El projecte catalanista de Francesc Cambó^[26]

¡La massa no té dret a intervenir en les grans

resolucions en què es decideix la sort dels

pobles perquè és segur que, cada moment,

en les nostres latituds, la massa votarà la

solució més desencertada!

Francesc Cambó,

Memòries (1876-1936), pàg. 309

És un fet ben sabut que la desfeta del 1898 va posar en evidència no tan sols que Espanya era una «nació moribunda», com ho havia proclamant lord Salisbury, sinó també que el sistema polític forjat per Cánovas un quart de segle abans patia una profunda crisi d’identitat nacional, de credibilitat i de confiança. Penso que es pot sostenir que l’Espanya d’aquell temps es va trobar davant la perplexitat de constatar que passava «d’imperi arruïnat a nació qüestionada».

Després de la desfeta, i com a resposta a la crisi política, van sorgir diferents projectes de regeneració i de reforma política, però només tres van arribar a tenir un paper destacat. Són els que van protagonitzar Antonio Maura, José Canalejas i Francesc Cambó. La proposta del nou conservadorisme, que tingué Antonio Maura com a principal inspirador, ha estat força estudiada, tot i que encara avui es manté una rica controvèrsia sobre el seu caràcter i les seves limitacions.^[27] Les grans expectatives obertes per José Canalejas aviat quedaren frustrades per la mort del líder liberal.^[28] I pel que fa al projecte regeneracionista de Francesc Cambó, que en aquest article volem presentar, considerem que la reflexió historiogràfica fins ara potser ha estat insuficient i poc matisada.^[29]

Però tal vegada caldria començar fent una constatació bàsica: la gran novetat de la política espanyola de començament del segle XX, l’única que a termini mitjà va ser realment eficaç, ja que era fruit de la mobilització ciutadana, va sorgir a Catalunya i fou el catalanisme polític representat per la Lliga Regionalista. En efecte, aquesta nova formació política va elaborar una proposta que, si bé es presentava com a catalanista, perquè aspirava a aconseguir l’autonomia per a Catalunya, també era una mena de regeneracionisme espanyol, atès que considerava urgent fer una profunda reforma en la vida política. De fet, era la plasmació del sentiment que el poeta Joan Maragall havia expressat durament a l’Oda a Espanya: Catalunya era «una cosa viva» governada per «una cosa morta».

La presència del catalanisme a la política espanyola plantejà un seguit de problemes nous, bona part dels quals realment no s’havien previst. En primer lloc, suscità una notable preocupació entre les elits polítiques dinàstiques perquè era un moviment regeneracionista que sorgia de la zona més desenvolupada i dinàmica del país, de Catalunya, i perquè, fonamentalment, anava dirigit contra el sistema i contra els partits del torn dinàstic. Val a dir que el caràcter catalanista atorgava al moviment una doble condició de «perifèric»: no estava vinculat ni al centre geogràfic ni a l’oficialitat política. Per acabar d’embolicar-ho, el catalanisme polític apareixia de resultes d’un important procés de modernització dels comportaments polítics a la ciutat de Barcelona, ja que s’havia imposat a les trames caciquistes oficialistes mitjançant una poderosa mobilització ciutadana i la creació d’un estat d’opinió pública favorable a la causa catalanista. La dimensió modernitzadora del catalanisme qüestionava el funcionament i la representativitat de la vida política oficial i plantejava la necessitat d’una renovació total dels partits, dels dirigents i dels procediments electorals per tal d’aconseguir l’autèntica identificació de la ciutadania amb les institucions polítiques. Perquè el moviment es formà arran de la constatació que el sistema tenia un enorme dèficit de legitimació democràtica i de l’apreciació que aquest sistema era incapaç de renovar-se des de dins. Finalment, el catalanisme complicava la situació política espanyola, constituïa un altre «problema» perquè es presentava amb la voluntat d’unir la lluita per l’autonomia catalana a la renovació política d’Espanya. Era una proposta que es presentava com a modernitzadora i reformadora de l’Estat, i que fins i tot arribarà a reclamar l’hegemonia catalana en una nova Espanya. L’àrea més dinàmica del país «exigia» participar activament en el procés de transformació de l’Estat i així poder sortir de la «marginalitat» política.

A més, el catalanisme discutia un aspecte essencial de la situació, car no tan sols censurava el model centralista d’Estat en demanar una descentralització administrativa, sinó que anava molt mes enllà, atès que, en reivindicar l’autonomia política, replantejava la mateixa identitat nacional espanyola. El discurs del catalanisme rebutjava el concepte d’una Espanya forjada per Castella i des de Castella, i reclamava el reconeixement necessari d’una diversitat d’identitats dins l’àmbit hispànic. Era una nova idea d’Espanya, entesa com un conjunt de pobles diversos, d’identitats variades, sota un Estat comú. I Francesc Cambó fou, sens dubte, el polític catalanista que va formular amb més audàcia i lucidesa aquestes idees i demandes a les Corts espanyoles durant les dues primeres dècades del segle XX.

Avui gran part de la historiografia, i fins de la reflexió política, presenten Cambó com un gran home d’Estat, quasi com l’únic polític realment modern de la Restauració. S’argumenta que davant els mètodes tradicionals de fer política dels dinàstics, basats en les intrigues, les tertúlies, l’amiguisme i la conxorxa, Cambó era quasi l’únic polític realment professional, amb ideari, visió d’Estat, habilitat tàctica, una formació sòlida i capacitat d’envoltar-se d’una secretaria eficient que li elaborava dossiers i informes.

Igualment, la historiografia actual i les mateixes Memòries^[30] consideren un tema clau de la història política espanyola del primer terç del segle XX la frustració del projecte reformista de Cambó i posen un èmfasi especial a denunciar els obstacles «quasi insuperables» que en van provocar el fracàs. Fins i tot s’insisteix a cercar-ne els responsables directes. Així, ja ha esdevingut un tòpic l’afirmació que van ser les elits dinàstiques, egoistes i curtes de vista, que no es van adonar que el projecte cambonià era del tot raonable, les que el van boicotejar, com també ha passat a ser un lloc comú recordar les greus responsabilitats que va contreure Alfons XIII, sempre desconfiat davant la catalanitat de Cambó.

Això no obstant, penso que els historiadors no hem estudiat prou a fons l’autèntica naturalesa de les propostes reformistes de Cambó i tampoc no n’hem analitzat en detall les seves limitacions i les contradiccions polítiques. Perquè hi ha una primera qüestió fonamental: fins a quin punt va ser impossible la pretensió camboniana de ser al mateix temps un estadista espanyol, fins i tot president del Consell de Ministres, sense haver de renunciar a la condició de dirigent catalanista? És a dir, fou només la seva «catalanitat» el que va impedir a Cambó de ser el gran «reformador» d’Espanya? No degué ser també el seu conservadorisme social, el seu elitisme polític i la seva voluntat d’actuar al marge de les noves forces socials, que també emergien arreu de l’Estat, el que li va provocar el fracàs?

Crec que no s’ha d’atribuir exclusivament a incomprensions i a sectarismes aliens el fet que els projectes reformadors de Cambó no reeixissin, per bé que aquests factors sí que van existir i van ser importants. Cal recordar que quan Cambó va tenir la possibilitat d’incidir de manera decisiva en la vida política espanyola, com l’any 1917 o el 1931, va acabar inclinant-se per allò que Agustí Calvet («Gaziel»), el director de La Vanguardia, qualificava de la «conveniència pràctica». És a dir, va optar per la seguretat conservadora davant la possibilitat d’un canvi amb ambició de futur, però amb molts riscos. Per això penso que s’ha reflexionat poc sobre l’escàs —per no dir nul— caràcter democràtic dels seus projectes polítics. Perquè no hem de confondre voluntat de reforma, de descentralització, i fins i tot autonomia política, amb una autèntica democratització del sistema polític espanyol.

De fet, Cambó maldà per substituir les velles elits dinàstiques, considerades poc representatives i immobilistes, per unes altres de més modernes, més vinculades a sectors socials i econòmics més dinàmics. Però es tractava de substituir unes minories per unes altres, i tot s’havia de fer «des de dalt». Tal vegada, la principal contradicció del polític català fou que volia ser alhora un mobilitzador catalanista i un elitista que aspirava a regenerar Espanya. I no tan sols aquests dos papers eren totalment incompatibles, sinó que a la fi va fracassar en tots dos.

El catalanisme intervencionista, fruit de la modernització política

No crec que ara sigui gaire necessari explicar amb detall per què va sorgir el catalanisme conservador, la Lliga Regionalista, el 1901, com a conseqüència de les repercussions de la crisi del 98 i del desprestigi i l’esgotament dels partits dinàstics a Barcelona, i particularment del Partir Conservador, incapaç d’adaptar-se, tant políticament com en els àmbits ideològic i organitzatiu, al canvi experimentat per la societat barcelonina.^[31] La reacció ciutadana que tingué lloc a Barcelona durant les eleccions generals del maig del 1901 va ser un símptoma evident de modernització política. A Barcelona hi havia un clar convenciment que el sistema polític no permetia la lliure competència, que no afavoria l’elecció d’autèntics representants de la ciutadania sensibilitzada, i s’havia generalitzat la impressió que el sistema només servia per satisfer les ambicions dels polítics «de Madrid» i dels seus servents locals. Per això, importants sectors de les «classes neutres» es van aproximar a una opció política no revolucionària, com eren els catalanistes de La Veu de Catalunya, que proclamaven amb insistència la necessitat de suprimir el sistema caciquista i d’arrabassar el poder local i la representació política a Madrid als dinàstics. La intransigència i l’entossudiment del govern Silvela-Dato finalment van vincular les classes neutres barcelonines a la causa del catalanisme. I així es va produir la convergència entre aquests sectors i els catalanistes possibilistes de La Veu, que exigien una major representativitat de la vida política i la revisió de l’organització de l’Estat.

