Pròleg

«Compte, aquest llibre és l’Albert!
Si hi entres, no en voldràs sortir»

L’Albert té l’esperit curiós d’en Sherlock Holmes i l’aparença d’en Watson. La perfecta deixadesa que gasta a l’hora de vestir et fa sospitar si l’ha estudiada abans de sortir de casa. Fins i tot a l’hora de ser presumit és estrany.

Una de les seves aficions preferides és mirar. Entra sense permís per les finestres dels teus ulls i n’obté tota la informació que necessita. El seu sensor emocional és gairebé infal·lible i cala l’ésser humà amb la mateixa facilitat amb què les caixes del supermercat saben quin preu té un producte tan bon punt en llegeixen el codi de barres. Quan l’encerta, sap més coses de tu que tu mateix.

L’Albert ha guanyat diverses batalles a la mort, per això les seves històries vessen vida. És hiperactiu, prefereix perdre hores de son que perdre experiències. La seva velocitat mental és vertiginosa. Si li vols explicar una cosa, ha de ser molt bona o ho has de fer molt de pressa.

Si vols captar el seu interès no li expliquis la vida, deixa que ell la descobreixi. És una altra de les seves aficions preferides.

Li encanta provocar, però ho fa amb la intenció de normalitzar. Em va fer una prova per a la seva darrera pel·lícula, No me pidas que te bese porque te besaré, en la qual havíem de rodar una seqüència en una piscina fictícia. L’acabava de conèixer. De cop i volta es va treure la cama ortopèdica. Ho va fer amb tanta normalitat que vaig mirar de fer el mateix amb la meva. Va ser un acte histèric, intentava aparentar normalitat però l’escena em va descol·locar. Ell se’n va adonar i, amb la mateixa naturalitat amb què s’havia tret la cama esquerra, va començar a parlar d’un dels temes més recurrents de la seva pel·li/vida: l’univers de les palles. Vam connectar immediatament. Vaig oblidar la prova, vaig oblidar la cama, vaig oblidar que ell era el director i em vaig trobar un col·lega que em parlava de sensacions que jo compartia.

Aparenta els trenta anys però en fa més de quinze que repeteix l’adolescència. D’aquí li ve la frescor. D’aquí li ve la netedat. Per això continua pensant que si es pot imaginar, es pot fer.

L’Albert és poderós perquè mai no es rendeix. I com a recurs final, negocia: canvia cama i pulmó per vida. Ha après a perdre amb l’únic objectiu de guanyar. I es fa més fort. I surt a atipar-se de vida. I escriu obres de teatre, llargmetratges, sèries de televisió, novel·la… I usa l’humor amb mestratge per explicar-nos un drama. I uneix la realitat pròxima amb els nostres somnis més llunyans. I arriba a dir-nos que l’única minusvalidesa és l’emocional i que vivim en una societat que no comparteix sentiments.

L’Albert parla d’un món a l’abast de tothom i que té el color del sol; el món groc. Un lloc càlid on els petons poden durar deu minuts, on els desconeguts poden ser els teus millors aliats, on el contacte físic perd la seva connotació sexual, on l’estimació és una cosa tan quotidiana com comprar el pa, on la por perd el seu significat, on la mort no és aquella cosa que els passa als altres, on la vida és el que té més valor, on totes les coses són allà on tu vols que siguin.

Aquest llibre parla de totes aquestes coses, de tot el que sentim i no diem, de la por que ens prenguin el que tenim, de reconeixe’ns enterament i apreciar qui som cada segon del dia. Llarga vida a l’Albert!

ELOY AZORÍN,
Actor