DEU, L’ALTRA BANDA

Parlant de gestes…

Rebobino un pelet per verificar que el meu pla demoníac (huà huà) ha sortit bé, faig un tast i què sento? Una veueta d’ànec restrenyit que parla d’una autocaravana…

Ai, Déu meu. Em silencio immediatament.

És desolador.

Estic desolat.

Ai, carai… Que difícil que és ser tu mateix quan tu mateix no t’inspires gens. Que difícil…

És un quart de quatre. Necessito un altre cafè.

Netejo la tassa, aixeco el cap i, pam, el veig, el meu reflex, el veig…

El miro.

Penso en l’Isaac, penso en l’Alice, penso en la Gabrielle, penso en Schubert, en Sophia Loren, en el pompis de la Jacqueline i el seu mur de les consolacions.

Penso en els Justos i penso en els meus pares.

Penso en la meva feina, la meva vida, els ticket restaurant, el confort, la seguretat, la idea de compromís, la meva idea de compromís, en la pasta, els calés, els diners, els doblers, els pistrincs, en els avantatges laborals, els companys de feina, les seves promeses i en el meu contracte indefinit.

Indefinit… Com pot ser que una paraula tan covarda hagi cobrat tanta importància?

Com pot ser?

Després miro la joguina que hi ha sobre la taula i que s’ha convertit en una bomba d’efectes retardats i torno a abaixar el cap.

No m’agrada la idea de fer-li pena a la Mélanie.

Ja no l’estimo prou per continuar fent la comèdia de la parelleta simpàtica, però m’estimo massa la gent per arriscar-me a fer mal a ningú, encara que sigui la persona que m’escapça el final de les pel·lícules, les postres i la infància.

Sí. Ni tan sols a ella.

Com costa ser cruel quan ets un tros de pa. Com costa deixar algú. Com costa anar plegats com hauria de ser, alinear-se i parlar amb una sola veu quan no t’agrada l’autoritat.

Com costa concedir-se prou importància per decidir unilateralment que vols canviar la vida d’una altra persona, i que patètic que és fer servir la paraula unilateralment als vint-i-sis anys a la cuina del piset burgès de la tieta àvia de la teva nòvia absent per culpa de la feina a les tantes de la matinada.

Bé.

Començo a fer figa…

Què faig?

Què faig amb la meva vida?

Què faig amb els meus Wouf-Houf?

Hòstia puta… Quina merda.

I a sobre em fa dir paraulotes.

Òndia… Quina contrarietat.

Resumim: s’ha de ser egoista. Almenys una mica. Si no, no arribes a viure de debò, i al final et mors igualment.

I tant…

Vinga, Yannon. Valor. És hora de treure la polla i el ganivet. Si no ho fas per tu, que sigui pels teus pastissos de formatge.

D’acord, però, pregunta idiota: com es fa per ser egoista, si no ho ets? Quan t’han criat en un món en què l’altre era més important que tu? I a sobre davant de l’oceà? T’hi has d’obligar, és això? Ja cal que intenti aferrar-me amb totes les forces a aquesta idea: jo, jo, jo, el meu jo, la meva vida, la meva felicitat, el meu niu, però no ho acabo de captar. No m’interessa. És com quan havíem d’atrapar la cua del Mickey Mouse quan anàvem als cavallets: aixecava el braç per fer contenta la mare, però de fet no volia agafar-la. La trobava lletja.

Cap abaixat, mandíbules crispades, espatlles tirades endins, braços plegats, pit tancat, reflexiono. M’he entortolligat sobre mi mateix, no m’arriba res de fora, sento els batecs del cor, respiro a poc a poc i intento que la fatiga i l’autocomplaença no em juguin una mala passada, ara que com és lògic s’han convidat a aquesta cimera risible.

Penso.

Penso en l’Isaac.

Només el veig a ell, l’Isaac Moïse, l’única persona capaç de dur-me a l’altra banda. En recordo la cara, les històries, els silencis, les mirades, les rialles de faune o de donzella, la mala fe, l’egoisme, la generositat, l’excusa idiota de l’etiqueta d’ara feia una estona i la manera com m’havia agafat el braç en el moment que més ho necessitava.

Recordo la frase sobre la bona educació i el to amb què l’havia pronunciat. Aquella dolçor… Aquella dolçor i aquella crueltat… i m’hi vaig aferrar amb totes les meves forces.

M’hi arrapo perquè és l’única certesa que trobo en tot aquest merder, l’única. I sí, sóc així: ben educat. I, com que sóc ben educat, finalment aconsegueixo desenrotllar-me i alliberar-me de mi mateix, i premo un últim cop el botó verd abans de posar la gravadora de la Misia als peus de la nevera.

Que, a banda de la meva abúlia, la Mélanie no s’hagi d’empassar la meva música d’adolescent granellut. El meu Paradise Circus i el meu Unfinished Sympathy.

I, mentre la cinta vella enregistra el so del fred, vaig recollint les meves coses.

*

Tinc el sac de mariner a punt. Roba neta, roba bruta, sabates, navalla d’afaitar, llibres, ordinador, amplificadors, les coses bàsiques.

O l’avantatge de no estimar-se gens…

Recupero l’aparell i finalment premo la tecla EJECT.

El compartiment s’obre amb un soroll de tenalles. Xac. Prou de cadenes.

Escric el seu nom al casset i el deixo sobre el seu coixí.

Però no… A la taula de la cuina.

Si no podem ser magnífics, almenys siguem decents.

*

No agafo la clau, tanco la porta de cop i pujo al quart.

Em poso la casa a terra, em cordo l’abric mariner, em trec els guants, m’assec i retrobo la paret.

M’hi abandono.

Espero que l’Alice o l’Isaac obrin la porta. He de tornar-los la joguina de la nena i els he de fer una última pregunta.