La Lliga oferia a les «classes neutres» la possibilitat de lluitar per la reforma de la vida política espanyola i una major eficàcia governamental a partir d’un instrument polític que podrien considerar propi. Com explicava molt bé l’any 1901 el vell conservador català Manuel Duran i Bas, exministre de Gràcia i Justícia del govern de Silvela, «… el regionalismo ha encontrado aquí fuerzas, más que en las personas que se distinguen como catalanistas, en las clases que viven alejadas de la política, porque consideran que los partidos y los Gobiernos que los representan han sido la causa de nuestras grandes catástrofes».^[32]

La Lliga Regionalista va evolucionar ràpidament. En tan sols tres anys, va passar de ser un front patriòtic, que rebutjava el sistema, a ser un partit catalanista conservador. De primer es va poder constatar el seu conservadorisme social durant la vaga general obrera de Barcelona de començament del 1902. Aleshores la direcció de la Lliga va denunciar els vaguistes —deia que eren incitats per agitadors forasters— i va donar suport incondicional als sectors patronals. Després va abandonar gradualment l’actitud inicial antimonàrquica i derivà en un monarquisme de facto. Del sorprenent boicot a les festes de la coronació d’Alfons XIII (pel maig del 1902) va passar a participar en la recepció al monarca i a la primera trobada d’aquest amb Cambó (per l’abril del 1904). Aquesta actitud de Francesc Cambó i d’Enric Prat de la Riba, ja obertament partidaris de la intervenció en la política espanyola, va provocar la primera escissió al partit, del qual van sortir els elements més liberals i prorepublicans. Fou llavors quan Cambó va assenyalar que la Lliga Regionalista s’havia de constituir bàsicament a partir dels «elements conservadors i d’ordre».

A despit d’aquest fet, la Lliga Regionalista mantindrà un discurs clarament interclassista, ja que això constituïa un punt bàsic del seu ideari fundacional. Els polítics catalanistes conservadors, i Cambó al capdavant, sempre van proclamar la voluntat de representar i defensar els interessos de «tot Catalunya», i així plantejaren com a element central de la seva actuació política davant els governs de Madrid la necessitat de tenir el suport d’una «solidaritat vertical» catalana. D’altra banda, la Lliga era una formació política que es presentava com a moderna i reformista. Realment era un partit d’un nou tipus, amb quadres professionalitzats i militants, que convocava la ciutadania a lluitar a les urnes per recuperar el poder municipal i provincial, a pugnar per aconseguir un organisme de poder català i per reformar la vida política espanyola. I tot això amb l’hàbil tàctica de plantejar una lluita frontal contra el frau i la corrupció allà on el caciquisme dinàstic era hostil al catalanisme conservador. Allà sí que defensava la necessària mobilització de l’electorat i la transparència electoral. Però als llocs on era possible pactar amb les forces tradicionals va aprofitar descaradament les velles trames caciquistes en benefici exclusiu seu. Així, en la rivalitat amb els partits dinàstics a Catalunya, els catalanistes de la Lliga van mostrar-se decididament partidaris de la representativitat del sistema. Però allà on els dinàstics s’havien dissolt o erosionat, els catalanistes van tendir a substituir-los guanyant-se les «forces vives» i van posar tota mena de traves caciquistes a la participació ciutadana quan podia beneficiar els republicans.

Amb les victòries electorals de la Lliga i dels republicans, es va produir una autèntica ruptura política amb el sistema de partits que dominava des de l’inici de la Restauració, una ruptura que de primer es manifestà a la ciutat de Barcelona i després es va estendre progressivament a la resta de Catalunya. A Barcelona, a partir del 1901 ja no va sortir elegit cap diputat dinàstic, a partir del 1905, cap regidor, i després de les eleccions del 1907, amb el triomf electoral de Solidaritat Catalana, en el conjunt de Catalunya el nombre de diputats no dinàstics (republicans i catalanistes) sempre va ser superior al de tots els dinàstics. I Catalunya fou l’única zona on es produí aquest fenomen. Així, a Catalunya s’arribà a configurar un sistema polític propi, diferent de l’estatal, condicionat per la creixent presència del catalanisme conservador, la Lliga Regionalista, i per la reactivació del republicanisme en les diverses tendències: lerrouxisme, esquerra catalanista, etc.^[33]

La «qüestió catalana» és plantejada al Congrés

Tot i això, fins al 1905, per a la classe política espanyola la qüestió catalana no va ser sinó un «problema» relativament menor. Es tractava d’un tema «regional», d’importància política molt relativa, que era vist amb una certa incomoditat, però sense donar-hi gaire importància. El gran canvi es va produir a partir dels famosos incidents del ¡Cu-Cut! (el 25 de novembre de 1905), del debat sobre la Llei de jurisdiccions i, sobretot, arran de la gran mobilització popular que donarà lloc a la formació de Solidaritat Catalana.

La utilització de la jurisdicció militar com a element repressor d’uns plantejaments que van ser qualificats abusivament de «separatistes» va ser un gran error polític dels governs de Montero Ríos i Moret, un error que els liberals a la fi van pagar amb escreix a Catalunya. Perquè la Llei de jurisdiccions va tenir la virtut de generar-hi un efecte totalment contrari al que cercava. Va provocar una amplíssima reacció política i ciutadana, impensable a qualsevol altra zona d’Espanya, ja que abraçava des dels carlins fins a bona part dels republicans. Gràcies a Solidaritat, el catalanisme, que només tenia presència institucional i força electoral en una part de Catalunya —només era present en uns quants ajuntaments, a les diputacions de Barcelona i Girona i en les eleccions del 1905 havia obtingut un total de set diputats— es va estendre ràpidament per tot el territori català. La seva impressionant capacitat de mobilització ciutadana —les dues-centes mil persones concentrades a Barcelona pel maig del 1906— i el gran èxit electoral que va assolir en les eleccions del 1907 —Solidaritat va aconseguir quaranta-un dels quaranta-quatre diputats que s’elegien a Catalunya— van convertir finalment la qüestió catalana en un «preocupant problema» d’Estat.

La victòria de Solidaritat va suscitar un gran temor entre els dirigents dels partits dinàstics. Gràcies a Solidaritat, els conservadors i els liberals quasi havien desaparegut del mapa polític català, cosa que va donar una imatge una mica exagerada del moviment solidari, el presentava com si fos molt més radical i molt més unitari del que era en realitat. I amb Solidaritat, Francesc Cambó entrà al Congrés dels Diputats. Des d’aquell moment, la vida política espanyola, durant dues dècades, fou marcada per les propostes del catalanisme reformista de la Lliga i pel protagonisme del seu líder, Cambó.

La irrupció de Cambó al Congrés dels Diputats, el 1907, va produir un impacte considerable, ja que la classe política dinàstica no es va trobar davant un polític «provincià», estret de mires, que hi anava a reivindicar els drets del seu petit país, sinó davant un home d’Estat que sorprenia per la seriositat del seu diagnòstic de la situació, per la fermesa amb què volia conjuminar les seves conviccions catalanistes amb la reforma del conjunt del sistema polític espanyol i per l’audàcia del seu tacticisme i les seves propostes. Perquè, juntament amb Maura i Canalejas, Cambó potser va ser el polític més innovador que va aparèixer a la política espanyola en les dues primeres dècades del segle. La vida política espanyola d’aleshores encara estava marcada per unes pautes clarament elitistes, en les quals el liderat era un element crucial. Cambó fou l’home de la política espanyola de la Lliga des del 1907 i, després de morir Prat de la Riba, deu anys després, es convertí en el líder indiscutible del catalanisme hegemònic. I la mateixa Lliga Regionalista a la fi s’identificà tant amb el seu liderat que l’evolució del partit quedà vinculada ja per sempre amb la de Cambó, tant en els èxits com en els fracassos.

Solidaritat va significar la gran oportunitat per a la presència catalanista en la política espanyola. Però aquest moviment no disposava d’un programa concret sobre la reforma de l’Estat, sinó que tenia un ideari bàsicament defensiu: rebutjava la política «anticatalana» dels governs liberals i es refermava en la personalitat del país. Per això, davant la retòrica testimonial i poc definida de molts parlamentaris solidaris, va destacar el «realisme» de Cambó quan va començar a discutir i a negociar els projectes de Maura.

Inicialment, el tacticisme de Cambó va sorprendre i confondre, ja que hi havia una forta incredulitat envers unes propostes de reforma de l’Estat formulades des de l’exigència de l’autonomia catalana. I molt més quan la seva actitud de ferma defensa dels principis autonòmics no li impedia d’aprofitar el debat sobre el projecte maurista de la Llei d’administració local per introduir la possibilitat que les diputacions provincials poguessin mancomunar els serveis. Com se sap, el projecte de Llei d’administració local de Maura reintroduïa de manera parcial el sufragi indirecte o corporatiu per a l’elecció d’un terç dels regidors i diputats provincials, cosa que anul·lava el principi democràtic d’«un home, un vot». Per això, les esquerres, incloent-hi els liberals, s’hi van oposar frontalment. En canvi no ho va fer la Lliga, que per boca de Cambó va donar suport explícit a la llei. Per a l’esquerra solidària, la Lliga Regionalista en sortiria clarament beneficiada si s’aprovava la reforma maurista.

