13

Caram, caram… si m’havia de creure aquella mena de joc del telèfon, que ja se sap que és la via de transmissió terrestre més aleatòria i menys fiable que hi ha, ell, l’individu, no havia dit «a les cinc» sinó «cap a les cinc», intentava recordar-me’n, perquè ja eren dos quarts tocats de sis i les flors començaven a pansir-se.

No reconeixia cap cambrer i no vaig poder evitar que el caparró m’anés a mil per hora: no vindria ningú, era una broma, una mala passada, la venjança d’un malvat o una nova humiliació de part del meu pare. O la primera represàlia de les germanes de la Ventafocs.

Se’n reien de mi. Em castigaven per haver sigut tan frívola i tan crèdula. Trencaven la gerra on duia la llet i ensorraven els castells que havia fet a l’aire. Una vegada més, no hi havia un pam de net. Havien deixat un mal comentari al meu perfil. M’havien etiquetat. M’havien rebentat la pàgina web i els fòrums. Un trol imbècil m’havia fotut el bolso, els papers, els records, els calés de les companyes de pis i de retruc les meves últimes il·lusions. O potser havia… Vaig provar de calmar-me: o potser només feia tard? O bé ens havíem entès tots malament i no havíem quedat dimarts sinó dimecres? O dimarts de la setmana entrant?

En qualsevol cas, seia al mateix lloc de l’altre dia i em comportava com una bona minyona. Al principi vaig impostar un aire natural, com si llegís una novel·la apassionant mentre esperava que un inoportú em tragués del recolliment estossegant un «Hum, hum…» incòmode, però ara ja feia estona que havia engegat a dida el meu paper de Bella Dorment, no parava quieta i em mirava la porta amb una desesperació rotllo superlletja que s’ha fet un munt de photoshop realment patètica.

Cada cop que veia passar una silueta feia un bot, i quan veia que m’ignorava deixava anar un sospir. M’esperaria un quart d’hora més i llavors provaria de parlar amb la Pauline. Amb el pare no. Abans de parlar amb ell preferia morir allà abandonada.

Un cambrer més atent que els altres va acabar veient el meu ball de sant Vito.

—Que busca el lavabo?

—Nn… no —vaig balbucejar—, he quedat amb… eh… Vaja, que espero algú.

—Pel bolso, és això?

Li hauria fet un petó a la boca, a aquell Grand Duduche. Se’n devia adonar, perquè semblava una mica confós.

—Però… no deu pas haver marxat, oi?

Va recolzar el cos a la columna de l’esquerra, va allargar el braç i va parlar amb el banc invisible que s’amagava a l’altre costat.

—Ei, Romeu… Desperta, que ha vingut la teva ratolineta.

Em vaig girar molt lentament. No perquè estigués intimidada, sinó més aviat morta de vergonya. I una mica humiliada, també, de veure que l’havia tingut tan a prop des de feia tanta estona.

L’altre dia devia estar assegut allà mateix, emboscat, arrupit a la foscor i… eh… era… Vaja, que no era gaire elegant, carai… Els homes ben educats es treuen el barret davant de les senyores, jove.

Em vaig girar molt a poc a poc perquè de sobte vaig recordar tot el que el tipus podia (i segurament havia) sentit. La conversa amb la meva companya de pis, el sobre «discret», el neguit, els fums que em vaig donar, la manera com vaig tranquil·litzar-la per al cap de dos minuts fotre-me’n i imitar-la per telèfon mentre parlava amb la Marion. I… oh… eh… La trucada… Les històries sobre els nois que ens lligaríem, sobre follamenta, tots aquells esbufecs de criatures acalorades… I… les calces… i les mamades a pèl i… Ai… Socors.

Em vaig girar amb les dents ben serrades i vaig buscar un foradet on la ratolineta pogués amagar-se abans que el tipus es mostrés del tot.

Però dormia. No, no dormia, perquè somreia.

Somreia amb els ulls tancats. Com un gat. Com un gatot encantat d’haver-me fet aquella mala jugada.

El gat de Cheshire de la Mathilde al país dels merders.

—Ja ho veu… No el tenia gaire lluny… Molt bé, doncs, ara els deixo, eh? —va fer el cambrer mentre s’eclipsava.

Glups.