3

Però va ser la meva última borratxera.

I com que no semblen gran cosa, aquestes quatre parauletes virtuoses posades en fila: la-meva-última-borratxera, no en vaig desconfiar.

Mal fet.

Era molt mal senyal.

Per què, què els queda, quan deixen de beure, als que s’hi lliuraven per donar un rostre amable a la desesperació?

La desesperació.

Va ser confús. És confusa, la desesperació. Especialment per a una trilera com jo, que feia anys que se’n sortia la mar de bé a còpia d’ensarronades.

Em costava diferenciar l’autoindulgència del patiment veritable, i com que sóc massa cagada per aixecar el roc i mirar d’entendre què és el que hi formigueja a sota, em limitava a consignar els símptomes, els senyals exteriors de l’angoixa. Sí, havia deixat de beure, tampoc no menjava ni dormia. Heu de reconèixer que eren moltes molèsties, per ser un simple cas d’autoindulgència.

Una altra, més valenta, més espavilada o menys garrepa que jo, s’ho hauria fet mirar. Potser no directament per un psicòleg, però almenys per un metge. El bon metge de capçalera que ja no tenia. O vaja, hauria anat a qualsevol metge generalista del barri i, sense entrar en detalls, li hauria dit tal com raja: Bon dia, doctor, tot va bé, tot va molt i molt bé, l’hi asseguro, però entengui’m, és que he de dormir. He de dormir un mínim, o qualsevol dia cauré rodona. Ui! Per la gana no s’hi amoïni! Tinc unes cuixes com unes bones magdalenes, sap!, i miri… Fumo gairebé dos paquets de Marlboro al dia, tinc substància per anar tirant. Però, les nits… les nits, totes, sempre, sempre, totes en blanc, al final et mors, no?

Vet aquí el que em repetia una vegada i una altra quan la història tot just havia començat i m’arrossegava de nit des la place de l’Étoile fins al cementiri de Montparnasse mentre amb la mà allisava el setè tiquet inútil a la butxaca.

Ei, que sí… No sóc gaire eixerida, no… I tot plegat per quedar-me on era: a la casella de sortida.

Com ho has dit, això?

Set?!

Però, però, Mathilde… Acabes d’ensenyar les tres cartes alhora! L’has cagat, filla! Has perdut! Saps com en diuen, els anglesos, del joc que fan els trilers amb les tres cartes? Find the Lady. Troba la dama. I doncs? És això? És això, el que amagaves sota la reina de cors? És aquell rodanxó, el que et fa estar d’aquesta manera?

…

El de les sabates enllustrades i els mitjons curts amb la punta i el taló reforçats?

…

El del dit de menys? I els ganivets esmolats acoblats als pantalons?

…

El de la jaqueta amb fortor de cabra?

…

El de les extravagàncies nocturnes?

…

Ei, et recordo que ell encara el té, el teu número… Potser sí que ets tan potinera que ni tan sols saps copiar bé un número que et dicten, però ja fa temps que t’hauria trucat, ell, si hagués volgut…

…

O potser no, alerta… Potser no en té prou, amb nou dits…

…

Ei, Mathilde! Contesta quan et parlen!

Calleu. Burleu-vos de mi, escarniu-me, denigreu-me tant com vulgueu, però res de picar-me la cresta. No vull lliçons. Ja sabeu com ho odio. M’acabareu perdent del tot, si continueu amb aquest to. I, a més a més… Què voleu que us digui, en definitiva?

Tot, bonica meva.

Tot.

Queda’t en pilotes i seu a taula.