En el curs dels debats parlamentaris del govern llarg de Maura es va poder veure que només una minoria de polítics dinàstics, bàsicament els conservadors més vinculats a don Antonio, considerava necessari integrar políticament els catalanistes com a mesura positiva per reforçar el règim i la mateixa monarquia. En canvi, entre la majoria dels dinàstics predominaven les reticències, si no una franca hostilitat, envers les propostes de Cambó.

D’altra banda, l’actitud de Cambó i de tota la Lliga després de la Setmana Tràgica i durant el procés de Ferrer i Guàrdia, el seu acord total amb la política dura del govern Maura, no solament va evidenciar el seu conservadorisme social. Va ser, sobretot, una mostra de suport polític amb el mateix Maura davant els durs atacs que rebia dels liberals i de la gent d’esquerres. L’amistat i l’afinitat política entre Cambó i Maura va començar realment llavors. Eren dos conservadors que manifestaven la voluntat de transformar la situació i per als quals començava a ser força molesta la viciada vida política oficial. A més, a tots dos els exasperava l’actitud dels liberals.

Aleshores, a final del 1909, Maura va intentar atraure Cambó i convertir-lo en un ferm col·laborador dels seus projectes. Maura va arribar a plantejar a Cambó la possibilitat de participar en la configuració d’un nou sistema de partits del torn.^[34] Evidentment, la temptació d’incorporar-s’hi com el gran líder d’una nova formació política reformista espanyola era gran. Però en Cambó, com en Prat, en aquell moment van predominar els dubtes i les vacil·lacions. Malgrat que tots dos ja eren partidaris d’una integració total de la Lliga a la política dinàstica, no van creure prudent donar suport a una operació tan arriscada i de resultat molt incert, ja que exigiria que Cambó es convertís en un dirigent espanyol. A les dificultats que sens dubte havia de trobar Cambó per «aclimatar-se» a la vida política de Madrid, caldria afegir les repercussions que aquesta decisió tindria a Catalunya.

La Mancomunitat, la victòria catalanista que accentuà la descomposició dinàstica

En les eleccions de 1910, la Lliga i Cambó van patir una àmplia derrota electoral, en bona mesura perquè, en donar suport a Maura, havien accentuat la imatge de dretes. Davant d’aquesta situació, la direcció de la Lliga Regionalista va passar a donar prioritat absoluta a la qüestió catalana. Així es va iniciar una política de pressió i de negociació amb els diferents governs, fent un hàbil aprofitament de la crisi i la debilitat del sistema del torn i de les lluites internes dels partits dinàstics per plantejar un primer pas cap a la constitució d’una instància de poder regional, la Mancomunitat de Catalunya. A més, la campanya a favor de la Mancomunitat va servir a la Lliga per recuperar la iniciativa política i aprofitar-se dels errors de les esquerres catalanes (fracàs de les aliances electorals de republicans nacionalistes i lerrouxistes el 1914).

El procés que va conduir a la Mancomunitat és de sobres conegut, tot i que és molt sorprenent que Canalejas, després d’haver combatut durament els projectes de reforma de l’administració local de Maura, fos qui assumís la possibilitat de constituir una Mancomunitat de les quatre diputacions catalanes. El 25 de maig de 1912 el govern Canalejas va presentar a les Corts una Llei de Mancomunitats que només recollia una part del que proposaven les diputacions catalanes, ja que sols permetia que es gestionessin de manera conjunta els serveis que ja tenien i, a més, no preveia cap delegació de competències de l’administració central a les futures mancomunitats. Tot i les reticències dels republicans catalanistes, al final s’imposà el possibilisme de Cambó i es va acceptar la proposta de Canalejas.

A les Corts, el projecte va trobar una oposició fèrria de gran part dels conservadors, dels liberals liderats per Moret i Alcalá Zamora i dels republicans. Però l’assassinat de Canalejas, el 12 de novembre de 1912, va fer que es paralitzessin els tràmits del projecte. Preocupats per la situació de bloqueig, al cap de quasi un any, el 24 d’octubre de 1913, l’assemblea conjunta dels senadors i els diputats catalans va sol·licitar al govern Dato que, atès que les cambres legislatives no acabaven d’aprovar la llei, dictés un decret llei que facultés les diputacions a mancomunar-se. Després de difícils gestions d’alguns parlamentaris de la Lliga, especialment de Joan Ventosa i el mateix Cambó, davant Dato, insistint que «l’únic mitjà d’evitar una forta agitació a Catalunya» era que atorguessin per decret el projecte de mancomunitats, el govern hi va accedir. Així, el 18 de desembre de 1913 finalment es va publicar el reial decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se amb fins exclusivament administratius. L’Estatut de la Mancomunitat de Catalunya fou aprovat pel govern el 24 de març de 1914, i el 6 d’abril es constituïa oficialment aquesta institució.^[35]

Els efectes del debat parlamentari sobre la Mancomunitat van ser importants: en primer lloc, perquè des d’aleshores la «qüestió catalana» va passar a tenir un protagonisme decisiu en la vida política espanyola. Els catalanistes havien aconseguit de convertir les seves reivindicacions en un punt clau per a les hipotètiques pretensions reformistes de totes les opcions polítiques. La descentralització passava, doncs, a ser un punt de primer ordre. A més, la Lliga i Cambó havien actuat amb molta habilitat política, car havien aconseguit els seus primers objectius sense subordinar-se a cap dels partits dinàstics ni als seus líders (Maura o Canalejas). Van demostrar que tenien una gran capacitat de negociació, de primer amb Maura, després amb Canalejas, i finalment amb Dato. Sense hipotecar-se a cap d’aquests polítics, fins i tot havien explotat hàbilment les divisions internes dels dinàstics. Sortien de tot el procés com els grans guanyadors. En canvi, el debat va tenir un elevat cost polític, tant per als liberals com per als conservadors. Entre els liberals es creà un sector clarament hostil a tota demanda descentralitzadora, mentre que en els conservadors s’intensificà l’aversió entre els mauristes, ciervistes i datistes. L’oposició de la majoria dels parlamentaris dinàstics a la Mancomunitat, i més endavant a la reintegració foral basca (1917) i al projecte d’estatut autonòmic català (1918-1919), significava no tan sols una clara actitud de reticència de les elits governants a qualsevol tipus de reforma, per moderada que fos, sinó també una mostra evident de la reacció «espanyolista» generada per la qüestió catalana: tant al Congrés com al Senat sovintejaren els discursos essencialistes sobre el greu perill que amenaçava la unitat nacional espanyola de resultes de la Mancomunitat, i s’argumentava que cedir llavors seria el primer pas cap al «desmembrament de la pàtria».

Davant d’aquesta situació, s’havia configurat un autèntic bloc català, bastant homogeni, sota l’hegemonia de la Lliga Regionalista, ja que la reivindicació de la Mancomunitat sempre havia tingut el suport dels republicans catalanistes, dels carlins i, fins i tot, d’un sector dels dinàstics catalans. La Mancomunitat va ser el primer gran èxit polític de l’estratègia possibilista i gradualista de la Lliga. En mancomunar les quatre diputacions provincials catalanes es restablia la unitat administrativa de Catalunya, l’aspiració fonamental del catalanisme des de feia decennis. Prat de la Riba, des d’aquest òrgan de govern representatiu de tot el país, dirigí una política de «nacionalització», d’impuls del sentiment d’identitat i d’autèntica pedagogia catalanista. Sens dubte, l’experiència d’aquest miniestat català, i sobretot la constatació de les seves limitacions, van ser un fort estímul perquè ràpidament es reivindiqués un estatut d’autonomia política.

1916: la gran ofensiva camboniana per «una Espanya Gran»

Va ser la mateixa conjuntura de la Gran Guerra el que va portar Cambó a la convicció que calia aprofitar la situació per proposar la reforma de l’Estat, un nou tipus de relacions polítiques i, fins i tot, plantejar la necessària hegemonia catalana. Era el canvi estratègic lògic que es produïa una vegada aconseguida la Mancomunitat. Ara la prioritat passava a ser la intervenció activa en la política espanyola. Va ser el mateix Cambó qui va suggerir a Prat de la Riba el títol del manifest programa amb què la Lliga Regionalista es va presentar a les eleccions generals de l’abril del 1916: «Per Catalunya i l’Espanya Gran». Era una proposta ambiciosa de reforma de l’Estat en la línia d’un federalisme obert fins i tot a una eventual incorporació de Portugal. Era, igualment, la concreció del vell ideal de Prat de l’hegemonia catalana a Espanya. Perquè es tractava d’una mateixa causa que hauria de produir un doble resultat: alliberar Catalunya i transformar Espanya.

El 1912 Cambó ja havia escrit un breu assaig reflexiu sobre la situació política espanyola, el qual no es va publicar fins al març del 1917 amb el títol de El pesimismo español. El polític catalanista es mostrava esperançat i optimista davant el futur espanyol si se seguia la via catalana. Tenia una sòlida confiança en la recuperació del prestigi internacional d’Espanya, en la reactivació econòmica i en la dinamització social, si el país aconseguia desembarassar-se de «l’agonia mandrosa» que l’aclaparava i s’assolia una major representativitat de la vida política.

