3

Seu?

Explica-l’hi a un altre, això!

Ja feia gairebé tres setmanes que es llançava a l’aventura a trenc d’alba, sense deixar de treballar, que se n’anava a jóc amb les gallines, que gairebé no feia ni un mos i s’adormia decebuda. Allò l’estava… consumint.

La Mathilde sospirava.

Però, es pot saber què s’havia imaginat?

I quin ranxo infecte li serviria Cupido, aquesta vegada?

Sí, tu, el culgròs d’allà dalt?

Es pot saber què era, aquesta manduca tan repugnant?

Tots els llocs en què havia cregut o que l’havien inspirat, els consells, les recomanacions, les ones de tam-tam que s’enviaven d’una porta de servei a l’altra, aquells «que hi hagi sort!», els «i dius que els ganivets tenien una mena d’aurèola? És una cosa japonesa, això… Jo de tu començaria pels japonesos», les pistes bones i les falses esperances, les descripcions seques i les preguntes forassenyades («Disculpi, senyor… busco un cuiner… en… Bé, no tinc ni idea de com es diu, però està una mica… eh… rodanxó… no li sona de res?»), els ulls esbatanats, els barrets de cuiner que s’alçaven sentint-ho molt, els braços caiguts, les respostes amables que la posaven contra les cordes o les desagradables que l’engegaven a rodar, tota aquella vida a l’inrevés, els despertadors a hores impossibles i les decepcions contínues, tot plegat no li estava servint de res.

La Mathilde vacil·lava.

Però on carai s’amagava? Realment treballava al barri? O potser era només un cuiner aficionat? Era empleat d’una cafeteria? O d’un restaurant d’empresa? O potser un mitòman perillós carregat de ganivets? O un somiatruites mel·liflu incapaç de persistir en res?

I com era que no havia tornat a trucar, ell? Estava decebut? Ofès? Era rancuniós? Amnèsic?

O potser no sabia llegir?

O potser ella no li agradava o es pensava que continuava amb el perpetrador de rimes?

La Mathilde dubtava.

Encara més, existia? Havia existit en algun moment?

Potser tot eren imaginacions seves. Potser feia anys que la carta era fora del sobre. Potser l’havia llegit algú altre feia molt de temps. Potser…

Potser les paraules l’havien cardat una vegada més.

Ah, i ja que parlem de paraules… Havia sigut en aquest carrer, feia anys, ho havia oblidat però ara li tornava tot d’una, que el seu escriptor jovencell havia empal·lidit una nit d’hivern.

Havia empal·lidit i s’havia emocionat perquè havia reconegut a la llunyania la silueta d’un home gran d’aspecte juvenil que s’endinsava en la porta rotatòria de l’hotel que tenia al davant. S’havia quedat tot blanc i havia callat una estona abans de repetir un munt de vegades, i en tots els tons possibles de l’èxtasi: Bernard Frank? Era en Bernard Frank? Ostres… En Bernard Frank… Te n’adones? Era en Bernard Frank!

No, no se n’adonava, tenia fred i volia agafar el metro, però es va emocionar de veure’l tan petrificat com ella.

—Vols que hi anem? El vols saludar?

—No podria. A més a més, això és un hotel de luxe, ja ho saps… No podria convidar-te ni a una oliva…

I durant tota la tornada li havia donat la tabarra: quin enginy, quina cultura, quins llibres tan formidables havia escrit, quin estil, quina flegma, quina elegància i patatim i patatam.

Emocions, xerrameca vàcua, garlamenta i logorrea de gasetiller exaltat, acte II, escena 3.

La Mathilde se l’escoltava amb l’orella distreta mentre anava comptant les estacions que faltaven per arribar, fins que en un cert moment ell havia afegit que aquella ombra amb mocador blanc era el millor amic de Françoise Sagan, que havien sigut joves, rics i guapos alhora, que havien llegit, escrit, ballat, jugat al casino i havien sortit de festa plegats i aquell apunt, se’n recordava perfectament, l’havia fet somiar desperta.

En aquell túnel sota terra, una nit gelada de novembre, havia enganxat el nas al vidre per no topar més amb el seu reflex en tons mats i es va imaginar el que devia ser, una festa amb la Françoise Sagan…

Això sí que li arribava al cor, i ara es penedia de no haver tingut l’audàcia de seguir-lo en aquella bombolla de luxe. Aquell home… l’amic dels Gatsby…

Agafats de la maneta, en silenci, aquella nit havien carregat tots els seus dubtes, somnis i recances pels budells de la línia 9.

I en Bernard Frank havia mort l’endemà.

Bon dia, tristesa.

La Mathilde va frenar.

Els hotels de luxe… No hi havia pensat, en els hotels de luxe.

Que burra que era.

Va posar el peu a terra, va observar el ballet dels porters que s’agitaven entorn de berlines sublims matriculades en paradisos fiscals, va recolzar el pes del cos sobre el manillar i, esbalaïda, va rendir homenatge una vegada més a l’astúcia i el poder omnímode de la vida.

Perquè era allà…

Segur que hi era.

Rere aquella gran façana de pedra tallada, en aquell hotel inabordable de la rue du Fauburg Saint Honoré, faedor de miracles i patró dels gormands.

Era allà, i havia de reconèixer que en tot moment havien sigut les paraules les que havien dut la veu cantant. Havien sigut elles que els havien presentat, els havien separat i ara tornarien a ser elles les que els reunissin de nou.

O sigui que era cert: la literatura obria les coses en canal, i ella no sempre tenia raó.

Va reconèixer els seus errors amb un gran alleujament i el seu amor destructor de joventut finalment es va poder disculpar: tant era que hagués abocat més tendresa en aquelles paraules de la que mai havia mostrat estimant-la, l’important era que havia fet honor a la seva promesa.

*

Eren gairebé les set del vespre. Mala hora per anar a trobar gent a la cuina.

Bah… Ja tornaria.

Més tranquil·la, se’n va anar recolzada sobre la vella Jeannette i es va admirar el somriure a tots els aparadors del barri fins que va ser a la rue Royale.

Sí, el preu era desorbitat, no sempre era de bon gust i a vegades s’havia de fer un esforç per lluir-lo, però, tant és… el trobava bonic.