Segon descobriment

«No existeix la paraula dolor»

David, gran pelón, del qual tinc un 0,6% de la vida.

El dolor no existeix. Aquesta va ser la frase que vaig sentir repetir més vegades en boca dels pelones durant els meus anys d’hospital. Els pelones era el nom que ens van posar uns metges i unes infermeres fent referència a la nostra falta de cabells, encara que normalment un pelón seria algú que en té molts, de cabells. M’agrada quan les paraules donen peu a dobles sentits, quan els errors creen conceptes. Ens agradava aquest nom, ens feia sentir que formàvem part d’una banda, ens feia sentir joves, forts i sans. Les etiquetes de vegades funcionen tan bé i et proporcionen tant de benestar…

Els pelones, com qualsevol altra banda digna d’aquest nom, teníem un parell de crits: «No somos cojos somos cojonudos». Era un crit que ens omplia d’orgull. El segon a la llista dels més corejats era: «El dolor no existeix». De tant cridar-lo, de tant llançar aquesta consigna als quatre vents, al final el dolor se’n va anar.

Hi ha una cosa que s’anomena el llindar del dolor, el moment en què el comences a notar; és l’avantsala del dolor, el moment en què el cap pensa que alguna cosa et farà mal. El llindar del dolor és a mig centímetre del dolor. Sí, ho puc mesurar. Crec que el fet d’haver estudiat enginyeria industrial em permet fer servir els números per quantificar els sentiments, els tipus de dolors i les persones. De vegades tinc la sensació que barrejar enginyeria i càncer fa que es produeixi aquest fenomen.

De mica en mica deixem de sentir dolor. Primer va ser el mal de les punxades de la químio; sempre que et posen una injecció et fa mal. Però vam descobrir que el dolor prové de pensar que existeix. I si les injeccions no fan mal? I si de fet reaccionem al dolor tal com ens ensenyen les pel·lícules sense adonar-nos de si realment en sentim? I si en realitat el dolor no existeix?

Totes aquestes idees venien del pelón més savi; que des dels set anys arrossegava un càncer i aleshores en tenia quinze. Per a mi va ser i serà sempre el mirall on em miro. Ens reunia, ens parlava, gairebé podria dir que ens adoctrinava i que sempre et podia convèncer de qualsevol cosa.

Quan vaig sentir dir que el dolor podia desaparèixer posant-lo simplement en dubte em va semblar una immensa bestiesa, i quan em parlava del llindar del dolor aleshores ja no entenia res de res.

Però un dia, en una de les sessions de químio (i me’n van fer més de vuitanta-tres), vaig decidir creure allò que m’havia dit. Vaig mirar la injecció, em vaig mirar la carn i no vaig introduir la tercera variable. El dolor no va formar part de l’equació, no vaig pensar que havia de fer mal. Només que una agulla s’acostava a la pell, que la traspassaria i que n’extrauria sang. Seria com una carícia, una carícia estranya i diferent. Una carícia entre el ferro i la carn.

I misteriosament així va anar: per primera vegada no vaig notar dolor, vaig sentir aquella estranya carícia. Aquell dia, la infermera va necessitar punxar-me dotze vegades per trobar-me la vena, ja que amb la químio es van desdibuixant i són més i més difícils de trobar. No em vaig queixar ni una vegada perquè era màgic, gairebé poètic, pensar en aquella sensació. No era dolor, en realitat era una cosa que no tenia nom però que no s’assemblava gens al dolor.

Va ser aquell dia quan vaig entendre que dolor és una paraula que no té cap valor pràctic, com la por. Són paraules que espanten, que provoquen dolor i por. Però, de fet, quan la paraula no existeix, no existeix l’essència d’allò que volen significar.

Crec que allò que aquell gran pelón, del qual posseeixo el 0,6 per cent de la vida (el millor 0,6 que hi ha en mi), volia dir era que la paraula dolor no existeix; res més, que no existeix com a paraula, com a concepte. Has d’esbrinar què sents (com en el cas de la injecció), i no pensar que això equivaldrà a dolor. Ho has de provar, ho has d’assaborir i has de decidir què sents. T’asseguro que ben sovint el dolor serà plaer, el dolor serà divertit o el dolor serà poètic.

Durant els set anys següents que vaig tenir càncer mai més no vaig sentir dolor, perquè el càncer en la majoria dels casos (excepte en un 10 o un 20 per cent) no és dolorós. Són les pel·lícules les que l’han convertit en una cosa dolorosa. Se’m fa difícil recordar alguna pel·lícula en la qual un malalt de càncer no plori de dolor, no vomiti, no es mori o no es prengui grans quantitats de morfina. Sempre reflecteixen el mateix: dolor i mort.

Quan vaig escriure Planta 4ª, sobretot ho vaig fer perquè volia escriure una pel·li positiva, realista, que es carregués el tòpic i que mostrés com acostuma a ser la vida de les persones amb càncer. Com viuen aquest «fals» dolor que apareix a totes les pel·lis. Com lluiten, com moren, però no com tot gira entorn del vòmit, el dolor i la mort.

Quan em vaig haver curat, vaig pensar que oblidaria aquesta lliçó, però va ser la primera que vaig recordar. Fora de l’hospital, fora de la vida hospitalària, hi ha molts dolors, i no són dolors mèdics, no tenen res a veure amb la injecció o amb la intervenció quirúrgica. Tenen a veure amb altres persones, amb persones que fan mal, volent o sense voler.

I va ser en aquesta vida sense càncer quan realment em vaig sentir adolorit: d’amor, de tristesa, d’orgull, laboralment. Va ser quan vaig recordar que el dolor no existeix. Va ser quan vaig tornar a pensar què sentia quan em passaven aquestes coses quan em vaig adonar que en realitat de vegades es tractava de nostàlgia, de vegades d’indefensió, de vegades de malestar i de vegades de soledat. Però no era dolor.

Quan era petit, quan vaig aprendre a l’hospital que el dolor no existeix, em vaig sentir, als catorze anys, com un superheroi, amb el superpoder de no sentir el dolor. Tenia un amic a l’escola que em deia «estàs fet de ferro, no notes les punxades». Ara, de gran, m’adono que de fet continues rebent punxades; de vegades tres o quatre de cop, en llocs diferents, de vegades només una i directa al cor. El secret no és ser de ferro o insensible, sinó deixar que et penetrin, que et toquin i tornar a batejar el que sents.

La llista és fàcil. El descobriment és senzill: «No existeix la paraula dolor». Els passos…

Sembla impossible que funcioni, però amb el temps ho dominareu i us adonareu que el dolor no existeix. El dolor físic, el dolor del cor, en realitat amaguen altres sensacions, altres sentiments. I aquests són superables. Quan saps el que tens, és més fàcil superar-ho.