Llavors Cambó tenia la doble convicció que calia articular una proposta política que, d’una banda, fes veure a l’opinió catalana que «només des del govern d’Espanya es podia aconseguir i consolidar l’autonomia catalana» i, de l’altra, convencés els polítics dinàstics espanyols que «sense Catalunya a Espanya no es pot governar». Per a avançar cap a l’autonomia es necessitava la participació catalana en tasques de govern amb un projecte ambiciós per reformar l’Estat. Era el moment del discurs cambonià més líric sobre les relacions entre Catalunya i Espanya:

Yo, que soy nacionalista catalán, no creo que España sea una cosa artificial, sea un ente jurídico ni deba ser únicamente un ente político; yo creo que España es una cosa viva, y que ha sido siempre una cosa viva, y porque algunas de sus partes no han participado en la dirección de este todo vivo, España, políticamente, hace dos siglos que es un ser incompleto, un ser mutilado.^[36]

La regeneració hauria de venir de les noves energies socials existents a la perifèria. Aquest va ser el motiu del viatge propagandístic de Cambó al País Basc en una cerca d’aliats que resultà bastant infructuosa: «Tenim fe en la vida regional de tot Espanya i demanem als organismes regionalistes d’Espanya fe en la vida municipal i demanem l’autonomia del municipi». La proposta camboniana es presentava igualment com a integradora i solidària: «Tenemos la aspiración de hacer compatibles nuestras aspiraciones con la voluntad de todos los españoles».

Però tot va ser debades. La principal dificultat política amb què topà Cambó fou trobar aliats sincers a la dreta espanyola per als seus projectes reformistes a causa de les reticències que despertava el seu catalanisme i el recel constat que hi havia envers l’autenticitat de les seves conviccions i interessos. Perquè, entre la dreta espanyola, la figura de Cambó despertava quasi tanta admiració com dubtes els seus projectes. De fet, els polítics dinàstics sentien una certa perplexitat, ja que no acabaven d’entendre com un estadista tan preparat com Cambó podia defensar una causa com la catalana, que no deixava de ser una causa menor, simplement «regional». Aquesta situació tan peculiar quedà reflectida en aquella reflexió tan sincera de Cambó sobre el futur polític dels catalanistes: «Nosotros somos un grupo de hombres de gobierno que hemos nacido para gobernar, que nos hemos preparado para gobernar, que en la esfera de acción donde hemos gobernado hemos demostrado aptitudes para gobernar, y no obstante, señores diputados, estamos condenados a ser hombres constantemente de oposición».^[37]

La proposta de Cambó s’ha arribat a qualificar d’esquizofrènica pel fet que es basava en una doble tàctica, un doble missatge, i fins i tot en un doble llenguatge polític, el de consum intern català i el destinat a l’àmbit espanyol. Certament no deixava de ser una paradoxa ben curiosa que un polític que afirmava que era nacionalista català volgués ser el reformador d’un Estat que no reconeixia Catalunya com a nació. I el mateix Cambó era ben conscient del dilema polític en què es trobava la Lliga Regionalista. Ell mateix ja ho havia plantejat a Prat en una carta, el 1916, quan li deia:

Tenim dos posicions a adoptar: 1r Actuar merament de partit nacionalista plantejant amb caràcter greu el plet de les delegacions i fent qüestió fins el punt d’obtenir un Projecte autonomista si no se ens dona satisfaccions. 2n Actuar d’homes de govern presentant esmenes que millorin i casi alterin per complet el Projecte del govern. Lo més fàcil es lo primer. Difícil però prestigiós lo segón.^[38]

No hi ha dubte que de les dues opcions, les preferències de Cambó es decantaven per la segona, per actuar «d’homes de govern», i l’únic govern que hi havia aleshores era el de Madrid.

El protagonisme de Cambó en la crisi del 1917

És ben sabut que fou Cambó qui va tenir la iniciativa de convocar a Barcelona, pel juliol del 1917, els parlamentaris oposats al tancament de les Corts imposat pel govern Dato amb vista a elaborar una petició formal de reforma de la Constitució espanyola. Cambó tenia la intenció d’oferir una sortida reformista i controlada a la crisi i superar el bloqueig en què es trobava el sistema del torn polític. Així, la seva proposta no cercava de trencar amb el règim, sinó de fer-lo evolucionar. Però l’obstinació de Dato el va obligar a anar més enllà del que volia i es va trobar amb uns incòmodes companys d’aventura.

Passada la vaga general de l’agost i davant la profunda crisi del sistema parlamentari espanyol, Cambó s’adonà que la via catalana cap a la conquesta de l’Estat era molt perillosa. Lluitar per la reforma de l’Estat i per l’autonomia només amb el suport de les forces antidinàstiques implicava desestabilitzar el sistema fins a un punt que perillava la mateixa institució monàrquica i també el model de societat. I això era massa arriscat per als interessos dels sectors conservadors catalans, dels quals Cambó ja era un dels portaveus més genuïns. Davant l’eventualitat de dirigir un moviment de canvi polític progressista i democràtic sense tenir gaires garanties de poder-lo conduir fins al final, va prioritzar l’opció conservadora. Cambó potser tenia por de convertir-se en una mena de Kerensky hispànic.

Fou llavors que Cambó formulà la seva oferta al rei: el 30 d’octubre de 1917, en el decurs de la primera entrevista amb Alfons XIII, el líder catalanista, un cop hagué plantejat al monarca que el sistema del torn ja no funcionava, argumentà que la gravetat de la situació exigia la formació d’un govern de concentració, amb una àmplia presència de les forces no hostils a la monarquia, entre les quals hi havia els catalanistes de la Lliga. Dies després es constituïa el govern García Prieto, que comptava amb dos catalanistes.

El final de la crisi del 1917 demostrà que Cambó era el dirigent d’un partit conservador i burgès, conscient que les reivindicacions reformistes i catalanistes, si es radicalitzaven, podrien degenerar en un factor pertorbador, atesa la crisi que travessava el sistema polític. Accentuar la nota catalanista i exigir la reforma immediata del sistema podia ser desestabilitzador, i per això era impracticable en aquelles circumstàncies. Però Cambó no aconseguí d’esborrar del tot l’acusació d’haver utilitzat l’empenta del moviment assembleari per forçar l’entrada dels catalanistes al govern a fi de donar suport a la monarquia i evitar la democratització del procés constituent. Cambó havia mostrat que la seva actuació era més hàbil que no pas sincera. La nova virada era una prova més del seu famós oportunisme. Havia desactivat el moviment assembleari i havia impossibilitat la consolidació d’un bloc de renovació perquè aquest anava adquirint un to marcadament antidinàstic. Va ser en aquell moment que s’eclipsà el Cambó considerat quasi un «revolucionari», un polític agosarat i ambiciós, ple de projectes de futur.

L’estèril presència dels catalanistes al govern

Per a Cambó, la formació del govern García Prieto amb dos ministres catalanistes (Ventosa i Rodés) constituí un gran èxit; segons ell, era la liquidació definitiva del sistema del torn. La seva presència al govern havia de servir per demostrar que el catalanisme representat per la Lliga Regionalista no era separatista, no era una força subversiva, sinó que treballava per aconseguir l’estabilització política i se sentia implicat en la tasca de regeneració d’Espanya i de modernització de l’Estat. I per portar-ho a terme era imprescindible impedir el desbordament revolucionari cap al qual avançava el moviment assembleista des de l’agost a causa del contingut subversiu que li havien donat la gent d’esquerres.

La Lliga Regionalista, finalment, havia entrat en el govern, s’havia convertit en un partit governamental. De fet, va ser la força política més important i més significativa de fora del sistema del torn que es va incorporar al govern. Passava a ser una força de suport a la monarquia, però aquest fet no la va portar a plantejar com a punt crucial per a la seva presència en el govern, ni l’autonomia catalana ni la reforma administrativa i política de l’Estat. La gran paradoxa, o si es vol, la gran contradicció, serà que Cambó i la gent de la Lliga van accedir al poder i no van aconseguir de desenvolupar des d’aquella instància els seus projectes reformistes i autonomistes, sinó que es van limitar a mantenir el deteriorat sistema canovista i la mateixa monarquia.

Amb el temps, Cambó es convertí en un hostatge de la pròpia política tacticista. No podia sortir del joc de la política dinàstica, de l’alternança limitada als grups de sempre, amb algunes incorporacions puntuals. Per això penso que es pot afirmar que Cambó va acabar acceptant, quasi com un mal menor, la resistència al canvi de les elits dinàstiques i l’actitud d’exclusió de les forces més innovadores a fi de mantenir-se en una posició de domini.

Perquè, de fet, quin resultat polític va derivar de la presència dels catalanistes als governs? El mateix Cambó va ser ministre amb Maura dues vegades, i des del govern no va aconseguir d’avançar gens en l’objectiu de la reforma del sistema polític. Si analitzem en conjunt l’obra dels catalanistes com a ministres, observem que esmerçaren notables esforços en camps relacionats amb la dinamització de la vida econòmica i amb la millora dels serveis públics (electrificació dels ferrocarrils, reordenació bancària, nou aranzel, etc.). Però la seva aportació en el terreny estrictament polític va ser quasi nul·la. Per a Cambó, la llei electoral de Maura, una peça clau per al manteniment del caciquisme i la corrupció electoral, era intocable. Tampoc no va arribar a imposar mesures importants per afavorir la descentralització de l’administració local, la reforma i la modernització de l’administració central, ni va poder ampliar les atribucions de la Mancomunitat, i encara menys, aconseguir l’Estatut d’Autonomia català.

