Sisè descobriment
«Quan estàs malalt, es fa un control de la teva vida i se n’escriu un historial mèdic. Quan vius, n’hauries de tenir un altre. Un historial vital»
El pacient s’ha curat.
L’última línia i l’última ratlla que l’oncòleg va escriure al meu historial mèdic.
El meu historial mèdic és interminable, es va anar engreixant dia a dia, mes a mes, any a any. La darrera vegada que vaig anar a l’hospital el transportaven amb un carretó; pesava tant que ja no el podien carregar a mà.
M’agrada el color de la carpeta de l’historial, sobretot perquè manté el mateix to que tenia quan tot va començar. Poques coses a la nostra vida es mantenen idèntiques. Continua sent de color gris neutre. A mi no em sembla lleig el color gris, però té mala premsa: quin dia més gris, els vestits grisos… És un color poc preuat, només el supera el negre. Però crec que és el color ideal per a un historial mèdic, perquè, penso que ha de tenir classe, i el gris és un color amb molta classe.
Al meu historial, hi ha lletres de més de vint metges:
1. El meu oncòleg (professió estranya, però algú l’ha de fer). Són els dolents de la pel·lícula per a tots els malalts de càncer. Sense cap mena de dubte, tots els metges que trien aquesta especialitat mereixen tota la meva admiració.
2. El meu traumatòleg, que són els qui s’emporten tots els èxits. A mi m’hauria agradat ser traumatòleg, crec que és el més semblant a ser Déu.
3. El meu terapeuta de recuperació, radiòlegs…
La llista és interminable. Em recorda quan de petit anava a caçar autògrafs de futbolistes; això és el mateix, però amb especialitats mèdiques i amb la diferència que en lloc d’un únic gargot inintel·ligible n’hi ha centenars.
L’últim dia que vaig veure el meu expedient va ser a la consulta de l’oncòleg; hi va escriure: «El pacient s’ha curat». A sota, ho recordo perfectament, hi va traçar una ratlla horitzontal. Em va impressionar molt aquella ratlla. Va tancar l’historial, el va tornar a desar al carretó i el zelador se’l va endur. Aquell va ser el darrer dia que el vaig veure, l’historial.
Vaig pensar que no el trobaria a faltar. Però quan vaig tornar a la vida normal vaig pensar que seria una bona idea de fer-ne un, però no un historial mèdic, sinó un historial vital.
Vaig comprar una carpeta (grisa, és clar) i vaig pensar què hi podia guardar. Era clar que escriuria un diari; els diaris són vitals i altament recomanables. Què millor que poder tornar a llegir allò que fa dos anys t’amoïnava i adonar-te que ara t’importa un rave (unes vegades perquè te n’has sortit, unes altres perquè en realitat ni tan sols ho volies).
Però els diaris només són una part d’un historial vital; no n’hi ha prou. El plaer d’alimentar un historial vital és que conté tot allò que passa al llarg de la teva vida, els teus moments de vida, i quan una cosa et trasbalsa hi pots recórrer, obrir-lo i respirar vida.
Us deveu preguntar si cal dur un control de la pròpia vida. La resposta, per a mi, és un sí rotund. Sabeu quin sentit tenia l’historial mèdic? Doncs, senzillament, apuntar i deixar constància de quan va tenir lloc aquella crisi, com es va superar, quan hi va haver l’ensopegada següent, què se sentia en aquell moment, com es va resoldre. Quan hi havia un problema, els metges no paraven de mirar-se aquell historial. Estic convençut que em va estalviar moltes radiografies, anàlisis i medicació repetida. La memòria és tan selectiva…
La part positiva d’escriure les coses és que t’adones que la vida és cíclica: tot torna. El problema és que la nostra memòria és reduïda i molt oblidadissa. Realment és fascinant veure que els mals i les alegries vitals es repeteixen i que a la història vital hi ha les solucions de totes les coses.
Sé què penseu. No us amoïneu, no hi haureu de dedicar gaire estona. Només hi heu d’escriure uns quants minuts al dia i reunir objectes; faran la funció de les radiografies i de les anàlisis de sang. Són importants, cap historial existeix sense proves (en aquest cas, de la vostra vida). Poden ser un bocí d’un tovalló de paper (d’aquell restaurant en què vau aconseguir una cosa que volíeu), pedretes d’una illa (on vau fer un pas important i us vau sentir plens) o senzillament el tiquet d’un aparcament del centre comercial on vau veure aquella pel·lícula que us va canviar la vida.
El vostre historial vital s’engreixarà i amb el temps potser fins i tot haureu de comprar una segona i una tercera carpeta.
Potser un dia us morireu (i he dit potser, no dissortadament) i els vostres fills, els vostres amics, els vostres grocs heretaran aquest historial vital i sabran què us feia feliç, què us feia sentir ple. Hi ha res més bonic que el fet que et coneguin millor? Jo no ho crec pas. Aquesta és la gran recompensa: obrir les capses de la gent que estimem, saber-ne més coses. Tinc tants amics que tenen capses que desconec que quan en descobreixo alguna altra cosa em sento més feliç, més complet.
Repassem la llista per a l’historial vital.
1. Compreu una carpeta, gran, gairebé com una capsa. El color l’heu de triar vosaltres, però jo us recomano el gris.
2. Escriviu-hi cada dia tres o quatre coses que us han fet sentir feliç. Només això; no cal enrotllar-se més. Escriviu-hi: «Avui m’he sentit feliç un moment determinat del dia».
3. Apunteu l’hora, el dia, el lloc i el motiu. Tot ha de tenir a veure amb la felicitat? No, és clar que no. També podeu parlar de nostàlgia, de rialles, d’ironia, però tot ha de ser positiu. En un historial mèdic només es parla de contratemps, de problemes i de recuperacions; al vital, has de parlar de la vida, de vida positiva, de vida feliç.
Fes aquest exercici, pensa coses bones que t’han passat, amb qui i on. De mica en mica descobriràs patrons. Gent que et fa sentir feliç, llocs i hores del dia en què et sents més vital.
4. Incloeu-hi material. Sempre que pugueu, agafeu algun objecte relacionat amb aquest moment. Els objectes s’impregnen de felicitat i han de ser a la vostra història vital.
Qualsevol cosa és vàlida; l’únic és que ha de pertànyer al lloc. Però no emmagatzemeu milers de coses; heu de ser selectius, si no l’historial vital se us menjarà la casa.
5. Torneu-lo a llegir i toqueu-lo quan us sentiu malament i tristos i també quan us sentiu feliços. Si més no, doneu-hi un cop d’ull cada sis mesos, visiteu-lo. Hi descobrireu coses, hi descobrireu patrons i sabreu com sou. Cada u per cent que descobriu de vosaltres mateixos és un graó més cap a un altre estat d’ànim.
6. Quan moriu, regaleu-ho, llegueu-lo. Recordeu: no només és per a vosaltres, també és a per als altres, per als qui us estimen.
Crec que serà meravellós el dia que llegui el meu historial vital i el meu historial mèdic. La persona que els tingui serà feliç amb tots dos historials. L’un li permetrà saber quants leucòcits tenia l’octubre de l’any 1988, com era la meva cama esquerra vista pels raigs X (poca gent la coneix, a hores d’ara) i, sobretot, aquella ratlla horitzontal. Quanta bellesa pot contenir una línia! L’altre historial li permetrà entendre per què ric, per què m’entusiasmo, per què em moro. Crec que el regalaré a dues persones; sempre és bo que el coneixement es comparteixi.