo entre sociològic i encuriosit.

—Hi ha gent —em respon— que en té prou amb mantenir els collons dins els calçotets: jo no!

—I aquesta sèrie de pitos i braguetes que disposes com en una sanefa?

—És que nosaltres, quan jurem, no ho fem pas amb la mà al cor, sinó a l’entrecuix: aquí és on es cou tot.

—Entesos.

(Ferotge, tendra, desbotonada, la vida a Nova York fa pensar en els deliris on pot arribar la natura humana. És clar que als països comunistes van esdevenir també caricatura, no ja de la natura, sinó de la mateixa raó humana —però això ja són figues d’un altre paner. I també és cert que russos i americans s’assemblen prou. Truman Capote ho va dir no sé on: «Ambdós són molt gregaris i comunicatius. Tenen molt bon cor. Beuen molt. Són sentimentals. Què més voleu?»).

Ara, l’amiga del nostre pintor, de llavis molsuts i mig oberts, em recorda la dona pigallada, lletja i portuguesa que va introduir-me a Nova York ara fa més de quinze anys. Vàrem anar a sentir Count Basie en un bar de mala mort de la 52 amb quatre gats negres i beguts. Després em va voler dur al Morocco i al Copacabana, d’art déco i senyores elegants. Voldria tornar-hi ara, però… Però ara em sento baldat, i sento que el sopor i la desídia del meu Dimoni Meridià ha començat la seva labor. Al meu rellotge són tot just dos quarts de quatre quan surto de l’estudi del meu fill Gino, on m’allotjo: una hora i tres quarts encara per assistir a la conferència de G. a la New York University. Tot just baixar de l’avió Barcelona-Nova York, els passatgers ens hem descompartit en dos bàndols. D’un costat, els qui volen posar-se immediatament les piles i avancen el rellotge sis hores; de l’altre, els qui defensem encara un dia o dos el nostre rellotge biològic i ens hi resistim. És aquest rellotge biològic el que ara se’m queixa mentre fem temps furgant a Tower Records. Vull tornar a casa, dormir una estona, però és el Gino qui acaba arrossegant-me a la conferència per fer temps fins a la festa que tinc d’aquí a dues hores: «Ja veuràs com després d’una sessió acadèmica, la festa on has d’anar encara et divertirà més».

La lectura de G. és tòpica i molt adequada a allò que vol sentir la mena d’hispanoprogres que hi assisteixen. Al principi de la conferència, la curiositat pot encara amb la son que duc. M’assabento així, per exemple, del següent:

El creador literario es aquel que viola el lenguaje del poder: un lenguaje que, en manos de según quien, puede mistificar nuestra experiencia de la realidad social y apaciguar el deseo revolucionario. Pero el creador no se deja sobornar ni enjabonar: él transgrede este orden semántico y hace así del lenguaje un delito, un auténtico crimen…

Tot plegat, per dir-ho de pressa, sona a Sade, passat per Bataille, passat per Artaud i, al final, passat per aigua. La reiteració del discurs i l’ús previsible dels adjectius («la derecha infame, los reaccionarios de siempre»…) em produeixen un dolç sopor gronxat pel monocord bla bla de fons. I ja mig adormit somio que sóc jo qui imparteix la conferència mentre tots els assistents, d’un a un, se’m van quedant adormits. Això, fins que un canvi de to sobtat em fa obrir els ulls i comprovo que el somni no anava tan desencaminat: els efectes sedants de la conferència han pogut amb més de la meitat de l’audiència, que abans d’acabar ja s’ha adormit o ha desertat. «Y así es como el Tercer Mundo, aliado a nuestro discurso subversivo, acabarà con la sociedad de la manipulación y el consumo. ¡Adelante compañeros!».

El mateix canvi de to ha despertat els últims hispanistes que han resistit i que ara aplaudeixen tímidament. Evito les salutacions a la sala i faig cap a la festa. El Gino es resisteix a acompanyar-me. Que li fa vergonya, diu. A la sortida, just davant de l’edifici, un taxi ha empaitat i tombat una vella, sense matar-la però. La gent s’agruma en espera d’esdeveniments. Jo no, que arribo tard a la festa.