Tot plegat serà justificat per Cambó amb l’argument que la tasca prioritària en aquell moment era reforçar i prestigiar l’Estat, ja que la «salvació» vindria a partir de la seva regeneració i la dinamització, de l’acció estatal. Així, en el conegut discurs de Covadonga, l’estiu del 1918, Cambó va declarar solemnement: «No he renegado ni renegaré de mis ideas. Pero os digo que lucharé para que España tenga un Estado fuerte que sea el que la salve». Va ser en aquella ocasió que el polític va afirmar que havia començat la «nueva Reconquista de España».^[39]

1918: el tacticisme de Cambó: «era arribada l’hora de Catalunya»

A final del 1918, Cambó es va trobar en una situació difícil. La dissolució del govern Maura, provocada pel final de la Gran Guerra, novament demostrava la feblesa i la inconsistència de la política basada en el torn dels partits dinàstics. Però a això s’afegia un element nou: el fort impacte produït pels catorze punts del president nord-americà Thomas Woodrow Wilson en què defensava els drets de les petites nacions europees a formar estats, i per això declarava el dret a l’autodeterminació d’aquestes nacions. Aquest fet va aixecar grans esperances i expectatives a Catalunya i va fer reactivar el catalanisme i la reivindicació autonomista.

Cambó es trobava, doncs, en un greu compromís davant la possibilitat de perdre el lideratge en el catalanisme si la seva política d’intervenció no servia per aconseguir l’autonomia. Havia donat tanta prioritat a «l’Espanya Gran» que ara hi havia el perill de perdre el control del moviment catalanista, atesa la decepció provocada pels resultats nuls aconseguits pels líders de la Lliga en un any de participació en el govern.

Fou aleshores quan se celebrà la famosa entrevista entre Cambó i Alfons XIII, el 15 de novembre de 1918. El monarca estava molt preocupat per la complexitat de la situació política, i a més, hi havia un nou temor, l’impacte produït a tota l’esquerra espanyola per les caigudes de monarquies que es produïen a tot Europa: feia vuit anys que a Portugal havien destronat el rei, i ara passava el mateix amb el tsar a Rússia i amb els emperadors d’Àustria i Alemanya. Alfons XIII era conscient que la seva situació no era gaire sòlida. Per això l’oferta política del monarca fou desactivar la «qüestió catalana» per la via de l’acceptació d’un règim autonòmic. Segons Cambó, el rei li va parlar de la necessitat de liquidar el plet català per poder consolidar la monarquia: «Hay que satisfacer de una vez las aspiraciones de Cataluña para que los catalanes dejen de sentirse revolucionarios y de nuevo se adhieran a la monarquía».^[40] I així, Cambó imprimí un altre gir pronunciat en la seva tàctica política: «era arribada l’hora de Catalunya».

Animats per les esperances donades pel monarca, Cambó, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat es van llançar ràpidament a articular una campanya pro Estatut d’Autonomia. La campanya, que obtingué un ampli consens polític català, sempre va estar sota la direcció de la Lliga. El 29 de novembre de 1918, una delegació de la Mancomunitat va presentar a García Prieto un projecte de bases de l’autonomia per a Catalunya que plantejava l’existència d’un govern català i un Parlament elegit per sufragi universal. El document atorgava a la nova administració unes atribucions molt àmplies: de fet, totes, llevat de les relacions internacionals, la defensa, la moneda, els aranzels, les comunicacions i la legislació social.

Però aviat es va notar la reticència i la fredor del govern García Prieto, que considerà inacceptable el projecte català, ja que, segons ell, implicava una cessió de sobirania. El govern només estava disposat a negociar una proposta de descentralització administrativa, mai d’autonomia política. A més, ultra l’oposició del govern García Prieto, hi havia l’hostilitat de totes les fraccions liberals i fins i tot dels dos líders conservadors més importants, Maura i Dato. I per acabar de complicar les coses, es desencadenà un important moviment d’hostilitat a l’Estatut català, el qual, sorgit inicialment de les diputacions provincials castellanes, s’estengué àmpliament i tingué un gran ressò a Madrid: pel desembre del 1918, a la capital d’Espanya es van fer importants «manifestacions patriòtiques» de rebuig total de l’autonomia catalana.

Sovint se cita la famosa frase pronunciada el 10 de desembre de 1918 al Congrés per Niceto Alcalà Zamora, aleshores liberal reformista, en què afirmava que el problema de Cambó era que volia ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismark d’Espanya. El mateix Cambó va reconèixer a les Memòries que aquella frase «fou una estocada personal de gran efecte […] que en el fons expressava una gran veritat».^[41] De tota manera, cal recordar que aquella afirmació d’Alcalà Zamora era una clara exageració, ja que Cambó mai no havia aspirat a ser el llibertador de Catalunya, i mai no s’havia manifestat com a independentista. La seva autèntica i contradictòria aspiració fou sempre de ser un estadista espanyol, sense que això l’obligués a renunciar a la condició de dirigent catalanista.

Era molt més encertada, però, una altra afirmació del mateix Alcalà Zamora, la que deia que «autonomía y hegemonía son dos coses absolutamente incompatibles». En efecte, el concepte d’hegemonia semblava concebible només en un Estat unitari i centralitzat. Per això, si es volia l’autonomia política de Catalunya, és a dir, governar una part del país, lògicament s’havia de renunciar a l’hegemonia sobre la totalitat.

L’actitud hostil generada pel projecte d’Estatut català provocà la indignació de Cambó, que se sentí enganyat pel rei i rebutjat pels polítics dinàstics. Per això llançà una iniciativa política forta i arriscada: la retirada del Congrés dels parlamentaris de la Lliga, als quals seguiren els republicans catalans. Però retirar-se per fer què? Un nou moviment semblant a l’Assemblea de parlamentaris? No, això era totalment impossible. La situació era realment compromesa per a la Lliga Regionalista: les dretes espanyoles eren clarament antiautonomistes, i una part de les esquerres, que afirmaven que sí que compartien aquella causa, de fet plantejaven assolir-la dins un marc republicà.

Per a Cambó, en aquell moment era prioritari no trencar el front autonomista català, i per això va protagonitzar una nova maniobra política: va fer una declaració espectacular a favor de l’accidentalisme. El 16 de desembre, al Teatre del Bosch de Barcelona, Cambó va llançar aquell famós eslògan: «Monarquia? República? Catalunya!». I, juntament amb aquest lema, una altra frase encara més significativa, ja que es podia interpretar com una clara ruptura amb el mateix Alfons XIII: «Ni hipotequem l’autonomia a la República ni esperarem la República per implantar l’autonomia, però no aturarem la nostra marxa perquè pugui caure la monarquia».^[42]

Però el fet de donar preferència a la qüestió catalanista, si bé li permetia de mantenir el control del moviment autonomista a Catalunya, li tancava totalment les portes a Madrid. I això Cambó no s’ho podia permetre. Estava atrapat per la seva pròpia política tacticista. I encara menys es podia republicanitzar. El seu conservadorisme li ho impedia, i la base social burgesa de la Lliga no ho acceptaria. Allò era, de fet, una sortida per la tangent, pur castell de focs de consum domèstic.

La causa autonòmica, iniciada per ell, adquiria així una dinàmica de radicalització. Pel gener del 1919, sectors importants del nacionalisme, liderats per l’exlliguer Francesc Macià, s’organitzaven a la Federació Democràtica Nacionalista, que volia acostar-se a les esquerres davant la constatació que un ampli sector del republicanisme català ja era autonomista o federalista.

I de nou el replegament conservador: 1919, quan Cambó agafà el fusell

El 21 de febrer de 1919, a Barcelona, s’inicià la vaga general que serà coneguda com «la Canadenca», que va durar més d’un mes. Davant el desafiament de la CNT, la patronal barcelonina va mobilitzar el Sometent. El suport de Cambó i de la Lliga a la política de força del govern i de la patronal fou total. De fet, la direcció del Sometent, acabat de crear, estava en mans de gent de la Lliga, i el mateix Cambó va patrullar pels carrers de Barcelona amb el fusell a l’espatlla.

A les Corts, a la premsa i en els ambients polítics ja no es parlava de l’autonomia catalana. S’hi jugaven el model de societat, la pròpia «vida», com dirà el mateix Cambó: «Comprenguérem que per Catalunya el plet de llibertat havia de postergar-se per un temps, davant del problema de vida».^[43] Era un final inesperat i frustrant de la campanya autonomista. I Cambó era conscient que la reacció conservadora tallava en sec la campanya autonomista, i també s’adonava que l’opció adoptada era de signe «governamental i conservador».^[44] I sabia, també, que allò era la fi de tota col·laboració de la Lliga amb forces polítiques situades a la seva esquerra.

Així, va ser ben efímera la vigència de l’eslògan cambonià de «Monarquia? República? Catalunya!». Cambó havia volgut presentar com a accidental, com a secundari, tot el que no fos aconseguir l’Estatut català. Però al cap d’unes quantes setmanes ja arraconava la consigna davant la crisi social. I no solament això, també havia d’apel·lar a les dretes espanyoles, al govern i al mateix exèrcit perquè garantissin l’ordre públic i «salvessin» la societat en perill.

