3

Vaig netejar la pica amb lleixiu i en acabat vaig esbandir-la amb un mar d’aigua. Molta estona. Llargament. El temps que tota aquella desgràcia desaparegués en les profunditats del clavegueram parisenc.

—Estàs bé?

La veu de la Pauline.

No l’havia sentit entrar. No l’amoïnava la meva salut, sinó el malbaratament d’aigua.

—Que estàs malalta?

Em tombava per tranquil·litzar-la quan em vaig adonar que no em creuria.

—Ai, Déu meu… I ara què et passa? Ahir a la nit vas beure massa, és això?

Quina reputació…

—No pas! —vaig fatxendejar com una idiota mentre em posava bé el rímel amb el dit—. És avui, la gran nit! Mira que elegant que m’he posat… Vaig al casament de la meva amiga Charlotte…

Allò no la va alegrar.

—Mathilde?

—Sí.

—No entenc la vida que portes…

—Però és que jo tampoc! —vaig riure, i em vaig mocar amb els dits.

Va alçar les espatlles abans de dirigir-se al seu estimat bullidor.

Em sentia com una beneita. Era estrany que s’interessés per mi d’aquella manera. Volia arreglar les coses. A més a més, necessitava confiar-me a algú.

—Te’n recordes… Del paio aquell que va trobar el meu bolso?

—El sonat?

—Sí.

—Has tingut notícies seves? Encara t’emprenya? Ostres, gairebé no queda te…

—No.

—He de dir a la Julie que en compri…

—És cuiner.

Em va mirar d’una manera estranya.

—Ah sí? I? Per què m’ho expliques?

—Perquè sí… Vinga, me’n vaig, que al final m’ho perdré tot.

—Quan tornaràs?

—No ho sé.

M’havia seguit fins a la porta d’entrada.

—Mathilde?

—Yes.

Em va posar bé el coll.

—Ets guapa…

Li vaig fer un somriure mentre inclinava pietosament el cap.

Que s’imaginés una perplexitat encisadora, quan la veritat és que jo lluitava contra les llàgrimes.