Setzè descobriment
«El que costa no és acceptar com ets, sinó com és la resta de la gent»
N’hi ha que vomiten, n’hi ha que no.
Gran sentència d’una infermera. Jo aquell dia vomitava.
Bé, de fet aquest descobriment són dos, dos en un.
1. Accepteu-vos. No és fàcil, ho sé. Sant Agustí deia: «Coneix-te, accepta’t, supera’t». Crec que era molt optimista de pensar que es poden fer totes tres coses. Jo sempre m’he conforma’t a coneixe’m. No és fàcil coneixe’s, saber quins gustos tens, què t’agrada, amb què gaudeixes.
Però és possible; dediqueu-hi temps, busqueu, rebusqueu, torneu a buscar i finalment començareu a tenir un retrat de qui sou.
2. Tan bon punt us coneixeu, si aconseguiu estimar-vos, aleshores ve la part més complicada. La segona part del descobriment: conèixer la resta de la gent i acceptar-la tal com és.
Sé que pot semblar un manament religiós, però en realitat es tracta tan sols de tenir la mateixa paciència amb els altres que la que heu tingut amb vosaltres mateixos. Acceptar com són, acceptar com no són, és el començament perquè accepteu com sou vosaltres i com no sou.
3. I d’aquí ve la resta de la frase. El que costa no és acceptar com som sinó com són els altres. Aquest és el repte. No oblideu que, de vegades, quan ja ens coneixem, pensem que hem arribat a la meta. Però la meta és lluny, molt lluny encara. Cada dia coneixerem més persones i els haurem de dedicar totes les nostres forces per entendre-les.
Aquest descobriment, que sembla tan complex, prové d’una infermera. Hi havia un noi que va aconseguir no vomitar amb la quimioteràpia, i a partir d’aquell dia el molestava que vomitessin les persones que tenia a prop. No mirava d’entendre i de conèixer els altres; ell havia assolit el seu objectiu i semblava que la resta dels humans havien de seguir els seus passos. La infermera ens va dir que n’hi ha que vomiten i n’hi ha que no. D’aquí en vaig treure la resta.
Ella va aconseguir que el que no vomitava ens expliqués quins trucs tenia; un era beure coca-cola, que segons ell era un gran antivomitiu.
Va ser impressionant veure’l donar consells. I és que de vegades no és tan important seguir una senda com desfer la nostra, agafar-ne una altra de diferent i adonar-nos que hi ha altres maneres d’arribar a un mateix lloc. No hem de jutjar, no hem d’intentar ser radicals. Qualsevol senda pot ser bona, només hem de tenir clar que és el producte d’algunes decisions.