Però la frenada autonòmica era motivada, a més, per la constatació que la insistència en la qüestió autonomista feia pujar la dreta espanyolista a Catalunya, la Unión Monárquica Nacional, car hi havia importants sectors de la burgesia catalana que identificaven el model centralista i la monarquia amb la defensa dels seus interessos socials. Aquesta dreta insistirà en el monarquisme i en l’oposició a l’autonomisme com a pedres angulars per garantir una política eficaç de defensa social, i acusarà Cambó i la Lliga Regionalista de ser uns irresponsables, ja que amb la seva obsessió catalanista afeblien i dividien les classes conservadores de Catalunya i de tot Espanya. Així, la Unión Monárquica Nacional va començar a capitalitzar fàcilment el descontentament patronal davant la falta de fermesa dels governs i les ambigüitats generades pel tacticisme de Cambó, que dificultava a les classes conservadores catalanes de tancar files davant l’ofensiva de la CNT. A les eleccions del 1920, la candidatura de la Unión Monárquica a Barcelona es va presentar amb un eslògan molt significatiu: «Orden Social, Unidad de la Patria, Monarquía, Moralidad Política».

Per això, garantir l’ordre públic a Catalunya fos com fos també va passar a ser la prioritat política de Cambó i la Lliga. I no és una simple anècdota que fos el mateix Cambó qui sol·licités a Dato, pel novembre del 1920, que el general Martínez Anido es fes càrrec del Govern Civil de Barcelona per liquidar l’activisme cenetista. Després, Cambó va arribar a negar en públic que hagués intervingut davant Dato en aquest afer. I Dato, que no podia revelar-ho perquè era una negociació reservada, va haver de callar.^[45] Amb la seva negativa, Cambó va voler protegir en públic la seva imatge en un punt tan delicat i impopular.

També cal recordar que Cambó donà un suport incondicional a l’actuació repressiva de Martínez Anido a Barcelona durant tot el govern Maura-Cambó, de l’agost del 1921 al març del 1922.^[46] I que fins i tot la Lliga Regionalista elevà una protesta formal per les mesures conciliadores del govern Sánchez Guerra (restabliment de garanties) i els lliguers expressaren el seu malestar per la destitució del tàndem Martínez Anido-Arlegui, per l’octubre del 1922.

A partir del 1919 Cambó va tenir la certesa que no aconseguia d’eliminar les intrigues i les reticències dels principals líders dinàstics, sobretot de Dato, Alba i Romanones. D’altra banda, la presència intermitent de la Lliga al govern era vista com un fet provocador, oportunista i contradictori per bona part dels dinàstics. La conclusió final a què arribaren molts dinàstics, ja el 1922, era ben clara: potser no s’havien d’haver espantat tant davant l’agosarat Cambó i la seva poderosa Lliga, ja que els que volien posar Catalunya al capdavant d’Espanya, per fer l’«Espanya nova» que demanava Maragall, al final no eren tan temibles, i el seu líder —Cambó— no era pas tan revolucionari ni tan innovador com proclamava. Entre els dinàstics, s’imposava l’evidència que els catalanistes de la Lliga s’havien adaptat al sistema més fàcilment del que semblava, i que el seu líder, Cambó, era incapaç d’endegar un nou sistema de partits que substituís el bipartidisme i el torn dinàstic tradicional.

Entre la política i els interessos econòmics: el Cambó home de negocis

Els anys 1920-1921, en què Cambó va restar políticament una mica eclipsat, van servir perquè el polític catalanista es convertís en un important home de negocis. Des de feia anys tenia vinculacions estretes amb la banca (Banca Arnús), les indústries elèctriques (projecte d’exposició d’indústries elèctriques de Barcelona del 1915) i havia actuat com a assessor financer en la formació de companyies de gran importància (Tramvies de Barcelona i Barcelona Traction). Cap al 1918, Cambó era, tal volta, el polític espanyol més ben relacionat amb els interessos dels inversors francesos, canadencs, britànics, alemanys i belgues a Espanya.

Per aquest motiu, el 1920 va ser el principal protagonista de la curiosa operació d’enginyeria financera que conduí a la creació de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad), l’empresa d’electricitat llatinoamericana més important, empresa que Cambó va presidir des de la seva creació.^[47] Això va implicar que es vinculés estretament al món dels negocis internacionals, i en especial al holding alemany constituït per AEG i SOFINA, els autèntics propietaris de la CHADE. Això permetrà a Cambó de relacionar-se estretament amb importants polítics conservadors europeus, amb financers i homes de negocis de renom dels anys vint i trenta. Així, és coneguda la seva amistat personal amb el polític i financer alemany W. Rathenau, amb ministres francesos com Louis Loucher, britànics com lord Swindon i altres ministres belgues, italians, holandesos, etc.

Cambó s’havia convertit en un home de negocis internacional i en un multimilionari. Entre els anys vint i trenta va ser un dels pocs polítics espanyols que va freqüentar ambients de l’alta política europea, i potser fou el més ben informat i més vinculat als grans interessos econòmics internacionals. A partir d’aquell moment, la visió política de Cambó va estar sens dubte condicionada per la percepció que tenia de la crisi dels règims democràtics europeus, i fins i tot de les causes que havien propiciat l’ascens del feixisme italià i del nazisme alemany. Així, la seva visió dels problemes de Catalunya i d’Espanya partirà d’una perspectiva molt més àmplia, seguint unes pautes interpretatives i uns comportaments similars als de la dreta conservadora europea.

1922: l’«oportunitat perduda» per Cambó

Segons Carlos Seco, a la tardor del 1922, Cambó va rebutjar la seva gran oportunitat política en no acceptar l’oferta que li va fer Alfons XIII de presidir el Consell de Ministres.^[48] L’entrevista entre el monarca i Cambó va tenir lloc el 30 de novembre de 1922 i només disposem de la versió que en va donar Cambó a les seves Memòries.^[49] El rei li oferí la presidència del govern, però amb una condició: havia de deixar d’actuar com a catalanista i anar a viure a Madrid. Cambó afirma que ell no podia trair les seves conviccions de sempre i que va rebutjar indignat la proposta reial. I que tot plegat l’afermava en la tesi que el rei no entenia en absolut la política espanyola de la Lliga. En efecte, Alfons XIII mai no va acabar d’entendre, i encara menys acceptar, el projecte cambonià de «catalanitzar Espanya» o d’una «Catalunya lliure dins d’una Espanya Gran». No acceptava la via catalana per a la regeneració d’Espanya. Segons Cambó, el monarca, amb l’afany d’intromissió en la vida dels partits dinàstics, havia aconseguit de dividir-los i afeblir-los, i ara semblava que volia fer el mateix amb la Lliga.

Cambó devia ser conscient dels riscos que comportava una operació d’aquesta envergadura; a més, ja havia estat «borbonejat» el 1918 i no s’acabava de refiar de la proposta reial. D’una banda, sabia que la majoria dels líders dinàstics li farien la vida impossible, farien una guerra sense treva al seu govern; a més, hauria de governar a força de Decrets Llei i amb les Corts tancades. D’altra banda, si la seva estada a la presidència del govern no implicava aconseguir l’autonomia catalana, ell i la Lliga perdrien tot el prestigi com a forces catalanistes i els nacionalistes radicals en serien els grans beneficiats.

La frustració de l’experiència governamental de la Lliga i el fracàs de la campanya pro Estatut de 1918-1919 havien portat a la revolta de gran part de les joventuts de la Lliga i de la intel·lectualitat que participava en l’obra de govern de la Mancomunitat. A la Conferència Nacional Catalana del juny del 1922, s’havia aprovat per àmplia majoria considerar un error de prioritzar la política de participació en el govern d’Espanya, ja que no havia donat cap fruit positiu en el pla autonomista. I així, molts quadres i militants de la Lliga i de les seves joventuts van considerar que era el moment d’optar entre la política «Catalunya endins» o «l’Espanya Gran», que a la pràctica semblaven incompatibles. A la Conferència es van fer dures crítiques a Cambó, que insistia a mantenir l’estratègia d’intervenció en la política espanyola i d’ajudar a formar majories parlamentàries i governamentals que permetessin de realitzar el programa de reforma i modernització de l’Estat. Però això ja sonava a música massa gastada. La majoria dels participants a la Conferència van abandonar la Lliga Regionalista i van constituir una nova formació política, Acció Catalana.

Pel juny del 1923, davant la victòria parcial de les candidatures d’Acció Catalana a les eleccions provincials, Cambó se sentí desautoritzat i derrotat, cosa que el féu renunciar a l’acta de diputat i anunciar la seva retirada de la política. Però allò va ser fonamentalment un acte de despit. A Cambó l’aclaparava la sensació d’incomprensió, d’amargor pel fracàs total de la seva doble pretensió: crear un moviment catalanista de caràcter regeneracionista que fos acceptat pels polítics de Madrid, que pogués participar en la modernització d’Espanya i, al mateix temps, aconseguir l’autonomia política de Catalunya.

La seva retirada política anà acompanyada de forts atacs als «desagraïts» i «demagogs» joves d’Acció Catalana i als «inútils» polítics dinàstics, Tenia la ferma seguretat que ell estava molt per sobre d’una vida política com l’espanyola, basada en les intrigues i els cops baixos. Mostrava l’actitud de qui se sent desaprofitat, com ho denoten clarament les seves Memòries. I encara més, en una actitud de notable supèrbia, Cambó havia arribat a l’íntima convicció que un país de malagraïts com aquest no es mereixia que ell li dediqués ni un minut més del seu preciós temps. Semblava que la política catalana, i fins l’espanyola, se li començaven a fer petites, massa localistes, massa embolicades per petites passions i actituds mesquines.

Sens dubte, hi havia una gran dosi d’arrogància i de supèrbia en el Cambó d’aquells anys. Ell, un brillant home d’estat i de negocis, tal vegada el més ben preparat i documentat d’Espanya, dels pocs que tenien una visió continental, per no dir mundial, dels grans problemes polítics i econòmics del moment, es veia rebutjat per gairebé tothom. Realment, Cambó no entenia com podia quedar arraconat a causa dels continus entrebancs que li posaven els «politicastres» dinàstics, o de les intrigues d’un sobirà poc sincer. I encara menys estava disposat a admetre que les joventuts de la Lliga, els seus fills predilectes, ara intentessin d’esmenar-li la plana, es rebel·lessin contra ell, l’acusessin d’haver claudicat en el seu paper de líder de la causa catalanista; i que els «malagraïts» intel·lectuals catalanistes, que tant devien a la Lliga, ara resultés que eren més nacionalistes que ningú i l’acusessin d’haver cedit davant la temptació del poder.

En Cambó hi havia una incapacitat real de comprendre que tot plegat, provenia de la seva pretensió impossible de ser alhora un regeneracionista des de dalt i el líder d’un moviment de masses com ja era el catalanisme. Cambó volia ser un home de govern que pogués actuar seguint les velles pautes de la política elitista, és a dir, fent cas omís de l’opinió pública i utilitzant procediments autoritaris per bloquejar i desnaturalitzar la pressió a favor d’una política de masses. I tot plegat sense renunciar a encapçalar la mobilització catalanista a favor de l’autonomia quan això li semblava adient. No va entendre que era incompatible utilitzar alhora els procediments de la vella política per afermar-se en el poder i en canvi, al carrer, davant l’opinió pública catalana, ser el líder de les masses que afirmava precisament que volia posar fi a aquesta vella política.

Cambó i els homes de la Lliga van mostrar sempre una gran desconfiança envers els efectes produïts per la irrupció de les masses a la vida política. Realment, els feia por que les masses, que la pressió popular, anessin més enllà del que ells volien. Es trobaren amb els efectes no esperats, ni volguts, del mateix procés de modernització dels comportaments polítics, davant els inicis de la pressió popular per la democratització. I Cambó, que sempre va ser un elitista, tenia por de dependre de les decisions populars. Considerava que les decisions de les masses sempre eren influïdes per la demagògia o per les emocions. La frase de Cambó que encapçala aquest article és una expressió fidel d’aquest sentiment.

A partir del 1917, Cambó va veure la democratització política d’Espanya com un perill real. Perquè, a qui acabaria beneficiant la democràcia política? Certament, a la Lliga no, ni tampoc a la burgesia catalana, ni encara menys als partits dinàstics. I sí que beneficiaria molt clarament el nacionalisme radical de Macià i, evidentment, les esquerres, el republicanisme i, fins i tot, el socialisme. Així, davant la creixent radicalització obrera que tenia lloc a Catalunya, la Lliga es va anar apartant de les polítiques governamentals i del mateix joc parlamentari. Cada vegada tenia una major «comprensió» envers els sectors que demanaven suprimir la inoperància governamental i sol·licitaven una sortida d’autoritat. El 1923, els regionalistes ja acceptaven obertament la pressió patronal que denunciava la «tolerància» governamental amb l’obrerisme, que apel·lava a la intervenció militar i simpatitzava amb les solucions autoritàries i corporatives. Per això, pel setembre del 1913, davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó era ben conscient que «la dictadura espanyola naixia a Barcelona».^[50]

Preparant la sortida a la dictadura

Pel setembre del 1923, Cambó estava distanciat, físicament i políticament, de la realitat catalana i espanyola. Des del seu iot Catalonia, a la costa jònica, envià un telegrama a la gent de la Lliga en què recomanava reserva i abstenció davant del nou règim. La seva actitud davant la Dictadura no fou hostil, sinó de simple distanciament i de no col·laboració activa. I, a més, Cambó condemnà durament totes les actuacions conspiradores de l’oposició, tant les anarquistes, com les republicanes, les monàrquiques i les nacionalistes. A partir del 1926, se centrà en el problema de trobar una sortida no traumàtica a la situació, amb el convenciment que era necessari separar la corona del dictador. Segons Cambó, calia pressionar per enderrocar la Dictadura, sense que això afectés el prestigi de la monarquia. Aquesta operació era coneguda i tolerada pel mateix Alfons XIII. L’objectiu era aconseguir el poder, la presidència del govern a canvi de salvar el rei. I ja des del poder, Cambó aprofitaria el fet que la Dictadura hagués desmantellat el sistema dels partits dinàstics per transformar el panorama polític espanyol.

El nou projecte de regeneració d’Espanya ideat llavors per Cambó consistia a crear prèviament un nou clima polític i cultural: calia posar fi a la vella política, que era la que havia conduït a la Dictadura, i per fer-ho necessitava el suport dels intel·lectuals més innovadors. Així, estrènyer el contacte i l’entesa dels intel·lectuals castellans i catalans havia de servir per renovar el clima polític amb aires d’un canvi autèntic. De fet, es tractava de crear unes «noves elits» que tindrien la missió de regenerar l’ambient cívic per trobar una sortida política que obtingués un consens ampli. Calia que el protagonisme polític, en el moment del final de la Dictadura, l’assumissin aquestes noves elits, formades pels intel·lectuals europeistes i reformistes, i dirigides, això sí, per Cambó i pels pocs polítics no desprestigiats.

Aquest projecte és resumit per Cambó en el seu llibre semiclandestí El silenci de Catalunya (1927), que apareixerà més tard publicat amb el títol de Per la concòrdia (1930). Es tractava d’aconseguir una solució de concòrdia davant l’evidència del fracàs de les opcions més extremes: l’assimilisme centralista de tarannà castellà i el separatisme secessionista de Macià. Aquestes publicacions, juntament amb moltes altres, com la mateixa biografia de Cambó que ell mateix va encarregar a Josep Pla, formava part de la campanya política organitzada pel polític catalanista per presentar-se com l’home que havia de presidir la sortida de la dictadura.

La tesi de Cambó era ben senzilla: atès que ell era l’únic polític de l’«antic règim» no desprestigiat, era ell qui havia de presidir la transició des d’un govern que oferís un programa reformista que s’havia d’iniciar amb la restauració de la Mancomunitat de Catalunya, per a la qual cosa es podria utilitzar fins i tot la mateixa legislació primoriverista. El procés havia de culminar en la reforma de la Constitució de 1876. I tot plegat sense sortir de la legalitat i sense que es qüestionés la monarquia.

Així, des del 1926, el principal objectiu de Cambó era preparar-se per a la gran ocasió, quan Alfons XIII es veiés obligat a cridar-lo perquè salvés el tron. Però l’any 1930, quan el monarca es va treure del davant el dictador, la segona oportunitat de Cambó quedà obstaculitzada per la seva greu malaltia. De tota manera, penso que cal relativitzar la qüestió del càncer de gola que li va impedir d’assumir la presidència del govern pel febrer del 1930. Perquè al capdavall, Cambó tampoc no tenia un projecte polític gaire diferent del que va impulsar el general Berenguer. La malaltia només el va impossibilitar de tenir presència i projecció pública durant tot l’any 1930. Però el programa de Cambó va continuar vigent i així ho va entendre tant el mateix monarca com, de fet, el govern Berenguer.

La proposta de Cambó partia de la consideració simplista que la dictadura havia estat un parèntesi, que «aquí no ha passat res», o gairebé res, i que es podia tornar al sistema constitucional sense gaires traumes. Després, el govern oferiria a les forces de l’oposició la possibilitat de reformar el sistema. Amb això, Cambó va intentar una operació molt arriscada que tenia un triple objectiu: controlar finalment el poder, salvar la monarquia i, al mateix temps, aconseguir l’autonomia catalana. Per fer-ho, calia constituir una nova formació política que dirigís tot el procés.

Però Cambó va muntar l’operació del Centre Constitucional a contracorrent, amb una notable ceguesa política, ja que era evident que la ciutadania majoritàriament creia que la monarquia constituïa el gran obstacle per a la democràcia i per a l’autonomia catalana. A més, el Centre Constitucional en realitat era un partit cambonià, amb alguns mauristes i membres de les dretes regionals.^[51] S’hi notava la presència de massa cares conegudes, mentre que entre els republicans començaven a predominar les cares noves. I és que el 1931 els monàrquics espanyols es trobaven sense organització, ni força política, ni prestigi ciutadà. Només tenien el govern.

Potser és pertinent de formular-se diverses preguntes: com pot ser que un polític tan lúcid i «modern» com Cambó es pogués convertir el 1931 en el darrer baluard de la monarquia? Per què no va actuar com l’«Stresman espanyol»? Per què no va ser el principal inspirador d’una nova dreta republicana quan en aquell moment ja era generalitzat l’abandó del vaixell monàrquic? Què el lligava realment a la figura d’Alfons XIII quan era evident que el monarca mai no li havia tingut gaire simpatia?

Penso que si Cambó s’ho va jugar tot a una carta, la de la monarquia, era perquè tenia una por immensa d’un canvi polític sobtat. Cambó no podia «fer-se republicà», entre altres coses perquè la mateixa realitat catalana li ho impedia. La gran diferència entre Catalunya i la resta d’Espanya era que, durant la Dictadura, la totalitat dels liberals catalanistes s’havia republicanitzat. En canvi, a la resta de l’Estat, les conversions al republicanisme dels liberals i d’alguns conservadors van ser més tardanes i interessades, des de Miguel Maura fins a Ossorio y Gallardo, passant per Alcalá Zamora o el mateix Sánchez Guerra. Cambó, que sempre havia sentit una profunda antipatia pels vells republicans, considerava que els nous només eren uns simples arribistes.

I així es trobà amb l’amarga sorpresa dels dies 12 al 14 d’abril. Cambó fou vençut per un adversari que sempre havia menyspreat. Sorprès i espantat per aquell clam popular que pels carrers de Barcelona identificava el canvi polític amb el famós crit de «Visca Macià! Mori Cambó!», va optar per marxar a l’exili el 14 d’abril a fer companyia a personatges tan significatius com els generals Martínez Anido i Barrera o els polítics Calvo Sotelo i Aunós. Curiosament, Cambó fugia a París amb els «homes de la Dictadura».

Gaziel assenyalà llavors els dos grans errors de Cambó: el primer, creure que la república no havia d’arribar mai; el segon, que si arribava, allò seria la revolució social. Cambó per descriure-ho havia utilitzat una frase ben explícita: «l’anarquista de Terrassa s’ho menjaria tot». I de nou, Cambó es va equivocar. Per això, per l’abril del 1931, va reaccionar irritat davant el fet que la transformació política d’Espanya i l’autonomia catalana, que tant havia desitjat, arribessin conduïdes per les esquerres republicanes que tant havia menystingut.^[52]

Cambó i la democratització del sistema polític de la Restauració

Recapitulant una mica, crec que és important de recordar que un element clau de la crisi del sistema liberal de la Restauració fou que, aproximadament a partir del 1914, el poder legislatiu, en concret el Congrés dels Diputats, cada vegada va ser menys dòcil a l’executiu. I així s’alterava un dels «principis» centrals de l’estabilitat dissenyada per Cánovas: que «els vots depenguessin del govern» i no a l’inrevés. Des d’aleshores els diferents governs, tant els liberals com els conservadors, van tenir grans dificultats per controlar realment els parlamentaris. Aquest fenomen havia sorgit no tan sols de resultes de la divisió dels partits dinàstics en fraccions rivals, sinó que també havia estat provocat per la presència, cada vegada més nombrosa, de diputats que representaven forces polítiques de fora del torn: republicans, reformistes, catalanistes, nacionalistes bascos i socialistes. I gran part d’aquests diputats provenien de districtes on tenia lloc una notòria modernització dels comportaments polítics, i per això tenien una representativitat i una legitimació democràtica molt superior als dinàstics, la majoria dels quals encara eren fruit de l’encasillado i del frau.

El creixent descontrol governamental del legislatiu va comportar un augment del protagonisme polític del Congrés i el fet que aquest actués com una cambra més independent i més crítica respecte del govern. Davant d’aquesta situació, els líders dinàstics no van fomentar l’autonomia i la representativitat del legislatiu, és a dir, no van afavorir la democratització del sistema polític, sinó que van fer el contrari. N’hi va haver, com ara Dato el 1917, que van optar per accentuar l’autoritarisme, per governar a força de Decrets Llei, i mantingueren les Corts tancades. D’altres, com García Prieto o el mateix Maura, van preferir ampliar el torn, constituint així governs de concentració que incloïen els catalanistes de la Lliga o els reformistes.

La majoria dels líders dinàstics eren ben conscients dels riscos polítics inherents a l’afavoriment d’un procés de democratització real. Perquè una autèntica democratització significava, en primer lloc, que existís realment una competència electoral lliure i que es posés fi a la intervenció partidista de l’executiu a les eleccions. La democratització implicava possibilitar la lliure concurrència de tot tipus de candidatures, que aquestes poguessin dur a terme sense traves la campanya electoral, que es garantís la lliure participació de l’«autèntic» electorat i que no hi hagués frau en l’escrutini final dels vots.

Però els líders dinàstics no estaven pas disposats a córrer els riscos que tot això significava, i no acceptaren el repte de la incertesa del resultat d’unes eleccions lliures i democràtiques. Incapaços de crear i dirigir uns partits de masses que obtinguessin un suport real de la ciutadania, es van aferrar a la seguretat del torn, que els garantia estar periòdicament al govern. Perquè, com ha assenyalat José Varela Ortega, un element clau de la crisi espanyola era que aleshores «alternancia y democracia eran elementos excluyentes».^[53] Els dirigents dinàstics eren conscients que el procés de mobilització que es produïa a moltes ciutats, la creixent politització de les classes mitjanes, comportava l’augment de la democratització, cosa que beneficiava les opcions polítiques renovadores, fossin els nacionalistes bascos i catalans o els republicans i els socialistes. I si afavorien la democratització del sistema, aquest fenomen s’estendria al conjunt d’Espanya, fins i tot a molts districtes rurals. I això seria la fi dels partits dinàstics.

Per tot això, és ben certa la tesi de Teresa Carnero que atribueix la no democratització del sistema de la Restauració a l’absència de voluntat renovadora de les elits dinàstiques.^[54] En efecte, aquestes elits tenien por de la participació ciutadana i de la democratització, perquè tots dos factors implicaven la seva liquidació, i per aquest motiu no van afavorir el seu «suïcidi polític». Així, hi va haver una clara voluntat dels dinàstics per dificultar al màxim la institucionalització d’un procés democràtic i l’augment de la representativitat dels parlamentaris. I aquest fet va quedar clarament reflectit en l’acord general amb la Llei electoral de Maura, del 1907, que reforçava els procediments per excloure candidats, entorpia la lliure competència electoral, consolidava el poder caciquista i perpetuava el frau.

Cambó i la Lliga van accedir al govern, a partir del 1917, forçant el sistema del torn, però de fet no el van destruir, sinó que el van ampliar i consolidar. Des del govern no van promoure la transformació, en un sentit democràtic, del sistema electoral, sinó que van acceptar les regles del joc immobilistes dels dinàstics. I això malgrat que la Lliga era una força política precisament sorgida d’un important procés de modernització dels comportaments polítics. Durant la crisi del 1917, Cambó s’adonà dels perills de la democratització i per això va optar per la solució conservadora. La irrupció de la política de masses, majoritàriament canalitzada per republicans i socialistes, li produïa un autèntic pànic i per això no va estar disposat a afrontar els costos imprevistos, i no volguts, de la democràcia.

Així, Francesc Cambó va acabar actuant com un dirigent dinàstic més. Com Maura, Dato, La Cierva, Canalejas, Moret o Romanones, ell també a la fi es va oposar a la institucionalització de la democràcia política a Espanya. El seu terror a «les masses», el seu menyspreu aristocratitzant pels republicans i els socialistes va ser superior a la seva voluntat reformadora. I aquesta involució conservadora i antidemocràtica es va realitzar sacrificant l’objectiu de l’autonomia política catalana. El seu tacticisme extrem dels anys 1914-1922 finalment li havia reportat uns fruits ben escassos. La seva presència al govern no havia servit ni per ampliar les competències de la Mancomunitat a Catalunya.

Francesc Cambó ha estat qualificat, potser abusivament, de reformista i modernitzador. Perquè si bé el seu diagnòstic de les causes de la crisi política espanyola de començament de segle podia ser relativament encertat, quan va poder dur a terme les seves ambicioses propostes de canvi es va fer enrere. Fins i tot se li pot retreure que quan podia impulsar i estendre a tot Espanya aquesta mobilització ciutadana i aquesta democratització que l’havia fet pujar a Catalunya, no ho va fer.

Al seu temps, Cambó va ser una figura polèmica que va despertar mostres d’adhesió apassionades i alhora un rebuig vehement. Malgrat la seva aparença innovadora, a la fi es va revelar un conservador amb una escassa sensibilitat política davant la problemàtica social i davant els costos lògics de tot procés de democratització. Davant la conflictivitat social, la seva tendència natural fou la de defensar la primacia del principi d’autoritat i d’exigir als governs que mantinguessin l’ordre públic amb els procediments que fossin necessaris, i de no mirar d’esbrinar les causes del descontentament popular.

Les seves propostes polítiques van ser, en principi, més agosarades i avançades que les de Maura o les de Dato, però Cambó pretenia un impossible: reformar la vida política espanyola sense que les noves forces polítiques i socials de l’esquerra exercissin cap influència en tot el procés de canvi. Volia modernitzar el sistema polític i administratiu sense reconèixer que per dur a terme aquest objectiu calia desmantellar els obsolets partits dinàstics i les seves trames caciquistes i prescindir de bona part de l’antiga elit política. Quan es va adonar que això era llançar-se a una aventura política de resultat molt incert, va optar per la seguretat que li donava estar ja en el govern.

Fou Cambó un polític modern? Depèn de com ho mirem. En el context del sistema elitista de la Restauració, tal volta sí, però és més discutible afirmar-ho des d’una perspectiva d’aspiració a un sistema realment obert, participatiu i democràtic. Penso que més aviat va ser un regeneracionista que utilitzava formes i discursos d’un to marcadament modern. Un polític que a la fi va emprar procediments «antics» per a un fi modernitzador, però no democratitzador. Un regeneracionista audaç, però que no deixava de ser un polític que aviat es trobà còmode dins un sistema polític basat en l’elitisme i en l’exclusió.

Com Antonio Maura, Francesc Cambó fou incapaç d’adaptar-se a la nova situació política creada per la irrupció de la política de masses i davant els autèntics reptes de la democratització del sistema polític espanyol. I per això no deixà de ser un polític tan elitista com el mateix don Antonio. Com ell, Cambó sempre es va mostrar temorós de l’autèntica participació dels ciutadans, sempre reticent davant la democràcia. Perquè Cambó creia en el protagonisme de les minories dirigents, creadores, tant en el terreny polític com en el cultural. Per a ell, la mobilització ciutadana no era sinó un recurs instrumental que sempre havia d’estar subordinat i que s’havia de controlar «des de dalt».